dijous, 22 octubre de 2009

en quin sentit el vi és cultura?

Sovint repetim aquesta sentència i m'agradaria compartir-ne el dubte, per eixamplar-ne l'escala de grisos, més que per discutir-la. En quin sentit el vi és cultura, què ens ho fa afirmar, i què ens diu la seva adjectivació cultural?

3 comentaris:

Àlex Sànchez ha dit...

Vas fort...
Ja deia Platò... :-)

Cap dubte, el vi és cultura. Qui ho dubti és un incult... o abstemi.

oriol@elviapunt.com ha dit...

L'home està fet de preguntes. Ho acabo de deixar anotat més amunt. Però és per fer referència a una dimensió humana més instintiva, tanmateix, massa humana.
Aquesta noteta preguntant-me per la dimensió cultural del vi és seriosa. Crec que ha de ser un vector de reflexió, perquè sovint liquidem la qüestió ràpidament, sentenciant que el vi és cultura, i m'interessa aturar-me i pensar; entendre el pes del que diem.
Cultura és història, cultura és tradició, cultura és geografia, lloc concret, origen, cultura és intervenció humana en un lloc i la seva tradició, i cultura és llenguatge!
Però hi ha més acepcions, que aniré cercant, per entendre el valor cultural i l'interès del vi en tota la seva complexitat, més enllà de la seva dimensió glamurosa, útil, si vols, per lligar.

alex ha dit...

Acabo d'arribar d'una boda entre una anglesa d'origen indi, i un italià. Ha estat una boda d’estil europeu, però amb tocs exòtics. (La música d’entrada de la núvia, i altres petits detalls han estat de tradició india. Algunes costums italianes han tret el nas al llarg del dia).
Me n’ha passat una de bona, li he dit a un anglès, que no bec cervesa. I no ho ha entès.
Davant l’evident astorament que reflectia las seva cara, li he dit que prefereixo el vi. I ell s’ha posat a riure, i ens hem posat a parlar de vins.
Als cinc minuts érem un italià de 70 anys (pare del nuvi), l’anglès (uns 25), i jo. N’he tret algunes impressions que exposo a continuació.
A Itàlia prenen vi italià, el pare del nuvi que és de Verona, m’ha parlat de l’Amarone, i d’altres vins de la zona de Valpolicella (espero que s’escrigui així). No coneixia ni una de les zones productores de Catalunya (però en tenia referència a nivell de grau alcohòlic elevat). I, només coneixia la Rioja a nivell espanyol, però ha dit orgullós que no n’havia provat mai.

L’anglès, no veu vi... excepte en ocasions importants (Donat que érem al casament de la seva germana, he pensat que caldria definir que és per ell una ocasió important, però no he tret el tema a conversa). Segons la seva visió el vi hauria de venir en dosis com la cervesa, tenir una graduació alcohòlica com la de la cervesa, i servir-se fred.

Continuo pensant que el vi és cultura