Reconeixement per EL VI A PUNT i Valmont Comunicación

L'editorial Monsa ha escollit el treball de Valmont Comunicación per a EL VI A PUNT per al llibre Brand&Branding, un recull de projectes de packaging i imatge corporativa dignes de ser destacats.

Escudella i Carn d'Olla a Can Ravell

Sempre, quan faig referència a Can Ravell em trobo amb una gran dificultat per expressar adequadament i de manera sintètica el que em transmet. A més, corro el risc de caure en un to afalagador que pot semblar carrincló. En tot cas amb en Josep arribem a una a una conclusió recurrent sobre la importància del temps que ens donem a nosaltres mateixos. Per ell hi ha una màxima: a casa seva hi ha d'haver l'espai, físic però sobretot emocional, per a cultivar un estil de relació autèntic i lliure, sense regles prestablertes. El servei està concebut per donar cabuda a qualsevol tipus de reunió que requereixi un habituallament de qualitat (la cuina és oberta des del matí fins al vespre, per menjar a qualsevol hora).

Ahir vaig anar-hi a dinar amb en Jordi Castells, perquè fa poc que han introduït a la carta del restaurant i a la botiga el Pedralets, aquest Priorat del que el Jordi m'ha parlat darrerament i que dissabte passat em va fer conèixer sobre el terreny, precisament.

El que ens van oferir ja ens va anar bé. Escudella i carn d'olla. Un plat tradicional que surt d'una cuina detallista i que gràcies a un òptim punt de cocció s'acaba convertint en una oportunitat per fruir. De fet, acabo per creure que en Josep em coneix, perquè a la seva carta hi ha la selecció més suculent del mercat, tant pel que fa a la matèria primera com en allò que resulta d'una elaboració de gamma alta, però a mi, sense desmerèixer les floritures, assaborir l'essència em provoca una certa emoció. I més al carrer Aragó de Barcelona, on les presses acostumen a conduir-nos al Fast Food. Un plat de la cuina catalana més arrelada, senzill, d'una economia miseriosa, fins i tot, però d'elaboració lenta, que apela a un espai comú quasi ancestral. Els matisos, la dimensió gastronòmica, són l'efecte de la cultura passada per una cuina curosa i afectuosa.

Intentant recuperar el to puc assegurar que a la rebotiga de Can Ravell i davant de l'escudella i la carn d'olla que ens van servir per separat, construint un àpat de dos plats, el temps es va aturar i, gràcies a un César Martinell [el Josep el té a la vitrina de dins, ocupant suposo que provisionalment el lloc del Pur Sang d'en Dagueneau], per mi un dels grans vins blancs de Catalunya en aquest moment, una garnatxa blanca criada en bota que manté una acidesa excepcional i que els anissats que deixa en el post-gust podrien confondre-la (a cegues) enmig d'un tast de negres de l'àrea tarragonina d'interior, crec que varem improvisar un maridatge molt reeixit. Aquesta garnatxa que exalto ens va donar confiança per convidar un veí de taula, un habitual d'aquest lloc que va entrar en la conversa. Perquè això acostuma a passar: a Can Ravell hi ha un aire que afavoreix el fluxe relacional. Es nota en el caràcter que, des de fa molts anys està impregnat en cada racó d'un establiment "sense pretensions" que acaba cridant l'atenció dels líders d'opinió internacionals.

Porrera és una festa oberta

El Tasta Porrera de dissabte se'm va confirmar com una festa (a salvaguardar). És la impressió que me'n vaig endur i és el que explico a tothom. Amparats per aquesta nova idea de la DOQ Priorat que pretén potenciar el "vi de vila" els 18 cellers de Porrera s'han posat d'acord per organitzar una jornada de tast oberta i popular. I el caire que està agafant és immillorable: la plaça de Catalunya plena de gent (la derivada comercial són els restaurants plens, és clar), com un eixam d'abelles a la mel, al voltant d'aquest vi potent i llaminer, i durant quasi quatre hores, tot i la pluja, tot i el vent, que accentuava la sensació d'un fred nou, sobrevingut, que inaugurava la cara hivernal de la tardor...
Sense els encotillaments que sovint acompanyen el vi, amb una gesticulació lliure i poc ordenada, hi vaig veure un públic heterogeni, divers, al qual algú havia advertit que això de Porrera promet. Havia corregut la veu; només arribar per la carretera de Torroja ja vàrem veure que hi havia molts més cotxes que l'any passat. Hi havia experts? i afeccionats? Sí. En vaig reconèixer força, dels uns i dels altres; però sobretot hi vaig veure gent que, vinguda de prop i de lluny (de Catalunya majoritàriament) havien vingut a passar-se-la bé!
Perquè, tal com pretenen des de l'associació de cellers, és una ocasió immillorable per aproximar-se a un segment del catàleg del Priorat, amb les seves particularitats (la Carinyena de coster és dominant en els cupatges d'aquest poble amagat i de forta pluviometria, relativament). Però hi vull insistir: l'estil de la cita, que algun especialista ens hauria d'il·lustrar sobre els mecanismes de psicologia social que hi influeixen, ho converteix tot plegat en un pol d'atracció; i la intel·lectualització del vi queda en un segon pla, sense renunciar-hi, però sense que impedeixi gaudir-ne.
El desordre és absolut, la llibertat és total. L'únic element de cohesió és una taula llarga, gran, darrere de la qual els elaboradors s'afanyen a servir un raig de vi a les copes d'un públic interessat que, a poc a poc anirà entrant en un estat de simpatia general remarcable. Les converses a part, les reunions improvisades, l'intercanvi de números de teléfon i d'adreces, professionals i privades... l'espai social obert és ric i atractiu: els vins de Porrera en són el nexe (alcohòlic).

El pes de la tradició ha influït en el manteniment d'un calendari festiu que abans es justificava per la finalització de la verema i l'arribada del vi novell. Ara tastem anyades anteriors i, però, sobretot, tenim ganes d'anar a Porrera.

Pedralets

foto Jordi Castells

Dissabte vaig anar a conèixer el David Masdeu de Pedralets. Feia temps que el Jordi Castells me n'havia parlat. De fet, a primers d'agost ens vàrem veure al Firagost i me'n va regalar una ampolla. Ens la vam beure un vespre d'estiu a Vilabella. Aquella primera ampolla em va semblar correcta, un vi afinat i d'una tanicitat dolça. El Jordi m'és un entusiasta i darrerament m'hi ha insistit. Vaig resoldre que el millor seria que me'n presentés el responsable. Crec que darrere dels vins hi ha persones, que tenen coses a dir, que el producte és una expressió del terreny i de la seva gent, i que moltes vegades el context ens ajuda a entendre'l.
Dissabte teníem previst anar al Tast de Porrera, i vam aprofitar el viatge. A primera hora vam quedar a Gratallops, al carrer del Piró. Només aparcar el cotxe vaig preguntar a un xicot que s'estava al carrer, més o menys al punt que el Jordi m'havia indicat. Era en Francesc, el soci del David, que va baixar les escales amb una garrafa a la mà, i sense deixar-la en cap moment em va ensenyar el celler. De seguida va estar vist: hi ha pocs metres quadrats i en David i en Francesc s'hi esplaien poc perquè la vinificació la lidera la Roser, l'enòloga, que era fora. Em van explicar el seu plantejament, que és molt clar: fa 10 anys que van decidir vinificar, molt il·lusionats però sense massa intencions comercials, els seus millors raïms, els de les vinyes velles que havien plantat els seus pares (s'enorgulleixen d'haver fet les primeres proves amb la Cabernet).
I els vaig demanar que m'ensenyessin la finca. Pedralets surt d'un amfiteatre de la muntanya, a tocar del poble, que mira a l'Oest. És una finca assequible, comprensible; des d'un extrem que forma un balcó natural vàrem observar-ne els límits. Des d'allí vam entrar en detall. La tardor ajuda a diferenciar les varietats: a l'obaga, mirant al Nord hi ha aquests cabernets vells i la Garnatxa. Al sol, encarada a Sud hi ha la Carinyena (Samsó), amb les fulles envermellides: és una varietat interessantíssima, sobretot si s'estressa. En tenen una parada de vella que els proporciona subtilitat. Ho saben perquè tenen la regla de vinificar per separat i després fan el cupatge, al final del procés. Amb la Roser tastarem les botes i confirmarem aquestes sensacions que al David i al Francesc els agrada identificar amb cada parcel·la.
Parlant-ne, a la vinya, s'entreveu l'emoció d'un viticultor que coneix cadascun dels seus ceps (el Priorat és així, dur, sec, aspre, sinuós,... i petit) i que espera redescobrir cada racó de la finca dins l'ampolla.
Sense obrir cap ampolla ens en vam anar cap a Porrera. Ahir, a casa, en família, vaig tornar a tastar el Pedralets, a consciència, posant-hi imatges recents i persones; i després d'una entrada suau i dolça, com la que recordava d'aquella ampolla de l'agost, atent a l'evolució que el vi havia de fer a la copa, a poc a poc vaig anar descobrint unes notes fines d'anissats (ginebró?). Crec que darrere del Pedralets hi ha una base de fruita honesta que s'expressa amb una fina subtilitat. Al davant hi ha un vi agradabilíssim de qualitat indiscutible.
En David me'n va donar un parell d'ampolles que he repartit a Barcelona, per donar-lo a conèixer.

el vi A PUNT al Diari de Tarragona

L'ombra de la Guia de vins del Seijas és llarga. Avui m'ha trucat un amic per advertir-me que al Diari de Tarragona hi havia una notícia sobre el QUA del vi A PUNT. Concretament, és a la pàgina 7 del suplement d'economia. El periodista es fa ressò de l'aparició del vi (d'una empresa tarragonina) en una selecció del sumiller de El Bulli, 110 vins per al 2010.

article pel Va de Vi

Des de divendres hi ha un article penjat al Va de Vi que signo jo. Parlo de la traçabilitat comercial de la Coca-Cola i del pes de la marca. És per contrastar-ho amb el món del vi, on l'atomització de les empreses fa que les denominacions d'origen agafin relleu, sobretot pel que fa a la garantia del procés de producció. Però el cas del refresc més conegut ens ilumina sobre la importància del paper de la distribució, que en el vi és tan important!

