dijous, 18 de desembre de 2008

Vertical de Bag in Box

Acabo de comprar un parell d'envasos del nostre propi vi de la collita 2006.
La darrera cosa que vàrem pensar quan iniciàrem la nostra aventura empresarial fou guardar exemplars de cadascuna de les collites. La proposta comercial és un jove, per a un ús quotidià i pensat per ser consumit immediatament. A més, provablement, la nostra preocupació era una altra.
Avui he passat per davant d'una botiga que ara fa quasi dos anys ens va comprar una miqueta de vi i que, pel que es veu, li ha estat massa difícil de vendre [a part, val a dir que la proposta del vi A PUNT és vista pel gran públic com una innovació, perquè tant la marca com el format són molt desconeguts, i que per tant la complicitat del venedor se'ns fa imprescindible: és un producte que s'ha d'explicar] Hi he entrat; a la mestressa li ha costat relativament poc de reconèixer-me i, amablement m'ha explicat que al seu establiment el producte havia tingut poca rotació. De fet, del que m'ha dit he entès que creia que la botiga necessita un rellançament i m'ha dit que des de feia unes quantes setmanes ella mateixa l'atenia. M'ha promès que amb el canvi d'any potser podríem tornar a intentar-ho. Jo, de fet, hi he anat a comprar-li els dos envasos que tenia: tinc curiositat per analitzar l'evolució (dins del Bag in Box) d'aquests vins que fem, en principi per al consum immediat.
Ja informarem de l'experiència.

dimecres, 17 de desembre de 2008

¿Estética del trabajo ordinario?

Pensamos en la belleza como atributo a ciertos objetos sofisticados y distinguidos, y sin embargo pasamos de largo ante espectáculos de hermosura genuina, por más que sean modestos, discretos y cotidianos…

He trobat aquesta reflexió com a encapçalament d'un article sobre la QUOTIDIANITAT, i he vist que a principis del 2009 sortirà el Elogio de lo cotidiano de l'assagista francès d'origen búlgar Tzvetan Todorov.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Val més del que sembla

El vi A PUNT s'ofereix en un Bag in Box, una capsa que conté un sac alimentari amb una capacitat tècnica: mantenir el vi en condicions òptimes, sense contacte amb l'aire i, per tant, evitant-ne l'oxidació. És una proposta de consum quotidià de qualitat.
La qualitat, un concepte sovint emprat de manera genèrica i ambigua, es manifesta, en el nostre cas, de diverses maneres:
  1. la regularitat: el vi A PUNT és un cupatge tancat
  2. la tipicitat: el vi A PUNT intenta expressar tot el que diu "l'etiqueta", amb un respecte per les varietats i les característiques del seu origen.
  3. el procés: el vi A PUNT és el fruit d'una definició de producte que se sosté per un coneixement profund del procés productiu.

He volgut especificar la base argumental de la nostra visió de la qualitat, perquè d'ella se'n deriva un posicionament que ha permès, per exemple, l'elecció d'aquests "estranys envasos" com a obsequi de Nadal. Me n'he recordat avui que la Montse de la Xarcuteria Simon de Barcelona m'ha reclamat uns catàlegs per adjuntar als paquets que havia preparat: el vi A PUNT, amb una imatge suficientment digna, li havia estat útil per oferir com a regal a algunes empreses. És una proposta econòmica però vàlida tanmateix.

De fet, fa un parell de setmanes servírem una comanda important a una empresa de serveis d'informàtica que ha ofert el vi A PUNT als seus clients com una analogia del seu propi tarannà: és una estructura altament capacitada, amb molta musculatura (tal com es diu en el seu argot), on els tècnics representen pràcticament el 100% de la plantilla; i on hi ha poc envàs, poc glamour: que valen més del que sembla, baja!

Josep Roca parla del Bag in Box

En la darrera edició de En clau de vi de TVC, en Josep Roca parlà del Bag in Box. El programa se centrà en els envasos del vi i les alternatives a l'ampolla. L'efecte social de l'emissió fou evident. Durant el Mercat de Nadal de Valls, a la parada que tinguérem al carrer de la Cort, poguérem constatar-ne la importància. Moltes de les persones que se'ns aproximaren havien vist el programa i relacionaren ràpidament l'envàs del vi A PUNT amb el que havien vist divendres a la televisió.
Al mateix temps, aquesta circumstància ens recorda que som en una etapa d'evangelització: el Bag in Box és un desconegut per al gran públic i, tot i que la proposta del vi A PUNT és la d'un vi de qualitat per la quotidianitat, i en aquest sentit l'envàs és només un mitjà, sovint ens veiem obligats a parlar-ne més del que voldríem, amb el risc de desplaçar el vi a un segon terme.

Una parada al carrer: reaccions del públic

El passat cap de setmana fórem al Mercat de Nadal de Valls. Tinguérem el vi A PUNT exposat en una parada del carrer de la Cort, l'eix comercial més important del casc antic de la ciutat. Aquesta mena de cites són concorregudes per un públic variat que surt a passeig i que aprofita per fer algunes compres nadalenques. De fet, les parades més oportunes són les dels torrons, les de pessebrisme, les dels elements decoratius... i les de la plaça del Blat, on s'exposen els animals dels rostits de les festes: aviram fonamentalment.
El vi A PUNT és un producte de la terra però empaquetat. L'aspecte que oferim s'allunya força del que espera el públic d'aquesta mena de cites. Hi ha altres productors amb una aparença molt més artesanal que, tot i ser extra-nadalencs, hi encaixen molt millor (els formatgers, els xarcuters, els apicultors, els pastissers...). La nostra participació es justifica poc i la majoria dels visitants passen de llarg. Els Bag in Box del SINE i del QUA que teníem exposats són estranys per a gran part del públic, fins al punt que una senyora que se'ns aproximà, tot interessant-se per aquelles capses desconegudes, ens preguntà si era perfum. Em recordà una discussió que ja fa alguns mesos havíem mantingut amb l'impressor quan, lluitant per la qualitat de l'envàs ens retreia la nostra visió del producte, recordant-nos que el que féiem era vi, queixant-se de les nostres exigències, pròpies d'un productor de perfums, segons ell, precisament.
És evident que la nostra presència a un mercat com aquest és vàlida només a Valls on, a peu de carrer, ho aprofitem per saludar a amics i coneguts que vénen a visitar-nos.
I llavors, enmig d'aquest degoteig, havent-ne amortitzat l'interès comercial, la fira ens permeté conèixer persones per les que altrament hauríem passat desapercebuts. Així, diumenge al migdia, quasi a l'hora de plegar, se'ns aproximà una parella que s'interessà pel nostre producte. L'Albert i la Marga resultaren uns apassionats activistes culturals vinculats a Nulles, on acabaven de tancar un seminari sobre les Representacions rurals contemporànies. Procuraré aproximar-m'hi; m'interessà molt el que m'explicaren: hi ha, en el seu projecte, una recerca de les estructures vigents del nostre entorn per a fer possible una re-interpretació i una proposta (de futur). Realment, vaig tenir una sensació frustrant en assabentar-me'n just quan el seminari acabava de tancar-se. Què hi farem? En tot cas, un contacte interessant, per anar teixint una xarxa local.

divendres, 12 de desembre de 2008

ja tenim el vi del 2008

És molt tard i (a part) estic cansat. Però la notícia per nosaltres val una comunicació encara que sigui telegràfica. Ja l'ampliaré. Acabo d'arribar del Priorat: hem envasat el primer QUA de l'anyada 2008.

divendres, 5 de desembre de 2008

premi al packaging del vi A PUNT

L'agència de comunicació responsable de la imatge del vi A PUNT, Valmont Comunicación, ha rebut un important reconeixement pel treball de la construcció del packaging dels nostres vins. L'anuari Select G els ha seleccionat com una de les millors propostes de l'any passat.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Bloc de la D. O. Catalunya

M'acabo d'assabentar que la D. O. Catalunya ha obert un bloc a internet. És lògic, ja que creuen en aquest canal de comunicació de la xarxa, fins al punt que han estat els organitzadors del primer concurs de blocs de vi de Catalunya. L'utilitzen per anar explicant la seva activitat divulgativa. A través de les notícies que estan publicant es constata que tenen un alt nivell d'activitat. I això, amb tota seguretat, donarà resultats.
Fins avui, la qualificació de Catalunya, entre alguns cercles del món del vi, ha estat considerada menor, perquè permet un ús del raïm més flexible que el de les denominacions locals. Sota el paraigües de la D. O. Catalunya poden envasar-se vins d'un territori prou ampli i, per tant, el discurs de la tipicitat quedarà "coix" per la pota del terreny, geològicament parlant, que serà divers, com Catalunya. La tipicitat es mantindrà pel que fa a un catàleg de varietats pròpies de la regió, comunes amb altres indrets del Mediterrani més pròxim, i en una història comuna en l'art de la vinificació.
Catalunya, però, a més d'ésser un paraigües administratiu, és una referència cultural que conté alguns valors a tenir en compte, sobretot des del punt de vista del mercat, i més encara si ens atenem a la importància del comerç internacional. És important que trobem la manera d'aparèixer en el mapa mundial. Jo recordo, ara fa un any i escaig, un viatge per vendre vi al Canadà. Resultava dificultós aconseguir que els clients ens ubiquessin en un mapa. Ens havíem d'ajudar de la marca Barcelona.
En aquest sentit, crec que val la pena celebrar aquesta tasca divulgativa que ha emprès la D. O. Catalunya per dignificar-ne la imatge, tot insistint en les bondats que ens aporta. S'ajuden d'un catàleg de vins de qualitat indiscutible.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Ensenyances de la Botiga d'en Tonet

Avui he passat a saludar l'Antonio, de la Botiga d'en Tonet, a la cantonada de Calàbria amb Provença, a Barcelona. Com quasi tothom, tenia exposat el Beaujolais Nouveau, en el seu cas importat per Lorenzo Lafuente. I n'hem comentat la importància. Diu que "això ha anat de baixa", perquè ara "la gent ja sap alguna cosa".
L'Antonio és originari de Sant joan de Mediona. Va créixer a la vinya, en una família tradicional de pagesos, vinculats a la terra d'una manera que sona molt antiga, mirant al cel, lligats al temps. "A l'any vell hi ha most" li deia el seu avi, " i a l'any nou serà vi", i la saviesa acumulada el tranquil·litzava. Ara, em deia avui, "els enòlegs i els que en saben, agafen el raïm, verd, abans de que maduri, i ja l'acompanyen fins al final, provocant-li la fermentació, accelerant-lo, per assegurar-ne el resultat". Hi ha, en aquesta descripció de l'evolució de l'enologia un dolor contingut, l'expressió d'una pèrdua, perquè els tècnics s'han apoderat d'un espai que ocupava el coneixement ancestral, una manera d'entendre i de viure al camp. L'eficiència de la tècnica interromp aquest vincle, aquesta connexió dels individus amb el medi, perquè l'important és un producte i la seva comunicació mercantil.
Escoltant les lliçons de l'Antonio m'he adonat, avui, que el vi té diversos discursos, uns més reeixits que d'altres, uns més actualitzats i moderns, i d'altres que ja caduquen; però que fa només algunes dècades, el vi era un element qua acompanyava els homes d'una manera molt íntima, menys refinada i absolutament popular, però estructural: la seva vivència formava caràcter. Els vincles amb el món rural, cada vegada més llunyà, són encara perceptibles.
L'Antonio va venir a Barcelona a fer de comerciant de vi, una derivada natural, donat el seu origen. La seva és una botiga extremadament ben assortida. I malgrat el llarg camí recorregut és obert encara a les noves propostes. El vi A PUNT hi conviu bé i lentament va obrint-se pas entre una part de la seva clientela que es deixa aconsellar. Però el món d'aquest pagès que un dia aterrà a la ciutat és aquell de la muntanya penedesenca, ple d'una saviesa honesta que li costa acceptar que el mercat es mou per impusos comercials més que pel coneixement autèntic.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Per què el vi català?

