dimecres, 26 novembre de 2008

Per què el vi català?

Ahir vaig assistir a la venda d'un lot de Nadal, en forma de vi. Com que el comprador es troba davant d'un univers de referències extenssíssim i com que la seva intenció és la de redibilitzar al màxim els seus diners, és a dir, provocar plaer i gratitud en el destinatari, l'opció més encertada és la de posar-se a les mans d'un professional, perquè ens aconselli correctament i en conseqüència l'única limitació prèvia és el pressupost.

Així, amb 30 € (és un exemple com un altre) què podríem fer? [val a dir que jo vaig condicionar la transacció preguntant al client si valorava positiva o negativament el fet que els vins fossin catalans, fet que va centrar una mica el criteri d'elecció favorablement].

El comercial, amb totes les dades disponibles (30 € de pressupost i una valoració positiva de la catalanitat del producte), oferí, per a "quedar bé" un Priorat i un Rioja. Perquè, salvada la quota de catalanitat que el Priorat representa immillorablement, sense discussions, potser pel seu enorme reconeixement internacional, Rioja és un valor segur! I la cosa va quedar així, més o menys.

D'on vé aquesta infravaloració pròpia dels vins catalans? (és la pregunta que ha propiciat el Debat de Vi que ha impulsat l'INCAVI a resultes dels resultats de l'informe Nielsen, que diu que del vi consumit a Catalunya, només un 30 % és català).
Aventurarem una sèrie d'hipòtesis:
  • El factor històric: des de quan existeixen els consells reguladors (data de l'aparició de Rioja i de la resta de Denominacions d'Origen).
  • El factor polític: quin impuls ha tingut cadascuna de les regions vitivinícoles de part de les administracions (el cas de Ribera del Duero lligat en l'imaginari popular a l'empenta mediàtica d'Aznar).
  • El factor econòmic: com afecta la pròpia estructura del sector i el tamany de les empreses (el pes de les marques de gran penetració, Torres, Codorniu i Freixenet; i la fragmentació de petits cellers, dispersos, a més, en un catàleg d'11 + 1 denominacions d'origen).

Tots aquests factors, i potser d'altres, afecten al prestigi social dels vins catalans i a la seva posició de mercat, fins al punt que en una enquesta a peu de carrer com la que varen fer a en clau de vi el dia que hi va anar el President Pujol la majoria quasi unànime dels interpelats optaven per un vi de la Rioja o de la Ribera del Duero.

En aquestes circumstàncies, potser, el comercial que vaig veure actuar ahir al vespre encara podria ser titllat de sensible al valor de mercat dels vins catalans, perquè n'escollí un dels dos...

Un apunt final i molt eloqüent de la història, per cert: és conegut que ara fa cent anys, llavors de la inauguració de la Estació Enològica de Reus (de Catalunya), en el banquet oficial se serviren vins blancs d'Alella i negres de Rioja. A l'antiguitat de la manca d'autoestima envers el nostre vi hauríem de sumar-hi el diferencial de recursos de promoció que encara avui és extrem entre la Rioja i el conjunt dels territoris vitivinícoles catalans.

És un fet diferencial català, potser, tot plegat? Hi ha alguna lectura positiva? És una taxa que hem hagut de pagar per ésser (per haver estat) tan cosmopolites?

dimarts, 25 novembre de 2008

s'olivera de Manlleu



Hi ha una arrel mallorquina que es manifesta en el nom d'aquest restaurant.

Dimarts passat vaig anar a Vic a fer feina amb l'equip del Celler d'Osona. Vaig sortir a fer conèixer la "bona nova" del vi A PUNT entre els clients d'aquest establiment de referència. El David m'esperava per anar a fer un tomb, i el dia se'ns va fer curt. Som una mica xerraires i en el meu cas en excés, potser. I quan em trobo amb un client interessant, que té ganes d'explicar coses, el rellotge se m'atura.

Després d'una primera visita, anàrem a s'olivera, un establiment modern i d'una certa perifèria, a la vora de l'albareda del riu, al Passeig del Ter. La perifèria la dóna la ubicació, però també les circumstàncies: en Biel, el responsable de la cuina, és mallorquí i sovint li surt una morriña [tal com ell mateix expressa] que li fa veure's a sí amteix una mica d'extramurs. Li agradaria oferir el seu bagatge als fogons però "aquí la gent són una mica d'interior"; i s'ha acabat trobant amb els arrossos, perquè els domina molt i a la comarca ha corregut la veu. Hi té la mà trencada i algun secret manllevat del seu peregrinatge per les cuines del país (d'Alacant, fa ja alguns anys, s'endugué la fórmula d'un caldo d'altíssima concentració, natural, de peix de roca, i sense sal, perquè hi ha una explicació química per a la cuina popular de qualitat). Però "l'arròs és pura técnica", per a en Biel és una proposta menor, que li permet sobreviure, perquè "la cuina és molt maca, però no dóna doblers" em deia a la vora del foc, mentre acabava de preparar un magret d'ànec a la castanya que esperava un client a la sala.

