que el vi sigui a la taula

Quan el vi hagi tornat al nostre món canviarem la missió de l'empresa. Direm que el vi sigui a la nostra taula de cada dia. Serà com un manteniment. Primer, però, ha de tornar. Avui he estat presentant el vi A Punt a diversos professionals de l'hostaleria que m'han advertit que cada vegada es beu menys vi.
Ara tenim una motivació, i després l'objectiu serà mantenir.

Granja Vendrell

(foto Bernat Pérez de Tudela)

En aquest establiment discret però habitualment ple com un ou, s'hi fa vigent l'aire d'un passat silenciós i de qualitat. Hom hi esmorza, sobretot. I l'oferta és a base d'embotits, fonamentalment, a part de pastes per al cafè. Però hi ha un culte al producte, adquirit ja fa molt de temps (la botiga data de 1921 i sempre ha estat a les mans de la mateixa família) i un estil potser habitual en èpoques anteriors, que avui esdevé fràgil i commovedor: la bona educació presideix una oferta que s'afirma i es reafirma en un tarannà de servei absolutament estrany, en un entorn cada vegada més competitiu.La Granja Vedrell, que des de fa uns mesos ofereix el nostre vi A Punt, és un establiment popular en un barri central i carregat d'història: s'hi respira un cert aire clàssic.

FIRA MODERNISTA Cor Eixample

Aquest cap de setmana tindrà lloc la 5ena. Festa del Comerç amb Fira i Mercat Modernista de l'Eixample. Nosaltres hi serem. Oferirem el vi A Punt per acompanyar el tast de la vaca que organitza Can Ravell. La nostra vinculació amb aquest barri ens vé de l'acollida que ens han donat una bona colla de comerciants: la Xarcuteria Ferran; la Vinoteca Padró Esteve, la Mantequeria Ravell; la Granja Vendrell del carrer Girona, i la botiga de Llegums Cuits del carrer Bailén. Cor Eixample, l'entitat organitzadora, és una associació de comerciants de la zona de l'Eixample Dret compresa entre l'avinguda Diagonal i la Gran Via, i el Passeig de gràcia i el Passeig de Sant Joan. Som a una de les àrees de la ciutat on, sobretot els edificis, justifiquen la marca de Barcelona com a ciutat del Modernisme, i aquest és el lema de la festa.

MENJAR i BENESTAR

Lema del dia. Derivat de la preocupació per menjar bé. Què vol dir menjar bé? El BENESTAR és un concepte per resumir un "estat de l'ànima" que en el cas de l'alimentació hauria de resultar d'un conjunt d'hàbits determinat. És una idea per desenvolupar.

Vi: cultura o esnobisme?

En la línia de reflexions que anem fent sobre l'ús quotidià del vi volem fer una incursió en el debat sobre l'esnobisme. La Gemma, una periodista del Penedès amb un bloc sobre vi, va escriure, fa poc, un article molt interessant, que m'ha impulsat a discutir-hi. La referència a un article d'Antoni Maria Espadaler publicat a La Vanguardia li serveix per enfocar-ho. I la conclusió d'aquesta penedesenca, filla d'un cooperativista (tal i com li agrada autodefinir-se), és que el vi hauria de ser universal, que hauria de tenir múltiples espais..., que en la majoria dels casos, el vi ha de servir per acompanyar converses, per fer passar una estona agradable perquè, segons ella, la causa de la disminució del consum de vi, sobretot entre els joves, és l'aureola elitista i esnob que sovint ens entestem a donar-li.

El punt de partida del vi A Punt és aquest. Exactament! Creiem que el vi ha de ser (almenys a casa nostra) un producte de consum quotidià.

Històricament ha estat així, fins que durant el s. XX els canvis socials i el desenvolupament del mercat han modificat uns hàbits de consum quasi ancestrals en els que el vi tenia un lloc inqüestionable.

I la nostra proposta comercial, amb un catàleg en el qual l'únic envàs és el Bag in Box, vol afavorir el consum quotidià de vi des de la visió de l'adaptació del vi als nous estils de vida. Volem respondre a l'exigència del mercat: Competitivitat però Qualitat. I això vol dir que el preu ha de fer possible el consum. Si el vi és un producte excessivament car l'allunyarem de la quotidianitat. Però també vol dir garanties (origen, entitats certificadores, anyades... i tot el conjunt de signes indicadors de la qualitat). I també vol dir diversitat i tipicitat. L'origen d'un vi, que ens informa de la traçabilitat del producte però també de les característiques de la zona de producció, és un senyal important, que ha de poder conviure perfectament amb la quotidianitat. El valor de la Garnatxa de la Terra Alta ha de poder apreciar-se en el marc del consum quotidià. És qüestió de competitivitat, de preu i de distribució. Si fem l'esforç d'aproximar-lo correctament al mercat, contribuirem al coneixement de les nostres varietats autòctones.

I sí, la diversitat és complexitat, i podria veure's com un impediment per aproximar el vi als consumidors. Segurament és així. Però també és cert que, tal com deia Manuel Vázquez Montalbán (i que darrerament li he sentit repetir al Conseller d'Agricultura de la Generalitat de catalunya), un país que desconeix els seus vins té problemes d'identitat, perquè crec que podem convenir, Gemma, que el vi és, també, cultura. Jo estic d'acord en la necessitat de foragitar l'esnobisme, que només serveix per alimentar l'egocentrisme d'aquells que en fan ús (provablement per distingir-se de la resta dels mortals) i que allunya el vi de la majoria dels consumidors, però estic d'acord amb el que apuntava en René Barbier en el marc de la presentació del Parc Científic i Tecnològic de la Indústria Enològica, a Falset, la setmana passada, quan reclamava la dimensió cultural del vi, donant valor a la diversitat.

Treballem per fer del vi un producte quotidìà, i creiem que l'èxit dependrà de la competitivitat. L'esnobisme ens allunya de l'objectiu, però la cultura l'hem d'incorporar: és un valor intrínsec del vi i compatible amb les exigències del mercat.

Coses del VI DE LA CASA

Sempre que s'escau anem fent referència al concepte de VI DE LA CASA perquè en volem reivindicar la legitimitat, perquè creiem en una oferta basada en la dignitat i perquè, en definitiva, volem restituir el valor d'una locució que, segur, en el seu origen degué servir per expressar qualitat i confiança - per allò de què a tots ens agrada que els nostres convidats s'enduguin una bona impressió de casa nostra.

Com que el concepte ens preocupa, sovint és al centre del nostre debat, i l'extenem als npostres comapnys de viatge perquè puguin veure en el vi A Punt una proposta vàlida per oferir a casa seva (als restaurants) com a selecció de la casa per als menús tancats. El Xavier Batlle del Grand Cru, de Girona, enmig d'un dinar durant la Fira del Vi de Falset, a resultes del meu incís en aquesta direcció opinà que una solució per actualitzar el valor i la dignitat dels vins de la casa podria passar per fer-los sortir del paquet del menú i oferir-los a part, cobrant-los a copes, amb un llistat de tres o quatre referències a escollir. És una proposta per a un debat obert al qual estem impulsant els nostres interlocutors habituals. Tant és així que la setmana passada, el Miquel Bofill, en la seva columna de vins a EL 9 NOU d'Osona, hi feu esment, tot aludint a la discussió del nostre bloc.

Armonitzar música i vi

Avui he anat a Vic amb una amiga, la Roser Olivé. Hem anat a dinar amb el Miquel Bofill perquè teníem pendent una conversa sobre maridatges, o armonitzacions, entre música i vi. Una dèria com una altra, la de trobar vasos comunicants entre les diverses disciplines dels sentits. Partíem de la base que una peça musical té la capacitat de dir-nos coses, d'expressar-nos sentiments, i de commoure'ns, fins i tot. I en el vi, que els cultes dels francesos ja n'han dit que sobre la llengua hauria de tenir la capacitat de parlar i fins de cantar, ens entestem a trobar-hi també adjectius que ens ajudin a descriure'l i a qualificar-lo, perquè si és honest i franc, noble en definitiva, serà capaç d'expressar-nos el seu origen i, amb el seu caràcter, ens parlarà de vigor o de lleugeresa, de força primitiva o de subtilitat i elegància, de simplicitat honesta o de complexitat, de frescor o de calidesa i arrodoniment. I tots aquests adjectius qualificatius els associarem a un paisatge, al seu origen físic i humà.
Tal com li agrada recalcar a en Miquel, això és una empanada mental! Efectivament. A mi m'agrada pensar que en definitiva es tracta d'una llicència poètica. La música és una expressió cultural lliure de dogmes, perquè cadascú en fa un ús particular. Pot esdevenir el nexe d'una comunitat (avui, dinant, la Roser i en Miquel convenien que el timbre de la orquestracíó de la cobla, amb el Tiple i la Tenora, és una expressió sosnora unívoca del principat de Catalunya), fins al punt d'esdevenir senyal d'identitat. Però pot ésser també, tanmateix un producte de consum de masses. I aquesta llibertat dels usos de consum de la música la fa inclassificable. Difícilment podrem afirmar que una música va associada a un paisatge, a una circumstància, i encara menys a un vi, sense abans advertir que es tracta, només, d'una llicència poètica, és a dir, una proposta d'associació d'idees a tall de suggeriment.
El vi, com a senyal d'identitat d'un territori, ens impulsa a la recerca dels adjectius més adients per a descriure el seu origen. La cuina, tal com deia Josep Pla, és un acompanyant evident d'aquest exercici, perquè si és honesta ha de ser el paisatge posat a la cassola. Així mateix, la literatura i la pintura en són exemples evidents. I la música, que potser ho és menys, perquè té una dimensió clarament universal, provablement també pot complir amb la funció d'evocació del paisatge, perquè tant els compositors com els intèrprets són fills d'un territori que s'expressa a través d'ells.
Amb aquesta idea de fons ens hem embolicat, des de fa temps, a discutir sobre la possibilitat de casar la instrumentació de la gralla que ha fet la Roser, amb el seu treball de dignificació i actualització de l'instrument, i els vins de les comarques de Tarragona.
I estem embolicats.