Ahir vaig assistir a la venda d'un lot de Nadal, en forma de vi. Com que el comprador es troba davant d'un univers de referències extenssíssim i com que la seva intenció és la de redibilitzar al màxim els seus diners, és a dir, provocar plaer i gratitud en el destinatari, l'opció més encertada és la de posar-se a les mans d'un professional, perquè ens aconselli correctament i en conseqüència l'única limitació prèvia és el pressupost.

Així, amb 30 € (és un exemple com un altre) què podríem fer? [val a dir que jo vaig condicionar la transacció preguntant al client si valorava positiva o negativament el fet que els vins fossin catalans, fet que va centrar una mica el criteri d'elecció favorablement].

El comercial, amb totes les dades disponibles (30 € de pressupost i una valoració positiva de la catalanitat del producte), oferí, per a "quedar bé" un Priorat i un Rioja. Perquè, salvada la quota de catalanitat que el Priorat representa immillorablement, sense discussions, potser pel seu enorme reconeixement internacional, Rioja és un valor segur! I la cosa va quedar així, més o menys.

D'on vé aquesta infravaloració pròpia dels vins catalans? (és la pregunta que ha propiciat el Debat de Vi que ha impulsat l'INCAVI a resultes dels resultats de l'informe Nielsen, que diu que del vi consumit a Catalunya, només un 30 % és català).
Aventurarem una sèrie d'hipòtesis:
  • El factor històric: des de quan existeixen els consells reguladors (data de l'aparició de Rioja i de la resta de Denominacions d'Origen).
  • El factor polític: quin impuls ha tingut cadascuna de les regions vitivinícoles de part de les administracions (el cas de Ribera del Duero lligat en l'imaginari popular a l'empenta mediàtica d'Aznar).
  • El factor econòmic: com afecta la pròpia estructura del sector i el tamany de les empreses (el pes de les marques de gran penetració, Torres, Codorniu i Freixenet; i la fragmentació de petits cellers, dispersos, a més, en un catàleg d'11 + 1 denominacions d'origen).

Tots aquests factors, i potser d'altres, afecten al prestigi social dels vins catalans i a la seva posició de mercat, fins al punt que en una enquesta a peu de carrer com la que varen fer a en clau de vi el dia que hi va anar el President Pujol la majoria quasi unànime dels interpelats optaven per un vi de la Rioja o de la Ribera del Duero.

En aquestes circumstàncies, potser, el comercial que vaig veure actuar ahir al vespre encara podria ser titllat de sensible al valor de mercat dels vins catalans, perquè n'escollí un dels dos...

Un apunt final i molt eloqüent de la història, per cert: és conegut que ara fa cent anys, llavors de la inauguració de la Estació Enològica de Reus (de Catalunya), en el banquet oficial se serviren vins blancs d'Alella i negres de Rioja. A l'antiguitat de la manca d'autoestima envers el nostre vi hauríem de sumar-hi el diferencial de recursos de promoció que encara avui és extrem entre la Rioja i el conjunt dels territoris vitivinícoles catalans.

És un fet diferencial català, potser, tot plegat? Hi ha alguna lectura positiva? És una taxa que hem hagut de pagar per ésser (per haver estat) tan cosmopolites?

dimarts, 25 de novembre de 2008

s'olivera de Manlleu



Hi ha una arrel mallorquina que es manifesta en el nom d'aquest restaurant.

Dimarts passat vaig anar a Vic a fer feina amb l'equip del Celler d'Osona. Vaig sortir a fer conèixer la "bona nova" del vi A PUNT entre els clients d'aquest establiment de referència. El David m'esperava per anar a fer un tomb, i el dia se'ns va fer curt. Som una mica xerraires i en el meu cas en excés, potser. I quan em trobo amb un client interessant, que té ganes d'explicar coses, el rellotge se m'atura.

Després d'una primera visita, anàrem a s'olivera, un establiment modern i d'una certa perifèria, a la vora de l'albareda del riu, al Passeig del Ter. La perifèria la dóna la ubicació, però també les circumstàncies: en Biel, el responsable de la cuina, és mallorquí i sovint li surt una morriña [tal com ell mateix expressa] que li fa veure's a sí amteix una mica d'extramurs. Li agradaria oferir el seu bagatge als fogons però "aquí la gent són una mica d'interior"; i s'ha acabat trobant amb els arrossos, perquè els domina molt i a la comarca ha corregut la veu. Hi té la mà trencada i algun secret manllevat del seu peregrinatge per les cuines del país (d'Alacant, fa ja alguns anys, s'endugué la fórmula d'un caldo d'altíssima concentració, natural, de peix de roca, i sense sal, perquè hi ha una explicació química per a la cuina popular de qualitat). Però "l'arròs és pura técnica", per a en Biel és una proposta menor, que li permet sobreviure, perquè "la cuina és molt maca, però no dóna doblers" em deia a la vora del foc, mentre acabava de preparar un magret d'ànec a la castanya que esperava un client a la sala.

Ens havíem entaulat a quarts de dotze amb ell i la seva companya, l'Àfrica, que tot i amb un origen osonenc, de la companyia d'en Biel se li ha enganxat una mica el deix de les illes. En David em va presentar i entre tots dos els explicàrem l'enfoc comercial del vi A PUNT que, per a l'hostaleria s'ofereix com una elecció del restaurant com a vi de la casa, una proposta que amb un preu ajustat permet oferir una solució de qualitat per incloure en el servei. I entràrem en una conversa que s'allargà infinitament. Recordo que els ulls d'en Biel s'iluminaren quan ens parlà de Mallorca. És d'Inca i jo hi tinc un company que ara viu a Barcelona però que me n'ha parlat molt. Vàreig parlar-li de Can Amer, un restaurant de referència del seu poble on vaig dinar una vegada i resultà que ell hi havia fet el primer aprenentatge. L'emoció anà creixent quan parlàrem de la cuina antiga que es conserva a Mallorca, de la des temps des moros, amb una extensa llista de plats de "mar i terra" de cocció lenta i de sofisticada convinació. Un d'aquests plats antics va premetre-li, durant una bona temporada, anar a fer "bolos", i li pagaven prou bé: n'havia esdevingut l'especialista. I aquí, a Manlleu, ara que s'havia decidit a posar el seu establiment, li hauria agradat explotar aquesta extensa experiència i oferir una cuina rica de matisos i d'història... Fa el que el deixen (els clients), però sobretot és un arrosser.

Vàrem xerrar estona, del vi, del mercat, de cuina molt! Del vi, a propòsit de les preferències dels clients, tot analitzant la carta del restaurant, en Biel va expressar un coneixement explícit i clar, popular en la forma però d'un alt contingut gastronòmic i cultural: "hi ha vins que xerren i n'hi ha d'altres que has d'anar a cercar-los". Després hi ha la qüestió comercial, el prestigi, la moda... L'exemple que ell utilitzà fou el del Remelluri, que és seriós i popular a la vegada, contraposat al Pago de los Capellanes, "que necessites a en David al costat perquè te'n xerri".

I després de tot vàrem fer un arròs caldós indiscutible. A proposta d'en David vàrem beure'ns una ampolla de Vinya Ilària, del Serrat de Montsoriu.

L'exemple de la Festa del Vi Jove de Vila-rodona


(foto Antonio Roger)

En el nostre país hi ha poca tradició comercial, comparativament parlant. Ara que els vins estan acabant de fer-se, i que ja n'hi comença a haver de disponibles podem trobar-nos amb una oferta festiva que ens ho proclama.

La setmana passada vaig passar per la Festa del Vi Jove (2008) de Vila-rodona, a l'Alt Camp, al costat de Santes Creus. A la Cooperativa de Vila-rodona s'hi elaboren vins amb la Denominació d'Origen Tarragona, amb la Penedès, i amb la Cava.

Al mateix temps, pels cellers i botigues de vins de Barcelona es comença a anunciar l'arribada del Nouveau Boujolais (est arrivé).

Als nostres camps els ceps són grocs o vermellosos, segons les varietats de raïm que produeixen, i estan perdent les fulles, aviat seran grisos i es podran podar. Mentrestant, i des del setembre, els vins s'estan fent. N'hi ha que estan acabant la malolàctica, però la majoria estan llestos, per a ser consumits o per entrar al procés d'envelliment.

I a Barcelona, per aquella manca de tradició comercial, comparativament amb el país veí, s'anuncia l'arribada del francès. Podrà doldre'ns però és així.

De moment, mentre l'efemèride anual ens sigui manllevada, al camp, i a peu de tina, els cellers celebren l'arribada del nou vi, i la gent dels voltants s'hi apropen, segurament estimulats per un ambient autèntic i generós que supera qualsevol estratègia de marketing, sobretot a nivell popular.


(foto Antonio Roger)

Jo, diumenge passat, el 16 de novembre, vaig passar per Vila-rodona, per veure-ho i, de pas, saludar a mon cosí, que és soci de la Cooperativa i que mai falta a aquestra mena de cites. Ell era a la graella, coent llangonisses i cansalada, per la gent que esmorzava, i vàrem tenir poc temps per xerrar, però m'agrada trobar-me'l; està lligat directament a tot això i em resulta inspirador. Hi havia, segons els tickets de l'esmorzar que havien venut, més de 1.500 persones. Però hi ha un detall d'aquesta festa que em sembla interessantíssim: el públic es passeja lliurement pel celler i tasta el vi de les tines, directament, en un acte d'autoservei que estableix vincles reals. El vi que hom consumeix en una ampolla té un procés, i el celler l'ensenya. Hi ha aquí una catarsi, jo crec, important: és una revinculació amb el vi, un mecanisme de retrobament ben aconseguit.

dijous, 20 de novembre de 2008

El Roger Viusà a la tele

A partir d'avui veureu el Roger Viusà a la televisió, en l'anunci que fa l'INCAVI cada any per aquestes dates per promoure el consum de vi català. La Gemma Urgell n'ha fet una nota de premsa al seu bloc i hi ha penjat el vídeo. Ho dic perquè sempre en parlo, perquè m'agrada l'estil de comunicació que té quan parla de vins i sobretot de maridatge; ràpid, àgil i popular.