Ens havíem entaulat a quarts de dotze amb ell i la seva companya, l'Àfrica, que tot i amb un origen osonenc, de la companyia d'en Biel se li ha enganxat una mica el deix de les illes. En David em va presentar i entre tots dos els explicàrem l'enfoc comercial del vi A PUNT que, per a l'hostaleria s'ofereix com una elecció del restaurant com a vi de la casa, una proposta que amb un preu ajustat permet oferir una solució de qualitat per incloure en el servei. I entràrem en una conversa que s'allargà infinitament. Recordo que els ulls d'en Biel s'iluminaren quan ens parlà de Mallorca. És d'Inca i jo hi tinc un company que ara viu a Barcelona però que me n'ha parlat molt. Vàreig parlar-li de Can Amer, un restaurant de referència del seu poble on vaig dinar una vegada i resultà que ell hi havia fet el primer aprenentatge. L'emoció anà creixent quan parlàrem de la cuina antiga que es conserva a Mallorca, de la des temps des moros, amb una extensa llista de plats de "mar i terra" de cocció lenta i de sofisticada convinació. Un d'aquests plats antics va premetre-li, durant una bona temporada, anar a fer "bolos", i li pagaven prou bé: n'havia esdevingut l'especialista. I aquí, a Manlleu, ara que s'havia decidit a posar el seu establiment, li hauria agradat explotar aquesta extensa experiència i oferir una cuina rica de matisos i d'història... Fa el que el deixen (els clients), però sobretot és un arrosser.

Vàrem xerrar estona, del vi, del mercat, de cuina molt! Del vi, a propòsit de les preferències dels clients, tot analitzant la carta del restaurant, en Biel va expressar un coneixement explícit i clar, popular en la forma però d'un alt contingut gastronòmic i cultural: "hi ha vins que xerren i n'hi ha d'altres que has d'anar a cercar-los". Després hi ha la qüestió comercial, el prestigi, la moda... L'exemple que ell utilitzà fou el del Remelluri, que és seriós i popular a la vegada, contraposat al Pago de los Capellanes, "que necessites a en David al costat perquè te'n xerri".

I després de tot vàrem fer un arròs caldós indiscutible. A proposta d'en David vàrem beure'ns una ampolla de Vinya Ilària, del Serrat de Montsoriu.

L'exemple de la Festa del Vi Jove de Vila-rodona


(foto Antonio Roger)

En el nostre país hi ha poca tradició comercial, comparativament parlant. Ara que els vins estan acabant de fer-se, i que ja n'hi comença a haver de disponibles podem trobar-nos amb una oferta festiva que ens ho proclama.

La setmana passada vaig passar per la Festa del Vi Jove (2008) de Vila-rodona, a l'Alt Camp, al costat de Santes Creus. A la Cooperativa de Vila-rodona s'hi elaboren vins amb la Denominació d'Origen Tarragona, amb la Penedès, i amb la Cava.

Al mateix temps, pels cellers i botigues de vins de Barcelona es comença a anunciar l'arribada del Nouveau Boujolais (est arrivé).

Als nostres camps els ceps són grocs o vermellosos, segons les varietats de raïm que produeixen, i estan perdent les fulles, aviat seran grisos i es podran podar. Mentrestant, i des del setembre, els vins s'estan fent. N'hi ha que estan acabant la malolàctica, però la majoria estan llestos, per a ser consumits o per entrar al procés d'envelliment.

I a Barcelona, per aquella manca de tradició comercial, comparativament amb el país veí, s'anuncia l'arribada del francès. Podrà doldre'ns però és així.

De moment, mentre l'efemèride anual ens sigui manllevada, al camp, i a peu de tina, els cellers celebren l'arribada del nou vi, i la gent dels voltants s'hi apropen, segurament estimulats per un ambient autèntic i generós que supera qualsevol estratègia de marketing, sobretot a nivell popular.


(foto Antonio Roger)

Jo, diumenge passat, el 16 de novembre, vaig passar per Vila-rodona, per veure-ho i, de pas, saludar a mon cosí, que és soci de la Cooperativa i que mai falta a aquestra mena de cites. Ell era a la graella, coent llangonisses i cansalada, per la gent que esmorzava, i vàrem tenir poc temps per xerrar, però m'agrada trobar-me'l; està lligat directament a tot això i em resulta inspirador. Hi havia, segons els tickets de l'esmorzar que havien venut, més de 1.500 persones. Però hi ha un detall d'aquesta festa que em sembla interessantíssim: el públic es passeja lliurement pel celler i tasta el vi de les tines, directament, en un acte d'autoservei que estableix vincles reals. El vi que hom consumeix en una ampolla té un procés, i el celler l'ensenya. Hi ha aquí una catarsi, jo crec, important: és una revinculació amb el vi, un mecanisme de retrobament ben aconseguit.

dijous, 20 novembre de 2008

El Roger Viusà a la tele

A partir d'avui veureu el Roger Viusà a la televisió, en l'anunci que fa l'INCAVI cada any per aquestes dates per promoure el consum de vi català. La Gemma Urgell n'ha fet una nota de premsa al seu bloc i hi ha penjat el vídeo. Ho dic perquè sempre en parlo, perquè m'agrada l'estil de comunicació que té quan parla de vins i sobretot de maridatge; ràpid, àgil i popular.