Hem anat a esmorzar a Can Ravell

(fotos Bernat Pérez de Tudela)

Dijous passat vaig anar a esmorzar a Can Ravell. M'agradaria anar-hi cada dia. L'ambient d'aquest establiment és absolutament desitjable: un espai confortable, d'estil popular, i amb un servei pensat per fer-ne un punt de trobada d'experiències singulars. Hi vaig anar a fer un esmorzar - reunió per conèixer un agent comercial que treballa amb vins espanyols per al mercat anglès, principalment. L'elecció del lloc de la reunió, que recomano calurosament, em serví per il·lustrar sobre el terreny a aquest importador anglo-saxó l'estil dels nostres punts de venda: establiments per a un públic que valora la qualitat dels productes i del servei, i que sovint busca consell en els professionals del comerç. Perquè tal com em digué un dia el propi senyor Ravell "la gent se'n fia". I per sorpresa meva, el meu agent m'ho ratificà, perquè fou la seva senyora la que havia adquirit un dels nostres envasos del vi A Punt al Ferran, un establiment de xarcuteria selecta, i li havia fet conèixer. Aquesta coincidència ens donava una clau per interpretar l'èxit de la bona acollida del producte, d'un producte que tot i perseguir l'exelència, és un desconegut, que requereix d'un canal compromès, que en parli i el recomani. I això és el que busquem, un punt de venda que expliqui els beneficis de la nostra proposta.

Gràcies a tots.

Presentació del Parc Científic i Tecnològic de la Indústria Enològica

En el marc de la Fira del Vi de Falset es presentà, dilluns a la tarda, al teatre de l'Artesana, el Parc Científic i Tecnològic de la Indústria Enològica que, tal com descrigué el seu director, el Sergi De Lamo, ha de ser l'eina de transferència de coneixement tècnic entre la Universitat i les institucions de recerca, i la indústria del sector. En aquest moment, amb la participació de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, la degana de l'enologia al nostre país, l'IRTA i l'INCAVI, el parc ha començat a gestionar projectes per a algunes empreses del sector vitivinícola entre els que destaquen un estudi dels nous consumidors per COVIDES, un estudi de preus del raïm per l'INCAVI, i la posada en marxa d'un treball de recerca en matèria de rec per l'empresa Mas d'en Gil del Priorat.
La presentació del Parc constà de tres conferències acadèmiques i de la pròpia definició de la tasca de la nova institució. Les conferències, a més d'aportar unes píndoles interessants de coneixement, ilustraren sobre les diverses capacitats del propi Parc i de les institucions implicades. Així, la primera anà a càrrec de Jérôme Pagès, director del Laboratori de Matemàtiques Aplicades, de l'Agro-Campus de Rennes, a França, sobre una línia d'investigació que aplica l'estadística en la definició dels vins (és una aportació innovadora en la mesura que les notes de tast actuals estan basades en consideracions subjectives, recolzades per arguments d'autoritat que procedeixen dels "gurús" del sector). La segona de les conferències a càrrec de Xoan Elorduy, director de l'Observatori de la Vinya, el Vi i el Cava a Catalunya, fou la presentació d'un estudi per sondejar la participació de les D.O.s catalanes en el mercat. Fou una aportació en la línia d'anàlisi comercial i de mercat, una de les demandes del sector. La tercera de les conferències anà a càrrec de Robert Savé, de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (l'IRTA) que, com a centre de recerca especialitzat en l'estudi de cultius, presentà les expectatives per al sector de la vinya davant el repte del canvi climàtic, una preocupació extesa en la que l'anàlisi objectiu pot ajudar a reinterpretar les debilitats, però també les oportunitats de les varietats autòctones i del seu cultiu.
Abans d'un sopar a peu dret que serviren els IRREDUCTIBLES, el Sergi de Lamo feu una exposició del projecte que, plasmat en un edifici ubicat a Falset actualment en construcció, es presenta com una nova expectativa per un sector que busca eines per millorar la seva competitivitat.

Cal Lluís de la Barba

En aquest catàleg d'establiments que vaig presentant en aquest bloc de notes, el nexe comú dels quals és la seva aposta pel vi A Punt com a referència de qualitat per al consum quotidià, avui us parlaré d'una nova botiga - restaurant que fa uns mesos que s'ha obert al Poblenou de Barcelona: Cal Lluís de la Barba. Al carrer Marià Aguiló (paral·lel amb la Rambla del Poblenou), al costat de Can Felipa, un barri de la ciutat que està en ple procés de transformació i on conviuen les antigues fàbriques i magatzems, avui quasi totalment liquidades, amb els negocis i les empreses de la nova economia del coneixement, el Lluís Vidal ha obert un establiment d'hostaleria amb una secció de botiga selecta. Aquesta estructura és una fórmula combinada que facilita l'aproximació dels clients: "la gent és oberta a l'hora d'explorar nous restaurants, perquè hi busca un espai de plaer, mentre que les botigues, on hi cerca solucions pràctiques de consum, la fidelitat és superior" ens diu el Lluís, explicant-nos que espera anar consolidant la botiga a poc a poc, guanyant adeptes, que aniran coneixent-ne l'oferta a mesura que passin pel restaurant.

En qualsevol cas, aquesta estratègia combinada de Cal Lluís de la Barba per anar trobant els clients de la botiga té un efecte directe en el mercat del vi: hom arriba a l'establiment i està tàcitament convidat a inspeccionar la prestatgeria de la botiga, on els vins són sempre més econòmics que a les cartes dels restaurants. És una oportunitat per tastar vins que sovint ens semblen prohibitius. L'estil del restaurant és aplicar al preu del vi un petit sobrecost de servei. Els meus veïns de taula, avui, s'han endut un Priorat Salmos de Torres i només els ha costat 3 € més que si se l'haguessin endut cap a casa.

Ah!, i el senyor que dóna nom a l'establiment, que jo em pensava que era Sigmund Freud, és el besavi del Lluís, un senyor pagès de Pallejà que a la seva època obtingué el reconeixement popular de la comarca perquè exercí un lideratge social i polític. Avui, el Lluís n'ha fet la imatge corporativa de la seva proposta comercial i gastronòmica. Per a ell és una referència inspiradora de la qual sempre havia dut una foto a la cartera i que ara l'anima en el seu afany de projecció.