Mosaic al Robert de Nola




Jo? Sóc un xerraire; i poca cosa més!
M'agrada xerrar, de qualsevol cosa i amb tothom.
D'un temps ençà xerro molt de vi, amb tothom.
Però si l'experiència d'ahir m'ha de servir per enrriquir aquest auto-retrat, he de constatar que encara m'agrada més xerrar (de vi) amb les dones.
Era la segona part del tast de Priorats que ens havia demanat el Pep Riu del restaurant Robert de Nola. Aquest per al grup de dones que regularment s'hi organitza. El dia anterior havíem fet els marits i l'endemà les "noies". I m'ho vaig passar molt millor amb les dones que amb els homes. Suposo que hi ha una part de broma, i potser una miqueta de veritat objectiva. Miraré d'explicar-me.
En aquesta ocasió, per parlar del Priorat vàrem escollir el vi d'uns amics, el celler Lipscomb & Tobella, que treballen a Gratallops. El seu vi, el Mosaic, que el Joan Nebot va descriure immillorablement a la seva pàgina de la revista El Temps com "el Priorat més fi", és un projecte jove, amb només tres anyades. Per aquest motiu, la proposta del celler fou un tast vertical: el 2003, un vi madur, lleugeríssimament envellit, afinat i molt expressiu, subtilment, que sorprèn per la seva fescor, per la seva vivacitat en una anyada que va destacar per una calidesa excessiva; el 2004, llaminer, de fruita del bosc lleugerament confitada; i el 2005, semblant de color i de força, però jove, astringent, una mica raspós a la llengua i menys expressiu encara. De 2003 els en queda molt poc, el 2004 és el que estan comercialitzant, i el 2005 el vam tastar encara sense etiquetar. Perquè la línia del celler és la de presentar-nos els vins "acabats", o a punt de consum.
I va anar bé o molt bé. La introducció general sobre el Priorat va ser ben rebuda. Em va semblar que els ulls de la Núria, per exemple, de la Rosa Maria, de la Cesca, de la Maria, de l'altra Maria, i de totes en general expressaven interès. I això, insisteixo, anima el xerraire (és la part objectiva de la justificació de la preferència del tast femení que, per altra part fou una novetat). Vàrem parlar dels conceptes que defineixen la D. O. Q. Priorat i la seva tipicitat, i els vàrem anar a cercar en aquests tres vins. Potser vàrem trobar més concentració que mineralitat. En general destaca la frescor, la fruita, la vivacitat... i pel que fa al segell del celler, la finura, la qualitat, la subtilesa elegant. Hi va haver preferències per a tots els gustos. El 2003 i el 2004 serviren per identificar un estil de vi diferent, però en general varem gaudir-ne adequadament i reposadament, de les nou fins a quarts d'una de la matinada.
La motivació és l'interès pel vi, la divulgació del producte i de la feina (dels amics en aquest cas). L'alicient és la cuina del Robert de Nola. Els platets d'ahir: sopa de carabassa amb formatge, sopa de bolets (repetia), amanida (va agradar molt a les senyores, i a mi), i peix blau estofadet. Com sempre excelent, tot i que ahir sense caça i estofats d'alta densitat (petició expressa de gènere). Què hi farem?
L'apunt final: tres hores parlant de vins amb DONES donen per molt, sense haver de parlar de preus! i encara ens va quedar pendent aclarir el concepte de la reducció.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Mas Saura i Grand Nasard al Robert de Nola

Fa just sis hores que he arribat de Caldes. Hi vaig anar ahir al vespre a acompanyar el Josep Arnal a presentar els vins del seu celler del Priorat. Licorella Vins és un projecte que s'inicia el 1996 amb l'adquisició d'unes parcel·les de vinya vella al terme municipal de Torroja. Els primers anys són els de la il·lusió dels germans Arnal per la recuperació de les plantes; i inicialment vengueren el raïm als cellers establerts al poble. El 2001 s'embarquen en la confecció del seu primer vi, el Gran Nasard, un producte que busca una finura de boca que el faci agradable a partir d'una extracció de raïms de Garnatxa de forta concentració. Nosaltres vàrem tastar, amb el grup que regularment es reuneix al Robert de Nola, a aquest interessantíssim restaurant del Vallès Oriental, les anyades del 2004 i el 2005 (més expressiu el primer que el segon, més a punt de consum). L'altre vi del celler, del qual vàrem tastar les anyades 2003 i 2004, el Mas Saura, és més complexe, amb un cupatge variat i amb la presència de la Carinyena, va mostrar-nos de manera evident la diferència entre la finor de boca del més vell, òptim per al consum, i un taní molt més dur i astringent en el més jove.
El Pep, encarregat de vetllar pel bon ambient a la sala d'aquest restaurant que fent honor al seu nom ofereix una cuina de suggerents reminiscències antigues, ens va demanar que l'ajudéssim a preparar un tast de Priorats. La nostra proximitat amb la comarca ens fa parlar-ne sovint i acabem compromentent-nos a aquesta mena de "festivals" que s'amparen en el bon propòsit de la divulgació.
El grup de tast del Robert de Nola se segrega entre homes i dones. Ahir vàrem tractar amb els mascles que, assaboriren els vins; un assortit de platets de tardor del restaurant a base d'amanida, sopa de bolets, bacallà amb llanegues i senglar amb castanyes; i una conversa sobre el vi i la seva sociologia. Perquè ja se sap que, davant del Priorat hi ha sempre la pregunta pel preu, pel valor i pel mercat.
Avui toca el grup de fèmines, amb un altre Priorat: farem el Mosaic, del celler Lipscomb & Tobella de Gratallops.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Degustació a la Cuina Miracle

A Sant Just Desvern la Milagros és molt coneguda. Fa molts anys que regenta la botiga de menjar dels diumenges. S'hi formen cues. Nosaltres hi farem una degustació diumenge que vé. Ja fa uns mesos que ens ha agafat el vi A PUNT pel restaurant que té obert amb el Joan, el seu fill, al número 1 de l'Avinguda de la Indústria de Sant Just mateix, al costat del Walden: la Cuina Miracle. Dijous, que hi vaig anar a donar-nos a conèixer entre els seus clients, em vaig trobar amb algunes adhesions incondicionals, com un realitzador de TV3 que hi dina cada dia i que ho fa sempre amb el QUA. Va provar el SINE i va endur-se'n un cap a casa, perquè a la seva dona li agraden els blancs.
La Cuina Miracle és això, una cuina. Està a la vista i els cuiners van i vénen, dels fogons cap al taulell, portant safates de menjar. Un dia en parlàvem per referir.nos a l'autenticitat. Avui s'estila. Es tracta d'eliminar barreres visuals, d'ensenyar l'obrador, de transmetre transparència i proximitat. Es tracta que vegem allò que es cou. I en el cas de la Cuina Miracle, a més, es tracta de veure la Milagros, un tràfec de dona, patint tot el dia perquè el restaurant estigui al màxim. I hi ha cua, per menjar, per seure, per fer comanda...
Jo hi he menjat sempre que hi he anat. El que ofereixen és un menú a base d'ingredients clàssics de mercat cuinats al moment i a la vista de tothom, però, això sí, amb la gràcia d'aquells que tenen ofici i viuen la cuina com una font de plaer, encara que sigui per cada dia.
Tot això, aquesta imatge, que podria semblar tradicional, és la d'un establiment perfectament modern, ubicat en una cantonada àmplia, als baixos d'un edifici nou i lluminós, i amb una decoració actual, la que s'adapta als clients, un públic jove, que treballa a les empreses tecnològiques de la zona i que està obert a propostes fresques i modernes de qualitat. L'oferta: plats tradicionals redefinits, modernitzats i alleugerits, l'oportunitat d'endur-se el menú a casa o a l'oficina, cursos de cuina (ara és obert la inscripció per al curs de cuina de Nadal)... i entre els vins, l'elecció de la caa, per acompanyar el menjar, el vi A PUNT.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Un document exuberant

Ahir vaig sentir, anant en cotxe, el programa En Guàrdia de Catalunya Ràdio. És una proposta d'aproximació a la història de Catalunya. El condueix l'Enric Calpena i hi acostuma a col·laborar l'Oriol Junqueras. M'agrada molt. Però ahir va ser extraordinari, perquè hi havia el Jaume Fàbrega, el professor d'història de la cuina. En Jaume Fàbrega té un parell de blocs que tinc enllaçats en aquesta pàgina, perquè sempre són interessantíssims. L'he descobert fa relativament poc temps, durant el darrer any, diria. És un habitual dels programes de ràdio. Quan es parla de la cuina des d'un punt de vista històric i antropològic acostumen a cridar-lo. Ho sap TOT. És impressionant. Cada frase, il·lustrativa de l'anterior, és una finestra nova, una via de coneixement per explorar. Per mi, la seva intervenció al programa d'ahir és un document de capçalera. Entre altres coses ens ilumina sobre la contribució de la cultura catalana a la història de la cuina a nivell internacional. Amb la referència sempre present al "mestre Robert" (de Nola), i amb altres recordatoris interessants, com les descripcions dels banquets del Baró de Maldà, que al segle XVIII ens transmet el llegat de la cuina dels nobles catalans.
Senzillament espectacular (i en aquesta ocasió sense parlar de vins específicament).

Clos Penat 2007

Aprofito per aproximar les primeres passes d'un nou Priorat. Clos Penat és una proposta que acaba d'aparèixer. A mi me n'ha donat una ampolla per tastar el Guillermo de la vinoteca Padró Esteve de Barcelona.
Provablement creixerà, i cap a una major mineralitat. De moment se'ns presenta llaminer, amb una fruita marcada i amb un nas d'herbes de vermut (m'han dit a casa que és la centaure).
El vaig provar divendres passat, al costat d'una col·lecció de la Terra Alta, i dissabte, obert 24 hores abans, estava net i exuberant.

més aparicions de maters

La setmana passada vaig fer referència a una iniciativa empresarial innovadora: un centre de serveis dedicat a la maternitat. Dissabte, conduint, vaig sentir una entrevista (minut 18 de l'audició) que els van fer a Catalunya Ràdio. Si a algú va interessar-li aquesta notícía... El vincle amb el vi A PUNT és unicament personal: aquestes mares de maters ens van ajudar a fer un análisi de la nostra proposta comercial. Són expertes anàlisi de mercat.

Recomanacións de maridatge: Roger Viusà

Quan el Roger Viusà exerceix el seu ofici de sumiller brilla, fins i tot quan ho fa a la ràdio, amb un to divulgatiu. Sovint ens queixem del llenguatge del enòfils (la Gemma Urgell hi insistia la setmana passada al seu bloc, fent referència a una crítica que jo mateix n'havia fet), llunyà, tècnic i poc entenedor. Ens parlen d'olors i de gustos que "suposadament" són evidents i que als poc habituats els resulten tant estranys que acaben desenvolupant un rebuig al vi en general.
Personalment crec que el maridatge (o armonitzacions) són una proposta molt més interessant per parlar-nos de vi; sobretot perquè ens parlen d'un benefici directe, de la bona sintonia d'un vi determinat amb un plat concret. I això és una experiència contrastable a nivell popular: hom pot comprovar la conveniència dels dos ingredients, tastant-los. I provablement es tracta d'això, de que els que en saben (els sumillers estan entrenats per als maridatges) ens facin propostes satisfactòries, plaents en definitiva, que en funció de la circumstància seran més o menys atrevides i suggerents.
El magazine de Catalunya Ràdio dels caps de setmana compta amb la col·laboració del millor sumiller d'Europa i segon del món i encarant-nos cap al calendari nadalenc ens va fer, diumenge al migdia, un parell de recomanacions: vins dolços de la terra (moscatells de la Terra Alta, de Tarragona o de l'Empordà) per al foie, per refrescar-nos la boca embafada de greix, i caves voluminosos i grassos com el Parisad de Can Ràfols dels Caus. En Roger el recomanà tant per als rostits com per als postres.
Crec que la idea dels vins dolços amb els menjars ens pot produir moltes satisfaccions, i sovint he constatat que en som desconeixedors. Recordo una visita a unes caves de formatge de Roquefort, a la població francesa que ha donat nom a aquest producte, en la que al final del recorregut ens oferiren una petita degustació i la beguda recomanada era, precisament, un muscat de Rivesaltes. Per això dels greixos segurament.
El maridatge és una font de plaer extraordinària, en la que els professionals poden ser-nos de gan ajuda. Els coneixements dels productes, les capacitats d'inter-actuar i de potenciar-se, són un valor que els consumidors podran apreciar, més que les virtuts ocultes dels vins en sí.