Mosaic al Robert de Nola




Jo? Sóc un xerraire; i poca cosa més!
M'agrada xerrar, de qualsevol cosa i amb tothom.
D'un temps ençà xerro molt de vi, amb tothom.
Però si l'experiència d'ahir m'ha de servir per enrriquir aquest auto-retrat, he de constatar que encara m'agrada més xerrar (de vi) amb les dones.
Era la segona part del tast de Priorats que ens havia demanat el Pep Riu del restaurant Robert de Nola. Aquest per al grup de dones que regularment s'hi organitza. El dia anterior havíem fet els marits i l'endemà les "noies". I m'ho vaig passar molt millor amb les dones que amb els homes. Suposo que hi ha una part de broma, i potser una miqueta de veritat objectiva. Miraré d'explicar-me.
En aquesta ocasió, per parlar del Priorat vàrem escollir el vi d'uns amics, el celler Lipscomb & Tobella, que treballen a Gratallops. El seu vi, el Mosaic, que el Joan Nebot va descriure immillorablement a la seva pàgina de la revista El Temps com "el Priorat més fi", és un projecte jove, amb només tres anyades. Per aquest motiu, la proposta del celler fou un tast vertical: el 2003, un vi madur, lleugeríssimament envellit, afinat i molt expressiu, subtilment, que sorprèn per la seva fescor, per la seva vivacitat en una anyada que va destacar per una calidesa excessiva; el 2004, llaminer, de fruita del bosc lleugerament confitada; i el 2005, semblant de color i de força, però jove, astringent, una mica raspós a la llengua i menys expressiu encara. De 2003 els en queda molt poc, el 2004 és el que estan comercialitzant, i el 2005 el vam tastar encara sense etiquetar. Perquè la línia del celler és la de presentar-nos els vins "acabats", o a punt de consum.
I va anar bé o molt bé. La introducció general sobre el Priorat va ser ben rebuda. Em va semblar que els ulls de la Núria, per exemple, de la Rosa Maria, de la Cesca, de la Maria, de l'altra Maria, i de totes en general expressaven interès. I això, insisteixo, anima el xerraire (és la part objectiva de la justificació de la preferència del tast femení que, per altra part fou una novetat). Vàrem parlar dels conceptes que defineixen la D. O. Q. Priorat i la seva tipicitat, i els vàrem anar a cercar en aquests tres vins. Potser vàrem trobar més concentració que mineralitat. En general destaca la frescor, la fruita, la vivacitat... i pel que fa al segell del celler, la finura, la qualitat, la subtilesa elegant. Hi va haver preferències per a tots els gustos. El 2003 i el 2004 serviren per identificar un estil de vi diferent, però en general varem gaudir-ne adequadament i reposadament, de les nou fins a quarts d'una de la matinada.
La motivació és l'interès pel vi, la divulgació del producte i de la feina (dels amics en aquest cas). L'alicient és la cuina del Robert de Nola. Els platets d'ahir: sopa de carabassa amb formatge, sopa de bolets (repetia), amanida (va agradar molt a les senyores, i a mi), i peix blau estofadet. Com sempre excelent, tot i que ahir sense caça i estofats d'alta densitat (petició expressa de gènere). Què hi farem?
L'apunt final: tres hores parlant de vins amb DONES donen per molt, sense haver de parlar de preus! i encara ens va quedar pendent aclarir el concepte de la reducció.

dimecres, 19 novembre de 2008

Mas Saura i Grand Nasard al Robert de Nola

Fa just sis hores que he arribat de Caldes. Hi vaig anar ahir al vespre a acompanyar el Josep Arnal a presentar els vins del seu celler del Priorat. Licorella Vins és un projecte que s'inicia el 1996 amb l'adquisició d'unes parcel·les de vinya vella al terme municipal de Torroja. Els primers anys són els de la il·lusió dels germans Arnal per la recuperació de les plantes; i inicialment vengueren el raïm als cellers establerts al poble. El 2001 s'embarquen en la confecció del seu primer vi, el Gran Nasard, un producte que busca una finura de boca que el faci agradable a partir d'una extracció de raïms de Garnatxa de forta concentració. Nosaltres vàrem tastar, amb el grup que regularment es reuneix al Robert de Nola, a aquest interessantíssim restaurant del Vallès Oriental, les anyades del 2004 i el 2005 (més expressiu el primer que el segon, més a punt de consum). L'altre vi del celler, del qual vàrem tastar les anyades 2003 i 2004, el Mas Saura, és més complexe, amb un cupatge variat i amb la presència de la Carinyena, va mostrar-nos de manera evident la diferència entre la finor de boca del més vell, òptim per al consum, i un taní molt més dur i astringent en el més jove.
El Pep, encarregat de vetllar pel bon ambient a la sala d'aquest restaurant que fent honor al seu nom ofereix una cuina de suggerents reminiscències antigues, ens va demanar que l'ajudéssim a preparar un tast de Priorats. La nostra proximitat amb la comarca ens fa parlar-ne sovint i acabem compromentent-nos a aquesta mena de "festivals" que s'amparen en el bon propòsit de la divulgació.
El grup de tast del Robert de Nola se segrega entre homes i dones. Ahir vàrem tractar amb els mascles que, assaboriren els vins; un assortit de platets de tardor del restaurant a base d'amanida, sopa de bolets, bacallà amb llanegues i senglar amb castanyes; i una conversa sobre el vi i la seva sociologia. Perquè ja se sap que, davant del Priorat hi ha sempre la pregunta pel preu, pel valor i pel mercat.
Avui toca el grup de fèmines, amb un altre Priorat: farem el Mosaic, del celler Lipscomb & Tobella de Gratallops.

