dijous, 8 d’octubre de 2009

La Vilella: la singularitat d'una finca

Sovint em pregunto si moltes de les paraules que usem estan, per nosaltres, prou ben enteses. El llenguatge és ampli i a vegades és un lloc comú, que ens és útil per anar tirant però, de sobte hi ha manifestacions de la realitat que s'imposen i se'ns apareixen com l'autèntica correspondència del mot que les defineix.
Diumenge vaig anar a esmorzar a la finca La Vilella, amb el Carles, un amic, i la seva família. Els quedaven uns quants raïms per collir i ho aprofitàrem per fregir unes arengades a l'era d'un mas enrrunat del segle XVI. La impressió que em causà fou important. Des del mateix moment vaig començar a pensar en la "necessitat" de rehabilitar aqauell espai singular. El mas, aquesta peça arquitectònica central, amb una estructura noble i absolutament ben organitzada, és el que permet visualitzar el conjunt ordenat. Algú, fa més de 400 anys estructurà la vall que l'envolta, farcida de boscos a les parts altes, i apte per al cultiu a les terrasses interiors. L'edifici presideix l'escenari i permet (permeté) als seus inquilins assumir la responsabiñitat dels voltants.
Imbuït com estava jo del llenguatge dels prioratins que vingueren a fer tertúlia a l'Ateneu la setmana passada, segurament, em feu veure ràpidament aquest ordre de la finca. Vaig pensar en la intel·ligència dels seus primers administradors, que convertiren un espai natural en una finca, en una forma ordenada i estetitzada; un paisatge, gairebé (perquè la natura imita l'art, més que l'art a la natura, deia Òscar Wilde).
Em vaig imaginar un vi de finca, sense saber encara què dóna aquest terreny en particular en qüestió de vins, però havent-hi hagut sempre vinya, en aquest espai alt i muntanyós, calorós a l'estiu i fred (que glaça) a l'hivern, amb el mar i la plana a l'horitzó, que reforcen la sensació distant de l'autonomia de la finca, el vi hauria de ser el resultat d'un treball ordenat i transcendent.
Diumenge vaig experimentar un acte emocionat d'adhesió al territori, i de passada vaig entendre encara més aquesta dimensió humana del terrer, d'aquest espai conegut i estimat, en el que les persones s'impliquen per interpretar la terra i extreure'n la millor expressió.

3 comentaris:

Àlex Sànchez ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Àlex Sànchez ha dit...

No se si t'estàs tornant una floreta, o la regressió cap al camp que vas començar fa uns anys s'està completant. :-)
Pot un vi de finca evocar el paisatge?
Probablement si; sempre que el coneguis anticipadament. No me’n fio massa dels que diuen que ho poden detectar a la copa.
Un cop més escrius el que hem après... jo fa poc: El terrer transcendeix la terra, clima i altres magnituds físiques. I entra en el terreny de les persones, les seves sensacions i vivències.

Salut i garnatxa,
Alex

oriol pérez de tudela ha dit...

És una posició de partida: si aprecies un territori voldràs que el que en surti (una ampolla de vi, per exemple) en sigui una expressió autèntica, actuaràs en conseqüència.
A l'altre costat hi ha els experts, entrenats a identificar vins. Ni crec ni deixo de creure en les seves asseveracions.
La finca és una declaració de principis i d'honestedatper la qual potser valdrà la pena apostar en el món globalitzat, trobant arrels locals on identificar-se. Per aquí em sento retratat en la descripció que fas de mi, sense que això hagi de significar un gir cap al romanticisme.