Joan Nebot: els vins ecològics




El Joan Nebot ens va presentar (la seva intervenció és a mig programa, cap al minut 14) la setmana passada un celler que fa vins ecològics. Va aprofitar l'enorme reconeixement de la marca Albet i Noia, que opera majoritàriament a la D.O. Penedès, per explicar el valor de l'agricultura ecològica. És un model de viticultura que requereix una cura i una atenció especial, perquè la salut del raïm, imprescindible per arribar a produir un vi interessant, serà el resultat d'un treball molt intens a la vinya: les plagues s'hauran de combatre amb una feina de precisió a la planta.


Aquesta creença en la viticultura l'he vist en el Mesies, el propietari del celler Ecovitres, de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta. Fa més de quinze anys que fa agricultura ecològica, i ara fa quatre anys vinifica els seus propis vins, l'Aspirall, el Catxap, el Gran Gotanya i el Blanc Mesies. Són uns vins càlids i interessants, rics en fruita, fresca en el cas dels joves i molt madura en els criats. La reticència del Mesies a fer tractaments sintètics a la vinya l'ha dut, en alguna ocasió, a perdre la collita d'alguna parcel·la completament, perquè l'aposta pel model ecològic tè alguns riscos. L'esforç addicional d'aquest plantejament és una mostra evident d'implicació a la terra.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Tast de vins de Porrera



Dissabte vàrem anar al Tast de Vins de Porrera. En motiu de la festa major, l'Ajuntament va promoure un tast popular dels vins dels 13 cellers de la vila. Fou un acte que, sense provocar aglomeracions, va animar la plaça de Catalunya durant tot el matí.

Porrera és el títol d'un disc de Lluís Llach, perquè com és sabut, el cantautor s'hi va instal·lar, fa una colla d'anys, buscant un lloc amable en el que casualment el món del vi hi tenia un pes històric i que els atzars de la natura el dugueren a implicar-s'hi; i així, tot d'una, en els mercats interiors i sobretot en els exteriors, el nom de Vall Llach, el seu vi de gamma alta, ha ajudat a situar Porrera al món.

Dins de la D.O.Q. Priorat. Porrera és "el poble de la Carinyena". És una afirmació discutible, com totes, però s'està popularitzant. Perquè de tots els pobles de la Denominació d'Origen Qualificada, Porrera destaca per la presència d'aquesta varietat, i perquè se n'han conservat força costers de vinyes altes, on és més concentrada i autèntica. Si el Priorat és un terrer de forta tipicitat, es diria que Porrera és la tipicitat prioratina de la Carinyena, específicament. Aquests estigmes, positius, ben valorats en el mercat, condicionen, tanmateix, l'expectativa del consumidor, que arriba a Porrera disposat, precisament a tastar priorats de Carinyena.

I així fou. Ens passàrem ben bé tres hores d'un celler a l'altre, tastant, sobretot tastant, però també bevent, perquè després de tastar escrupulosament, després de la ronda seriosa, vàrem permetre'ns un torn de repetició més distès en el qual empassàrem el vi de la copa, per assaborir-lo i gaudir-lo acríticament. Jo, concretament, vaig repetir de Vinyes Altes de Clos Dominic, de l'Empit de Celler Castellet, del blanc de Mas d'en Compte, que ens portà a discutir sobre la seva tipicitat amb uns companys de tast que coneguérem allí mateix, molt entusiastes, que fa 13 anys que s'han instal·lat a Falset. També vaig repetir del dolç 770, Kosher, de elviwines. Finíssim. I ja una mica embalats vàrem preguntar-li al Salustià, el president de la D.O.Q. i responsable de Vall Llach si podríem provar el seu vi de gamma alta. Ens va dir que el tast tenia un caire popular, i barrejar-hi un vi que al mercat arriba a un preu de 65 € era distorsionador, perquè provoca un judici comparatiu impropi i esdevé el centre d'un debat estèril. Provablement el Salus tenia raó, però ens hauria agradat poder-lo tastar. Ja hi haurà una altra ocasió.

Va ser un matí molt agradable, senzill i popular. Mentre menjàvem una mica dels platets (exquisits) que hi havia a una parada adjunta, vàrem xerrar amb alguns pagesos, que cuiden vinyes velles de coster (un mite). Venen el raïm als cellers i fan el que els demanen. Un d'ells em va dir que divendres encara va collir Cabernets pel Llach.

Nosaltres, que volem que el vi torni a la nostra taula de cada dia, treballem allí a la vora, a la mateixa comarca del Priorat, però dins de la qualificació Montsant, també gaudim de la festa dels vins més excepcionals dels quals el Priorat és, potser, la icona més pròxima.

maters



La inclusió d'aquesta notícia és externa al vi.

maters és una empresa que acaba d'obrir portes. Els han fet una entrevista perquè el seu és un projecte de joves emprenedores i innovador: es dediquen a donar serveis a la maternitat. Més enllà dels serveis especials a la deficiència, i més enllà dels serveis mèdics elementals, maters és un centre on les mares troben un acompanyament per construir-se la maternitat en llibertat, perquè cada manera de viure-la tingui una interlocució professional adequada.

Amb la Marta ens vam conèixer casualment, tot fent temps a la sortida de l'escola, i potser pel seu caràcter obert, però també potser per la seva sensibilitat pels projectes empresarials incipients, va interessar-se pel vi A PUNT i ens va oferir estudiar-lo per ajudar-nos a entendre millor el nostre posicionament de mercat, perquè ella i les seves companyes, són especialistes en qüestions de mercat (coses de la trajectòria professional). Vàrem trobar-nos un dia per parlar-ne i varen fer-nos un retrat del nostre producte: per a qui seria útil, on havíem de comercialitzar-lo, quin era el procés de desenvolupament que calia esperar-ne...

M'ha fet il·lusió, i per què amagar-ho? potser també una miqueta d'enveja, de veure-les aparèixer al suplement A més a més de l'AVUI de diumenge.


Felicitats, ànim; i gràcies.


dilluns, 10 de novembre de 2008

Gaudir del vi? (catradio.cat)

Tinc un enorme apreci pel Roger Viusà, entre altres coses perquè va parlar molt bé de nosaltres a RAC1, fa tot just un mes i mig. A més, crec que té una gran habilitat a l'hora d'expressar els seus coneixements en relació al vi que, específicament, agafen valor i sentit quan parla de "maridatges" o armonitzacions amb la cuina.
Ahir, quan el vaig sentir a la seva col·laboració setmanal al programa El Suplement (minut 36 de l'àudio) de Catalunya Ràdio, em va fer patir una mica perquè enlloc de parlar de la integració dels vins amb el menjar, una disciplina que domina com pocs i que és capaç de traslladar a nivell popular, va endinsar-se en el terreny de la dissecció analítica de les varietats, una actitud que té un sentit tècnic però que crec que contribueix a allunyar el vi del consumidor, perquè en projectem una imatge indeguda: expressem l'emoció d'un tècnic en el moment de la "descoberta" de les característiques estructurals del producte. Aquest exercici, que per ser tècnic és, lògicament, frustrant per la majoria dels mortals, pequè davant la pressumpta complexitat senten impotència, perquè són incapaços de trobar en el vi el que en diuen "els que en saben"; és erroni en el plantejament. El problema s'origina en una confusió (potser) sintàctica que resoldríem si enlloc de GAUDIR DEL VI optéssim per GAUDIR AMB EL VI.
El vi, per a la gran majoria, és un element d'una importància menor, i és lògic que així sigui. Per als professionals és el centre del món. També és lògic, i potser, fins i tot, és bo, perquè del seu apassionament en sorgirà l'excelència en el producte. Després hi ha els que gaudeixen fent veure als altres que saben molt de vi. És un tret de l'home. Què hi farem? Som així! Però això és un efecte de la vanitat que hauríem d'evitar, ens distreu del camí encertat. Perquè és lògic que els professionals gaudeixin del vi, de la seva dissecció, del seu coneixement i de la seva descoberta més tècnica. I paral·lelament, és natural que els que s'aproximen al vi com a consumidors gaudeixin amb el vi, sense haver d'enfrontar-se a una "veritat oculta" que si la cerquen els donarà frustració i provablement els farà allunyar-se'n.
Crec que el sumiller, i quan és tan habil, tan ràpid i despert com en Roger indiscutiblement, pot ajudar-nos a GAUDIR AMB EL VI, però crec que faríem bé d'evitar condicionar el plaer a un coneixement que és tècnic i que requereix d'un esforç específic i potencialment frustrant.
El problema fou, al meu entendre, de la conductora del programa, que en aquesta ocasió demanà al Roger Viusà, específicament, que li donés "la clau" per entendre el vi i obtenir el benefici del coneixement. La majoria de la gent experimenta un conflicte innecessari davant d'una copa de vi, perquè es veuen incapaços de trobar-hi la poma verda, el pebrot, o l'acidesa. I això és el primer nivell!!! El President Pujol, divendres a En Clau de Vi expressava, crec, aquesta postura popular del desconeixement, i s'enfrontava al vi d'una manera desacomplexada, fent broma, fins i tot, de la litúrgia associada i d'una potser excessiva quota de poesia. Un avís: Jordi Pujol ha destacat per la seva capacitat d'entendre el valor social de les coses.

dijous, 6 de novembre de 2008

Bouquet d'Aromes

Fa uns quants dies que tenim el vi A PUNT al Bouquet d'Aromes del carrer Loreto de Barcelona. Ahir, cap al migdia em va trucar un amic i em proposà d'anar a dinar plegats. Ho fem sovint i sóc jo el que busca el lloc, perquè "tinc interessos en el sector". Érem a prop, a Les Corts i vaig aprofitar per anar-ho a descobrir (sempre hi havia anat per xerrar amb el Toni però mai hi havia menjat).


El Bouquet d'Aromes és, inicialment, una botiga de vins amb un catàleg extremadament extens, sense que això signifiqui, en cap cas, un allunyament del sentit comercial. A les prestatgeries hi ha de tot i, sobretot, una selecció de vins catalans actualitzadíssima i plural que permet resseguir el nostre mapa vitivinícola a través de les propostes més autèntiques i serioses. Encara amb una curta esperiència, el Toni em va parlar, ahir, de la bona acceptació que està tenint el vi A PUNT, i especialment el blanc, el SINE, la nostra Garnatxa Blanca que, com hem dit altres vegades, pateix, com a varietat, d'un enorme desconeixement entre el gran públic (efectes de la comunicació, de la història i de la distància). És un vi que genera passions entre els habituats, per la complexitat i la personalitat que ens expressa, però s'ha de conèixer. Al Bouquet d'Aromes n'hi ha, de senzilles i d'importants, de joves i de criades, la nostra i el Quintà de la Bàrbara Forès, un dels cellers més fins de la Terra Alta.