Tornant de Falset

Anàreu a Falset?
Jo sí. Encara tinc el dit índex tacat. Efectes de la concentració dels vins, que durant uns quants dies he tingut molt a prop. El dissabte a la tarda en família (vaig introduir el meu germà al tast del Castell). I el dilluns a la jornada professional. Com que el disssabte ja havia repassat els Montsants, em vaig afegir a la presentació dels Priorats (2006). Me'ls vaig fer tots! Un parell d'hores de tast, intens però informal, que permeten fer-se una idea general del catàleg de vins de la D.O.Q. i que et fan recolocar la llista de preferències. Em va impressionar la concentració, la tipicitat i la mineralitat del Finca DOFÍ (encara que sembli un tòpic em va sorprendre, realment), també la concentració d'una carinyena 100% del celler Ferrer - Bovet, i un parell de descovertes (per a mi): els vins Artigas, i el Vinyes Altes (de carinyena) de Clos Dominic. És per mencionar 4 coses que em vénen a la memòria, enmig de la setantena de vins tastats.
Quant als Montsants, del dissabte, confirmo l'interès pel vi del meu amic, el Josep Maria Anguera, de Vinyes d'en Gabriel, de Darmós. L'Heravi és un vi concentrat de carinyenes de 60 a 80 anys, franc i intens però a la vegada rodó. En la mateixa línia, d'alta expressió i concentració, de carinyenes velles, destacaria Les Sorts (Vinyes Velles) del Masroig. I molts altres, perquè el que crida l'atenció del tast de Montsants és el creixement de l'oferta d'una D.O. poc prolífica fins fa poc.
Com jo, molta gent feu ús de la fira per repassar el catàleg vinícola de les dues D.O.s de la comarca, i per intercanviar impressions i fer tractes. Les xifres de participació parlen de 17.000 persones. És molta gent, entre la qual vaig poder identificar-hi un grup de periodistes i sommelliers escandinaus que estaven aprofitant el certamen gràcies a la col·laboració entre la Cambra de Comerç de Reus i el COPCA.
La fira, doncs, econòmicament, funciona. És una cita que pren força i que resulta interessant per als professionals, però també per al públic en general, que té l'oportunitat d'aproximar-se al món del vi i a la seva autenticitat: a la comarca hi ha vinya i vi per tot arreu i "des de sempre", i el visitant viu aquesta ruralitat omplint els carrers de Falset d'una vitalitat amable. Jo vaig poder-hi trobar molts coneguts, tant a nivell professional com a nivell de carrer.
Hi ha molts complements que enrriqueixen el certamen i que, a poc a poc, aniran fent de Falset una capital del mapa mundial del vi. La D.O.Q. Priorat, amb la seva fama, ha fet la feina de locomotora, i ara, al darrere ha nascut tota una indústria, que ha fet possible la revitalització d'una comarca, fins fa pocs anys condemnada a la desertització física i humana.
Entre visites a cellers, activitats paral·leles (tastos especials de blancs del món o el tast del decenni dels vins del 1998, o el dels vins de poble de Gratallops, o el de garnatxes de Capçanes, o el concurs de cuina del vi, o les exposicions d'art i literatura...) i l'oferta gastronòmica i eno-turística de la comarca, cada vegada més rica, l'excursió a Falset, per la fira, esdevé un petit plaer proper, que crec que amb els anys es convertirà en una cita del calendari festiu.
És una impressió personal, d'un bon regust de boca.

Parlant de taps

Diumenge, al suplement d'economia del Diari de Tarragona aparegué un reportage sobre les novetats del món del vi de les nostres comarques en l'apartat de taps.

Hi apareixem citats, perquè el Rafael Villa, el periodista que s'ha especialitzat en el nostre sector, ens va telefonar per demanar-nos opinió davant de la irrupció de productes tapats amb rosca.

Nosaltres estem oberts al desenvolupment del sector i a la seva adaptació. El vi A Punt és una proposta d'adaptació, en Bag in Box, del vi a les noves formes de consum. I la rosca pot ser-ho, també.

Agregador de blocs de vins del Camp

Des d'ahir, i a petició del Jordi Castells, que té una animada secció de vins al seu espai, la gent de Gent del Camp han obert La Verema, que agrega els diversos blocs de la gent del Camp de Tarragona que parlen de vins. És una eina que consta d'un motor d'absorció de les noves entrades dels blocs inscrits, i permet concentrar la producció d'entrades que des del Camp de Tarragona es fan a la xarxa en relació al món del vi.
És una iniciativa interessant, perquè el territori del Camp de Tarragona inclou un volum de població important (prop de 300.000 persones) en contacte amb el sector del vi per raons òbvies de tradició sòcio-econòmica i l'agregació d'opinions pot ajudar a vertebrar un espai cibernètic amb personalitat pròpia.
La gran àrea de Tarragona (ho dic així perquè jo hi incloc la Terra Alta, que des del punt de vista vitivinícloa hi té vincles evidents, tot i formar part d'un territori més lligat a les Terres de l'Ebre) és origen d'una història vitivinícola potent i té sentit que en visualitzem una certa unitat.
Dins d'aquesta gran àrea territorial, on avui destaca una icona mundial com el Priorat, hi ha un munt de petites històries que mereixen ser reivindicades.
Celebrem doncs aquesta agregació d'anotacions blocaires de la Gent del Camp que s'ocupa del vi.

Programa de la FIRA DE FALSET

Com que la FIRA DE FALSET ja ha començat però tindrà el seu epicentre aquest llarg cap de setmana de l'1 de maig, n'incloc el programa. És una festa gran del vi. Tant per als professionals com per al públic en general, el certàmen té molt interès. Falset, i la comarca del Priorat, que acull les D.O.s Priorat i Montsant, és el centre del sector per uns dies.
Ja en comentarem l'experiència

+ del Passeig, a Sant Andreu

Aprofitaré que dissabte vaig fer una degustació a Sant Andreu, a la xarcuteria + del Passeig, per relatar alguns detalls que parlen de la idiosincràcia d'aquest establiment i del barri en general.
Sant Andreu és un antic poble de Barcelona que manté una vitalitat independent, amb els seus centres de referència. Els carrers i les places, i els edificis emblemàtics, així com els establiments comercials, estructuren un conglomerat urbà. Els comerços, concretament, tenen el seu lloc establert i els canvis d'hàbits de la població són complicats.
El Xavier i la seva companya s'esforcen molt. Primer de tot amb l'oferta: en tots els articles hi ha exclusivitat, una acuradíssima selecció, i un coneixement exhaustiu. Hi hi ha frescor perquè sempre hi ha novetats. Estan molt al dia. Ara mateix tenen un catàleg de cerveses autòctones (l'artesana GLOPS, per exemple) i d'importació que fa badar la concurrència. Ofereixen cursos d'iniciació al tast de vins en col·laboració amb sommeliers qualificats. De degustacions, com la que vàrem fer nosaltres, en fan habitualment. I si els demanen una safata de formatges per emportar, a més de la qualitat del producte, hi ha gust per la presentació. Juguen a primera divisió en tots els àmbits. Jo m'hi vaig quedar a dinar (hi ha un espai de degustació) i si bé la cuina és simple, la preparació final dels plats és un toc de gràcia que posa de manifest el gust pels detalls: vaig menjar una cuixa de confit d'ànec que em va sorprendre. La causa? Just abans de posar al forn m'hi van posar sucre, perquè la pell de l'ànec esdevingúes una làmina cruixent confitada, amb un raig de Porto.
Dissabte, entre el matí i la tarda vàrem donar a tastar el vi A Punt a 120 persones i vàrem poder constatar que un establiment com la xarcuteria + del passeig, amb ja quasi dos anys d'història, té una clientela fidel, que ha beneït la seva arribada, i un munt de gent que passa per davant sense saber ben bé què hi venen.
La feina d'arrelament és lenta i, a més, el barri té un sostre. Però el Xavier és un professional amb una vocació per la xarcuteria de gamma alta i la seva actitud, de recerca constant, atent a les ofertes del mercat i a la dimensió virtual que li ofereix la blogosfera (coneix el dinamisme dels blocs de cuina i alimentació, i en segueix un bon grapat) li donen caràcter i crec que sap el que vol: des de Sant Andreu, però obert al món; perquè el seu és un establiment on trobar productes i ingredients rars, i ell està obert a les noves formes de treball. Estic segur que si algú (cada vegada hi ha més aficionats a la cuina que comparteixen experiències a internet) establís una relació virtual amb la xarcuteria + del passeig, si hi contactés telemàticament, a través del correu electrònic o del propi bloc de l'establiment, trobaria un aliat professional sorprenentment bo.

PINTA a Horta de Sant Joan

Ens fa una il·lusió especial parlar-vos d'un local d'Horta on us donaran el vi A Punt a copes.

Perquè representa l'èxit del profeta en casa pròpia. Evidentment, aixo s'hauria de matizar: ni som exactament de la Terra Alta, sinó que hi hem anat a produir vi perquè, això sí, creiem en les viruts de la Garnatxa Blanca; ni és un èxit complet, puix l'establiment del qual us parlaré és una proposta lúdico-cultural de gent que, com nosaltres, sense ser-ne, s'ha enamorat d'aquesta terra i ofereix un producte turístic de cap de setmana. La PINTA és una taverna - galeria d'art que obre aquest pròxim 1 de maig i que enfortirà l'oferta d'un país cada vegada més valorat.

El viatge a Horta de Sant Joan és sempre interessant. El paisatge i la proximitat amb els Ports de Besseit és un atractiu en sí; l'etnografia, comú amb la resta de poblacions de la comarca i la regió, és interessantíssima; hi ha una gastronomia autòctona i una oferta d'hostaleria seriosa.

I Picasso. En un moment de la joventut més incipient, Pablo Ruiz Picasso passà uns mesos a Horta de Sant Joan, a casa del seu amic Pallarès, per guarir-se de dolències de l'època. Es diu (Palau i Fabre) que hi ha trets del caràcter de l'artista que poden identificar-se amb aquest període i el propi Picasso sentencià que "tot el que sé ho he après a Horta". En tot cas, la contundència és iconogràficament evocadora. I l'exposició, a base de reproduccions, fonamentalment, és un punt de connecció entre la globalitat que representa l'artista universal i les arrels locals, amb un paisatge i un teló de fons commovedors.