Respostes a la dimensió cultural del vi

¿A quien sirve mi dinero? és el títol del llibre de Joan Antoni Malé que ahir va ser entrevistat per Joan Barril al Cafè de la República de Catalunya Ràdio. Al punt del minut 19 d'aquest audio el senyor Malé es mostra convençut de la necessitat d'un canvi de valors que ens hauria de dur a incrementar el consum de productes culturals, contraposant-los a la despesa en (alta) gastronomia i en vins. Aquesta afirmació va produir-se en el marc d'una discussió sobre l'estructura social i els valors que ens han dut a la crisi econòmica i la banca ètica.
Més que discutir frontalment aquesta catalogació, per reivindicar el caràcter cultural del vi (potser, aneu a saber, el senyor Malé seria capaç de matisar les seves paraules), m'interessa que un itel·lectual d'indiscutible reputació pugui fer una associació entre el vi (i la gastronomia) i una certa lleurgeresa moral, d'una frivolitat delegitimadora.

Ah! per cert, encara queda mantega trufada.

Porrera, Gandesa, Montblanc...

Aquest cap de setmana serem al Tasta Porrera, una oportunitat única per conèixer els vins d'aquest poble del Priorat. L'Associació de Cellers de Porrera (18) promou aquesta festa popular que vol posar a l'abast dels aficionats i experts la descoberta de les característiques dels vins de la vila. L'any passat ja hi vam ser i a més d'endur-nos una panoràmica de tipicitat difícilment exportable, varem gaudir d'una experiència lúdica que ens marcà i el cert és que ja fa dies que n'esperava la convocatòria i ho he recomanat a molta gent. Espero que hi cabrem. Hi ha tota una colla formada al voltant de la tertúlia de l'Ateneu que volen venir a conèixer una mica més la Carinyena.

Durant el cap de setmana hi ha, també, la Festa del Vi de Gandesa. Jo m'hi deixaré caure el dissabte a la tarda: hi ha un tast de garnatxes blanques que dirigirà el Jaume Martí. I l'aprofitarem.

A Montblanc també hi ha fira. A la darrera tertúlia de l'Ateneu se'n feu difusíó, perquè hi ha programades unes jornades amb la participació del Joan Gómez Pallarès.

el rastre de la Tòfona

Avui he esmorzat pa amb mantega trufada. El Pierre Valmont, responsable de la imatge gràfica del vi A PUNT acaba d'arribar de la Borgonya, de ca sons pares, i m'ha portat un parell de tòfones. El detall mereix un agraïment.

Ahir a la tarda vam quedar per xerrar dels conceptes de la marca, per comartir la visió i aquestes coses que semblen tècniques però que entre nosaltres esdevenen una tertúlia filosòfica (la sessió ens portar a discutir sobre l'Hedonisme i la diferència amb l'Epicureisme, perquè necessitàvem aclarir el significat de plaer). I després, cap a quarts de nou, ens n'anàrem cap a casa (meva), ell també, per tastar la tòfona plegats. Entre uns i altres, a casa, preparàrem uns ous ferrats sobre una base de patata i ceba cuita amb formatge. La Tòfona l'escampàrem pel damunt a tallets. La garnatxa del SINE que ens serví d'aperitiu hi anava bé, amb el seu confitament i amb els anissats de fons, però el Petit Grealó que obrírem després també s'hi esqueia, rustic i llaminer... Tot plegat prou especial, dins d'una tesitura quotidiana, tanmateix.

I aquest matí, el pot que havia servit al Pierre per portar les tòfones des de França contenia encara una bona dosi de mantega on hom diria que el tubèrcul havia mutat. Era el gust de la tòfona, concentradíssim, sense la tòfona.

Per inèrcia m'he rentat les dents, i quan ho feia me n'hauria volgut desdir, per endur-me aquest regust a passeig. el dentrífic ha fet neteja i n'he perdut una mica, però encara me'n queda. És la dimensió del gust que es fa record arxivat!

PARA TODOS LOS DÍAS / SEIJAS

Aquest és el títol del capítol que el David Seijas, el Nariz de Oro del 2006 i sumiller, juntament amb el Ferran Centelles, del millor restaurant del món, ha dedicat al QUA del vi A PUNT en la guia que acaba de sortir al mercat amb el títol de 110 vinos para el 2010, de l'editorial Grijalbo. Gràcies David!

"Lejos de los que piensan que un vino barato es un vino malo, hay gente que dignifica este estilo de vinos". Es difícil d'expressar millor la vocació del vi A PUNT perquè, tal com explica el David Seijas a la introducció d'aquest llibre de butxaca il·lustrat, "Desgraciadamente el consumo de vino en España va bajando año tras año. Por esto hago una propuesta económica y divertida, para aquellos que siempre quieren una copa de vino en casa,... y disfrutar del vino como compañero".

Quan algú tan autoritzat com en David Seijas parla

de la necessitat de dignificar el vi quotidià, de treballar contra la tendència del descens del consum, la proposta del vi A PUNT agafa més relleu, i per això l'agraïment, que faig des d'aquí i que sempre serà insuficient.

I provablement el que més m'ha agradat és l'enfoc: perquè la proposta del vi A PUNT és econòmica, sí. Però per damunt de tot és per fer possible el consum quotidià, i recuperar part del terreny. El Bag in Box, del que a la guia se'n fa una descripció oportuna (és aquí un gran desconegut i pot generar una certa desconfiança), és el continent d'un "vino vivaz y fresco, sin maquillaje [m'interessa aquesta referència a l'autenticitat perquè crec que és un dels elements que podem exigir en la quotidianitat], placentero y divertido,... elaborado a partir de las uvas de sirah, garnacha y samsó de las tierras de Montsant".

I és clar, immediatament, l'endemà de l'aparició del llibre vaig rebre un correu electrònic d'un senyor de Madrid mostrant el seu interès "en adquirir el Bag in Box de vino tinto QUA porque he visto su producto recomendado en una guía del restaurante El Bulli".

Insisteixo: Gràcies per haver apreciat la feina del vi A PUNT i per haver-ne parlat!

el vi és suggerent

El títol és un eufemisme. N'hi ha d'altres: el vi és interessant... Vull dir que la conversa sobre el vi és més atractiva, en general, que una discussió sobre mobiliari, per exemple.
Ahir al matí vaig aturar-me a una terrassa a fer un cafè amb uns saludats que conec relativament poc, com ells a mi, si fa o no fa.
Per cert, què feia jo prenent un cafè? Òbviament un acte social!
Quan el vi entrà a la conversa ja la va monopolitzar fins al final. Tothom hi va posar cullerada, per fer referència a alguna varietat o per preguntar. Fins al punt que, al cap de molt poca estona em demanaren que els en donés unes nocions formals, i quasi vam organitzar un calendari de reunions per xerrar de vins.
El vi té molt a dir i l'home està ple de preguntes. La dona també!

Tarragona supera l'expectativa

Dimecres passat, al vespre, a l'Ateneu, atapeïts, vam experimentar una sorpresa. La Denominació d'Origen Tarragona, una de les més antigues (el primer reglament és de 1945), va ensenyar-nos una cara poc coneguda, amb uns vins moderns i connectats amb els mercats actuals.

Sentir parlar els seus protagonistes ens permeté comprovar un cert canvi de rumb. L'estigmatització històrica d'una denominació d'origen vinculada al volum i a una tradició que a Catalunya va lligada a la venda de vins a doll, ens feia difícil sortir del tòpic dels vins dolços tradicionals (de fet, ens hauria agradat poder comptar amb la presència del celler De Muller, iconogràfic en aquest sentit, però els seus responsables estaven de viatge i els sigué impossible d'acompanyar-nos).

Tarragona, tal com ens explicava l'Àngels Collado (secretària del Consell Regulador), és volum, és un territori ampli, és una vinya que majoritàriament pensa en el Cava (el 70 % del raïm se'n va a la confecció de vins base Cava), però és una enorme tradició rural que a poc a poc s'està reinventant. El pes de la indústria del vi havia anat deixant per a la marca Tarragona una posició poc rellevant, però de cada dia hi ha més iniciatives que aposten per la definició d'una identitat singular.

Darrere les ampolles del Nus del Terrer, Mas Vicens i Adernats Seducció varem veure-hi una aposta clara per l'excelència, que es manifesta a la copa, que comença a gaudir del reconeixement internacional i que parla d'una visió del vi lligat a la viticultura, lligat a la vinya, lligat al territori i a la voluntat d'interpretar-lo i d'extrreure'n la seva màxima expressió. Òbviament és així en els casos de l'Eduard Morell o del Vicens Ferré, però també en el cas de la Vinícola de Nulles, una cooperativa clàssica des del punt de vista organitzatiu, que entra més de 2 milions de quilos de raïm i que d'uns anys ençà s'ha proposat ocupar un espai entre els embotellats de consum de qualitat. Segurament era el que pretenien els seus primers socis, que encarregaren a César Martinell un edifici modern i funcional (de les anomenades "catedrals del vi", segons què ens digué en Carles Negrillo, gerent de la Cooperativa, és un dels pocs cellers que sempre han estat actius en la seva funció original); i avui és útil per un projecte potent que, des de Tarragona, s'obre al mercat.

Una de les impressions que ens enduguérem, i en part, potser, com a conseqüència del contrast dels projectes que s'han anat veient al llarg de l'any a la tertúlia de Les presències del vi a l'Ateneu, és que Tarragona és una zona àmplia i, per tant, diversa. Vinyes del Terrer és un celler relativament petit (fa 22.000 ampolles de les quals n'exporta una gran part), una aposta per la qualitat extrema, lligat a una finca arran de mar, a 40 metres d'altitud,al terme de Vilaseca. El Nus del Terrer que vam tastar és un cupatge de Cabernet Sauvignon (el vigor d'aquesta vinífera els obliga a un treball de contenció i d'estrés de la planta per assolir uns rendiments mitjos de 2 Kgs. per cep) i Garnatxa negra (està molt més integrada al territori i resulta molt més fàcil de treballar) i la seva complexitat el fa suggerent, interessant, enigmàtic. De Mas Vicens vàrem tastar el negre de criança. També hi ha molt de Cabernet, i en el aquest cas, el cupatge es completa amb Ull de Llebre. Però la característica que el defineix és una estructura potent. Si el vi de l'Eduard Morell surt d'una finca d'arran de mar, pràcticament, el del Vicens és a la muntanya, a Cabra del Camp, a l'extrem de la Denominació d'origen, pel Nord-Oest, on fa frontera amb la Conca de Barberà. Érem a darrers d'octubre i encara havien d'acabar de collir: les maduracions són més lentes i pròpies d'uns clima i d'uns sòls molt diferents. I els Adernats de Nulles, moderns i competitius però més previsibles, sobretot per la base varietal (macabeu, xarel·lo i parellada), són una expressió dels vins amables que Tarragona ha produït tradicionalment.