Però en aquest bouquet hi ha pòsit: és fruit dens i poc filtrat. En els cursos de tast el Toni trasllada als clients els coneixements de sumilleria que porta més enllà de l'habitual tècnica descriptiva per aproximar el vi al menjar. Els vincles familiars amb la cultura francesa l'han dut, provablement, a entendre el vi i el menjar com un tot indissociable. El treball de maridatges que ens ofereixen, que eleva el vi a la categoria de cultura i el deslliura d'un estigma alcohòlic massa extès, és un plantejament que ens el fa gaudir.


I és el que ens ofereixen diàriament: hi ha un menú - maridatge, en el que cada plat va acompanyat d'un vi que hi armonitza adequadament. És una proposta que sorprèn per la seva qualitat i que, per menys de 15 € ens permet dinar immillorablement bé i conèixer un catàleg de vins que altrament ens serien estranys. Així, escrit, sembla normal, però és extraordinari, perquè el preu i la circumstància està adaptada a la quotidianitat urbana. Ahir hi vaig descobrir un Blanc de Pacs, de Parés Baltà que té una imatge molt moderna i extremada, atractiva, però que per mi sempre havia sigut això, una imatge. La floralitat d'aquest vi la base del qual és la típica penedesenca de Xarel·lo, Macabeu i Parellada em sorprengué. Fins al punt que n'indagaré les opinions enològiques.


Quan passeu a prop del Bouquet d'Aromes fareu bé de deixar-vos-hi endur!

dimarts, 4 de novembre de 2008

vincles entre el pa i el vi




Avui m'he passat tres hores xerrant "de negocis" amb un forner. I potser ens entendrem i tot. Ens caldrà trobar els vincles entre el pa i el vi que, tanmateix, semblen obvis. Perquè l'Imperi Romà, del qual Tarragona acollí la capital durant uns curts anys, els considerà imprescindibles per a l'alimentació dels seus ciutadans i en regulà el preu, subvencionant-los quan calgué. Eren temps de protecció dels productes de primera necessitat. El pa, com el vi, ha patit, en les darreres dècades, un enorme descens de consum. En Joan Quilez, un biòleg expert en qüestions de pa deia en una entrevista a El Periódico que "Als anys 50 els espanyols menjaven molt de pa, uns 130 quilos per persona i any. Ara no en mengem més de 50 quilos, menys que a França i Alemanya. Aquest any està sent el de més baix consum de la història espanyola". En Quilez ho deia abans de LA CRISI però segons ell "hi ha una llegenda urbana iniciada als anys 60, quan els espanyols vam deixar de passar gana i va arribar la cultura del cos estilitzat i el turisme, segons la qual el pa engreixa" i aquesta mala fama és superior a les dificultats econòmiques. L'Enric de KIKUPÀ, que m'ha explicat el seu negoci (el model de producció del seu obrador està pensat per portar el pa a les botigues quatre vegades al dia, per servir-lo calent sense haver de recórrer al pa pre-cuit, tan habitual avui), porta més de quinze anys en això i lluita per anar re-interpretant el seu entorn, perquè el pa, com els altres articles de consum, conviuen en un medi canviant. El pa és un "ganxo", em deia, que s'ofereix, fins i tot a les fruiteries. Les grans panificadores de congelat els el proveeixen i allí mateix, amb un fornet de cocció final, acaben un producte la qualitat del qual podria discutir-se, però que compleix una funció comercial. Aquest és un exemple del món del pa, que ha arribat a les grans superfícies amb una qualitat prou acceptable (ho afirma en Joan Quilez, també).


Hi ha doncs poc pa de primera necessitat. Diguem que hi ha, potser, un pa cultural, que ens acompanya des de sempre. Aquest pa ha sofert canvis i la discussió sobre la seva qualitat ha fet córrer molts rius de tinta. En aquest context, i amb unes noves necessitats (sociològiques), han aparegut també uns pans nous; o millor, uns pans antics, especials, i excepcionals, que volen recuperar el gust genuí del pa, que obviament són molt més cars, que es venen a pes (com abans) i que recorren a un relat dens i tanmateix molt atractiu. És el pa gourmet (he trobat un bloc, olleta de verdures, que cita alguns dels establiments més representatius d'aquest model de consum). Perquè hi ha d'haver de tot. Les nostres necessitats s'han ampliat, i així la gamma de pa.


Cadascú haurà de trobar el seu lloc. En el pa, com en el vi que ja fa temps que ha entrat a l'espai dels gourmets, hi ha una oferta variada, perquè volem menjar pa, però amb relat.

Guia de Vins de Catalunya




Fa un mes i mig que s'ha presentat la primera Guia de Vins de Catalunya. És una dada important. Tot plegat feia pensar que aquesta eina feia falta. El nostre és un territori extremadament vinculat al cultiu de la vinya i a la producció de vi. Fa més de 2.500 anys que, quan grecs i fenicis arribaren a la Península Ibèrica, concretament a l'Empordà, ens iniciàrem en aquesta pràctica que ja mai més hem abandonat. Després, els romans ens iniciaren en el plaer i parlaren del vi com un element de la gastronomia. El cristianisme el sacralitzà, i les comunitats de religiosos que estructuraren el territori durant les diverses etapes de l'Edat Mitja aprofundiren en el coneixement del conreu, de les varietats i del terreny (avui encara, els vins més importants es fan al voltant de les "ermites", o això és el que he sentit a dir com una rebelació de l'Álvaro Palacios). I així hem anat passant, fins que ens "hem fet catalans"! Perquè els catalans, que hem vist la vinya sempre al nostre voltant (als més vells els hem sentit explicar que l'actual eixample de Barcelona, a finals del XIX i a començaments del XX, pels volts de la Sagrada Família, recordo, per exemple, era ple de vinyes -efectes de la fil·loxera, encara només francesa), en n'havíem oblidat. Féiem raïm, que algú comprava, i el vi era de La Rioja. Aquesta realitat, curiosa però autèntica, té una estela llarga, que arriba fins a nosaltres, pràcticament. El darrer estudi de consum de NIELSEN encarregat per l'INCAVI conclou que "els catalans reconeixen la qualitat dels seus vins però en consumeixen poc". Les causes d'aquesta pressumpta contradicció poden ser diverses però la joveníssima Guia de Vins de Catalunya és una eina importantíssima per contribuir a la restitució del nivell de consum de vi català. Perquè entre altres coses és imprescindible que els vins siguin coneguts i, per tant, identificables i classificables.


La Guia de Vins de Catalunya és això: una eina, una classificació, on trobar tot el que es fa a Catalunya en termes de vi. En aquesta primera edició hi ha més de 1.500 vins organitzats alfabèticament i per denominacions d'origen (les 12 que operen a Catalunya) que els cellers han proporcionat a l'equip de tast, format per un grup independent de professionals del sector. Es podrà discutir la valoració (el judici i la discussió sobre el judici és una característica intrínsecament humana, i jo ho he fet), però a poc a poc, amb el temps i la conseqüent consolidació de l'instrument, la guia esdevindrà una referència útil. A Catlunya hi ha molts vins desconeguts!


Pel que fa al mètode emprat, dissabte vaig assistir a una presentació / demostració. En el marc de la Festa del vi de Gandesa es dugué a terme un tast obert en el que els participants vàrem poder viure el procés seguit per l'equip de la guia. El tast fou a cegues, una mostra inicial de la voluntat d'objectivitat que orienta el projecte. Omplírem una fitxa força simple que recull els paràmetres de la guia. Una mostra estadística ajuda a generar credibilitat. Fou una experiència satisfactòria en la qual vàrem constatar l'entusiasme dels autors per impulsar el seu treball, així com pels vins catalans.


Ànim!!

dilluns, 3 de novembre de 2008

La píndola setmanal del Nebot

Acostumo a enllaçar el programa de COM Ràdio en el que el Joan Nebot fa una col·laboració setmanal. Està molt bé. És divulgatiu i pedagògic i planer. Aquesta setmana, ahir, a quarts de dotze de la nit (jo enllaço una hora de ràdio, d'11 a dotze de la nit però el seu espai comença cap a un quart i mig de dotze i cal fer córrer el cursor endavant per enganxar-lo) parlava de vins i de la seva cultura a partir d'un vi negre de criança de la Conca de Barberà, el Josep Foraster Selecció. I com a emprempta del programa, ho aprofità per explicar la modernitat dels vins catalans, incorporats en els darrers vint anys a les noves pràctiques (l'ús de la bota de roure nova n'és un exemple que permet entendre la nova visió enològica de potenciació de la vivacitat del vi, així com els costos de producció). També ens aproxima a un patrimoni cultural i polític importantíssim com el que impulsà la Mancomunitat de Catalunya amb una dosi de recursos per ajudar al camp a sortir de la crisi que representà la fil·loxera, afavorint la modernització de les infraestructures del vi. A la Conca de Barberà hi hagué una proliferació de les anomenades "catedrals del vi" majoritàriament atribuïbles a l'arquitecte César Martinell...

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Tast de Mayol Viticultors



(foto Àlex Sánchez)


La setmana passada, un "comitè de tast" del vi A PUNT va respondre al compromís que havíem contret amb la gent de Mayol Viticultors, un celler del Priorat que desconeixíem i que va contactar-nos a través d'aquest bloc d'internet. En Ricard Mayol va enviar-nos un e-mail, fa prop d'un mes, demanant-nos que tastéssim els seus vins; els primers "fills" d'un projecte que, pel que he pogut llegir al seu web, vol recuperar una trajectòria familiar de viticultors a Torroja.



Ens vàrem enfrontar a l'encàrrec respectuosament i, per tant, formalment. Per afició i per necessitat professional, per la comprensió del nostre territori, el tast és un exercici constant, però és cert que poques vegades ho fem amb papers al davant i, a més, acostumem a fer-ho en petit comitè, tot compartint impressions. En aquesta ocasió vàrem ampliar el grup (sempre va bé per augmentar el valor estadístic de les dades) i vàrem asseure'ns a la taula del restaurant Robert de Nola, de Caldes de Montbui. Tenim molt bona relació amb el propietai i ens va oferir l'establiment per a l'ocasió. En algun moment parlarem de la proposta d'aquest restaurant.


