divendres, 2 d’octubre de 2009

el Priorat intensament

Si això fos una crònica periodística, la tertúlia de dimecres a l'Ateneu ens hauria proporcionat molts titulars. Van ser 4 hores de convivència amb el Priorat, massa curtes per la quantitat d'informació que vam engollir, massa denses per digerir-les ràpidament. Ens vam endur feina a casa; i, però, vam aclarir alguns conceptes importants.

Aquest grup heterogeni que s'ha consolidat al voltant de la taula de Les preséncies del vi va assistir a una exposició del model prioratí, un punt de referència en el panorama vitivinícola per la repercussió que ha generat i per la seva originalitat que, en definitiva, es deu a un principi bàsic: la valoració del territori.

Una vegada i una altra, a través de la seva pròpia trajectòria personal, el René Barbier ens va traslladar a aquesta visió del Priorat com un territori excepcional per a la producció de raïm i per a l'elaboració de grans vins. És el terrer, el terruño (castellà) o el terroir (francès). "Una tomaca del Priorat és excepcianolment millor que qualsevol de les que se'ns ofereixen als mercats convencionals" ens deia enèrgicament i responent a la referència recurrent que el senyor Duran feu del mal ús que al seu entendre s'ha fet de les varietats dites franceses. Perquè "al Priorat, les varietats queden enrrere". Això, que és polèmic, perquè sovint identifiquem aquesta terra amb la Garnatxa i la Carinyena, és un missatge contundent: significa que la personalitat prioratina està indefectiblement lligada al territori, més que a les varietats. De fet, es parla de més de 20 varietats negres i d'una quinzena de blanques, que es cultivaven al Priorat fins a la Fil·loxera. La Garnatxa i la Carinyena es quedaren per circumstàncies de crisi més que per decisions vitivinícoles. Les Carinyenes i les Garnatxes que ens agraden, que ens emocionen i que impressionen els consumidors d'arreu són les d'aquelles vinyes velles de coster que es van abandonar per poc rendibles i que ara, havent restituït el valor del raïm del Priorat, han esdevingut excepcionals. Estan adaptades, sí, òbviament. Altrament haurien mort; han estat allí, dalt de les muntanyes, soles, abandonades a la seva sort durant dècades. Són unes vinyes que van deixar de tenir valor econòmic, en un moment en el que el vi del Priorat era "massa potent, massa singular" i que s'usava per enfortir altres vins.

En Salustià Álvarez, President del Consell Regulador i responsable del celler Vall Llach, un prioratí de Porrera, ens oferí una panoràmica sociològica del segle XX, i vegérem que aquestes vinyes velles i costorudes, poc amables per al cultiu, eren a les mans de la gent més senzilla. I ens anà passant un àlbum de fotos curiós. El públic assistia sorprès, perplex, a una història insólita. La revalorització del Priorat que representa en René Barbier en primera persona (enguany es compleixen 20 anys de les primeres ampolles de Clos Mogador i 30 de la finca) feu girar l'estructura social de la comarca com un mitjó. Pels anys cinquanta i seixanta, els antics propietaris vegeren com els mossos i jornalers que se n'havien anat a treballar fora de la comarca tornaven amb possibles i la propietat anà perdent, doncs, el valor ancestral que havia tingut. En aquell moment, qualsevol altra ocupació era més rendible que la de la vinya i en conseqüència l'abandonament fou quasi definitiu. En René Barbier es referí al Celler Sacala Dei com l'única llumeta que quedava. La colla de joves, sovint tractats de "bojos", que a començaments dels vuitanta s'instal·laren al Priorat per donar valor a la singularitat dels seus vins anaven contra-corrent i hagueren de posar-se a fer els seus experiments al marge. Perquè després d'una cosa en vingué una altra i el preu d'aquest producte que avui és reconegudíssim (sempre discutit) hagué d'augmentar. Quan en René fou capaç de col·locar les seves primeres ampolles en un restaurant de prestigi de París el sumiller (el millor del món en aquell moment) li feu notar que el preu era baix (1.500 pessetes de fa vint anys quan el vi del Priorat es venia a menys de 100). L'arribada del sr. Costa (tal com l'anomenà en Salustià Álvarez) i en Lluís Llach, llavors de les torrentades de 1994, representà la incorporació dels pagesos al nou model. En Salus va explicar els detalls de les negociacions amb els nous propietaris, que els feren passar d'unes liquidacions de raïm a 40 pessetes a les 500 actuals. El pagès, que treballa segons les indicacions del celler a qui ven el raïm, "avui es guanya la vida", i el sector "ha de tenir clar que sense els pagesos és impossible construir una regió vitivinícola" afirmava un Salustià empresari però pagès, de Porrera.