dimarts, 18 novembre de 2008

Degustació a la Cuina Miracle

A Sant Just Desvern la Milagros és molt coneguda. Fa molts anys que regenta la botiga de menjar dels diumenges. S'hi formen cues. Nosaltres hi farem una degustació diumenge que vé. Ja fa uns mesos que ens ha agafat el vi A PUNT pel restaurant que té obert amb el Joan, el seu fill, al número 1 de l'Avinguda de la Indústria de Sant Just mateix, al costat del Walden: la Cuina Miracle. Dijous, que hi vaig anar a donar-nos a conèixer entre els seus clients, em vaig trobar amb algunes adhesions incondicionals, com un realitzador de TV3 que hi dina cada dia i que ho fa sempre amb el QUA. Va provar el SINE i va endur-se'n un cap a casa, perquè a la seva dona li agraden els blancs.
La Cuina Miracle és això, una cuina. Està a la vista i els cuiners van i vénen, dels fogons cap al taulell, portant safates de menjar. Un dia en parlàvem per referir.nos a l'autenticitat. Avui s'estila. Es tracta d'eliminar barreres visuals, d'ensenyar l'obrador, de transmetre transparència i proximitat. Es tracta que vegem allò que es cou. I en el cas de la Cuina Miracle, a més, es tracta de veure la Milagros, un tràfec de dona, patint tot el dia perquè el restaurant estigui al màxim. I hi ha cua, per menjar, per seure, per fer comanda...
Jo hi he menjat sempre que hi he anat. El que ofereixen és un menú a base d'ingredients clàssics de mercat cuinats al moment i a la vista de tothom, però, això sí, amb la gràcia d'aquells que tenen ofici i viuen la cuina com una font de plaer, encara que sigui per cada dia.
Tot això, aquesta imatge, que podria semblar tradicional, és la d'un establiment perfectament modern, ubicat en una cantonada àmplia, als baixos d'un edifici nou i lluminós, i amb una decoració actual, la que s'adapta als clients, un públic jove, que treballa a les empreses tecnològiques de la zona i que està obert a propostes fresques i modernes de qualitat. L'oferta: plats tradicionals redefinits, modernitzats i alleugerits, l'oportunitat d'endur-se el menú a casa o a l'oficina, cursos de cuina (ara és obert la inscripció per al curs de cuina de Nadal)... i entre els vins, l'elecció de la caa, per acompanyar el menjar, el vi A PUNT.

dilluns, 17 novembre de 2008

Un document exuberant

Ahir vaig sentir, anant en cotxe, el programa En Guàrdia de Catalunya Ràdio. És una proposta d'aproximació a la història de Catalunya. El condueix l'Enric Calpena i hi acostuma a col·laborar l'Oriol Junqueras. M'agrada molt. Però ahir va ser extraordinari, perquè hi havia el Jaume Fàbrega, el professor d'història de la cuina. En Jaume Fàbrega té un parell de blocs que tinc enllaçats en aquesta pàgina, perquè sempre són interessantíssims. L'he descobert fa relativament poc temps, durant el darrer any, diria. És un habitual dels programes de ràdio. Quan es parla de la cuina des d'un punt de vista històric i antropològic acostumen a cridar-lo. Ho sap TOT. És impressionant. Cada frase, il·lustrativa de l'anterior, és una finestra nova, una via de coneixement per explorar. Per mi, la seva intervenció al programa d'ahir és un document de capçalera. Entre altres coses ens ilumina sobre la contribució de la cultura catalana a la història de la cuina a nivell internacional. Amb la referència sempre present al "mestre Robert" (de Nola), i amb altres recordatoris interessants, com les descripcions dels banquets del Baró de Maldà, que al segle XVIII ens transmet el llegat de la cuina dels nobles catalans.
Senzillament espectacular (i en aquesta ocasió sense parlar de vins específicament).

Clos Penat 2007

Aprofito per aproximar les primeres passes d'un nou Priorat. Clos Penat és una proposta que acaba d'aparèixer. A mi me n'ha donat una ampolla per tastar el Guillermo de la vinoteca Padró Esteve de Barcelona.
Provablement creixerà, i cap a una major mineralitat. De moment se'ns presenta llaminer, amb una fruita marcada i amb un nas d'herbes de vermut (m'han dit a casa que és la centaure).
El vaig provar divendres passat, al costat d'una col·lecció de la Terra Alta, i dissabte, obert 24 hores abans, estava net i exuberant.

més aparicions de maters

La setmana passada vaig fer referència a una iniciativa empresarial innovadora: un centre de serveis dedicat a la maternitat. Dissabte, conduint, vaig sentir una entrevista (minut 18 de l'audició) que els van fer a Catalunya Ràdio. Si a algú va interessar-li aquesta notícía... El vincle amb el vi A PUNT és unicament personal: aquestes mares de maters ens van ajudar a fer un análisi de la nostra proposta comercial. Són expertes anàlisi de mercat.