(foto Àlex Sánchez)

A quarts de nou i fins a les onze, amb una plantilla de tast pensada específicament per a l'anàlisi de priorats, ens asseguérem davant del/la Roser primer (el blanc del celler Mayol) i després férem el mateix amb el Brogit. La cuina del Robert de Nola és apassionant (insisteixo, ja en parlarem en una altra ocasió) però la feina encomanada exigia un respecte i, fins a quarts de dotze vàrem fer abstinència total dels oferiments del Pep Riu i vàrem concentrar-nos, només en l'anàlisi dels vins. Tant el Roser com el Brogit són un bon producte, seriós i enològicament ben fet. A més de la passió que es desprèn dels missatges del celler; i el respecte amb què sembla que afrontin l'empresa vitivinícola, amb una producció petita, que els permetrà assegurar-ne la qualitat desitjada, s'hi entreveu un fort potencial a desenvolupar. En aquest sentit, crec que serà una referència a seguir. En general, i provablement degut a la base varietal, tant en el cas del blanc com en el negre, la primera sensació és poc prioratina: un és a base de Macabeu, enlloc de la típica Garnatxa, i en l'altre, hi ha Garnatxa negra, i Carinyena, però hi ha un pes important de les varietats internacionals. És en aquest sentit que el Priorat se'ns feia poc present, però l'extensió de la sessió ens permeté anar explorant una mineralitat que sí que és propia del terreny. I en el cas del blanc, que als primers cops de nas se'ns apareixia massa enfustat, anà demostrant la fortalesa d'un Macabeu de forta personalitat. Potser una oportunitat.


Felicitats, ànim, i gràcies per tenir en compte aquest equip.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

el Joan Nebot dignifica la D.O. Catalunya

La D.O. Catalunya pateix d'un "desprestigi original" perquè tal com el propi Joan Nebot ens explica, la joventut del seu Consell Regulador (1.999) i les necessitats que va resoldre inicialment, amparant antigues pràctiques de vinificació, l'han fet aparèixer com un "calaix de sastre", apte per a encabir-hi vins desvinculats de l'origen. Aquesta afirmació se sosté, sobretot, des del punt de vista de la diferenciació del territori que, en el cas de Catalunya significa, a data d'avui, parlar d'11 denominacions d'origen, a part de la pròpia del Cava. Amb l'aparició de les diverses denominacions (Terra Alta fa 25 anys, per ex.), alguns dels cellers tradicionals quedaren fora de joc a nivell de territori. La Denominació d'Origen Catalunya serví i serveix per operar fora del terreny original. Aquesta viscicitud esdevé, en alguns casos, la condició de possibilitat d'uns vins interessants, que altrament haurien de caure del costat dels anomenats vins de taula.
El Joan Nebot ens parla aquí de l'Eiximenis (en al·lusió al frare i pensador medieval, autor del primer tractat europeu de l'art del ben menjar) del celler Tríada de La Secuita, al Camp de Tarragona. És una Garnatxa Blanca d'una finca pròxima a Santes Creus i, segons què ens en diu, parla molt bé de la varietat, del celler i de la zona, dignificant així una denominació d'origen controvertida però segur que plena de validesa si li exigim qualitat, que és el que cal.

Necessiteu una nevera pel vi?

Els de (+) més del Passeig sortegen una nevera per vins. Hi trobareu el vi A PUNT, també.

Festa del vi de GANDESA



Per als que aneu obrint aquesta pàgina que a voltes es torna feixuga i s'embarca en unes reflexions massa pesades, us facilito l'enllaç al programa de la XXI Festa del vi de Gandesa que s'escau aquesta setmana. És una ocasió per anar a fer una excursió fins a aquest límit geogràfic amable i interessant i sovint oblidat. El paisatge de la Terra Alta és el d'un jardí de conrreus de vinya i olivera on l'activitat agrària és predominant encara avui. Un indiscutible subdesenvolupament econòmic ha marcat un paisatge físic i humà que se'ns apareix autèntic i original. D'aquesta terra en surt una enorme quantitat de quilos de raïm que tradicionalment han arribat a les grans conurbacions (Barcelona) amb un segell inequívoc: vins estructurats i potents, tant en el cas dels negres com en els blancs entre els que destaca la Garantxa Blanca, una varietat molt ben integrada a la zona, des del segle XVII i que, en l'actualitat, n'ha esdevingut representativa.


Arribeu-vos avui i sempre a Horta de Sant Joan, quan aneu per allà baix (al camí trobareu Bot). Picasso se'n va enamorar (hi passà uns mesos, curant-se de mals de l'època, a casa dels pares d'un company d'estudis) i digué que tot el que sé ho he après a Horta. Hi ha un museu al·legoric. És un dels pobles de la comarca, exemple d'una riquesa antiga, visible en l'estructura urbana i en els edificis més singulas (la plaça de l'Ajuntament, amb l'edifici públic i l'església són d'una excepcionalitat colpidora: una mostra del gòtic català més pur a l'església i del primer Renaixement en els edificis civils. A la plaça hi ha un establiment, La Pinta, que funciona sobretot els caps de setmana com a bar i galeria d'art. Serveixen el vi A PUNT blanc, de la Terra Alta.


Arribeu-vos també a Batea, un altre exemple d'urbanisme de la zona, amb un fort caràcter medieval en el nucli.


I a Villalba, i a Corbera (s'hi passa, de camí, necessàriament), i a la Fatarella: són uns pobles interessants per la seva rusticitat i la petjada de la Guerra Civil hi és molt present; el front de l'Ebre fou molt viu a la zona i la memòria es fa visible. Podeu arrivar-vos fins a la Pobla de Massaluca, on la vinya s'enfila pels costers del riu...


Gandesa, la capital de la comarca, ofereix l'atractiu del celler de César Martinell, l'arquitecte que influït per Gaudí però amb un fort esperit noucentista, de la tècnica al servei de la indústria, construí una pila de cellers (més de quaranta) a finals de la primera dècada del segle XX i a començaments de la segona. Fóren batejades amb el sobrenom de les catedrals del vi, i tot i el seu origen vallenc, i sense menystenir els exemplars que podem trobar-ne al Camp de Tarragona, a la Conca de Barberà i al Penedès (fins i tot a Sant Cugat del Vallès n'hi encarregaren un), el celler de Gandesa, juntament amb el del Pinell de Brai (avui poc actiu), és el més destacat de la col·lecció (l'any passat fou escollit entre una de les 7 meravelles de Catalunya) i fóra bo que es trobessin els ajuts per poder-li "rentar la cara". Fou una iniciativa dels socis de la Cooperativa agrària (crec que eren 43), que anaren a buscar arquitecte i crèdit a Valls (al banc de la capital de l'Alt Camp, molt important en aquell moment).


Jo recomano l'excursió a tots nivells: el paisatgístic i l'humà; però també, evidentment, el vitivinícola. En aquests moments es parla de la Denominació d'Origen Terra Alta com un fenomen emergent i, paradoxalment la relació de la comarca amb el vi es perd en la nit dels temps, però sí que és cert que d'uns anys ençà, marques com Bàrbara Forès, Edetària, Clua, Pinyol... l'ecològic del Mesies, i molts dels vins dels cellers cooperatius (Llàgrimes de tardor, de Bot; 2 finques, de Villalba; el César Martinell i l'Antic Castell de Gandesa...) s'han guanyat un reconeixement en els mercats.


Val la pena arribar-s'hi i deixar-se sorprendre per l'enorme potencial que s'hi amaga!

divendres, 24 d’octubre de 2008

perplexitat

Què creuíeu d'una afirmació com la que he entomat avui: "els bons clients estan lluny d'internet"? i ni hi escriuen ni hi busquen res [qui m'ho ha dit feia referència a la gastronomia i a la capacitat del públic per apreciar-ne la qualitat adequadament].

dijous, 23 d’octubre de 2008

Ampolla pel vi A PUNT


(foto Alfred Pérez de Tudela)

Fa alguns dies vam advertir que estàvem a punt de rebre una ampolla serigrafiada per ajudar a portar el vi A PUNT a la taula, sobretot al restaurant. Ja ha arribat. I l'hem començat a repartir entre els nostres clients de l'hostaleria. Sovint ens havíem trobat amb algunes reticències a l'hora de posar el nostre vi a les taules dels establiments. El Bag in Box és un envàs interessant pel bon rendiment que ofereix en termes de conservaciód el vi i això el fa pràctic, però és poc adequat per servir a taula: o bé s'ofereix el vi a copes, o bé s'ha de servir en algun recipient específicament de taula. A França i a Itàlia és habitual trobar-se amb una oferta de "vins de la casa" servits en gerres o pixets, sense marca. Són vins escollits pel propietari de l'establiment per oferir als clients amb el menjar. Nosaltres pretenem un gest similar, però és cert que ens hem trobat amb una idiosincràcia particular i l'oferiment del vi sense cap mena de marca acostuma a generar certa desconfiança. Per això, vàrem pensar en un recipient de servei que resolgués aquesta circumstància. El resultat és una ampolla bordelesa de mig litre, l'equivalent a quatre copes, que va serigrafiada amb la nostra marca i una frase que evoca el gest: APROPAR EL VI A LA TAULA, perquè volem contribuir a construir un espai per al vi, facilitant-ne l'arribada al client i permetent-li gaudir d'un producte excelent.


Agrair aquí als nostres amics, que quan els vàrem demanar ajuda per trobar la frase per expressar el nostre missatge a l'ampolla, varen perdre una mica de temps escrivint unes ratlles que ens van ser molt útils. Gràcies Felip, gràcies Montse, gràcies Francesc, gràcies Albert, gràcies Miquel, gràcies Ignasi...

Col·laboració del Roger Viusà a Catalunya Ràdio

Dissabte vaig sentir una proposta de maridatge (o armonització) del Roger Viusà al programa El Suplement de Catalunya Ràdio. És molt interessant. El Roger, que està molt entrenat, puix s'ha passat molts mesos preparant les proves dels concursos en els qua ha participat amb èxit, és un sumiller que fa una recomanació ràpida i explica de manera molt entenedora la relació entre el menjar i el vi.
En aquest enllaç (al minut 37) repassa els vins que convinen amb els postres, i trenca una llança a favor dels dolços, avui una mica oblidats. És un missatge perquè els recuperem?.

dijous, 16 d’octubre de 2008

concurs de cartes de vi




Amb el suport de l'Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) i organitzada per l'Associació Vinícola Catalana, la Unió Vinícola del Penedès, i amb la col·laboració de l'Associació Catalana de Sumillers, s'ha convocat el segon CARTAVI, un concurs de cartes de vi per incrementar la presència dels vins catalans ja que es considera que hi ha molt bones oportunitats tenint en compte l'alt grau de valoració que tenen els nostres vins entre els restauradors i també entre els consumidors.