Una paradeta al Padró Esteve

Si algú va fer cas de la meva recomanació ja m'ho dirà. Jo, ahir, diada de Sant Jordi, vaig aprofitar l'ineludible passeig lúdico-festiu per deixar-me convidar a la vinacoteca Padró Esteve de Pau Claris - Provença. Aprofitant la coincidència de l'onomàstica, el Jordi Padró oferia una rosa als clients en forma de cava rosat (l'associació PIMECAVA feu una promoció de caves rosats al mercat de Santa Caterina). Vaig tastar el trepat de l'Emendis i el Castell Roig. Més sec el primer, més aromàtic i afruitat el segon. Vaig asseure'm a una de les tauletes que tenen a l'altell de la botiga, on des de fa uns mesos ofereixen el servei de WINEBAR: tapes de perfil alt per acompanyar els vins que, evidentment, són els protagonistes. Amb tot això, com que el Jordi, la Sílvia i el Guillermo han escollit el vi A Punt per oferir-lo com a recurs bàsic de qualitat, em sento ben acollit; i entre el cava, l'ambient acollidor, i l'encant d'un petit espai de degustació selecta i confortable al mig d'un Eixample sorollós i atrafegat, la conversa s'anà allargant, sobre l'experiència mútua, sobre el valor de la selecció de productes, també per als serveis bàsics, i sobre l'encant i la personalitat d'un establiment, d'un producte o d'una oferta comercial. La vinacoteca Padró Esteve és a 100 metres escassos de La Pedrera i això li confereix un caràcter d'interès per a un turisme cultural pel que cal estar ben preparat, perquè la ciutat se li farà atractiva en la mesura que, al costat dels monuments d'interès artístic ensopegui amb propostes d'acollida simpàtiques i amables, però sobretot intel·ligents, modernes i arrelades. El visitant, que vé a conèixer un monument arquitectònic i una exposició vol conèixer també la ciutat que ho ha produït, amb la seva gent i el seu caràcter, però si a més, quan entra a un establiment es troba amb una oferta eno-gastronòmica de nivell alt, on descobrir un catàleg de vins catalans i espanyols ben seleccionat, ampli i ben explicat, sortirà de casa nostra amb una imatge actualitzada de la nostra riquesa cultural. La vinacoteca Padró Esteve (l'espai i l'equip) està preparada per produir aquest efecte. I a la vegada però, els turistes gaudeixen de l'arrelament de l'establiment al barri, a una clientela de perfil professional en una zona d'oficines en la qual és el celler de referència.

al punt, restaurant

És una coincidència. Aquest restaurant del que vull parlar, que s'anomena al punt i que es troba al barceloní barri de Gràcia, concretament al número 59 del carrer Encarnació, és una proposta gastronòmica de molt bon nivell que he descobert per casualitat, perquè un amic em va proposar d'anar-hi expressament. La similitud amb el nom dels nostres vins és fruit de l'atzar. Ara, el vi A Punt és el vi del restaurant al punt, però els motius d'aquesta elecció són independents del joc de paraules que en resulta.

Si hi aneu a parar en sortireu molt sorpresos. Es tracta d'un projecte personal de l'Albert, el cuiner, que amb una trajectòria professional i una vocació clara, que s'expressa en els plats, ha emprès l'aventura d'oferir un servei en el que el protagonisme és per als processos. La ubicació, ja ho hem dit, als baixos d'una casa de barri del 59 d'Encarnació, atraurà pocs despistats. Això vol dir que els clients seran, els professionals que freqüenten aquesta part perifèrica de Gràcia, i els aficionats a les sortides, que cerquen propostes atractives, modernes però carregades de personalitat i, si pot ser, a pun preu raonable. I per tant, si ni el luxe ni la ubicació fan del restaurant al punt un centre d'interès especial, quin és el motiu pel qual la dotzena de taules del mejador són sempre plenes? Jo hi he estat tres vegades i me n'he fet una idea clara:

El local, arregladet i simpàtic, és net i agradable, informal però acollidor, de tracte jove i fresc. El preu és sorprenentment ajustat. Tant en el menú del migdia, que surt per 10,70 € com en un sopar de carta complet per menys de 30 €, el continugut, la matèria primera, però sobretot la cuina, el procés, l'elaboració, són propis d'una escala de preus molt superior. I el menjar ja ho hem anticipat: sorprenent. La clau, vaig estirar-li dimarts a l'Albert quan ens acomiadàvem, és "passar el matí a la cuina i donar als ingredients un tractament just", que deu voler dir al punt. I, de fet, el que acabes apreciant de la cuina que practica l'Albert al seu restaurant, és un conjunt de bones pràctiques molt pròpies de la cuina casolana, quan és rica. Jo hi he assaborit un puré de llenties, per exemple. Això era una delícia de la meva infància. La meva àvia el feia molt bo, com el del restaurant al punt, perquè el feia molt fi, elegant i fàcil per a un paladar infantil fins i tot, però autèntic, de llenties, sense arranjaments ni dissimulacions.¨És el que hi trobareu: menjar bo, que us agradarà, autèntic, d'arrel casolana, i amb el toc de professionalitat que eleva la cuina tradicional i les matèries primeres a un estadi superior.

Pel que fa al vi, evidentment, la carta de vespre permet l'elecció de vins específics, però els menús tancats, que inclouen la beguda, ofereixen un vi que és servit en gerres. D'uns mesos ençà és el vi A Punt, el blanc de garnatxa de la Terra Alta, i el negre, de garnatxa i samsó del Montsant. La família de l'Albert té una procedència lligada a la Ribera d'Ebre, pel que vaig poder saber, al costat de la Terra Alta, una comarca meridional d'estretíssims vincles amb el món del vi. L'elecció del vi de consum, doncs, és per a ells una pràctica de valor; com en la resta de la proposta gastronòmica, el vi ha de ser bo, elegant i autèntic, i ens complau que ens hagin escollit els vins per acompanyar els seus menús.

Felicitats Albert!!

BON Restaurant

Avui he fet un nou client. Ahir, de passeig pel centre de Barcelona, en el camí de la Rosa, vaig ensopegar amb una oferta gastronòmica singular i moderna però, sobretot, autèntica. Al capdamunt d'Enric Granados, a mà esquerra, quasi tocant a Diagonal, entre París i Còrsega, en aquella zona que quasi és peatonal, perquè entre París i Diagonal els automòbils tenen el pas barrat, hi ha un xicot d'origen francès, el David, que ha obert un petit restaurant a base d'autoservei.

L'oferta consisteix en una prestatgeria d'amanides atractives, presentades en carmanyoles de plàstic; un taulell de Quiche Lorraines que fan allí mateix; un assortiment de plats de pasta i un parell d'olles amb sopes. Tots els plats contenen elements d'un cert exotisme, d'una cuina moderna de fusió d'estils que convida al tast. Als ulls és atractiva com el local que, petit (un caixó de menys de 4 metres d'amplada i prop de 10 metres de profunditat) acull una prestageria a l'entrada,a l'esquerra, un taulell a la dreta, per cobrar la safata que els clients es proveeixen, tres taules llargues, de fusta, on hom s'asseu lliurament en els bancs disponibles, un taulell per menjar a peu dret i, al final, una cuina separada per una gran vidriera, on es preparen les viandes del servei.

És la unió de la cuina moderna de substitució de l'àpat casolà, però alhora respectant una familiaritat en el tracte: un estil d'un cert encant; perquè soluciona la necessitat d'alimentació del migdia en una zona d'oficines de la ciutat en la que hi ha un públic que cerca una fórmula ràpida, però perquè el menjar és suggerent i exòtic, poc freqüent a l'oferta de l'hostaleria tradicional, i perquè la manca de protocol i formulismes aporta un aire de lleugeresa que s'ajusta bé en aquesta societat nostra que per al consum quotidià busca fórmules transparents, netes, flexibles i senzilles, fàcils, que peremtin consumir sense esforç.

Al BON Restaurant, entres, t'ho agafes, pagues, busques un lloc, t'asseus, t'ho menges, reculls la safata (et conviden a fer-ho amb algun cartell que indica on cal desar les deixalles) i te'n vas; segurament sense gaire conversa. Potser trobes un veí de taula connectat a internet, amb el seu propi ordinador i una tarja inalàmbrica, però difícilment s'hi farà fressa, perquè els grups que volen fer de l'àpat una reunió social aniran a un altre indret. Aquesta fórmula cobreix, podríem dir-ne, necessitats bàsiques però, això sí, per a un públic que també en aquestes circumstàncies és exigent, amb el menjar, amb la presentació, amb la higiene... en definitiva, amb l'estil.

I tal com us deia, des d'avui, hi podreu trobar el vi A Punt per consumir a copes.