Recomanacións de maridatge: Roger Viusà

Quan el Roger Viusà exerceix el seu ofici de sumiller brilla, fins i tot quan ho fa a la ràdio, amb un to divulgatiu. Sovint ens queixem del llenguatge del enòfils (la Gemma Urgell hi insistia la setmana passada al seu bloc, fent referència a una crítica que jo mateix n'havia fet), llunyà, tècnic i poc entenedor. Ens parlen d'olors i de gustos que "suposadament" són evidents i que als poc habituats els resulten tant estranys que acaben desenvolupant un rebuig al vi en general.
Personalment crec que el maridatge (o armonitzacions) són una proposta molt més interessant per parlar-nos de vi; sobretot perquè ens parlen d'un benefici directe, de la bona sintonia d'un vi determinat amb un plat concret. I això és una experiència contrastable a nivell popular: hom pot comprovar la conveniència dels dos ingredients, tastant-los. I provablement es tracta d'això, de que els que en saben (els sumillers estan entrenats per als maridatges) ens facin propostes satisfactòries, plaents en definitiva, que en funció de la circumstància seran més o menys atrevides i suggerents.
El magazine de Catalunya Ràdio dels caps de setmana compta amb la col·laboració del millor sumiller d'Europa i segon del món i encarant-nos cap al calendari nadalenc ens va fer, diumenge al migdia, un parell de recomanacions: vins dolços de la terra (moscatells de la Terra Alta, de Tarragona o de l'Empordà) per al foie, per refrescar-nos la boca embafada de greix, i caves voluminosos i grassos com el Parisad de Can Ràfols dels Caus. En Roger el recomanà tant per als rostits com per als postres.
Crec que la idea dels vins dolços amb els menjars ens pot produir moltes satisfaccions, i sovint he constatat que en som desconeixedors. Recordo una visita a unes caves de formatge de Roquefort, a la població francesa que ha donat nom a aquest producte, en la que al final del recorregut ens oferiren una petita degustació i la beguda recomanada era, precisament, un muscat de Rivesaltes. Per això dels greixos segurament.
El maridatge és una font de plaer extraordinària, en la que els professionals poden ser-nos de gan ajuda. Els coneixements dels productes, les capacitats d'inter-actuar i de potenciar-se, són un valor que els consumidors podran apreciar, més que les virtuts ocultes dels vins en sí.

Joan Nebot: els vins ecològics




El Joan Nebot ens va presentar (la seva intervenció és a mig programa, cap al minut 14) la setmana passada un celler que fa vins ecològics. Va aprofitar l'enorme reconeixement de la marca Albet i Noia, que opera majoritàriament a la D.O. Penedès, per explicar el valor de l'agricultura ecològica. És un model de viticultura que requereix una cura i una atenció especial, perquè la salut del raïm, imprescindible per arribar a produir un vi interessant, serà el resultat d'un treball molt intens a la vinya: les plagues s'hauran de combatre amb una feina de precisió a la planta.


Aquesta creença en la viticultura l'he vist en el Mesies, el propietari del celler Ecovitres, de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta. Fa més de quinze anys que fa agricultura ecològica, i ara fa quatre anys vinifica els seus propis vins, l'Aspirall, el Catxap, el Gran Gotanya i el Blanc Mesies. Són uns vins càlids i interessants, rics en fruita, fresca en el cas dels joves i molt madura en els criats. La reticència del Mesies a fer tractaments sintètics a la vinya l'ha dut, en alguna ocasió, a perdre la collita d'alguna parcel·la completament, perquè l'aposta pel model ecològic tè alguns riscos. L'esforç addicional d'aquest plantejament és una mostra evident d'implicació a la terra.

dimarts, 11 novembre de 2008

Tast de vins de Porrera



Dissabte vàrem anar al Tast de Vins de Porrera. En motiu de la festa major, l'Ajuntament va promoure un tast popular dels vins dels 13 cellers de la vila. Fou un acte que, sense provocar aglomeracions, va animar la plaça de Catalunya durant tot el matí.

Porrera és el títol d'un disc de Lluís Llach, perquè com és sabut, el cantautor s'hi va instal·lar, fa una colla d'anys, buscant un lloc amable en el que casualment el món del vi hi tenia un pes històric i que els atzars de la natura el dugueren a implicar-s'hi; i així, tot d'una, en els mercats interiors i sobretot en els exteriors, el nom de Vall Llach, el seu vi de gamma alta, ha ajudat a situar Porrera al món.

Dins de la D.O.Q. Priorat. Porrera és "el poble de la Carinyena". És una afirmació discutible, com totes, però s'està popularitzant. Perquè de tots els pobles de la Denominació d'Origen Qualificada, Porrera destaca per la presència d'aquesta varietat, i perquè se n'han conservat força costers de vinyes altes, on és més concentrada i autèntica. Si el Priorat és un terrer de forta tipicitat, es diria que Porrera és la tipicitat prioratina de la Carinyena, específicament. Aquests estigmes, positius, ben valorats en el mercat, condicionen, tanmateix, l'expectativa del consumidor, que arriba a Porrera disposat, precisament a tastar priorats de Carinyena.

I així fou. Ens passàrem ben bé tres hores d'un celler a l'altre, tastant, sobretot tastant, però també bevent, perquè després de tastar escrupulosament, després de la ronda seriosa, vàrem permetre'ns un torn de repetició més distès en el qual empassàrem el vi de la copa, per assaborir-lo i gaudir-lo acríticament. Jo, concretament, vaig repetir de Vinyes Altes de Clos Dominic, de l'Empit de Celler Castellet, del blanc de Mas d'en Compte, que ens portà a discutir sobre la seva tipicitat amb uns companys de tast que coneguérem allí mateix, molt entusiastes, que fa 13 anys que s'han instal·lat a Falset. També vaig repetir del dolç 770, Kosher, de elviwines. Finíssim. I ja una mica embalats vàrem preguntar-li al Salustià, el president de la D.O.Q. i responsable de Vall Llach si podríem provar el seu vi de gamma alta. Ens va dir que el tast tenia un caire popular, i barrejar-hi un vi que al mercat arriba a un preu de 65 € era distorsionador, perquè provoca un judici comparatiu impropi i esdevé el centre d'un debat estèril. Provablement el Salus tenia raó, però ens hauria agradat poder-lo tastar. Ja hi haurà una altra ocasió.