Així com en alguns casos hem parlat dels "vins de vila", a Tarragona, la diversitat i l'amplitud geogràfica (de fet ens quedà despenjada la part del sud, la de la Ribera d'Ebre, molt més semblant a la caracterització varietal de la Terra Alta) ens duria a una distinció entre diverses sub-zones. El temps ho dirà.

De moment, el que vegérem és un panorama de creixent interès: uns cellers moderns, que s'obren pas en el panorama global, i un Consell Regulador que està apostant clarament per la tipificació. Com a mostra ens parlaren de la tasca que d'un temps ençà estan duent a terme conjuntament amb l'INCAVI i amb la Cooperativa de Rodonyà per la carcterització del Sumoll, una varietat associada a la zona nord de la Denominació d'Origen, que criteris de mercat massa simples havien arraconat i que qui sap si podrà ser un dels trets identitaris de la regió.

Tarragona, 10ena tertúlia

A Catalunya tenim 11 denominacions d'Origen; i una (Cava) que tot i ultrapassar les nostres fronteres per determinades circumstàncies històriques la podem veure com a catalana, substancialment. I a l'Ateneu n'hem vist 9, dins el cicle Les presències del vi que hem organitzat des del vi A PUNT, amb el restaurant ATN, i amb la col·laboració de l'INCAVI.

Per ordre alfabètic han anat passant els diversos territoris vinícoles. I aquest octubre toca Tarragona. Veurem, acompanyats pel Consell Regulador d'una Denominació d'Origen lligada a la història vitivinícola i comercial més rellevant, com s'estructura un territori difús i ampli en l'actual món del vi.

El Port, un dels més importants del Mediterrani, ha estat un testimoni del comerç de les comarques vitivinícoles dels voltants. L'atepeïment de botes als molls són un testimoni que evoquen la història d'una activitat de la que Tarragona és un protagonista indiscutible.

Avui, amb la modernització del sector, els cellers cooperatius, gestors de grans volums de vi, estan reenfocant la seva estratègia, i al seu torn, cada vegada hi ha més iniciatives privades que disperses pel territori (el mapa de la Denominació d'Origen és ampli, des del Gaià fins a l'Ebre), s'esforcen per revindicar-se.

El pròxim dimecres, 28 d'octubre, farem la 10ena tertúlia del cicle. Comptarem amb la participació del celler Mas Vicens; la Cooperativa de Nulles, i el celler del Terrer. Com sempre, s'estructurarà de la següent manera:

20:00 hs: Presentació de la Denominació d'Origen i de tresd dels cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5€)

21:30 hs: sopar - tertúlia

El preu de la sessió completa és de 27€

Les persones interessades poden adreçar-se a:

comercial@elviapunt.com

restaurantateneu@restaurantateneu.com

O als teléfons 933185238 o 625408974

O al mateix restaurant de l'Ateneu

L'aforament és limitat i s'ocuparà per rigurós ordre d'inscripció

en quin sentit el vi és cultura?

Sovint repetim aquesta sentència i m'agradaria compartir-ne el dubte, per eixamplar-ne l'escala de grisos, més que per discutir-la. En quin sentit el vi és cultura, què ens ho fa afirmar, i què ens diu la seva adjectivació cultural?

i al Montsant..., arriva La Trinca!

Perquè aquests dies, després de la verema, i abans del Nadal (comercial), l'agenda dels cellers s'atapeeix. Tothom té compromisos. Acabo de parlar amb amb el Marc, de La Garriga, que estava convidat al 20è aniversari del Sant Pol, de la Carme Ruscalleda i va haver de sacrificar l'excursió al Priorat (ja vindrà a Porrera si tot va bé). L'Anna dels 5 Titius d'Olot també s'havia compromès amb una demostració de productes a Girona. El Miquel Bofill xerrava a una sessió sobre el comerç del vi que havia organitzat la revista Cupatges... I tot i així, a Torroja érem una pila. Però al costat mateix, a Falset, es presentà el nou accionariat de Laurona. Des del pati de Cal Compte vegérem passar tres helicòpters. Coses que passen avui al Priorat. Ves per on! Els del Diari del Priorat, que a la tarda vingueren a conèixer els productors estrangers de Torroja, m'explicaren que havien fet un tomb pel cel de la comarca, des de Falset a La Figuera, per anar a veure la vinya de L'Espectacle, amb els nois de Canet.

El celler Laurona, que ha encapçalat enològicament en René Barbier i el Fernando Zamora (i seguiran ocupant-se'n) passa a mans del Josep Maria Mainat i del Toni Cruz com a accionistes principals.

El seu desembarcament al Priorat administratiu (Denominació d'Origen Montsant en aquest cas) és, en tot cas, una dada que confirma l'interès per aquest territori. I una promesa per als nostres vins? Qui ho sap? Arriva la Trinca, Au vinga, vinga, vinga!

Tast de Vins a Torroja

Dilluns vaig ser a Torroja (del Priorat). El Dominik Hubert de Terroir al Límit ens hi havia convidat, fa tres setmanes, llavors de la tertúlia de l'Ateneu. És evident que aquest xicot, amb la seva flema, el seu apassionament i la fermesa amb la que expressa la seva implicació al Priorat, ell que és d'origen alemany i que creu que és allí on podrà acostar-se millor a l'excelència, ens va provocar un interès especial. Perquè tot i ser dilluns, 8 dels habituals de la tertúlia ens agafàrem el dia per poder assistir a la seva festa de la verema.

En aquestes dates les cites vitivinícoles sovintegen (ja he rebut la invitació per assisitr a la festa de Porrera de la que l'any passat vaig tornar molt convençut). I encara que en aquests tastos d'avui el que se serveix és el vi d'anyades comercials (anteriors), la justificació de la collita és una excusa per convocar els amics i els coneguts al celler.

Els de Terroir al Límit i el Trio Infernal, en Fischer, en Gerin i en Combier, aquests altres estranys actors del Priorat ens oferiren un tast a Cal Compte. Des del pati d'aquest allotjament rural d'un encant difícilment igualable es veu la cinglera del Montsant i els turons de L'Arbossar, els Dits del Terra, Les Manyes (fou el vi que em captivà, per sobre de tots), o Les Tosses.

Prop de 100 persones (hi vaig poder veure el Quim del Mut, el Chef dels Dos Palillos, el Jordi de La Cullera de Boix...) s'hi arrauliren i xerraren unes hores amb una copa a la mà i el Priorat al fons (és l'efecte de Cuvée 3000, que distribueix aquests vins i que té la capacitat de transmetre'n la seva imprtància). Hi hagué temps per discutir i per comparar, per entendre en definitiva la tipicitat prioratina i el treball que un celler i l'altre ens ofereixen. "Uns vins fins i subtils, de forta originalitat", em deia el Carles, una estona que tastàrem juns el catàleg de Terroir al Límit, "i potser, per això, són massa difícils de classificar en el mercat del vi globalitzat" (és un avantatge o un problema?). El senyor Manuel Duran, defensor aferrissat de la varietat com a signe d'identitat d'un territori, volgué conèixer de prop aquest projecte pel que ja expressà el seu entusiasme a la sessió que férem sobre el Priorat.

Els vins del Trio, en general agradaren, especialment les carinyenes del 2/3; però també el Trio del 2004, i el del 2003, més confitat i lleument oxidat però d'una fragilitat que captiva. El taní de tots els vins del seu catàleg és dolç i llaminer i el RIU, aquest vi més jove, fresc i apte per a tots els paladars s'endugué més d'un elogi: és important que al Priorat hi hagi vins assequibles i que al seu torn conservin la marca de la zona i del celler, i en aquest cas es confirma.

Tot d'un plegat la festa prengué un altre caire, més lúdic de fet, més popular, menys professional (sé que a la Cesca li hauria agradat que l'ambient del matí es mantingués a la tarda, perquè és enòloga i el tast l'apassiona), i ens n'anàrem al jardí del poble, a una plaça oberta a l'aire lliure on se serviren costelles i llonganissa, pa (boníssim) oli i vi a dojo. Per allí corregueren ampolles de terroir al Límit (del Torroja, sobretot), les del Trio del Priorat, i les del Trio de Côte Rotie; i també en tastàrem d'altres: l'alcalde de Torroja ens n'oferí de les seves, hi hagué un Mas Saura i d'altres que degueren passar-me desapercebuts; i fins saltàrem a la Conca de Barberà amb les vins del Joan Ramon Escoda, que hi era i els deixà per tastar.

La música, eclèctica i internacional com els mateixos protagonistes de la festa convertí aquesta albareda de Torroja en un espai de llibertat colonitzat per uns urbanites engrescats.

Jo, cansat d'una jornada llarga i alcohòlica, em vaig endur "la colla" a trepitjar una vinya costeruda, camí de Miserere, que em té robat el cor. Un gest de darrera hora per acomiadar-nos abans de tornar cap a Barcleona.

el vi A PUNT "es lo último"

A la Ronda Univesitat de Barcelona acaba d'obrir la primera botiga gratuïta d'Europa. L'eslògan és extremadament provocador; tant que ahir, durant la innauguració, la Montse Castellana, responsable de Tinkle, una agència de comunicació rconeguda, em va comentar que havia vingut perquè volia entendre la proposta. esloultimo es un centre de promoció de productes de tendència, les novetats que apareixen al mercat i que sovint es queden lluny dels consumidors. Per una quota simbòlica de 5 € els consumidors que vulguin interactuar amb aquesta fórmula tindran dret a endur-se de les prestatgeries de la botiga 5 productes diferents cada 15 dies. esloultimo analitzarà les conductes de consum i les oferirà als productors que hi colaborin.
Es tracta d'una iniciativa per acostar les novetats al consumidor, un actor que, segons Cristina Mínguez, la directora de Marketing i Comunicació de esloultimo, és lliure, intel·ligent i individual, sobretot des de l'aparició de les plataformes de comunicació 2.0, i aquesta circumstància obliga a inventar noves formes de relació.
El vi A PUNT ha participat d'aquesta experiència innovadora i ahir, tant en la presentació de la botiga de Barcelona (l'empresa preveu obrir noves seus a Europa i a Amèrica) a la premsa com a les agències de comunicació hi hagué envasos de SINE, de QUA i de NON per prendre gratuïtament. Els 40 envasos que posàrem a disposició del públic desapareixeren en pocs minuts. Dels comentaris que vàrem poder recollir, vaig interpretar que l'envàs era vist (encara) com una innovació (malgrat l'enorme difusió que se n'ha fet a altres països europeus) i que la seva usabilitat era extraordinàriament ben rebuda. L'èxit del producte, però, a primer cop d'ull, a la prestatgeria de la botiga, on la majoria de productes compten amb un esforç remarcable en el disseny, cal atribuir-lo a la imatge exterior. Els que provaren el vi (era un objectiu secundari en aquest entorn) s'afanyaren a comentar que era sorprenentment bo (la sorpresa venia, precisament, de l'expectativa negativa derivada d'un envàs de cartó).
Anirem veient de quina manera podem col·laborar amb aquesta iniciativa que avui ocupa la pàgina de societat de la majoria de mitjans de comunicació.

