dimecres, 4 novembre de 2009

el rastre de la Tòfona

Avui he esmorzat pa amb mantega trufada. El Pierre Valmont, responsable de la imatge gràfica del vi A PUNT acaba d'arribar de la Borgonya, de ca sons pares, i m'ha portat un parell de tòfones. El detall mereix un agraïment.

Ahir a la tarda vam quedar per xerrar dels conceptes de la marca, per comartir la visió i aquestes coses que semblen tècniques però que entre nosaltres esdevenen una tertúlia filosòfica (la sessió ens portar a discutir sobre l'Hedonisme i la diferència amb l'Epicureisme, perquè necessitàvem aclarir el significat de plaer). I després, cap a quarts de nou, ens n'anàrem cap a casa (meva), ell també, per tastar la tòfona plegats. Entre uns i altres, a casa, preparàrem uns ous ferrats sobre una base de patata i ceba cuita amb formatge. La Tòfona l'escampàrem pel damunt a tallets. La garnatxa del SINE que ens serví d'aperitiu hi anava bé, amb el seu confitament i amb els anissats de fons, però el Petit Grealó que obrírem després també s'hi esqueia, rustic i llaminer... Tot plegat prou especial, dins d'una tesitura quotidiana, tanmateix.

I aquest matí, el pot que havia servit al Pierre per portar les tòfones des de França contenia encara una bona dosi de mantega on hom diria que el tubèrcul havia mutat. Era el gust de la tòfona, concentradíssim, sense la tòfona.

Per inèrcia m'he rentat les dents, i quan ho feia me n'hauria volgut desdir, per endur-me aquest regust a passeig. el dentrífic ha fet neteja i n'he perdut una mica, però encara me'n queda. És la dimensió del gust que es fa record arxivat!