Va ser un matí molt agradable, senzill i popular. Mentre menjàvem una mica dels platets (exquisits) que hi havia a una parada adjunta, vàrem xerrar amb alguns pagesos, que cuiden vinyes velles de coster (un mite). Venen el raïm als cellers i fan el que els demanen. Un d'ells em va dir que divendres encara va collir Cabernets pel Llach.

Nosaltres, que volem que el vi torni a la nostra taula de cada dia, treballem allí a la vora, a la mateixa comarca del Priorat, però dins de la qualificació Montsant, també gaudim de la festa dels vins més excepcionals dels quals el Priorat és, potser, la icona més pròxima.

maters



La inclusió d'aquesta notícia és externa al vi.

maters és una empresa que acaba d'obrir portes. Els han fet una entrevista perquè el seu és un projecte de joves emprenedores i innovador: es dediquen a donar serveis a la maternitat. Més enllà dels serveis especials a la deficiència, i més enllà dels serveis mèdics elementals, maters és un centre on les mares troben un acompanyament per construir-se la maternitat en llibertat, perquè cada manera de viure-la tingui una interlocució professional adequada.

Amb la Marta ens vam conèixer casualment, tot fent temps a la sortida de l'escola, i potser pel seu caràcter obert, però també potser per la seva sensibilitat pels projectes empresarials incipients, va interessar-se pel vi A PUNT i ens va oferir estudiar-lo per ajudar-nos a entendre millor el nostre posicionament de mercat, perquè ella i les seves companyes, són especialistes en qüestions de mercat (coses de la trajectòria professional). Vàrem trobar-nos un dia per parlar-ne i varen fer-nos un retrat del nostre producte: per a qui seria útil, on havíem de comercialitzar-lo, quin era el procés de desenvolupament que calia esperar-ne...

M'ha fet il·lusió, i per què amagar-ho? potser també una miqueta d'enveja, de veure-les aparèixer al suplement A més a més de l'AVUI de diumenge.


Felicitats, ànim; i gràcies.


dilluns, 10 novembre de 2008

Gaudir del vi? (catradio.cat)

Tinc un enorme apreci pel Roger Viusà, entre altres coses perquè va parlar molt bé de nosaltres a RAC1, fa tot just un mes i mig. A més, crec que té una gran habilitat a l'hora d'expressar els seus coneixements en relació al vi que, específicament, agafen valor i sentit quan parla de "maridatges" o armonitzacions amb la cuina.
Ahir, quan el vaig sentir a la seva col·laboració setmanal al programa El Suplement (minut 36 de l'àudio) de Catalunya Ràdio, em va fer patir una mica perquè enlloc de parlar de la integració dels vins amb el menjar, una disciplina que domina com pocs i que és capaç de traslladar a nivell popular, va endinsar-se en el terreny de la dissecció analítica de les varietats, una actitud que té un sentit tècnic però que crec que contribueix a allunyar el vi del consumidor, perquè en projectem una imatge indeguda: expressem l'emoció d'un tècnic en el moment de la "descoberta" de les característiques estructurals del producte. Aquest exercici, que per ser tècnic és, lògicament, frustrant per la majoria dels mortals, pequè davant la pressumpta complexitat senten impotència, perquè són incapaços de trobar en el vi el que en diuen "els que en saben"; és erroni en el plantejament. El problema s'origina en una confusió (potser) sintàctica que resoldríem si enlloc de GAUDIR DEL VI optéssim per GAUDIR AMB EL VI.
El vi, per a la gran majoria, és un element d'una importància menor, i és lògic que així sigui. Per als professionals és el centre del món. També és lògic, i potser, fins i tot, és bo, perquè del seu apassionament en sorgirà l'excelència en el producte. Després hi ha els que gaudeixen fent veure als altres que saben molt de vi. És un tret de l'home. Què hi farem? Som així! Però això és un efecte de la vanitat que hauríem d'evitar, ens distreu del camí encertat. Perquè és lògic que els professionals gaudeixin del vi, de la seva dissecció, del seu coneixement i de la seva descoberta més tècnica. I paral·lelament, és natural que els que s'aproximen al vi com a consumidors gaudeixin amb el vi, sense haver d'enfrontar-se a una "veritat oculta" que si la cerquen els donarà frustració i provablement els farà allunyar-se'n.
Crec que el sumiller, i quan és tan habil, tan ràpid i despert com en Roger indiscutiblement, pot ajudar-nos a GAUDIR AMB EL VI, però crec que faríem bé d'evitar condicionar el plaer a un coneixement que és tècnic i que requereix d'un esforç específic i potencialment frustrant.
El problema fou, al meu entendre, de la conductora del programa, que en aquesta ocasió demanà al Roger Viusà, específicament, que li donés "la clau" per entendre el vi i obtenir el benefici del coneixement. La majoria de la gent experimenta un conflicte innecessari davant d'una copa de vi, perquè es veuen incapaços de trobar-hi la poma verda, el pebrot, o l'acidesa. I això és el primer nivell!!! El President Pujol, divendres a En Clau de Vi expressava, crec, aquesta postura popular del desconeixement, i s'enfrontava al vi d'una manera desacomplexada, fent broma, fins i tot, de la litúrgia associada i d'una potser excessiva quota de poesia. Un avís: Jordi Pujol ha destacat per la seva capacitat d'entendre el valor social de les coses.

dijous, 6 novembre de 2008

Bouquet d'Aromes

Fa uns quants dies que tenim el vi A PUNT al Bouquet d'Aromes del carrer Loreto de Barcelona. Ahir, cap al migdia em va trucar un amic i em proposà d'anar a dinar plegats. Ho fem sovint i sóc jo el que busca el lloc, perquè "tinc interessos en el sector". Érem a prop, a Les Corts i vaig aprofitar per anar-ho a descobrir (sempre hi havia anat per xerrar amb el Toni però mai hi havia menjat).