tranquil·lament al celler

Me'n vaig a tastar el rosat. S'ha acabat l'A.NON del 2008 (que havíem concebut com un vi d'estiu) i ja tenim a punt el d'enguany, pràcticament. Ara l'acabarem de definir i abans d'acabar l'any ja en tindrem.
En paral·lel, després d'haver collit i ja acabada la fermentació alcohòlica, estem remenant les lies del macabeu de casa. Un vi que em fa una il·lusió especial!
I la resta va fent. A la Terra Alta ja s'ha acabat de collir, però al Montsant encara entren les Carinyenes. N'hi ha per dies. La verema arriba sana però la maduració ha estat complicada, i la secada de l'estiu a pansit més d'un raïm.
Aniré subministrant informació dels vins del 2009 així que vagin arribant.

La Vilella: la singularitat d'una finca

Sovint em pregunto si moltes de les paraules que usem estan, per nosaltres, prou ben enteses. El llenguatge és ampli i a vegades és un lloc comú, que ens és útil per anar tirant però, de sobte hi ha manifestacions de la realitat que s'imposen i se'ns apareixen com l'autèntica correspondència del mot que les defineix.
Diumenge vaig anar a esmorzar a la finca La Vilella, amb el Carles, un amic, i la seva família. Els quedaven uns quants raïms per collir i ho aprofitàrem per fregir unes arengades a l'era d'un mas enrrunat del segle XVI. La impressió que em causà fou important. Des del mateix moment vaig començar a pensar en la "necessitat" de rehabilitar aqauell espai singular. El mas, aquesta peça arquitectònica central, amb una estructura noble i absolutament ben organitzada, és el que permet visualitzar el conjunt ordenat. Algú, fa més de 400 anys estructurà la vall que l'envolta, farcida de boscos a les parts altes, i apte per al cultiu a les terrasses interiors. L'edifici presideix l'escenari i permet (permeté) als seus inquilins assumir la responsabiñitat dels voltants.
Imbuït com estava jo del llenguatge dels prioratins que vingueren a fer tertúlia a l'Ateneu la setmana passada, segurament, em feu veure ràpidament aquest ordre de la finca. Vaig pensar en la intel·ligència dels seus primers administradors, que convertiren un espai natural en una finca, en una forma ordenada i estetitzada; un paisatge, gairebé (perquè la natura imita l'art, més que l'art a la natura, deia Òscar Wilde).
Em vaig imaginar un vi de finca, sense saber encara què dóna aquest terreny en particular en qüestió de vins, però havent-hi hagut sempre vinya, en aquest espai alt i muntanyós, calorós a l'estiu i fred (que glaça) a l'hivern, amb el mar i la plana a l'horitzó, que reforcen la sensació distant de l'autonomia de la finca, el vi hauria de ser el resultat d'un treball ordenat i transcendent.
Diumenge vaig experimentar un acte emocionat d'adhesió al territori, i de passada vaig entendre encara més aquesta dimensió humana del terrer, d'aquest espai conegut i estimat, en el que les persones s'impliquen per interpretar la terra i extreure'n la millor expressió.

A Cal Pep, el vi A PUNT, amb Clos Martinet

imatge extreta del bloc de KAP

Ahir el Pierre Valmont em va convidar a dinar a Cal Pep. És un restaurant de culte, ple de turistes, que fan cua, especialment per seure a la barra i menjar a base de tapes.


A part de la qualitat dels plats (especialment suculenta la truita de patates i xoriç), senzills però excelents, a part de l'encant de la fórmula, simpàtica, fresca, nerviosa i atrafegada però amable i acollidora, a part de la professionalitat del servei, amb el Paco i el Pep com a directors; hi ha un estil escrupulós, és la finura informal i quotidiana. El preu, en aquests casos, lògicament, acostuma a anar en consonància, però jo anava convidat i el desconec.


Anàvem a xerrar del vi A PUNT i de les coses que hem de fer a partir d'ara. Des de fa tres anys hem delegat força la direcció de la imatge de la marca en aquest professional de la comunicació que en el seu moment va entendre bé el nostre missatge, un intent de recuperar un espai per al vi quotidià sense perdre l'autenticitat.


Feia temps que teníem una reunió pendent i com que, a més, teníem algues coses per comaprtir, el Pierre va voler portar-me a aquest local de la plaça de les Olles que li agrada tant.


I em va tocar escollir el vi. El motiu d'aquesta nota, de fet, i ara que vinc de l'emoció de la tertúlia del Priorat, és per deixar constància d'un fet que crec ímportant. A Cal Pep, aquest establiment de referència de la ciutat hi ha una àmplia i important carta de vins, i la primera pàgina és tota de Priorats. Després n'hi ha una de Riberas iuna altra de Riojas. És un establiment internacional. Però la primera pàgina és tota plena de vins del Priorat: l'Akiles de Viñedos de Ítaca; els Camins del Priorat i Les Terrasses de l'Álvaro Palacios, el Dofí i l'Ermita (dues o tres anyades), el Clos Mogador, el Martinet Bru que ens vam beure a copes mentre ens esperàvem, i els Clos Martinet que ens vam polir dinant. I uns quants més.


Aquesta circumstància és poc habitual. és una aposta del Pep i una demostració de la importància del Priorat, que mereix un lloc preeminent a la carta dels restaurants més populars de la ciutat.

el Priorat intensament

Si això fos una crònica periodística, la tertúlia de dimecres a l'Ateneu ens hauria proporcionat molts titulars. Van ser 4 hores de convivència amb el Priorat, massa curtes per la quantitat d'informació que vam engollir, massa denses per digerir-les ràpidament. Ens vam endur feina a casa; i, però, vam aclarir alguns conceptes importants.

Aquest grup heterogeni que s'ha consolidat al voltant de la taula de Les preséncies del vi va assistir a una exposició del model prioratí, un punt de referència en el panorama vitivinícola per la repercussió que ha generat i per la seva originalitat que, en definitiva, es deu a un principi bàsic: la valoració del territori.

Una vegada i una altra, a través de la seva pròpia trajectòria personal, el René Barbier ens va traslladar a aquesta visió del Priorat com un territori excepcional per a la producció de raïm i per a l'elaboració de grans vins. És el terrer, el terruño (castellà) o el terroir (francès). "Una tomaca del Priorat és excepcianolment millor que qualsevol de les que se'ns ofereixen als mercats convencionals" ens deia enèrgicament i responent a la referència recurrent que el senyor Duran feu del mal ús que al seu entendre s'ha fet de les varietats dites franceses. Perquè "al Priorat, les varietats queden enrrere". Això, que és polèmic, perquè sovint identifiquem aquesta terra amb la Garnatxa i la Carinyena, és un missatge contundent: significa que la personalitat prioratina està indefectiblement lligada al territori, més que a les varietats. De fet, es parla de més de 20 varietats negres i d'una quinzena de blanques, que es cultivaven al Priorat fins a la Fil·loxera. La Garnatxa i la Carinyena es quedaren per circumstàncies de crisi més que per decisions vitivinícoles. Les Carinyenes i les Garnatxes que ens agraden, que ens emocionen i que impressionen els consumidors d'arreu són les d'aquelles vinyes velles de coster que es van abandonar per poc rendibles i que ara, havent restituït el valor del raïm del Priorat, han esdevingut excepcionals. Estan adaptades, sí, òbviament. Altrament haurien mort; han estat allí, dalt de les muntanyes, soles, abandonades a la seva sort durant dècades. Són unes vinyes que van deixar de tenir valor econòmic, en un moment en el que el vi del Priorat era "massa potent, massa singular" i que s'usava per enfortir altres vins.

En Salustià Álvarez, President del Consell Regulador i responsable del celler Vall Llach, un prioratí de Porrera, ens oferí una panoràmica sociològica del segle XX, i vegérem que aquestes vinyes velles i costorudes, poc amables per al cultiu, eren a les mans de la gent més senzilla. I ens anà passant un àlbum de fotos curiós. El públic assistia sorprès, perplex, a una història insólita. La revalorització del Priorat que representa en René Barbier en primera persona (enguany es compleixen 20 anys de les primeres ampolles de Clos Mogador i 30 de la finca) feu girar l'estructura social de la comarca com un mitjó. Pels anys cinquanta i seixanta, els antics propietaris vegeren com els mossos i jornalers que se n'havien anat a treballar fora de la comarca tornaven amb possibles i la propietat anà perdent, doncs, el valor ancestral que havia tingut. En aquell moment, qualsevol altra ocupació era més rendible que la de la vinya i en conseqüència l'abandonament fou quasi definitiu. En René Barbier es referí al Celler Sacala Dei com l'única llumeta que quedava. La colla de joves, sovint tractats de "bojos", que a començaments dels vuitanta s'instal·laren al Priorat per donar valor a la singularitat dels seus vins anaven contra-corrent i hagueren de posar-se a fer els seus experiments al marge. Perquè després d'una cosa en vingué una altra i el preu d'aquest producte que avui és reconegudíssim (sempre discutit) hagué d'augmentar. Quan en René fou capaç de col·locar les seves primeres ampolles en un restaurant de prestigi de París el sumiller (el millor del món en aquell moment) li feu notar que el preu era baix (1.500 pessetes de fa vint anys quan el vi del Priorat es venia a menys de 100). L'arribada del sr. Costa (tal com l'anomenà en Salustià Álvarez) i en Lluís Llach, llavors de les torrentades de 1994, representà la incorporació dels pagesos al nou model. En Salus va explicar els detalls de les negociacions amb els nous propietaris, que els feren passar d'unes liquidacions de raïm a 40 pessetes a les 500 actuals. El pagès, que treballa segons les indicacions del celler a qui ven el raïm, "avui es guanya la vida", i el sector "ha de tenir clar que sense els pagesos és impossible construir una regió vitivinícola" afirmava un Salustià empresari però pagès, de Porrera.