El vi A Punt com a font de comunicació

La tertúlia d'ahir de Catalunya Radió; Andreu Claret, un periodista reconegut per la seva llarga trajectòria internacional, que acaba de publicar el secret del brigadista, una novel·la situada a La Fatarella, a l'Ebre, a la Terra Alta... Tot plegat, un munt de circumstàncies que afinaren el meu interès.
En aquesta conversa de ràdio matinal varen parlar d'una notícia d'actualitat que amb l'ajuda del Salvador Cardús, l'Antoni Bassas va elevar una mica més enllà; una noia havia estat atropellada per un tren a Sant Feliu de Llobregat. Anava amb els auriculars a l'orella. Els tertulians varen reflexionar sobre la individualització de la quotidianitat que, malauradament, havia condúït aquesta jove fins a la mort: el tancament en sí mateixa, afavorida pels artilugis de les noves tecnologies, li havien impedit adonar-se que venia un tren exactament mortífer. Es revolcaren en el fang dels temps passats, que foren millors (per ells, que passen de la cinquantena, evidentment) i es lamentaren de la manca de comunicació interpersonal en la que pressumptament viuen les noves generacions.
Jo, que l'Andreu Claret, de qui llegiré el llibre (em motiva per moltes bandes), em provoca sensacions agradables, he de dir que cada dia repeteixo al meu fill de 3 anys que posi les mans damunt de la taula (és l'exemple gràfic que ell donava d'un passat perdut d'aprenentatge i adquisició d'hàbits de convivència i educació). De fet, sovint em pregunto si em passo! Vull dir amb aquesta referència a la meva pròpia quotidianitat, que pot ser que la comunicació familiar i interpersonal tingui lloc encara entre nosaltres, i que el catastrofisme que expressaven els tertulians ahir sigui un miratge.
La proposta del vi A Punt compta amb la taula quotidiana com a marc de relació. La novetat és l'envàs, un dipòsit sense aire que permet tenir a casa una quantitat raonable de vi sense que es piqui, i consumir-ne segons les necessitats.
Volia deixar-ne constància perquè la visió de la pèrdua de la comunicació familiar em preocupà.

Padró Esteve

El dia de Sant Jordi, molt a prop del Passeig de Gràcia, a la cantonada de Pau Claris amb provença, just al costat de la Pedrera, a la vinacoteca Padró Esteve, us oferiran una copa de cava (rosat). És una bona ocasió per descobrir un espai de vi a l'Eixample, un petit racó ben assortit.

I d'un temps ençà, en un intent de donar forma a una demanda creixent, el Jordi i la Sílvia han obert el servei de WINEBAR, unes taules on poder degustar els vins de la botiga i acompanyar-los de tapes de productes selectes de xarcuteria. És una fórmula de restauració en la que el protagonista és el vi, perquè el catàleg és amplíssim, i la capacitació per oferir-nos consell converteixen el servei en una descoberta vitícola acompanyada de viandes agradables. En definitiva, un pica-pica fi per acompanyar el vi que, si en teniu ganes i ho sol·liciteu, pot acabar convertint-se en un tast informal. Hi trobareu el vi A Punt.

Per poder ser el "vi de la casa"

Estem immersos en el debat sobre els motius pels quals l'hostaleria ens hauria de seleccionar com a proposta per al "vi de la casa".
Què és avui, en l'oferta gastronòmica de consum (quotidià) el "vi de la casa"?
En una ocasió recent vaig enumerar alguns dels llocs on podríeu trobar el vi A PUNT inclòs en el menú (l'oferta va creixent: a més del Pa i Trago d'Àusias Marc, d'un parell de restaurants de Vic, el Nabiu i l'Antiga Fonda, de la Bodega Sant Miquel, del número 154 del carrer Rosselló, la Xarcuteria/restaurant +Del Passseig de Sant Andreu o el Cafè del Teatre del carrer Torrijos al barceloní barri de Gràcia; actualment us l'oferiran a la vinacoteca Padró Esteve, del número 169 del carrer Pau Claris, a la cantonada de Provença, al costat de la Pedrera, al restaurant al punt del número 59 del carrer Encarnació, i al restaurant / formatgeria Els Actuals (quatre gats) del número 5 del carrer Montsió). També vaig fer una petita reflexió sobre la tergiversació del sentit de la frase "el vi de la casa".
Ahir al vespre vaig preguntar a uns veïns, a tall de tertúlia de carrer, quina imatge tenien del vi que s'ofereix amb els menús dels restaurants. L'opinió majoritària fou que es tracta d'un vi inferior.
Jo vaig reivindicar-ne el valor; el valor del vi, i el valor de la proposta comecial, perquè segurament hi ha establiments, que seguint el que hauria de ser lògic, ofereixen un vi de qualitat, que ells han seleccionat, perquè els agrada, i creuen que els seus clients el trobaran bo i encertat per acompanyar els plats que els serviran, i perquè volen que se n'enduguin un bon record i que, en definitiva, facin un judici positiu de l'establiment, pel menjar (incloent el pa!), per les instal·lacions, pel sevei, i pel vi.
Però he de reconèixer que els meus veïns tenien raó, que sovint, com a "vi de la casa" ens ofereixen el pitjor que tenen (el més econòmic que troben). Si algú se'n queixa els ofereixen la carta de vins per triar, i així resolen aquesta incomoditat del client que, però, enlloc de ser esporàdica i puntual, és segura; puix en molts d'aquests establiments hi ha dues opcions: o bé demanes un vi de la carta, o bé menges sense vi, perquè el que t'ofereixen, inclòs amb el menú, és absolutament desagradable. Són deixalles arreglades per poder aguantar en condicions químiques mínimes, però absolutament desestructurades i sovint de mal gust. D'exemples n'hi ha tants que allò pertinent seria enumerar els llocs en els quals podem trobar vi bo, agradable i net, digne de qualsevol casa que pretengui oferir un servei públic de qualitat.
Què en penseu? Amb quin missatge (una frase potent) podria convèncer-vos, encara avui, un hostaler que volgués oferir-vos un vi corrent? Perquè convindreu que això del "vi de la casa" és una locució totalment amortitzada.

Ara fa un any

El 14 d'abril (data històrica) de 2.007 vàrem fer la festa de presentació dels vins d'Alterovinum, la nostra primera envasada, de la collita 2.006.

balanç de la fira de Batea

Diumenge i dilluns vàrem ser a la fira de Batea. Era la segona edició d'un certamen de nivell alt, molt ben organitzat, que lluita per donar ressò al catàleg de productes amparats pel Consell Regulador de la Denominació d'Origen Terra Alta.
La primera jornada de la fira, inaugurada pel Conseller de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Nadal, fou oberta al públic i poguérem observar la influència real de la Terra Alta sobre les Terres de l'Ebre, des del punt de vista vinícola. Molts dels visitants procedien de Tortosa i els voltants. També poguérem observar el pes de la joventut en un públic local interessat pels seus vins perquè el jovent de la regió treballa al camp en un percentatge molt significatiu.
El dilluns estava dedicat als professionals del sector vitivinícola i de l'hostaleria. Es tracta, en bona part, que l'hostaleria del nostre país aprengui a conèixer les virtuts dels vins de la zona, encara molt desconeguts. El lema de la fira era Mar, Muntanya, Vinya.
Per això, per aproximar els vins de la Terra Alta al sector de l'hostaleria, la fira anà a cercar la col·laboració dels professionlas més reconeguts, convertint la cita en un fort centre d'interès. El Carles Gaig i el Nandu Jubany feren demostracions de cuina en directe. El caràcter dels plats que presentaren fou una reivindicació de la cuina tradicional, ratificant-ne el seu valor (arrossos, cap i pota...) i, en tot cas, mostrant la tecnificació que ells representen. Encara en la sessió matinal, a duo, el Fredi, renom del Ferran Centelles del Bulli, i el Sergi Montalà, somelier de les caves Agustí Torelló i enòleg de la cervesa Rosita de Tarragona, feren un tast de Terra Altes comentat, amb els plats que un cuiner amic seu del restaurant La Gresca els havia preparat per a l'ocasió. Fou una proposta pedagògica interessant, on aprenguérem a armonitzar les propostes gastronòmiques amb un catàleg variat de vins de la regió, des dels blancs joves i els negres moderns de mitja criança, passant per una garnatxa blanca molt interessant, envellida en bota, el Llàgrimes de Tardor de la Cooperativa de Sant Josep de Bot, un criança negre monovarietal de Samsó, i un dolç d'Edetària, poc dolç, poc pesat, molt ben acollit per una votació popular improvitzada. Després d'aquest recorregut varietal interessant i amè, on es posaren de manifest les habilitats comunicatives del Ferran Centelles i l'ofici pedagògic del Sergi Montalà (mestre a l'escola de someliers), tots els assistents, prop de 300 persones, passàrem a la zona més àmplia del recinte per fer un dinar a peu dret que, tot degustant els plats que havia mostrat el Nandu una estona abans, va permetre'ns intercanviar opinions en un ambient fresc i informal. Recordo una conversa amb el Roger Viusà i el Jaume Martí (alma mater de la fira i secretari del Consell Regulador de la D. O. Terra Alta) en la que aquest darrer expressava la necessitat de fer conèixer al mercat les virtuts de la Garnatxa Blanca, de la que el Roger assegurà que se'n podia albirar un futur pròsper. A la tarda, justament, el tast que presentà el Roger Viusà, aquest jove somelier carregat de guardons que d'aquí a pocs mesos se n'anirà a Roma a lluitar pel campionat del món, estava dedicat a aquesta varietat autòctona. El Roger, del qual poguérem apreciar la seva enorme capacitat de relacionar gustos i conceptes de tast, acompanyà la seva selecció de garnatxes amb una proposta gastronòmica del seu company del MOO (restaurant de l'hotel OMM de Barcelona, assessorat pels germans Roca, del Celler de Can Roca de Girona i guardonat amb una estrella Michelin), el xef Felip Llufriu. De la proposta del Roger, en destaco un parell de garnatxes envellides, el Quintà 2001, ja quasibé exharida (el Roger digué que a ell n'hi queda al restaurant) del celler Bàrbara Forès, i el César Martinell 2005, de la Cooperativa de Gandesa. El primer em sorprengué per la integració fina de la fusta, per la resistència del vi, i per la subtilitat i la complexitat de la varietat. Del segon em sorprengué la claretat i la frescor.
Jo vaig aprofitar el marc de la fira per fer conèixer al Ferran Centelles el nostre blanc del vi A Punt, per aproximar la nostra proposta de vi de qualitat per la quotidianitat als líders del sector. Després vàrem anar a fer un tomb per la fira i tastàrem els ecològics del Mesies, d'Ecovitres, el 2 Finques, el monovarital de Samsó de la Cooperativa de Vilalba, i els blancs de la Cooperativa de la Pobla de Massaluca que em sorprengueren per la seva claretat.
Crec que la Fira de Batea és un esdeveniment de primer ordre, extraordinàriament organitzat que pateix de distància, perquè Batea és en un extrem, encisador, però extrem al capdevall. Costa estirar el públic de Barcelona, i especialment els professionals, que sovint estan massa enfeinats. Això descomptant que en el mateix moment s'estava celebrant la setmana gastronòmica de Girona, amb l'atracció de professionals cap a l'altre pol del país.
La iniciativa és interessantíssima i serà bo que es consolidi: tenim el territori i tenim els productes, d'uns cellers (tant els petits projectes privats com els renovats cellers cooperatius) que amb una llarguíssima tradició, ja fa molt temps que s'han modernitzat, fent honor a la marca que representen: la Terra Alta (sovint centrat en la figura de Gandesa), que és una referència quasi mítica dels vins que tradicionalment s'han servit a Barcelona i arreu del nostre país.