El Bouquet d'Aromes és, inicialment, una botiga de vins amb un catàleg extremadament extens, sense que això signifiqui, en cap cas, un allunyament del sentit comercial. A les prestatgeries hi ha de tot i, sobretot, una selecció de vins catalans actualitzadíssima i plural que permet resseguir el nostre mapa vitivinícola a través de les propostes més autèntiques i serioses. Encara amb una curta esperiència, el Toni em va parlar, ahir, de la bona acceptació que està tenint el vi A PUNT, i especialment el blanc, el SINE, la nostra Garnatxa Blanca que, com hem dit altres vegades, pateix, com a varietat, d'un enorme desconeixement entre el gran públic (efectes de la comunicació, de la història i de la distància). És un vi que genera passions entre els habituats, per la complexitat i la personalitat que ens expressa, però s'ha de conèixer. Al Bouquet d'Aromes n'hi ha, de senzilles i d'importants, de joves i de criades, la nostra i el Quintà de la Bàrbara Forès, un dels cellers més fins de la Terra Alta.


Però en aquest bouquet hi ha pòsit: és fruit dens i poc filtrat. En els cursos de tast el Toni trasllada als clients els coneixements de sumilleria que porta més enllà de l'habitual tècnica descriptiva per aproximar el vi al menjar. Els vincles familiars amb la cultura francesa l'han dut, provablement, a entendre el vi i el menjar com un tot indissociable. El treball de maridatges que ens ofereixen, que eleva el vi a la categoria de cultura i el deslliura d'un estigma alcohòlic massa extès, és un plantejament que ens el fa gaudir.


I és el que ens ofereixen diàriament: hi ha un menú - maridatge, en el que cada plat va acompanyat d'un vi que hi armonitza adequadament. És una proposta que sorprèn per la seva qualitat i que, per menys de 15 € ens permet dinar immillorablement bé i conèixer un catàleg de vins que altrament ens serien estranys. Així, escrit, sembla normal, però és extraordinari, perquè el preu i la circumstància està adaptada a la quotidianitat urbana. Ahir hi vaig descobrir un Blanc de Pacs, de Parés Baltà que té una imatge molt moderna i extremada, atractiva, però que per mi sempre havia sigut això, una imatge. La floralitat d'aquest vi la base del qual és la típica penedesenca de Xarel·lo, Macabeu i Parellada em sorprengué. Fins al punt que n'indagaré les opinions enològiques.


Quan passeu a prop del Bouquet d'Aromes fareu bé de deixar-vos-hi endur!

dimarts, 4 novembre de 2008

vincles entre el pa i el vi




Avui m'he passat tres hores xerrant "de negocis" amb un forner. I potser ens entendrem i tot. Ens caldrà trobar els vincles entre el pa i el vi que, tanmateix, semblen obvis. Perquè l'Imperi Romà, del qual Tarragona acollí la capital durant uns curts anys, els considerà imprescindibles per a l'alimentació dels seus ciutadans i en regulà el preu, subvencionant-los quan calgué. Eren temps de protecció dels productes de primera necessitat. El pa, com el vi, ha patit, en les darreres dècades, un enorme descens de consum. En Joan Quilez, un biòleg expert en qüestions de pa deia en una entrevista a El Periódico que "Als anys 50 els espanyols menjaven molt de pa, uns 130 quilos per persona i any. Ara no en mengem més de 50 quilos, menys que a França i Alemanya. Aquest any està sent el de més baix consum de la història espanyola". En Quilez ho deia abans de LA CRISI però segons ell "hi ha una llegenda urbana iniciada als anys 60, quan els espanyols vam deixar de passar gana i va arribar la cultura del cos estilitzat i el turisme, segons la qual el pa engreixa" i aquesta mala fama és superior a les dificultats econòmiques. L'Enric de KIKUPÀ, que m'ha explicat el seu negoci (el model de producció del seu obrador està pensat per portar el pa a les botigues quatre vegades al dia, per servir-lo calent sense haver de recórrer al pa pre-cuit, tan habitual avui), porta més de quinze anys en això i lluita per anar re-interpretant el seu entorn, perquè el pa, com els altres articles de consum, conviuen en un medi canviant. El pa és un "ganxo", em deia, que s'ofereix, fins i tot a les fruiteries. Les grans panificadores de congelat els el proveeixen i allí mateix, amb un fornet de cocció final, acaben un producte la qualitat del qual podria discutir-se, però que compleix una funció comercial. Aquest és un exemple del món del pa, que ha arribat a les grans superfícies amb una qualitat prou acceptable (ho afirma en Joan Quilez, també).