El Priorat, que tothom havia assenyalat històricament com una zona excepcional per a la producció de grans vins experimentà una transformació econòmica quan uns joves "sonats" que només entenia la poetessa del Priorat vingueren a estimar-se el seu territori i a implicar-s'hi. Una mica, és el que avui representa també el Dominik Hubert, de Terroir al Límit, un celler de Torroja que fa vins d'extrema intensitat. A part dels procediments que utilitzen, que al seu dia causaren impacte a la comarca, hi ha el seu objectiu: fer notar la vinya, les diferències entre les vinyes del seu poble a les ampolles. Un dels vins, Dits del Terra, és d'una vinya de Carinyena vella de Torroja. L'altre, L'Arbossar, és d'una altra vinya de Carinyena vella de Torroja. Estan vinificats de la mateixa manera. Pretenen que experimentem la influència del sol, perquè una vinya és assolellada i l'altra és obaga. Han vingut d'Alemanya i de Sud-Àfrica per assolir l'exelència a Torroja del Priorat. Creuen que aquest és el millor lloc del món per fer vins, que la rusticitat i la mineralitat han de ser compatibles amb la finura del vi, i que per això s'ha d'aprendre a trobar el punt de maduració óptim de cada planta. És una aposta per un territori que va començar a reviscolar amb l'arribada dels "sonats" dels vuitanta, que van aconseguir posar-lo al mapa vitivinícola mundial, i que ara emprèn un nou repte (i és un dels missatges que aquesta representació del Priorat ens deixà més clars a la tertúlia): la zonificació del Priorat per pobles. Els Vins de Poble. Veurem aparèixer a les ampolles el poble de producció. Perquè els vins són diferents. Els de Gratallops, per exemple, cullen el raïm dues o tres setmanes abans que els de Porrera, perquè les maduracions són diferents, i Bellmunt i Torroja són dos món diferents, asseguren... En René creu que aquest és el millor llegat que pot deixar als seus fills que, al part dels que ha dut sempre al darrere, som una mica tots nosaltres, els que vam néixer amb un Priorat depauperat i ens n'hem trobat un altre que ens emociona i que ensenyem a tothom.

Aquesta tertúlia de dimecres passat va servir per entendre un projecte que al seu inici era d'unes persones i que al cap dels anys s'ha aixecat a un graó superior: el Priorat és ara un territori ric!

Priorat: 9ena tertúlia

La setmana que vé (dimecres) farem una tertúlia sobre el Priorat. Serà la 9ena sessió del cicle Les presències del vi a L'Ateneu que, conjuntament amb el restaurant ATN i amb la col·laboració de l'INCAVI, hem anat organitzant des del vi A PUNT.

Parlarem de la marca de la Denominació d'Origen Qualificada, que genera interès per la repercussió mediàtica que ha provocat. Des de fa prop de vint anys, i de la mà d'uns estranys i intrèpids "exploradors", aquesta comarca petita, seca i arraconada a l'interior de la demarcació de Tarragona entrà als mapes vitivinícoles. Avui, el Priorat és conegut arreu, i ens agradarà conèixer aquest camí relativament recent que és un referent per a molts territoris.

Un dels vectors que hem associat a l'aparició del Priorat és el concepte de TIPICITAT, aquesta substantivació vitivinícola avui és imprescindible però a casa nostra és recent. Demanarem als que en són els millors representants que ens en parlin,

Com és habitual, per aproximar-nos el treball de la Denominació d'Origen, comptarem amb tres cellers representatius: Vall Llach, Clos Mogador i Terror al Límit.

La sessió es dividirà en dues parts:

20:00 hs: presentació de la Denominació d'Origen i de tres dels cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5€)

21:30 hs: sopar - tertúlia

El preu de la sessió completa és de 27 €

Les persones interessades poden adreçar-se a:

comercial@elviapunt.com

restaurantateneu@restaurantateneu.com

Als teléfons 933185238 o 625408974

O al mateix restaurant de l'Ateneu, a la cantonada del carrer Canuda de Barcelona amb la plaça de la Villa de Madrid. L'aforament és limitat i s'ocuparà per ordre d'inscripció.

Concilium Vinorum Tarraconensium

Avui que és Santa Tecla, Festa Major de Tarragona, parlaré del Concilium Vinorum Tarraconensium. La setmana passada m'hi van convidar a presentar-hi el vi A PUNT. El Joan Ramon Martorell, un entusiasta connaisseur del món del vi des de fa molts anys, actua de dinamitzador i es recolza en el Xavier Fortuny, l'amo del Clap de Ceps, una botiga del carrer Merceria que ha aconseguit integrar el vi, amb la seva complexitat, al caràcter viu, ric i històrico-tradicional de la ciutat alta, que és antiga i dinàmica a la vegada.

El Concilium Vinorum Tarraconensis és una entitat seriosa i lúdica a la vegada que integra ciutadans preocupats pel coneixement i la divulgació dels vins locals i globals. Com és habitual en aquest tipus de societats, la tasca divulgativa acostuma a fer-se al voltant d'una taula, sopant, un context idoni per la conversa distesa i lliure. I aixì fou com quedàrem, dijous passat al vespre, a quarts de deu al restaurant Quim i Quima.

La reunió m'imposava un cert respecte, sobretot perquè només coneixia al Xavier (amb en Joan Ramon Martorell només havia intercanviat unes paraules fa un parell d'anys al Calp de Ceps. I durant tot el dia em vaig anar preguntant què els diria, com transmetria la proposta del vi A PUNT, i finalment ho vaig concretar amb un missatge: fer possible l'autèntic cada dia.

Però en Martorell ho tenia preparat de la següent manera: volgué amagar els envasos del vi per evitar reticències i prejudicis distorcionadors. Posàrem el vi a les ampolles de servei que oferim a hosteleria (el rosat amb els aperitius de pernil, una amanida de poma i un arrosset boníssim; el negre amb un estofat de peix dens i melós; i el blanc amb els formatges). A mesura que s'anaren servint els vins em demanaren que els expliqués, que en decrivís els cupatges i les notes de vinificació. Vaig aprofitar per aprofundir en el llenguatge de les varietats locals que crec que sempre que poguem hem de reivindicar. Vaig parlar molt de la Garnatxa Blanca coma identitat de la Terra Alta i de Tarragona per extensió, de la seva potència, de la seva longitud, que li dóna una àmplia paleta gustativa i una riquesa enormement subtil. També ho vaig fer de les Carinyenes del Montsant. Vaig parlar de territori perquè el vi n'és un representant i el Concilium entén aquesta semàntica.

I hi hagué una acceptació notable. La joventut dels vins que teníem a la copa, i per tant, la manca d'aromes d'envelliment, que en els vins importants aporten complexitat i subtilesa feu arrufar el nas a algun conciliari, que endevinà la modèstia del producte. El Concilium està acostumat a reunir-se al voltant de vins de culte (fa poques setmanes que organitzaren una excursió al celler Capafonts-Ossó, al Priorat, i em consta que en vingueren entusiasmats) però acull amablement qualsevol proposta que maldi per la dignitat.

Amb el sopar enllestit, pràcticament, i havent tastat els tres vins A.SINE, A.QUA, i A.NON, el Xavier Fortuny i el Joan Ramon Martorell volgueren desvetllar la identitat dels vins que havien presentat als companys conciliaris darrere la màscara de les ampolles de servei i d'alguns decantadors, i feren portar els envasos a la taula. Com és natural, hi hagué un cert xoc que ràpidament vaig aprofitar per refer el missatge: la vocació d'apropar els vins autèntics al consum quotidià. La nostra proximitat tarragonina amb la producció vitivinícola ens empeny a cantar les bondats dels nostres vins als quatre vents, i voldríem que fos possible beure'n cada dia. El Bag in Box és un recipient (que a la taula del Quim i Quima generà tot un seguit de preguntes tècniques habituals entres el públic que el desconeix) que actua com una eina dinamitzadora per al consum quotidià d'avui; és com una bota moderna, un volum respectable de vi que permet un consum discrecional, a copes, evitant que el vi que resta a l'envàs perdi qualitat.

Tot plegat, a quarts de dues anàrem tancant la sessió. En Martorell, com a responsable màxim del Concilium Vinorum Tarraconensium, m'obsequià amb un record, i em demanà que escrivís unes ratlles en el llibre d'honor. Vaig agrahir-los l'amabilitat.

Al Clap de Ceps, l'establiment a partir del qual he conegut el Concilium, hi podeu trobar els productes més elitistes i els més senzills. Aquesta diversitat, imprescindible en un barri cèntric i heterogeni, fins eclèctic a estones, amb el mercat de la plaça del Fòrum i els turistes de banyador integrats en una convivència real, exigeix l'ofici d'un botiguer, que sap entendre el seu públic i que pugui explicar el valor d'una Ermita alhora que despatxa cerveses (sempre que pot es decanta per la Rosita o alguna altra especialitat) o els vins més senzills, de consum. És un sumiller apassionat i gaudeix del tast i l'anàlisi del vi d'una manera desacomplexada, obert a tota la gamma, des dels vins de les cooperatives de la zona, que coneix raonablement bé fins a les referències locals i forànies de gamma alta.

vi i perruqueria (2): imatges

La Clàudia és una amiga perruquera amb ofici que la setmana passada va obrir el seu propi establiment (juntament amb un soci, l'Antonio) al número 290 del carrer Provença de Barcelona, a 50 metres del Passeig de Gràcia, just davant de la Pedrera. És LA COIFFURE, un espai blanc, net lluminós, a un metre i mig per sobre le nivell del carrer, dins d'un edifici clàssic de l'Eixample més noble, dels que identifiquen la ciutat.

Dijous van obrir oficialment i tal com vaig anotar, em van demanar que els portés una mica de vi per la festa. Me n'han enviat unes fotos de record. Les agraeixo i em vé de gust de publicar-les, perquè em va agradar ser-hi i posar el vi A PUNT en un marc diferent. LA COIFFURE és un establiment que busca la notorietat des de la discreció. El lloc és indiscutiblement cèntric, elegant, modern i bonic, un entresol que permet als usuaris gaudir de la visió del carrer, a la vegada que mantenir-se'n lleugerament enrretirats. I en aquest espai lleugerament enrretirat però cèntric i central (els que hi entenen de tendències ho diran) hi va haver una festa en la que em va agradar participar.