Demanda del mercat

Avui ens han fet una petició: un client molt amable i preparat, francès, amo d'una xarcuteria singular del barri de la Bonanova de Barcelona, m'ha fet un comentari sobre el bouquet del nostre vi negre. Havent acceptat que la majoria dels clients l'acullen favorablement, perquè és suau i rodó, sense puntes perceptibles, afruitat i càlid fruit d'una acidesa molt modulada, el François Arroyas m'ha preguntat si havíem pensat en algun vi més fort, més resistent al maridatge de formatges.
Perquè el vi A Punt, davant d'aquests ingredients de gust molt marcat queda en un segon terme, una mica amagat.
Per nosaltres és un debat pertinent. Els nostres primers exercicis de cupatge, ara fa dos anys, s'inclinaren per una boca més fresca i àcida, que ens donava sensació de potència. I en vàrem envasar un vi. Però ens semblà que interpretàvem correctament el mercat amb un vi més rodó i afruitat.
El François ha tornat a reobrir el dilema. Hi haurem de pensar novament.

L'Ermita i el vi A Punt

(fotos Jordi Calveres)

Dijous passat vaig ser a Vic. El Miquel Bofill em va convidar a un tast especial del club del Celler d'Osona. Érem 16 persones (el Miquel, la Lurdes i el David com a amfitrions, 8 socis habituals del club, dos estrangers que s'hi afegiren amb un dels socis, i jo, que vaig fer el viatge expressament des de Barcelona: l'ocasió s'ho valia, i la invitació en sí mateixa, també). El tast era una proposta horitzontal de Priorat(s) del 2000. Tapadetes, puix ens hi enfrontàrem a cegues, hi havia dues ampolles de Mas Igneus, dues de Clos de l'Obac, dues Ermites, i dues de Mas de Masos.
Ens hi allargàrem des de les 10 de la nit i fins a les 12. Amb un parell d'hores vàrem tenir temps de tot. Vàrem servir-nos els quatre vins i a poc a poc ens hi anàrem aproximant. Jo vaig passar-me ben bé una hora olorant-los. El tast de boca va ocupar-nos la segona hora de la sessió, que ens permeté confirmar les impressions de nas. I finalment en férem un judici públic, puntuant-los. La pissarra reflectí les preferències dels participants, coincidents en línies generals.

L'estructura del tast, a cegues, havia generat des de bon començament una tensió inquietant entre els assistents; en certa manera, tots ens sentíem com en un examen, perquè el reconeixement d'aquests vins en el mercat és divers, i el nostre judici cec parlaria dels vins però també, en certa mesura, de la nostra capacitat d'anàlisi. És el que té aquest tipus d'exercici.
I vingué l'hora de la veritat; s'aixecaren els embolcalls i contrastàrem la nostra valoració amb les etiquetes i, curiosament, el número 3, el que tenia una valoració inequívocament superior, resultà ésser l'Ermita.
A partir d'aquí, dues reaccions: primer, relaxament general, perquè l'havíem encertat. Però després, el debat recurrent sobre la repercussió de la diferència qualitativa en el preu. Aquesta Ermita del 2000 estava marcada a 517 €, mentre que els seus companys de tast oscilaven entre els 36 € i els 56 €. En general, aquesta diferència era poc acceptada per la concurrència i, per sorpresa meva, em vaig trobar defensant l'argument de la diferència estadística, segons la qual, l'acord al qual havíem arribat, quasi per unanimitat, sobre la superioritat de l'ampolla número 3, aconsellava reconèixer-li un valor molt superior; (bromejant) 16 vegades superior?
Aquest, l'estadístic, fou el meu argument, de defensa d'un producte que m'havia motivat a fer un viatge des de Barcelona, a la nit, que vaig tenir ocasió de provar per primera vegada, i davant del qual vaig sentir alguna emoció (em vaig endur una ampolla de record). Els meus adversaris en el debat acceptaren l'embestida de l'estadística, però insatisfets (tots som una mica iconoclastes), passaren al clàssic de la relació qualitat-preu, i començaren a comparar amb altres productes, d'altres regions.

I vaig aprofitar l'ocasió per presentar-los la nostra proposta, d'immillorable relació qualitat-preu. Dieu-me oportunista, si voleu, però a aquelles hores, i després de fer poesia abastament sobre el terroir del Priorat, vaig sentir la necessitat de presentar / vendre el vi A Punt.
Gràcies Miquel Bofill

un diumenge al Pa i Trago

La idiosincràcia del Pa i Trago vaig descriure-la en una anotació anterior. El que vull expressar aquí és la constatació d'aquest caràcter familiar i d'interacció que els diumenges es posa de manifest entre aquest establiment i el barri.
Fa un parell de setmanes hi vaig ser, tot el matí, donant a tastar el vi a la clientela. Molta de la gent ja ens coneixia ja que el vi A Punt va trobar en el Josep i la seva família un aliat comercial des del primer moment.
Vàrem servir prop de 200 gotets de vi, perquè aquesta botiga els diumenges és un espectacle comercial de primer nivell. Jo en coneixia l'activitat setmanal, molt amortiguada, d'anar fent, tranquil·lament. El diumenge és el dia més important (i sacrificat) de la setmana. El sacrifici vé donat, fonamentalment, per l'esclavitud que representa, tots els diumenges de l'any, el lligam amb el taulell. Però forma part del joc. Definitivament, el Pa i Trago és un establiment de referència al seu barri, a Àusias Marc, tocant al Passeig de Sant Joan, sobretot els diumenges. Ja de bon matí, hi ha una clientela fixa d'esmorzars. Però després i fins a l'hora de tancar, a les 3 de la tarda, el seguici és continu. La cua que es forma és important. Per què?
La resposta és a la vista: hi ha molt menjar, i molt bo (l'he tastat). És la cuina tradicional, preparada per emportar. Braons, peus de porc, arròs a la cassola, de dues o tres classes, verdures i pastes, amanides de totes classes, calamars, zepelins... i acompanyaments per al vermut, a més de la rostisseria i la xarcuteria. L'assortiment de vins, caves i formatges és complet, i des de fa mesos nosaltres també hi som, amb el vi A Punt, que vaig poder constatar que és ben acollit per la clientela habitual.