Aquestes iniciatives són importants: l'esforç i el compromís amb el territori han de ser valorats i els guardons en són una mostra. L'any passat aquesta distinció recaigué en el restaurant Cal Xim de Sant Pau d'Ordal que, amb una carta de prop de 400 referències, l'oferta s'estructura segons un criteri de proximitat que, tal com va explicar el Santi Amigó en una de les sessions del DEBATDEVI, en un restaurant de comarques, i especialment al Penedès, és molt ben valorada pel públic. I tanmateix tots tenim l'estranyíssima experiència d'haver trobat, a les cartes dels restaurants de les nostres regions vitivinícoles, una oferta majoritària de Rioja o de Ribera del Duero, o de Somontano.

idees de promoció del vi català

Avui tenim una sessió del DEBATDEVI que ha organitzat l'INCAVI per respondre a la caiguda de consum del vi català a Catalunya (segons les dades de NIELSEN).
Anoto aquí una proposta per traslladar a aquest debat: la dotació de beques per a sumillers, perquè facin estades a restaurants de Catalunya.
Es tractaria d'aprofitar el coneixement generat per les diveses escoles de formació de cambrers de vi per incentivar el consum.
Perquè una part del dèficit en la quota de mercat és atribuïble, segur, al desconeixement; un desconeixement que s'accentua per la manca de promoció, divulgació i prescripció: el públic desconeix moltes de les referències i el propi sector de l'hostaleria té dificultats per mantenir-se al dia en un catàleg extremadament ampli, amb 11 D.O.s (+una).
Més enllà de la viabilitat de la proposta (la repercussió de l'acció dependrà dels recursos i de la imaginació), sembla clar que la promoció i el coneixement són deficitaris, i per contra, disposem d'un excedent de professionals capacitats.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Una estona al "Maestrazgo"

Dissabte passat vaig ser a la Gran Bodega del Maestrazgo fent una degustació del vi A PUNT. Ja ho hem fet altres vegades, però tinc la impressió que aquesta mena d'accions van molt bé: són una manera directa de promoure el producte, i la marca, el missatge -del vi de qualitat per la quotidianitat. Hi ha clients repetits, són habituals; i amb aquests ens retrobem. És bonic. I hi ha clients nous, nous en relació al vi A PUNT, és clar! la Gran Bodega del Maestrazgo, un establiment de barri que ja hem descrit en alguna altra ocasió, és una part de l'ànima del barri de La Ribera de Barcelona. Perquè fa quasi setanta anys que és obert i, doncs, els lligams amb el veïnat són estrets. Les botes de vi a doll (en despatxen entre 3 i 4 mil litres a la setmana...), unes prestatgeries que aguanten ampolles i anys, caixes pertot arreu... A la Sílvia Moliner, que junt amb el seu germà, el Josep, s'ocupen del negoci des de fa dos anys, potser li agradaria modernitzar-ho tot una mica. El Josep deixa dir, perquè sap el que costaria, i però, perquè és conscient, d'alguna manera, del valor estètic d'aquesta antiguetat acumulada. Un dissabte al matí, com la setmana passada, entre el gruix del públic que apareix a la botiga, a més dels consumidors de vi de cada dia, els de l'aigua, els de la cervesa, el sifon i tota mena de consumibles, hi ha un públic tranquil, que es passeja, i que hi vé expressament; precisament per gaudir de l'ambient. S'hi passen una estona. Volen comprar unes ampolles de vi. Busquen consell. Els agrada el tracte que reben i, segurament, els estimula veure la transmissió generacional d'un estil comercial popular, que les circumstàncies i els temps aboquen a la desaparició. Hi ha, crec, un cert romanticisme en aquests clients de dissabte. El que compren ho podrien trobar a altres llocs, però baixen fins al Baix de Sant Pere perquè s'hi troben bé. Recordo que amb un grup de dues o tres parelles vaig estar parlant-hi una estona, especialment amb una noia que era filla de Gandesa i que es va interessar molt pel SINE, la nostra Garnatxa Blanca. Lògic.
A la Gran Bodega del Maestrazgo hi ha tota la història del vi (la del país), i en general hom en surt satisfet, tant si busques una barreja de vi a doll, una ampolla de xampagne (del francès), com si necessites una ampolla de les que ha recomanat el Gorgori a la televisió.

Els joves el sexe, els vells el menjar

El meu veí és un ebenista interessant. Sovint, quan coincidim al carrer, fem petar la xerrada; és un artesà que acumula molt de coneixement i això m'atrau. Ell és molt obert i s'interessa per tot. Pregunta pel vi. Però és astut i fresc; encara que depassa amb escreix l'edat de la jubilació traspua una joventut eterna i una gran incontinència verbal. La mirada del Yepes reflecteix aquest caràcter, la destresa que expressa en els mobles, amb les mans, és la d'un artesà graciós i fi que estima la vida.
Avui, entre moltes altres coses, la xerrameca se l'enduia cap a les dones, les guapes i em deia, però, que això és per nosaltres, per als joves, perquè "els vells [com ell] s'interessen pel menjar... i el vi..."
I jo m'he preguntat, interiorment, si la nostra és una societat envellida, en la que els joves s'interessen pels vins i la gastronomia.

presentació D.O. Empordà



L'anotació del Jordi Castells sobre la D.O. Empordà m'ha fet recordar que el pròxim dia 27 d'octubre hi ha la Jornada de Vins de Tramuntana. És la presentació a Barcelona del potencial vitivinícola d'aquest territori històric i que, d'uns anys ençà està obrint-se pas en el mapa del vi del nostre país. Hi ha una tradició latent, a re-descobrir, on les varietats autòctones (garnatxes i carinyenes) de l'arc mediterrani s'han mantingut. Aquesta és una dada interessant. La trajectòria de les generacions i dels pobles, vinculats a la producció del vi ha donat també algunes particularitats a recuperar (els dolços, per exemple). I segons diuen, hi ha un caràcter, marcat pel vent. A Banyuls, en Pierre Parcé, del Domaine de la Rectorie, la setmana passada ens va dir que la Tramuntana era la seva aliada... i són els veïns del nord, units pel vent?

Els del vi A PUNT hi estem oberts i treballarem per incorporar-ne coses al catàleg.


La Jornada de la Llotja de Mar, del 27 d'octubre, la presentarà el Roger Viusà, sumiller del MOO i recentment guardonat al màxim nivell internacional. Si us hi voleu apuntar heu de trucar al 932412755 o enviar un email a eventos@grupgsr.com

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Joan Nebot a COM Ràdio

Enllaço el programa de COM Ràdio d'ahir, en el que el Joan Nebot parlava de cava.

nous programes de vi a la televisió

A més del conegut programa de la Televisió de Catalunya presentat per Marcel Gorgori, En Clau de Vi, recentment he descobert, fent una ullada al bloc Envinats, un programa de Vi i Gastronomia de Sies.TV, una emissora que opera a través d'internet.
Al juliol van emetre un programa sobre un tast de garnatxes que varen organitzar amb l'equip de la revista Cupatges De fet, hi vaig anar a raure per això, seguint els comentaris que surten sobre la Garnatxa Blanca.
Em consta, per cert, que la cadena local de Barcelona 25TV n'estava preparant un altre, de programa, del qual ja se n'havien enregistrat algunes sessions, que finalment hauria quedat en res per manca de suport publicitari, segons què m'ha explicat un comerciant.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Ampolla de servei



La setmana que vé disposarem d'un accessori comercial. Una ampolla serigrafiada de servei a la taula. El vi A PUNT té una bona acceptació en els comerços especialitzats i a les xarcuteries selectes. Hi ha, però, també, una sèrie de restaurants que l'han escollit com a vi de la casa per oferir amb els menús. En la majoria dels casos ha estat una iniciativa del propi restaurant, que havent conegut el producte l'ha escollit per la seva excelent relació Qualitat-Preu. En aquests establiments, Els Actuals, del carrer Montsió de Barcelona, al costat del Quatre Gats, el Racó d'en Pep a la Barceloneta, l'Al Punt, al carrer Encarnació, de Gràcia, el Pizza & Love de la Pl. de Sant Cugat al barri de la Ribera, uns quants de Vic on l'ha introduït el Celler d'Osona, i algun altre que ens deu passar per alt, acostumen a servir-lo en gerres que ells mateixos han adquirit. Hi ha, en el seu cas, una decisió: oferir un vi de qualitat pel mateix preu que en altres establiments s'ofereixen vins més senzills, d'origen desconegut. I quan el vi A PUNT arriba a la taula, doncs, s'ofereix sense presentacions, com un vi corrent qualsevol.
És aquesta una pràctica lloable: per al restaurant, al mercat hi ha ofertes més econòmiques que la del vi A PUNT, i servit en una gerra, sense marca, és un senyal de poca categoria als ulls del consumidor. Segur que els clients es trobaran amb un vi plaent, llépol, que els impulsarà a beure'n més d'una copa, i sense efectes secundaris. Però per una gran part del públic, poc habituada a jutjar el vi, serà vist com un vi corrent, sense fer justícia a l'esforç que representa per al restaurant l'elecció de productes per al seva qualitat.


Amb l'afany d'impulsar el consum del vi A PUNT en el segment dels restaurants que ofereixen un menú de qualitat per cada dia, i per facilitar-ne aquesta elecció, hem preparat una ampolla de mig litre (equival a 4 copes complertes) que conté la imatge de marca i una frase que resumeix el nostre missatge, APROPAR EL VI A LA TAULA.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Xarcuteries

A vegades Barcelona es fa petita. Avui a la tarda he anat a veure el Josep i la Rosa del Pa i Trago del carrer Àusias Marc (al costat del Passeig de Sant joan) i la conversa ens ha dut a repassar la llista de clients del vi A PUNT que comparteixen la idiosincràcia d'aquest establiment. Entre ells es coneixen; fa molts anys que atenen una clientela similar i és que, segons què m'explicava la Maria Teresa Hom, de la formatgeria del carrer Aragó, "les xarcuteries feien el menjar" i això va esdevenir una característica del gremi i de la ciutat. La Rosa del Pa i Trago, que va heretar el negoci dels seus pares, ha recordat a la Teresa Hom i a les seves germanes, la Nuri i l'Anna Maria, que regenten l'altra botiga de la família, la Xarcuteria HOM del carrer Provença. Una vegada es van trobar a Noruega, en un viatge d'oci. Jo els he parlat dels pares, perquè fa `pocs dies vaig conèixer el Maties Hom, que acostuma a ser a la botiga i és molt apreciat pels clients. S'inicià en l'ofici com aprenent a Can Ravell, potser la xarcuteria més emblemàtica de Barcelona. Hi ha una generació de xarcuters, que ens hem anat trobant i que ens han acollit molt bé que han fet un camí similar (els Nebot del carrer Còrsega, entre Sardenya i Nàpols, i de Mallorca amb Casanova; o el Manel Saez del Gallfer, de la plaça de la Sagrada Família). Fent memòria, també m'ha parlat del germà Hom, que feia pastissos de formatge (encara els fa, em va dir la Teresa: ella en ven). Ells són Mestres Formatgers i fa uns quants anys, quan tingueren l'energia per impulsar aquest tipus d'associacions professionals, coincidiren amb un grup de col·legues que, units per una tradició professional i pertanyents a una mateixa generació, feren la renovació de les botigues, modernitzant els establiments que havien heretat dels seus pares, en la majoria dels casos. Hem parlat del Carlos Redón, de la cruïlla de Balmes amb Rosselló, a la sortida del ferro-carril, del Ferran, que des de fa deu anys, des que van tancar el mercat de Santa Caterina per fer-hi reformes, són a la cruïlla de Pau Claris amb Diputació... Tots fan menjar per emportar, com ells. M'han preguntat pel Joan Murrià (l'únic de la llista en el que el vi A PUNT ha quedat fora, de moment). Fa temps que li han perdut la pista, però era líder entre els formatgers i els cellerers, juntament amb el Toni Falgueras, del Celler de Gelida (que sí que ens té el vi).
El vi A PUNT ha entrat bé a aquest tipus d'establiments i els clients, que tal com em deia el Josep Ravell "es fien de nosaltres", agraeixen la recomanació que els fan dels productes. Hi ha uns altres establiments, més moderns, apareguts en els darrers anys, més vinculats a la nova generació de productes, els internacionals, els elaborats, els delicatessen... com la xarcuteria + del Passeig, de Sant Andreu; o La Cava Ibèrica, del número 145 de la Diagonal, al Poblenou; o la botiga restaurant de Cal Lluís de la Barba, al carrer Marià Aguiló, al davant de Can Felipa; o la xarcuteria Can Recasens, del carrer Llull, a tocar de la Rambla del Poblenou. Són botigues d'avui, pensades i regentades per gent jove, on el vi A PUNT hi encaixa per naturalesa, perquè és una adaptació als costums d'avui. És més normal. Però tant a un lloc com a l'altre, tant als establiments moderns com als més consolidats hem tingut una bona acceptació: els clients han rebut molt bé la nostra proposta de portar vi autèntic i agradable en un format pràctic, que permet disposar-ne fàcilment i amb garanties de conservació. El vi del Priorat o el de Gandesa, els vins de Tarragona, en definitiva, sempre havien arribat a Barcelona, hi ha una tradició que ens avala. Nosaltres volem actualitzar-la dignament.