Ànim amb aquesta aventura que inicieu! I celebro que el vi A PUNT us fes profit i agradés.

Pla de Bages: més enllà de les varietats autòctones

Tenia pendent una ressenya de la tertúlia que vam tenir a l'Ateneu a propòsit de la Denominació d'Origen Pla de Bages. Com ha estat habitual, la sessió es va desenvolupar a la sala interior del restaurant ATN que és als baixos del palau del carrer Canuda de Barcelona. Van ser 4 hores al voltant dels vins dels cellers Abadal, Oller del Mas i Celler del Molí; tres representants d'un territori històric que desde fa prop de 25 anys, treballa per reconquerir un espai en el mapa vitivinícola del país.

De les 27.000 hectàrees de vinya que hi havia a la comarca abans de la fil·loxera només se'n van perdre 7.000. A primers de segle XX la superfície de conrreu era de 20.000 hectàrees i l'autèntica plaga de la vinya fou la industrialització de la comarca al voltant del Cardener i el Llobregat. Crida l'atenció, perquè actualment, els apòstols del vi del Bages tenen al seu darrere només 500 hectàrees de vinya; que coneixen amb gran detall i que cuiden de forma precisa.

El Joan Solé, Tècnic d'Abadal i del Consell Regulador (Abadal és provablement la marca al voltant de la qual s'ha estructurat el projecte de la Denominació d'Origen, que avui compta amb 10 cellers) ens introduí a les peculiaritats climatològiques d'aquest territori d'interior poc fèrtil, envoltat de bosc i de maduració tardana per traslladar-nos la seva visió de la zona. El seu caràcter, traspuant apassionament i delicadesa, però, tanmateix, ens feu entrar al Bages per una altra porta. Ni el clima, ni el terrer, i ni tan sols les varietats autòctones, amb la Pica-poll com a carta de presentació: de la mà del Jaon Solé el Bages se'ns aparegué com un territori ric, sobretot des del punt de vista humà; perquè a més de les caracerístiques ambientals i objectives de l'entorn, els homes que el fan són una font de caràcter per als vins, i l'elegància, la delicadesa i sobretot la passió que tant en Joan Solé com En Lluís Ariza, del celler Oller del Mas, i com la gent del Celler del Molí van transmetre'ns, ens van fer posar atenció en els seus vins.

I sí, amb la Pica-poll com a base dels blancs sobretot, ens presentaren uns vins ben fets i rics en matisos. Per descriure'ls ràpidament, recordo ara la frescor i la tipicitat de l'Abadal blanc 2008, un Pica-poll que ha creat escola en el sector, herbaci i estructurat; la subtilitat humida del blanc d'Oller del Mas, i la suggerent feminitat del del Celler del Molí, un cupatge de Pica-poll i Macabeu al 50 % amb un flaire de pastisseria que enamora sense fer-se pesat.

Em quedo amb la Pica.poll. És la figura que identifica la Denominació d'Origen; però després de conèixer les persones, he de reconèixer que em vaig enamorar del territori. Em van donar algunes claus per mirar els seu paisatge amb els seus ulls apassionats.

Gràcies

Aixafar, el Most,... Desenfangar

Fa dies que vaig deixar constància de l'entrada del raïm de casa. I certament, ho vam deixar una mica penjat, com si allò s'hagués perdut, potser!
Al cap de 48 hores vam desenfangar, i ens van quedar 600 litres de most net que vam trasbalsar al dipòsit d'acer que hem adquirit per fer-hi la fermentació. Vam quedar una mica curts de líquid però què hi farem. Ja en farem més un altre any! I allí s'està, amb una placa de fred que el manté a 15 - 16 graus, fermentant, des del 10 de setembre. Dissabte ja estava a 1000 de densitat. Està quasi llest i haurem de començar a prendre decisions de l'acabat.
Ahir vaig ajudar al meu cosí a aixafar els raïms que fan les parres de la seva masia. L'any passat en va fer 20 ampolles de vi i ara ho vol tornar a fer. I he recordat el procés de Cal Mañé, del que volia deixar constància. El vi que s'està fent a Vilabella és cosa seria, controlada. Ahir vam fer pesar la balança del costat de l'experiència familiar, amb els nens, participant activament, aixafant el raïm amb els peus i convertint aquest procés en un acte senzill i casolà, aparentment apte per a qualsevol persona. Vam usar el peu d'una antiga premsa de ferro colat que el pare del Lluís havia col·locat a la masia amb una motivació decorativa. Restituir-ne el seu valor funcional va traslladar-nos a èpoques pretèrites, de les que jo només he sentit a parlar i que ell havia viscut, de petit, a Vilabella precisament. Segur que va causar una forta impressió a la canalla!
Sortíren 40 litres de most que vàrem posar a decantar en uns quants dipòsits. Aquesta setmana els arreglarem i els posarem a fermentar. Si ens en sortim ho celebrarem, perquè la naturalitat amb la que ens hi hem enfrontat ens proporcionarà un fort plaer.

vi i perruqueria: laCoiffure

Demà serem a la innauguració de LACOIFFURE, una nova perruqueria de Barcelona, al número 290 del carrer Provença. El vi A PUNT serà el vi que s'hi servirà i només amb aquest pretext ja em permeto la llibertat de convidar-hi qui s'hi vulgui acostar.
Conec a una de les mestresses d'aquest nou establiment del cor de la ciutat, sé que la seva trajectòria l'ha portat fins aquí, a presentar-se al mercat amb un missatge ric i potent però auster i honest a la vegada. LACOIFFURE és un establiment de tendència del que provablement sentirem parlar als mitjans; i és una demostració del caràcter de Barcelona, en la que una perruqueria és més que una perruqueria.
I la seva elecció del vi A PUNT per amenitzar la innaguració m'estimula, perquè més enllà de la coneixença personal, la mateixa decisió de l'oferta de vi em sembla una tendència suggerent. I la imatge que projectem, de vins seriosos, autèntics i, però, a la vegada, joves, fàcils, crec que encaixa amb una visió innovadora com la que representen.

primeres vinificacions

Avui (ahir segons el rellotge de l'ordinador) hem entrat 1200 Kgs. de verema (d'aquests macabeus vells de què ens hem anat cuidant) a Cal Manyé. Els hem premsat, n'hem tastat el primer most (l'hereu de casa ha dit que era suc de poma), n'hem obtingut prop de 1000 litres que hem passat per l'intercanviador de fred per baixar-los fins a 10 graus i els hem deixat reposar amb enzims per poder-los desfangar demà passat.
És una experiència de la que n'anirem parlant. Perquè ho viurem amb una gran intensitat. Tenim un dipòsit per posar-ho a fermentar i també una bota de 300 litres.
L'Àlex, que dissabte va venir a veremar, quan m'ha trucat i li he dit què estava fent ha agafat el cotxe i ha vingut, des de Barcelona, per ser-hi. La seva ajuda era innecessària, però la companyia, inquantificable, ha estat important, perquè el moment era únic.
El Carles ho ha portat tot amb el seu aire tranquil, que encomana.
I el Manyé, amb el seu equip a punt, ens ha obert la porta de casa seva com si res.
Tot ha estat senzill, normal... però emocionant.

saviesa popular

M'acabo de topar amb algú que, després d'una conversa fresca, ràpida, lleugera, m'ha recordat que "todo necio confunde valor y precio".

un dia entranyable

Em consta que per alguns dels amics que van venir a ajudar-nos a veremar dissabte el dia fou memorable. Per mi, com a mínim, entranyable. Els records de les jornades de camp amb el meu cosí d'Aiguamúrcia, de jovenet; o les campanyes a Moja, a ca l'Arturo, amb tota la seva família...

Tot d'una, i com per art de màgia, per la força del temps, que ho va destilant tot a poc a poc, aquelles imatges provablement mitificades se m'aparegueren dissabte quan a la vinya del camí de la font hi concentràrem un grup heterogeni però de gran magnetisme.

A tres quarts de vuit, davant de casa es presentà el Manuel Rivera, amb la seva dona i el seu fill. El Manolo és un company amb qui vaig coincidir en una feina al Nou Diari de Tarragona el 1996 (ell n'era el director). Ara, casualment, estiueja a Vilabella, en una caseta típica del nucli del poble, i un dia que vam sopar plegats em va expressar el desig d'afegir-se a la brigada de collidors que estàvem organitzant. També aparegueren un parell de bolivians amb qui tenim relació d'un temps ençà. Amb aquesta colleta ens n'anàrem cap a la vinya. Allí ja hi havia el Pep, el cosí de la Mercè i mig amo de la finca. El seu caràcter i la seva experiència era important, però encara ho era més el seu tractor. Logísticament era imprescindible. Al cap de pocs minuts es presentà l'Arnau, mon germà, que sempre procura estar a prop. Ja érem 9 comptant el fill de l'Anna i el Manolo, el Mario, que durant una bona estona feu anar les estisores dignament. I jo anava alliberant els nervis: podríem agafar 4 fileres i avançar significativament.

Estàvem en família, pràcticament, però a les 10, just després d'esmorzar, aparegueren l'Àlex i l'Anna (venien de Sabadell). Em provocà una il·lusió remarcable, perquè a més de la feina que desenvoluparien, ens farien una companyia molt agradable: venien a compartir amb nosaltres aquesta tasca alegre i pesada a la vegada que ho fou poc perquè el sol restà amagat tot el dia. I a les 12 una altra incorporació que recordaré bé: L'Albert i la Marga. Sovint ens veiem aquí, a l'Alt Camp, però també a Barcelona, a les tertúlies de l'Ateneu, que per la seva influència acaben sempre al Boadas, o a Can Ravell esmorzant, per exemple. I volgueren venir a tallar els raïms que enguany han vist créixer, perquè alguns dissabtes i diumenges venien a passeig fins a la vinya, a saludar mentre podava.

Quan el tractor va arribar al capdamunt va girar i varem emprendre 6 files. Si al començament estava content de l'eficàcia de la colla, al migdia ja era eufòria. A la 1 menys 10 enviàrem el Pep a abocar a Vila-Rodona (3620 Kgs. / 12,5 %) i ens n'anàrem a dinar. Els avis ens havien entretingut la canalla i estaven preparant un arròs. La imatge d'una taula de 16 persones a l'aire lliure era festiva. Jo vaig estar molt content. Arròs, boníssim i senzill, amanida, pa, vi, meló i coca. Cafè; i cap a la vinya. A la tarda vam enllestir, pràcticament, i a les 6 ja plegàvem.