Hi ha doncs poc pa de primera necessitat. Diguem que hi ha, potser, un pa cultural, que ens acompanya des de sempre. Aquest pa ha sofert canvis i la discussió sobre la seva qualitat ha fet córrer molts rius de tinta. En aquest context, i amb unes noves necessitats (sociològiques), han aparegut també uns pans nous; o millor, uns pans antics, especials, i excepcionals, que volen recuperar el gust genuí del pa, que obviament són molt més cars, que es venen a pes (com abans) i que recorren a un relat dens i tanmateix molt atractiu. És el pa gourmet (he trobat un bloc, olleta de verdures, que cita alguns dels establiments més representatius d'aquest model de consum). Perquè hi ha d'haver de tot. Les nostres necessitats s'han ampliat, i així la gamma de pa.


Cadascú haurà de trobar el seu lloc. En el pa, com en el vi que ja fa temps que ha entrat a l'espai dels gourmets, hi ha una oferta variada, perquè volem menjar pa, però amb relat.

Guia de Vins de Catalunya




Fa un mes i mig que s'ha presentat la primera Guia de Vins de Catalunya. És una dada important. Tot plegat feia pensar que aquesta eina feia falta. El nostre és un territori extremadament vinculat al cultiu de la vinya i a la producció de vi. Fa més de 2.500 anys que, quan grecs i fenicis arribaren a la Península Ibèrica, concretament a l'Empordà, ens iniciàrem en aquesta pràctica que ja mai més hem abandonat. Després, els romans ens iniciaren en el plaer i parlaren del vi com un element de la gastronomia. El cristianisme el sacralitzà, i les comunitats de religiosos que estructuraren el territori durant les diverses etapes de l'Edat Mitja aprofundiren en el coneixement del conreu, de les varietats i del terreny (avui encara, els vins més importants es fan al voltant de les "ermites", o això és el que he sentit a dir com una rebelació de l'Álvaro Palacios). I així hem anat passant, fins que ens "hem fet catalans"! Perquè els catalans, que hem vist la vinya sempre al nostre voltant (als més vells els hem sentit explicar que l'actual eixample de Barcelona, a finals del XIX i a començaments del XX, pels volts de la Sagrada Família, recordo, per exemple, era ple de vinyes -efectes de la fil·loxera, encara només francesa), en n'havíem oblidat. Féiem raïm, que algú comprava, i el vi era de La Rioja. Aquesta realitat, curiosa però autèntica, té una estela llarga, que arriba fins a nosaltres, pràcticament. El darrer estudi de consum de NIELSEN encarregat per l'INCAVI conclou que "els catalans reconeixen la qualitat dels seus vins però en consumeixen poc". Les causes d'aquesta pressumpta contradicció poden ser diverses però la joveníssima Guia de Vins de Catalunya és una eina importantíssima per contribuir a la restitució del nivell de consum de vi català. Perquè entre altres coses és imprescindible que els vins siguin coneguts i, per tant, identificables i classificables.


La Guia de Vins de Catalunya és això: una eina, una classificació, on trobar tot el que es fa a Catalunya en termes de vi. En aquesta primera edició hi ha més de 1.500 vins organitzats alfabèticament i per denominacions d'origen (les 12 que operen a Catalunya) que els cellers han proporcionat a l'equip de tast, format per un grup independent de professionals del sector. Es podrà discutir la valoració (el judici i la discussió sobre el judici és una característica intrínsecament humana, i jo ho he fet), però a poc a poc, amb el temps i la conseqüent consolidació de l'instrument, la guia esdevindrà una referència útil. A Catlunya hi ha molts vins desconeguts!


Pel que fa al mètode emprat, dissabte vaig assistir a una presentació / demostració. En el marc de la Festa del vi de Gandesa es dugué a terme un tast obert en el que els participants vàrem poder viure el procés seguit per l'equip de la guia. El tast fou a cegues, una mostra inicial de la voluntat d'objectivitat que orienta el projecte. Omplírem una fitxa força simple que recull els paràmetres de la guia. Una mostra estadística ajuda a generar credibilitat. Fou una experiència satisfactòria en la qual vàrem constatar l'entusiasme dels autors per impulsar el seu treball, així com pels vins catalans.


Ànim!!

dilluns, 3 novembre de 2008

La píndola setmanal del Nebot

Acostumo a enllaçar el programa de COM Ràdio en el que el Joan Nebot fa una col·laboració setmanal. Està molt bé. És divulgatiu i pedagògic i planer. Aquesta setmana, ahir, a quarts de dotze de la nit (jo enllaço una hora de ràdio, d'11 a dotze de la nit però el seu espai comença cap a un quart i mig de dotze i cal fer córrer el cursor endavant per enganxar-lo) parlava de vins i de la seva cultura a partir d'un vi negre de criança de la Conca de Barberà, el Josep Foraster Selecció. I com a emprempta del programa, ho aprofità per explicar la modernitat dels vins catalans, incorporats en els darrers vint anys a les noves pràctiques (l'ús de la bota de roure nova n'és un exemple que permet entendre la nova visió enològica de potenciació de la vivacitat del vi, així com els costos de producció). També ens aproxima a un patrimoni cultural i polític importantíssim com el que impulsà la Mancomunitat de Catalunya amb una dosi de recursos per ajudar al camp a sortir de la crisi que representà la fil·loxera, afavorint la modernització de les infraestructures del vi. A la Conca de Barberà hi hagué una proliferació de les anomenades "catedrals del vi" majoritàriament atribuïbles a l'arquitecte César Martinell...