Farem una prova

És la frase del dia. Me l'han dit aquest matí per teléfon. Ja us podeu fer una idea del cas: el director d'un grup de botigues amb qui fa quasi un any que estàvem parlant de la possibilitat d'introduir el vi A PUNT m'ha picat per anunciar-me que el seu equip ha decidit que "farem una prova".
Per què els ha costat tant de prendre aquesta decisió?
En primer lloc perquè a les empreses els resulta complicat incloure noves referències. Per ells, la introducció d'un nou producte requereix un anàlisi estratègic; perquè s'ha d'analitzar el potencial, la feina de promoció i els costos derivats de la introducció (temps i diners), el marge comercial... i perquè en el cas del vi en Bag in Box la inclusió a la prestatgeria representa un esforç addicional: és una novetat per al gran públic, que exigeix explicacions.
Però "farem una prova", perquè al sector sabem que hem de treballar per adaptar-nos als consumidors i als nous usos, i perquè el vi que oferim és suficientment interessant.

pròximes degustacions del vi A PUNT



La Cava Ibèrica. Divendres a la tarda serem en aquesta botiga-celler de l'avinguda Diagonal. És al número 145, just al costat de la Rambla del Poblenou.



Gran Bodega del Maestrazgo. Dissabte al matí farem una sessió de degustació per als clients d'aquesta bodega del número 90 del carrer Baix de Sant Pere, a prop de l'Arc de Triomf. El Josep i la Sílvia tenen molta animació a la botiga els dissabtes, especialment a partir de les 12hs., quan la clientela torna del mercat de Santa Caterina.




Xarcuteria HOM. En aquest inici de temporada, després de les vacances d'estiu, hem fet unes quantes degustacions a la Xarcuteria HOM del número 79 del carrer Provença. Diumenge, coincidint amb la festa major del carrer, tornarem a donar a tastar el vi A PUNT a la clientela d'aquest establiment de fort arrelament al barri.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Sabem més de cervesa que de vi?



La frase que la Meritxell Falgueras, l'autora de l'entrevista, destaca del Roger Viusà és, com a mínim provocadora, i ho dic perquè en el meu entorn immediat ha generat una discussió que ha durat uns quants dies: "la gente sabe más de cerveza que de vino".
Què en penseu?
Depenent pel que entenguem per SABER. Però és cert que l'experiència ajuda, almenys, a tenir sensació de coneixement, i és que "el precio del vino frena al consumidor por lo que se bebe más cerveza". Des d'aquesta perspectiva sí, efectivament: la cervesa és una beguda popular, de la que tothom en pot dir coses, mentre que del vi, amb un decreixement del nombre de consumidors i, sobretot, amb l'augment de la complexitat que se n'ha transmès, la impressió general és que se'n sap poc.
Aquesta setmana ha començat a emetre's el programa En clau de vi, de la Televisió de Catalunya. El recordo de l'any passat, molt simpàtic i ben fet però... només una pregunta que em vé al cap en aquest moment: ajuda a fer conèixer millor el vi o en projecta una imatge de complexitat que contribueix a allunyar els consumidors?

20è aniversari del Celler d'Osona


El Celler d'Osona, del que he fet una sèrie de comentaris, perquè a més de ser un dels primers punts de venda del vi A PUNT ha resultat un espai d'interlocució interessant i enrriquidor, ha celebrat el vintè aniversari.
Els amics varen sorprendre a la Lurdes i en Miquel, l'alma mater de l'establiment, amb una festa a la mateixa botiga.


Felicitats!!!

Per cert; la Revista Gastronòmica de Catalunya reprodueix, justament en el número d'aquest mes d'octubre, una entrevista entre el Josep Trallero i en Miquel Bofill. En reprodueixo l'entrada perquè en Trallero, el viticultor del Serrat de Montsoriu fa un retrat del personatge.



Cal Sardà de Capafonts

Ahir al vespre em vaig recordar d'un establiment atípic que ens té el vi A PUNT. És la carnisseria de Capafonts, un poblet de les muntanyes de Prades, a l'interior de Tarragona, al Baix Camp, entre el Bosc de Poblet i la parc natural del Montsant, en el que vaig créixer als estius de la infància i en el que m'hi perdo de tant en tant, a la casa que hi havia adquirit el meu avi.
Me'n vaig recordar perquè em va telefonar un amic i em va explicar que els mals de panxa que feia temps que l'inquietaven han desembocat en un diagnòstic clar: és salíac, i ha d'evitar tota mena de menjars, "salxitxes" incloses. Es veu que moltes de les que hi ha al mercat porten farines, i els salíacs han d'evitar-la de totes totes.
Em va venir a la memòria l'obrador de l'Albert Sardà. Mata els dimecres, a l'escorxador d'Alcover. Abans, quan jo era petit, ho feia allí mateix, però Sanitat li ho va prohibir fa uns quants anys. Ell i uns quants companys que segueixen el mateix estil de producció d'embotits es troben els dimecres al matí a Alcover i els arriben els porcs que han sol·licitat, sencers. Coneixen la granja, del Pla de Santa Maria i el pinso que els donen (se'l fan ells). D'aquesta manera poden assegurar-se que la sang, per exemple, està en perfectes condicions...
Tot això, l'Albert m'ho explicava mentre desfeia una canal i l'Anna Maria, la seva dona, feia llangonisses a la màquina amb l'ajuda d'un nebot.
Aquest tipus d'establiments són atípics, perquè fan les coses segons un procediments absolutament autèntics i artesanals, sense trampa. Avui és difícil de trobar aquesta mena d'oferta, perquè les exigències comercials i d'abastament dels mercats han obligat a desenvolupar processos industrials en els que aquesta autenticitat es perd necessàriament i, a vegades, el producte esdevé tota una altra cosa.
En tot cas, si us perdeu per la zona (actualment, el seu interès natural ha fet desenvolupar una bona oferta de turisme rural a base de cases, albergs i un hotel), sapigueu que a Cal Sardà hi trobareu el vi A PUNT i llangonisses autèntiques, que faré tastar al meu amic salíac de Biskaia el dia que vingui a veure'm.

visita al Domaine de la Rectorie, a Banyuls




D'ençà que vaig llegir el post dels Banyuls al bloc que el Jordi Castells ha obert per anar recollint les seves anotacions sobre vins, vaig obrir l'agenda per programar-hi una visita. En vaig parlar amb uns companys de Girona i ahir, amb el Cares Portell, hi vàrem anar, al Domaine de la Rectorie, que ell coneixia de visites anteriors.


En Pierre Parcé, un dels membres de la família que gestiona aquesta marca, i nét de l'antiga propietària del domini, ens va presentar la seva proposta vitivinícola, lligada al terroir i, per tant, també, a la tradició dels vins dolços naturals; però inspirada per una reinterpretació del valor d'aquesta denominació (Apellation d'Origine Controlée), que si bé durant tot el segle XX, "gràcies a l'eficiència dels comerciants" (diu en Pierre Parcé) aconseguí fer-se una marca a través dels dolços (habitualment oxidats), té la capacitat de producció de vins tranquils d'alta expressió.


És a dir, que vaig anar a Banyuls a conèixer els dolços i vaig acabar tastant tota la gamma de vins de la finca, entre ells tres dolços, i només un de l'estil tradicional (oxidat), l'Oublée. Perquè tal com acostuma a passar, els estereotips amaguen una realitat més complexa. I eus aquí, que férem el descobriment d'un món que desconeixia completament (a dues hores de casa).


El missatge dels Parcé és una reivindicació territorial, i fan una oferta que és comercial però que va més enllà: situant-lo al centre, el vi esdevé una manera de viure i entendre el món. En el seu dossier de presentació es demanen Pourquoi continuer à faire du vin en France en 2007, i diuen que Quel émerveillement de voir certains grands danseurs. Ils ont atteint une telle légèreté et liberté de geste, que leur art nous appparaît comme une évidence, à tel point que cela semble facile. On en oublierait l'entrainement quotidien, les longues séances à la barre. On oublierait que ce qui nous touche, c'est la rancontre entre le travail et la grâce. Le vin que nous rêvons est un peu comme cela. [Quina meravella de veure determinats ballarins. Sovint han aconseguit una lleugeresa i una llibertat del gest tal que el seu art ens apareix com una evidència, tant que sembla fàcil. Hom oblida l'entrenament diari, les llargues sessions de barra... Hom oblida que el que ens captiva és la unió del treball i la gràcia. El vi que nosaltres somniem és una mica com això].


Després de tastar, a quarts de dues, vàrem anar a veure les vinyes més properes al poble. Un camí asfaltat ens va permetre aproximar-nos-hi ràpidament, amb el cotxe. El paisatge és sensacional: muntanyes cultivades. La comparació amb el Priorat era imprescindible i en Pierre Parcé afegí, a la similitud més evident, la del sòl, pobre, de licorella; la de les varietats, amb la predominància de les garnatxes i les carinyenes, la de l'estil dels vins, d'alta concentració (conseqüència d'aquest terreny, en gran part); però sobretot, el paral·lelisme en el procés de redescobriment que tant al Priorat com a Banyuls ha necessitat una intel·lectualització, una visió de la capacitat d'un terroir per generar productes especials.


Evidentment, la proposta dels Parcé és un cant a l'excepcionalitat, a la dimensió artística del vi, on un terreny molt determinat, per les seves dimensions i per les seves característiques morfològiques i climàtiques (la diferència amb el Priorat és que aquestes vinyes muntanyoses toquen a mar i estan ventilades per la tramuntana) pot proporcionar-nos uns vins únics. És la dimensió emocional, quan el vi es fa intransferible, quan el vi identifica un indret en el mapa i ens connecta culturalment amb una complexitat difícil de reduir.


Nosaltres, amb una proposta de qualitat per als vins de consum quotidià, davant d'aquestes meravelles, dels projectes que busquen el compromís amb l'emoció, ens traiem el barret i escoltem, respirem... i gaudim de l'elevació de l'esperit que (el vi) ens ha produït.


I, però, tot i haver tastat un blanc sec interessantíssim, tres negres i un rosat, tots molt curiosos i intensos, vaig endur-me una ampolla d'un dolç natural jove (2007), produït mitjançant el mètode de muté sur grains, és a dir, amb una addició d'alcohol per aturar la fermentació amb els grans de raïm. Dijous la portaré al tast dels vins de Mayol Viticultors que farem a Caldes.