L'Anna i el Manolo ens havien convidat a sopar a la Mercè i a mi i van eixamplar la taula per afegir-hi l'Àlex i l'Anna i l'Albert i la Marga.

Això mereixeria un altre capítol, perquè hi hagué una conversa rica i heterogènia, i per l'aspecte casual de la trobada, semblà, segurament, memorable. Ja hi entrarem alguna altra vegada: el Manolo és literatura pura, tot en ell són cites, però gracioses, simpàtiques i a més d'absolutament pertinents, allunyades al màxim de la pedanteria. Pica l'ullet amb els llibres. L'Albert, polifacètic i fresc, és un home de tendència, és a prop de les avantguardes culturals, i crec que li agradà conèixer el Manolo i a l'Anna. A ells també, perquè el brindis de l'Anna fou "per la collita i per les noves conixences". I l'Àlex i l'Anna són extremadament curiosos i oberts, i sobretot, disposats fer kilòmetres, un requisit per conèixer.

L'Anna ens va fer LLobarro, i després, quan ja havíem pres els postres, em sortí aquella vena animal del que sempre té gana, i la vaig obligar a coure uns filets i unes gambes de Tarragona que vaig compartir amb la concurrència. Per beure, a part de l'Adernats, el cava de Nulles que va portar l'Albert, vàrem obrir una ampolla de l'Ull de Llebre criat en bota que em va donar el Xavier Pié per la Festa Major de Vilabella i un 2004 de Les Sorts Vinyes Velles del Masroig (magnums).

Jo a les dotze em vaig endur la canalla a dormir i em vaig quedar al llit. M'havia compromès a anar a veremar a Cal Manyé i volia estar en condicions. La Mercè em va dir que s'havien aixecat de taula a les 3. Com que jo era fora parlaren de cinema. Mentre hi vaig ser, a part d'estripar alguna cançò de taverna, varem parlar de Pla.

Recordaré aquesta jornada.

demà tornem a veremar

La manca d'eines del camp (llegeixi's tractors en aquest cas) ens obliga a veremar els dissabtes. Els diumenges tampoc podem, perquè els cellers estan tancats i la verema ha d'entrar de seguida que s'ha collit.

Demà tenim el tractor dels cosins a la nostra disposició i serem una colla, per mirar d'anar enllestint; encara que aquests macabeus ufanosos de més de seixanta anys estan carregats de raïm i ja veurem què podrem fer.

Amb tot, encara deixarem 1.500 kgs per la setmana vinent. Els hem d'entrar a un celler particular de Vilabella per vinificar a part, amb un dipòsit i una bota que hem encarregat!

Estem enfeinats. El Joan Ramon NEBOT, de Terres de Vidalba, de Poboleda, em va convidar a la festa de la verema (en fan l'11ena edició) i m'hauria agradat anar a veure l'ambient al Priorat, al poble on anava de petit a fer una visita ritual per anar a buscar vi i poniol (a les vores de la carretera se'n feia molt i a casa tenien afició per les plantes medicinals i el P. Font i Quer). Però ho haurem de deixar per un altre moment (potser dissabte que vé si hem acabat). Demà collim!

Fan una jornada de portes obertes dels cellers del poble, que estaran a punt d'entrar raïm, perquè si bé les perspectives econòmiques del sector són difícils, les plantes segueixen el seu curs. De festes per rebre el raïm n'hi haurà pertot i els que se sentin encuriosits per aquest enrrenou rural poden acostar-s'hi.

Pla de Bages: Picapoll (8ena Tertúlia)

Contràriament al que hauria estat la norma, hem passat la tertúlia de l'agost al setembre, per raons òbvies de calendari. Les vacances d'uns i altres ens haurien pogut fer una mala passada. Ara, amb tothom a lloc, més o menys (jo sóc a Tarragona, collint, per exemple), farem la sessió de Les presències del vi que, conjuntament amb el restaurant ATN de l'Atenu Barcelonès i amb la col·laboració de l'INCAVI hem anat organitzant, des del vi A PUNT.

Pla de Bages és al món de costat de la varietat Picapoll i, des de la seva irrupció en el mapa de les denominacions d'origen de Catalunya, els seus representants han parlat de la importància de recuperar les varietats autòctones. Provablement, aquesta connexió amb el passat és imprescindible per un territori que havia anat perdent el vincle amb el vi i que d'un temps ençà s'afanya a posicionar-se en el panorama general.

La qüestió de les varietats autòctones ha estat fins ara en aquestes tertúlies un tema recurrent. Algunes sessions ha pres força i se n'ha fet un debat important. El senyor Manuel Duran, fervent defensor d'aquesta diferenciació territorial de les varietats és un tertulià assidu i hi ha posat la banya. Indubtablement, aquesta marca, la de la varietat, és un dels elements que ajuden a identificar un territori i a donar mostra de la tipicitat. Però d'això, de la tipicitat, en parlarem amb els companys del Priorat, el mes que vé, perquè segurament han estat ells els que a Catalunya ens han introduït el concepte.

Així doncs, i amb el format habitual, dimecres que vé, dia 9 de setembre, en trobarem als baixos de l'edifici de l'Ateneu a les vuit del vespre per parlar del Pla de Bages i el seu projecte en el mercat del vi. Comptatrem amb la col·laboració dels representants del Consell Regulador i amb tres cellers: Abadal, Oller del Mas, i Celler del Molí.

La sessió es dividirà en dues parts:

20:00 hs: presentació de la denominació d'origen i de tres dels cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5 €).

21:30 hs: sopar - tertúlia

El preu de la sessió completa és de 27 €

Les persones interessades poden adreçar-se a:

comercial@elviapunt.com

restaurantateneu@restaurantateneu.es

Als teléfons 933185238 o 625408974

O la mateix restaurant de l'Ateneu, a la cantonada del carrer Canuda amb la Plaça de la Villa de Madrid. L'aforament és limitat i s'ocuparà per ordre d'inscripció.

comencem a VEREMAR

Aquesta tarda hem anat a Moja. L'Arturo m'ha deixat les "llaunes" de collir. El padrí de la canalla, l'altre dia a Gandesa, va comprar tres tisores més. Jo, ara, quan hem arribat, he repassat les que teníem velles. Els he posat erugues noves i les he untat amb oli del setrill. Demà al matí hem quedat amb el Josep Maria, un cosí, a les vuit al Pedrós per començar a collir.

Diuen que hi ha poca collita. Acabo de parlar amb mon cosí Joan, que cull a màquina per altres, i diu que la gent passa molta via. Ja ho veurem. Nosaltres serem 4 o 5 i la canalla que jugaran pel mig de les tires!

Els macabeus que entraven aquesta tarda a Moja feien 11 graus. Massa per al cava, però ja m'està bé si conserven acidesa. Pel que jo els vull...

Veremar és una feina atrafegada i alegre. La vinya i el camp, els cellers i l'entorn s'omple de gent. Fins i tot de policia (l'any passat van espantar tothom amb una vigilància de la collita que em va semblar excessiva). Som en una terra de vinya, de raïm i de vi i hi estem avessats. De jovenets havíem anat sempre a veremar a casa dels cosins, però ara, enguany, collirem els nostres raïms i, és clar, si tot va bé, en farem una primera vinificació; però per això encara falten dies. Ara el neguit de la feina ens domina. Ja ho tenim tot a punt: collirem uns ceps vells i de sorprenent exhuberància vegetal que hem anat portant tot l'any.


La collita és, doncs, per nosaltres, una festa. Estem nerviosos i contents. Però els nostres veïns, autòctons i responsables del nostre llegat rural, estan perdent la fe en aquesta feina. Econòmicament, el model de producció està en crisi (la situació econòmica actual és només una conjuntura) i el preu de mercat del raïm és tan baix que la successió generacional és inviable. Aquesta il·lusió que nosaltres estem projectant en poc més de 3 hectàrees de macabeus és un miratge al mig d'un desert estrany: els pagesos abandonen el camp i desconfien del vi, que en els ambients mediàtics adquireix un valor social remarcable.


Bé. Demà comencem a veremar!

A Torroja, Vins de Poble

Avui, a Torroja del Priorat fan la 2a. Nit dels Vins del Poble. Fa uns quants dies que vaig rebre la invitació de l'Ajuntament d'aquest poble del Priorat, i em va fer molta il·lusió. M'agradaria molt anar-hi. Els vins, l'especificitat (el professor Canals en farà una defensa), i l'ambient (l'any passat vaig xalar molt al tast de vins de Porrera) m'hi estiren. Però avui m'ho hauré de perdre. Obligacions dramatúrgiques amateurs em faran quedar a Vilabella. Fem l'escenificació del ball parlat de Sant Roc.
Per poc que hagués pogut convinar-ho hauria anat fins al cor del Priorat. Segur que m'ho passaria molt bé i esperaré amb ànsia les pròximes edicions d'aquesta festa.
Felicitats als cellers i felicitats als organitzadors.
I els que pogueu, arribeu-vos-hi!
Jo, ara, me'n vaig a esmorzar a Coma-Ruga, amb una colla que reuneix el Jordi - Enric Pàmies anualment. Segur que esperen que els porti A.QUA i els complauré gustosament.