Bacallaneria Ros

(foto històrica)

El dissabte 30 de març vaig fer una degustació a la Bacallaneria Ros de Gràcia. És un establiment singular, obert el 1.929 (l'any passat rebé el reconeixement de l'Ajuntament per l'arrelament a la ciutat) i extremadament integrat al barri. El trobarem a la cantonada de la Travessera, just després del mercat de l'Abeceria; i és això, una cantonada plena d'història i de vida. L'ambient del mercat, en un barri com Gràcia, d'enorme vitalitat, el fa un indret especial, petit però perfecte, i integrat: el taulell, una peça de marbre enorme, de valor quasi museístic i de gran valor decoratiu, autèntic i generós, és un element d'atracció que convida a entrar a l'interior d'un espai obert, el llindar del qual és difús. El Miquel (l'actual responsable) i el seu pare són tant aviat dins com fora, despatxant o xerrant amb la gent, que el pas dels anys ha convertit en membres de la família, perquè la Bacallaneria Ros és, per sobre de tot, un negoci familiar. L'actual és la tercera generació i la multiplicitat de productes d'alimentació que avui s'hi despatxen són únicament un complement, la referència continua sent el bacallà i la pesca salada.

Un dissabte al matí (tenen obert fins a les 3) hi ha molt d'ambient. Els clients-amics, aprofiten per fer-hi una paradeta. Hi ha conversa (el futbol i l'Espanyol en particular és un element recurrent), hi ha frescor, perquè hom entra i surt sense gaire protocols, però hi ha la calidesa de la família. El Ros pare té una parròquia fixa a peu de taulell. La mare del Miquel és a la cuina: està fent receptes de bacallà, que despatxen en carmanyoles, per emportar sense treva. I el Miquel, de la generació que feu el servei militar a principis dels vuitanta, i que ja porta molta mili a la botiga, és la goma que ho enganxa tot. Sense descomptar la seva muller, que tot i que durant la setmana treballa en un despatx de l'Eixample, els dissabtes s'afegeix a la botiga per reforçar l'equip.

Vàrem servir prop de 100 gotets de vi i tant el Miquel i la seva família com nosaltres vàrem convenir que l'experiència havia valgut la pena. Els clients de la botiga ens varen rebre molt afectuosament i valoraren el vi A Punt molt positivament. El Miquel m'havia advertit que l'establiment estava poc enfocat a la venda de vi, i que les ampolles que tenia exposades eren més decoratives que comercials, però la nostra proposta fou ben rebuda: ho repetirem!

Tesi

La Botiga de vins i licors del Grup TESI és al final del carrer Princesa de Barcelona, al número 55, a l'últim tram, entre el carrer Comerç i el passeig de Picasso, al lateral del parc de la Ciutadella.´
És un establiment gran, ampli, antic, perquè hi són des de 1.932, però modern, pel que fa a la decoració: un espai obert, amb portes de vidre automàtiques, les parets d'obra vista, una petita oficina interior tancada per una paret de vidre, una caixa registradora a la porta, en format supermercat, prestatgeries de ferro oxidat (amb formes heterògènies i fetes a mida) que recorren tot el perímetre, i al centre de l'establiment les piles de producte a tall d'oferta. Les instal·lacions disposen d'un gran magatzem i d'un soterrani - cava.
La Maria Tesi i la seva germana, la Carme, lideren el joc. Mentre fan feina de despatx, darrere el vidre que les separa del contacte directe amb els clients, el Coque i la Marta s'ocupen de cobrar i aconsellar els productes, tot i que el públic és força habitual i ja té l'hàbit de passejar per les prestatgeries buscant les novetats o les ampolles preferides. Amb el mateix estil de decoració que el que he descrit, d'una modernitat retro, com si haguessin mantingut l'esperit de l'establiment sense renunciar a una renovació del disseny, a l'entrada hi ha uns carretons singulars que els clients agafen per anar carregant el seu lot.
Jo hi vaig ser el passat 29 de març, un divendres a la tarda, fent una degustació. I puc parlar de les impressions que en vaig treure.
És un establiment de barri (un barri antic i singular) que acull, sobretot, el públic que sap valorar l'ampli catàleg de l'establiment i que el pren de referència a l'hora d'adquirir els productes de selecció. Així mateix, i pel seu caràcter obert i ampli, amb una fórmula comercial que permet l'autovenda, és útil per al sector de l'hostaleria de petit format tant abundant al barri (Born): hi ha moltíssims petits restaurants que hi acudeixen a recarregar un celler que proveeix una carta àmplia però petita (dues o tres ampolles de cada referència?).
Vaig poder donar a conèixer el vi A Punt a algun restaurador de la zona i a molts clients individuals entre els quals vaig poder identificar un polític de referència i un conegut originari de Valls, el Manolo Rei.

Tastar una Ermita

(foto Jordi Calveres)

Ja en diré més coses. Ara tinc poc temps però vull deixar-ho anotat. Ahir al vespre vaig arribar a la una de la matinada, de Vic. El Miquel Bofill m'havia convidat a compartir un tast horitzontal de Priorats del 2000 amb els seus companys del club del Celler d'Osona. Entre les ampolles que vàrem buidar hi havia dues Ermites. Insisteixo: n'explicaré els detalls, però l'ocasió val, almenys, una anotació puntual.

Us convidem a la Fira de BATEA

El pròxim 6 i 7 d'abril s'esdevé la Fira del vi de la Terra Alta (diumenge i dilluns vinent). És una bona ocasió per tastar el catàleg de vins emparats pel seu Consell Regulador, cada vegada més reconeguts, i sempre interessants.

La fira és a Batea, un extrem (sud) del país, que, perquè és extrem i perquè està lluny dels principals eixos de comunicació, és força desconegut. És doncs una excusa, de passada, per anar a conèixer un territori amb una forta personalitat i que, havent estat deixat una mica de la mà de Déu, conserva una virginitat captivadora.

Nosaltres hi serem, presentarem el blanc, de Garnatxa Blanca, del vi A Punt, que destaca per la seva frescor. I podrem compartir la nostra experiència diària com a apòstols d'aquesta magnífica varietat autòctona amb els altres productors presents a la fira.

El certàmen lluita per apropar els vins de la D.O. Terra Alta amb una imatge de qualitat i compta amb la participació d'alguns dels astres de la cuina nacional (els cuiners Carles Gaig i Nando Jubany, i els sommeliers Ferran Centelles i Roger Viusà), que oferiran propostes de maridatge entre la cuina tradicional i contemporània i els vins de la regió.

Serà un honor per nosaltres rebe-us a aquesta terra que ens acull com a productors, i que estimem i reivindiquem.