El Priorat, que tothom havia assenyalat històricament com una zona excepcional per a la producció de grans vins experimentà una transformació econòmica quan uns joves "sonats" que només entenia la poetessa del Priorat vingueren a estimar-se el seu territori i a implicar-s'hi. Una mica, és el que avui representa també el Dominik Hubert, de Terroir al Límit, un celler de Torroja que fa vins d'extrema intensitat. A part dels procediments que utilitzen, que al seu dia causaren impacte a la comarca, hi ha el seu objectiu: fer notar la vinya, les diferències entre les vinyes del seu poble a les ampolles. Un dels vins, Dits del Terra, és d'una vinya de Carinyena vella de Torroja. L'altre, L'Arbossar, és d'una altra vinya de Carinyena vella de Torroja. Estan vinificats de la mateixa manera. Pretenen que experimentem la influència del sol, perquè una vinya és assolellada i l'altra és obaga. Han vingut d'Alemanya i de Sud-Àfrica per assolir l'exelència a Torroja del Priorat. Creuen que aquest és el millor lloc del món per fer vins, que la rusticitat i la mineralitat han de ser compatibles amb la finura del vi, i que per això s'ha d'aprendre a trobar el punt de maduració óptim de cada planta. És una aposta per un territori que va començar a reviscolar amb l'arribada dels "sonats" dels vuitanta, que van aconseguir posar-lo al mapa vitivinícola mundial, i que ara emprèn un nou repte (i és un dels missatges que aquesta representació del Priorat ens deixà més clars a la tertúlia): la zonificació del Priorat per pobles. Els Vins de Poble. Veurem aparèixer a les ampolles el poble de producció. Perquè els vins són diferents. Els de Gratallops, per exemple, cullen el raïm dues o tres setmanes abans que els de Porrera, perquè les maduracions són diferents, i Bellmunt i Torroja són dos món diferents, asseguren... En René creu que aquest és el millor llegat que pot deixar als seus fills que, al part dels que ha dut sempre al darrere, som una mica tots nosaltres, els que vam néixer amb un Priorat depauperat i ens n'hem trobat un altre que ens emociona i que ensenyem a tothom.

Aquesta tertúlia de dimecres passat va servir per entendre un projecte que al seu inici era d'unes persones i que al cap dels anys s'ha aixecat a un graó superior: el Priorat és ara un territori ric!

6 comentaris:

Àlex Sànchez ha dit...

Crec que se m'acaben els adjectius per indicar el creixent nivell de les tertúlies a l'Ateneu.
Va ser un privilegi compartir taula amb tots vosaltres i poder escoltar, a la curta distància, als representants del cellers.
Em quedo amb una frase "al priorat qui no ve a entendre el territori no triomfa" (mes o menys literal, que ja portavem un parell d'ampolles i han passat uns dies :-) )

Salut, garnatxa, carinyena i terrer,

Alex

oriol pérez de tudela ha dit...

jo vaig agafar la frase del Salus amb unamica més de contundència: "qui vé amb una visió especulativa se n'ha d'anar", perquè el terreny exigeix compromís a llarg termini. Em va sonar més fort que la mera comprensió, em va semblar sentir que es parlava de compromís, i així vaig entendre la postura d'en René Barbier que, fins i tot, es dirigí a en Salustià Álvarez, un autòcton, per preguntar-li, potser retòricament, però només potser, si ja era acceptat al Priorat (després de 30 anys d'haver optat per instal·lar-s'hi i treballar-hi).

un prioratí ha dit...

bé la representativitat al priorat un se la de guanyar. No hi valen especulacions, ni inversions només comercials. En René com altres se l' han guanyat per la seva feina i aportació durant anys.No si val dir que es respecta el territori si no es respecta la gent i respectar la gent vol dir conviure amb les persones no només utilitzar-les hipòcritament i pagar-los a la baixa la verema...
Al priorat actual hi ha alguna empresa que vol introduir tics i formes d' actuar de fora que contradiuen l' esperit del canvi que hi va haver fa ja 25 anys.
Un dels pilars de la filosofia del canvi és el benefici de conreu i hi han unes quantes filials de factories vinícoles amb la central fora de la comarca que no ho han entès i que han introduït la especulació també aquí o si més no ho intenten, aquests haurem d' identificar-los retratar-los i finalment fer-los fora sense contemplacions o deixar-los de banda.

Jordi Castells i Guasch ha dit...

Un escrit fantàstic Oriol

oriol pérez de tudela ha dit...

Segur que t'hauria agradat, Jordi. Per mi va ser especial i vaig acabar d'entendre alguns conceptes amb els que contínuament treballem, a vegades sense prou contingut. Donar valor al teritori com a vector. És un ensenyament que estic adquirint per sempre! L'exemple del Priorat és interessan, si l'entenm bé, crec.

oriol pérez de tudela ha dit...

Un prioratí ha dit que hi ha empreses que són al Priorat indegudament (és el que he entès). Crec que sé de què parla. Totes les marques grans han anat darrerament al Priorat a fer el seu vi. El cert és que l'emoció d'aquesta tertúlia ens va allunyar d'aquesta foto (real) que també existeix. Només vàrem veure el Priorat que ens interessa i n'hi ha d'altres. Però hi ha una reflexió a fer,a part de la militància que demostres, prioratí: si aquestes empreses que abans menystenien el Priorat ara el volen al seu catàleg és perquè té valor.
Tanmateix seria una llàstima que al´gun dia el Priorat es regís per les lleis de la indústria del vi de gran volum. Crec, en tot cas que és difícil, i crec que les valors que el territori ha adquirit són sòlids. Però tu, prioratí, deus tenir una perspectiva més propera i si expresses un temor deu ser per alguna cosa...