P.D. de les trobades d'estiu amb els amics n'hauré de parlar, perquè sense moure'ns gaire de casa, i através del vi, hem viatjat una miqueta:
L'Albert Martínez, el dia de la Festa Major de Vilabella va portar un Penedès (Jané Ventura), un Priorat econòmic i mediàtic (Camins), i Ribera.
Un altre dia que també va dinar a casa va portar un munt d'ampolles de cava de la Cooperativa de Nulles (Adernats) que van volar.
Amb el Carles vam tastar el vi que ha fet a casa seva el Xavier Pie, un magnum d'Ull de Llebre de les Gunyoles amb molta fruita.
El Jordi Castells, l'endemà del Firagost em va donar una ampolla d'un Priorat del que sempre parla (Pedralets) i el blanc de Viogner de la Maria Rosa Torres, de la Conca de Barberà.
Amb l'Àlex, que coincidim sovint, vàrem tastar un cava que per a mi ha estat un descobriment, l'Abbatis, de Gámnez Alba, dels Cellers del Camp de Tarragona, finíssim, 100 % de Parellada.
I moltes coses més: un vi dolç que em va regalar el Jordi Alcover, del Mas dels Frares, del Priorat... L'ètnic del Masroig...
I és que m'adono que tinc feina endarrerida. Hi ha un esmorzar a Can Ravell de fa quinze dies que mereix una atenció especial. Hi vaig anar amb l'Àlex, l'Albert, i el Joan Maria Riera i ens en recordarem una temporada!

cap al FIRAGOST

Me'n vaig a posar una paradeta de vi a la FIRAGOST, una fira de motius agrícoles que es fa a Valls (casa meva) des de fa 55 anys. És una cita popular i trencant tots els esquemes oferiré el vi en porró. La logística i el caire de la fira crec que ho permet, i en tot cas, l'usaré com una referència al vi de consum, que és el que vol ser el vi A PUNT, en definitiva!
Veurem quines reaccions m'ocasiona i, per cert, ahir, en el concurs de vins de la fira, el jurat va concedir a l'A.SINE 2008 la consideració de finalista: un honor per a aquest vi que parla, encara que se'l senti poc.

agraïment al Joan Gómez Pallarès

La setmana passada vaig rebre l'avís de l'aparició del vi A PUNT a DE VINIS, el bloc del Joan Gómez Pallarès.

Em va fer una il·lusió especial. Si hi entreu us trobareu amb una comunitat activa, que sembla esperar l'arribada de les noves anotacions per fer-hi comentaris. És una circumstància poc freqüent, però l'habilitat, la constància i, sobretot, la riquesa dels continguts que van enrriquit el bloc l'han convertit en un lloc de referència. De fet, l'any passat, va ser distingit amb el guardó del millor bloc de vins de Catalunya.

En motiu del Vitis Vinifera 2009 ja ens va citar, llavors per l'A.SINE, el blanc de Garnatxa de la Terra Alta, però ara ha volgut fer una presentació de la proposta que oferim que he aprofitat per exposar els compromisos que crec que defineixen el producte en un parell de comentaris al seu post.

Gràcies Joan i fins aviat.

Penedès: Tertúlia tensa

Dimecres vam fer la tertúlia centrada en la Denominació d'Origen Penedès. En altres ocasions la reunió ha tingut un to divulgatiu, perquè hi ha regions vinícoles que si bé compten amb un passat que els avala, això segur, la seva irrupció en el modern món del vi és una curiositat. En el cas del Penedès ens trobàvem davant de la marca més potent del territori, un mar de vinyes a menys de 40 kilòmetres de Barcelona amb una trajectòria històrica impressionant i amb un factor diferenciador: la gran quantitat de pagesos i productors que s'hi acullen. Aquest segell identitari, però, la gran quantitat de vinya, el territori clarament emmarcat pels seus extrems (mar i muntanya pre-litoral, entre el Llobregat i el Gaià), i la gent, pateix una certa crisi que es va posar de manifest i que va generar tensió. Al Penedès hi ha neguit, el vi és al centre de l'economia de la comarca i qualsevol desajustament ocasiona nerviosisme i discussions acalorades.
El Josep Ribas, en nom del Consell Regulador ens ho va anticipar: "el Penedès ha de repensar-se perquè les circumstàncies conjunturals i la legislació actual del sector n'han desvirtuat la imatge". Les necessitats del mercat han estat solucionades per grans marques com Torres, per exemple, operant des del Penedès amb el segell de la Denominació d'Origen Catalunya. I per altra part, la força del Cava com a indústria ha ajudat també a desorientar el públic, que associaria el nostre vi escumós a la marca Penedès: una identificació territorial incòmoda. Perquè, en aquest context, en el que les marques fortes de la regió s'aixopluguen sota el paraigües de la D. O. Catalunyam, i en el que la imatge popular del Penedès està lligada al Cava, quina és la "tipicitat Penedès"?
Hi ha un pla estratègic de la Denominació d'Origen per recuperar la imatge de vins de qualitat. Un dels vectors és el Xarel·lo, la varietat autòctona de referència. Però en la qüestió de les varietats s'obrí un debat apassionat en el que el senyor Manel Duran, habitual de les tertúlies de vi a l'Ateneu i conegut actor del sector (fou responsable d'exportació de Freixenet en la seva etapa professional), s'atreví a sentenciar que "el problema del Penedès és que el Penedès no és res" (concret). El senyor Duran és un entusiasta del discurs de les varietats autòctones, que donen identitat als territoris vinícoles del món quan competeixen a les prestatgeries internacionals. Tothom se sentí interpel·lat i recordaré especialment les intervencions del Joan Huguet, de can Feixes (ens sorprengué, per cert, amb el seu negre de selecció del 2000, un cabernet viu! concentrat i llaminer, elegant i equilibrat). Un home lligat al territori com ell, que explica apassionat com entén el compromís amb la finca que el seu pare els va deixar a ell i als seus cinc germans, entoma els cops d'en Duran amb tensió; entén i accepta determinades mancances, però expressa la confiança en els vins bons i expressa convicció.
Semblà, veient aquesta discussió, que el Penedès hagués d'anar cap a la recuperació de la imatge de qualitat, a partir d'una sèrie de viticultors i elaboradors compromesos amb aquesta empresa. És un repte important, sobretot perquè el Penedès és molt gran i té un fort pes sòcio-econòmic. La força de la marca és allargada i mereix un esforç per resituar-la adequadament.
Serà interessant escoltar els detalls del pla estratègic. El marc de la tertúlia ens impedí aprofundir-hi, però l'interès dels participants fou manifest i he recollit alguns comentaris en aquest sentit.
Gràcies en tot cas a tots els assistents, i especialment als representants del Penedès que ens van acompanyar. Gràcies per ensenyar-nos el fruit del seu treball, gràcies per transmetre'ns la seva visió del vi i la viticultura, que és especial al Penedès. Gràcies per expressar-nos les seves inquietuds i el seu neguit per resituar el Penedès en el mapa dels grans vins del món.

Quin lloc ocupa el Penedès? (7ena tertúlia)

La dimensió del Penedès és tan àmplia que sovint se'ns escapa. I en els canals de tendència a vegades es produeix una certa distorsió. Ens podem arribar a trobar amb algun catàleg pretesament exclusiu que deixa per al Penedès un espai relativament petit. És una afirmació gratuïta i sense valor estadístic, una impressió que aprofitarem per introduir la sessió de Les presències del vi, les tertúlies que amb la col·laboració de l'INCAVI i juntament amb el restaurant ATN organitza el vi A PUNT a l'Ateneu Barcelonès.

En aquesta sessió del pròxim dimecres 29 de juliol comptarem amb la presència del Consell Regulador d'una de les denominacions d'origen més reconegudes de l'Estat Espanyol i amb cellers com Can Feixes o Pinord. Els preguntarem com es veuen a sí mateixos en aquest marc global en el que les diverses marques adquireixen posicionament.

Com hem d'entendre el Penedès?

Un Territori? Sí, segurament, com un espai geogràfic, amb una geologia i una climatologia que afecta a varietats i vinificacions, però també amb una cultura; sobretot!

El Penedès és una de les marques vitivinícoles més reconegudes a nivell popular. Les enquestes que els instituts d'opinió realitzen periòdicament ho confirmen any rere any. Al caparró dels ciutadans hi ha una idea de vi associada al Penedès.

Però també hem de mirar altres indicadors. El vi ha desenvolupat en els darrers anys una dimensió mediàtica en la que el pes del Penedès és relatiu, sobretot si tenim en compte la importància socio-econòmica del sector en el territori.

El Penedès és aquesta gran àrea de vinya a menys de 40 kilòmetres de Barcelona amb tot el que això implica de penetració a la gran ciutat. Al Penedès, al llarg de la història, s'ha desenvolupat una indústria vitivinícola importantísima que és viva i que té una gran repercussió social.

Paradoxalment, però, d'un temps ençà, el món del vi ha anat generant un llenguatge que parla menys de xifres i més de sensacions; hi ha una literatura del vi que l'allunya dels grans volums i de l'economia en tant que estructura per presentar-nos-en una dimensió quasi fetitxista que connecta molt bé amb els nous consumidors.

Com pot una comarca (o una regió) com el Penedès, amb una tradició viva de cultiu de la vinya i d'elaboració de vins resituar-se en els nous entorns?

La sessió es dividirà en dues parts:

20:00 hs: presentació de la Denominació d'Origen i de tres dels cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5€)

21:30 hs: sopar-tertúlia

El preu de la sessió completa és de 27€

Les persones interessades poden adreçar-se a:

comercial@elviapunt.com

restaurantateneu@restaurantateneu.es

Als teléfons 933185238 o 625408974

O al mateix restaurant de l'Ateneu

L'aforament és limitat i s'ocuparà per ordre d'inscripció

justificacions blocaires

Habitualment intento evitar aquesta mena de recursos retòrics. Crec que això del bloc és menys important del que sembla, que és més un exercici interior que un mitjà de comunicació, però aquesta dimensió és innegable, pel seu caràcter públic. Per tant, aquesta desaparició (fa més de 20 dies que estic absent) mereix un petit comentari. Ni estic de vacances ni em manquen els continguts. Segurament, el que ha fallat és l'energia, la convicció del propi to; i com que preveig que em passaré el matí davant de la pantalla, volcant alguns continguts amb risc de caducitat, he cregut oportú justificar la represa.
Perdó. I em sembla que el primer que puc fer és recordar aquí la Terra Alta que aquests dies està tristament representada per Horta de Sant Joan. Sovint m'hi he referit tant per motius estrictament vinícoles com per evocar-ne un paisatge físic i humà que m'enamora i que ara s'ha cremat. La setmana vinent em toca anar a veure les noies de la Pinta, un bar-galeria que hi ha a la Plaça de l'Església i segur que l'efecte devastador de l'incendi m'impressionarà.

Consum de rosats

Ahir al vespre vam sopar d'amanides. Els nens van fer de nexe perquè quatre parelles ens ajuntéssim per fer un àpat informal. Uns varen portar meló amb pernil, els altres amanides de tomaca i burrata (espero haver-ho escrit més omenys bé) i nosaltres unes coques de recapte.

Vam obrir el primer bag in box de NON de la temporada, el rosat del vi A PUNT. És una proposta lleugera i fresca, amb aromes florals i post-gust de maduixeta. 11 graus d'alcohol. El resultat és que ens vam beure 3 litres de vi sense adonar-nos-en.

Els rosats del nostre territori tenen això: són amables acompanyants d'aquests àpats refrescants d'estiu.