2a. degustació a Ferran

Tot dinant a la rebotiga, dijous passat, el Pere Ferran m'explicava que una clienta li havia preguntat com s'ho feien per mantenir sempre el somriure. És una característica del seu establiment, i és un peix que es mossega la cua; perquè aquesta alegria que hi ha darrere el taulell s'encomana a la clientela i, al final, l'ambient és fresc i dinàmic però molt acollidor.
Aquesta setmana vàrem fer-hi la segona degustació per presentar-hi el vi A Punt. I després de dues jornades senceres amb l'equip i el públic de la xarcuteria Ferran, ho puc corroborar. Un dijous qualsevol, com el d'aquesta setmana, a cal Ferran hi entren entre 100 i 150 clients i, per tant, n'hi ha de tota mena, però els que tenen temps aprofiten el clima de l'establiment per fer una paradeta, qui sap si per impregnar-se'n. De bon matí vaig tenir una conversa amb un client de 92 anys, trempat i absolutament jove, que demanà un entrepà i se'l menjà allí mateix, amb un got de vi. És un home actiu, anava amb un amic a qui doblava l'edat (casualitats barcelonines feren que em trobés amb aquesta persona, l'endemà, a un altre extrem de la ciutat, i per cert, em comentà que havia parlat del vi A Punt en un sopar d'una associació gastronòmica que amenitza el Toni Falgueras del Celler de Gelida) i poguérem compartir l'interès pels vins de la nostra zona, a l'àrea de Tarragona, perquè aquest senyor, caçador d'afició, coneixia bé la contrada. Recordo un parell de converses més. A quarts de quatre de la tarda, en un moment de calma a la botiga, entrà un habitual de la cuina del Ferran i tot i anticipar que quasi evitava el vi, va marxar carregat amb dos bag in box, un de blanc per a ell i un de negre per obsequiar a un amic. Aquest senyor, Ramon Dalmau, responsable d'un establiment del barri, que resultà ser originari de Valls, cosí dels vidriers del carrer Abat Llort, m'explicà que de sempre havia mantingut una relació difícil amb el vi, que li havia resultat displicent i que quan els compromisos socials l'obligaven a consumir-ne, sovint ho passava malament. Vàrem mantenir una conversa sobre les causes d'aquest rebuig del vi que, com en el seu cas, és compartit per molta gent. Vaig explicar-li l'objectiu del nostre catàleg en aquest sentit, sempre a la recerca de cupatges que, mantenint l'autenticitat, l'honestedat, i el vincle amb el terroir, ofereixin un pas per la boca amable i plaent. Així, tant en el blanc com en el negre, i en el rosat que envasarem el mes de maig, el vi A Punt és dens i afruitat, fresc en el cas del blanc, i més càlid en el cas del negre, que es caracteritza per l'anul·lació de l'astringència. Les persones que s'autodefineixen com a profans en aquest món del vi tan complicat, diuen que el nostre negre és suau (i això que conté 14 % d'alcohol). Aquestes sensacions són la conseqüència de l'elecció d'un cupatge autòcton (40% de Garnatxa negra i 60 % de Samsó - la catalanització de la Cariñena) que, de fet, volem reivindicar: a tota la zona (Priorat, Montsant, i Terra Alta) aquestes varietats hi estan molt ben integrades i donen uns vins amb altes concentracions de fruita. I aquesta reivindicació del territori ens impulsa a oferir els vins amb un alt nivell de naturalitat: els filtrem poc, per mantenir-ne el màxim de la seva expressió (això i el fred extrem ens va provocar un problema de precipitació tartàrica en una envasada del desembre, precisament). I la càrrega de sulfurós és molt baixa: El vi és prou resistent. Aquest conjunt fa del vi A Punt un producte ric i interessant, però sobretot plaent, per a tots els públics, per als més iniciats i per als més habituals, els que s'hi aproximen amb una actitud natural, la pròpia d'un consumidor qualsevol, i que acabarà repetint l'experiència, només si li ha resultat agradable.
I després de tota una jornada explicant el vi A Punt i donant-lo a tastar, a quarts de nou del vespre entrà a l'establiment un senyor, després s'identificà com a gestor de fons financers per una entitat afincada a Luxemburg, que coneixedor de l'esdevenidor del sector, s'interessà per l'enfoc del nostre negoci, una proposta diferent, el del vi (autòcton) de qualitat, per la quotidianitat, que considerà interessant, sempre entesa com una oportunitat de nicho, segons em va dir, perquè les aigües van en una altra direcció, amb una Europa que ha de competir amb vins d'alta gamma, ja que els vins de consum els ofereixen, a bon preu, els productors del nou món.
Com es pot veure, una jornada a cal Ferran, a més de donar a tastar el vi prop de 100 vegades, dóna per molt. La riquesa de les converses és indiscutible. Això descomptant el degoteig de clients que, cadascú des de la seva visió, motivada pels coneixements de la seva professió, fan aportacions a la proposta comercial, des de l'opinió sobre el disseny de l'envàs i fins i tot sobre l'elecció del canal de distribució que, el Ferran n'és un exemple, és el de l'alimentació selecta.

La festa d'espai bici

(fotos Marina Orozco)

A la festa d'aniversari d'espai bici vàrem servir prop de 60 litres de vi, entre blanc i negre, entre SINE i QUA, entre la Terra Alta i el Montsant.

Amb aquests cinc anys d'activitat, aquest establiment del número 63 del carrer Bruc de Barcelona s'ha consolidat en el lideratge del comerç de la bicicleta urbana. L'ordre, la garantia i el compromís confereixen un to seriós a la seva activitat. Sota el lideratge del Miguel i el David, aquesta seriositat es transmet a un equip i finalment al públic. La bicicleta, en aquest marc professional, adquireix valor (conquereix espais més enllà de l'oci, on el rigor i el nivell d'exigència acostuma a ser inferior), i espai bici ha treballat molt en aquesta direcció. Es nota i, de fet, la festa d'aniversari coincidia amb el reconeixement de l'Ajuntament pel seu dinamisme comercial.

I, però, quin és el vincle entre el vi A Punt i espai bici? Per què vàrem oferir el vi de la festa d'aniversari d'espai bici?

Amb en Miguel, el responsable d'aquest establiment que cada dia està ocupant un lloc més decisiu en el catàleg comercial de l'Eixample, fa dos anys que ens coneixem. Un bon dia vaig anar-hi a raure, em van donar confiança i vaig comprar-los una bicicleta, que s'ha convertit en una eina bàsica de la meva mobilitat (sense entrar en detalls, vaig amb una plegable que s'adapta immillorablement bé a les meves necessitats). I així va començar una relació que, donat el meu caràcter i el del Miguel ha donat molt de sí i, en definitiva, ens ha conduït a un desig de colaboració.

En aquest marc de relació, la idea de participar en l'aniversari d'espai bici em va fer il·lusió, i paral·lelament, ens oferia la possibilitat de donar a conèixer el nostre producte a un públic nombrós i modern en els costums (usuaris de la bicicleta urbana de qualitat) amb el qual em sento identificat. Amb aquestes premises, quan el Miguel m'ho va proposar vaig tenir-ho molt clar, i vaig expressar el meu interès per participar-hi.

La festa, en la qual es va presentar la nova bicicleta plegable mora bike de factoria barcelonina i en la qual espai bici ha participat, innovadora en el mecanisme de plegat, amb un joc d'engranatges únic que li donen solidesa i simplicitat a la vegada, va acollir un gran nombre d'amics i clients (prop de 250 persones) convertint l'establiment en una improvisada sala de festes.

Insisteixo en el goig que em produí veure el desacomplexament amb el qual es consumiren prop de 60 litres de vi, amb total naturalitat, donant al vi A Punt un paper destacat en aquesta festa.

diari de la fira ALIMENTARIA'08 (divendres)

Per molt que pels altaveus de la fira s'advertís que la jornada era professional, l'ambient que es respirava pels carrers del recinte era el d'un mercat obert al públic. L'hora de tancament del certamen era a les tres. Molts dels estands van anar tancant abans, i l'actitud general era de relaxament.
Va venir a veure'm un amic, i vàrem anar a fer un tomb per la fira. Entre les seves coneixences i les meves vàrem anar aturant-nos a cada cantonada: a Euroselecció amb el Jordi Segura; a Costers del Sió amb el Ramon Reguant (que ens presentà un fabricant de sistemes de fred per a Bag in Box premium); a La Bodeguilla, per saludar la Mari Carmen i el Manolo, de Bàrbara Forès, i el Josep Gómez, de Maius Viticultors; a Grupo Quintana, amb el Paco; a fer una copa de cava a l'estand de Nadal; a tastat els grans Priorats del Pere Rovira, de Mas d'en Gil; a saludar el Josep Ventosa, de Castell d'Or...
I tot d'un plegat es feu l'hora de plegar.
Vàrem desmuntar l'estand i ens n'anàrem a descansar.
Després de Setmana Santa, amb tothom a lloc, serà l'hora de repassar l'agenda de contactes i garbellar la feina de la fira. El resultat ha estat positiu, però caldrà concretar-ho.

diari de la fira ALIMENTARIA'08 (dijous)

El dijous tot ha començat a anar de baixa. L'objectiu de la fira estava acomplert, sobretot pel que fa als visitants. El certamen és immens però, ja que és deltot impossible visitar-lo en la seva totalitat hom se centra en aquell apartat que l'interessa i prescindeix de la resta. I després de tres dies de feina i reunions de treball, el dijous fou l'inici d'una calma que ja s'allargaria fins al final. De fet, i preveient un divendres obert al públic, poc professional, el dijous era el final de festa. Hi havia sopars de despedida i l'ambient de la fira era ja distès durant tot el dia.
D'una jornada en la qual vàrem aprofitar la tranquil·litat de la fira per anar a visitar els estands del nostre entorn (teníem interès en l'oferta d'accessoris de refrigeració per al bag in box i en els serigrafiats de vidre per les gerres de servei a les taules dels restaurants), recordo un parell de visites que van venir interessant-se pels nostres vins. Un era un grup d'estudiants d'hostaleria de l'escola de Sant Ignasi de Sarrià, de Barcelona. Evidentment, estàvem parlant amb el futur de la professió (de l'hostaleria), i això ens impulsà a compartir amb ells l'entusiasme pel nostre producte (després de quatre dies de presentar-lo ens anà bé trobar motius per renovar les forces). L'altre grup`era l'equip de gestió d'una empresa de distribució d'alimentació del Bages. Vingueren encuriosits per la proposta comercial. N'estem contents. També ens visità l'equip del Pla de la Garsa. Vàrem compartir la necessitat de les gerres serigrafiades per oferir el vi a l'hostaleria.
A la tarda, amb el Jordi Roselló vàrem anar fins al pabelló 3 (Intervin) i vàrem veure un taper que el Jordi coneixia d'etapes anteriors; un taper especial, propietari de suredes a les muntanyes de l'interior de València que mereixen la certificació de les autoritats competents per a la producció de taps de suro ecològics. El jordi acordà una visita als boscos, aprofitant les vacances de Setmana Santa. Una excursió interessant. Com que érem a la vora ens arribàrem fins a l'estand de Cuvée 3000. Era un dels punts més animats de la fira. Per què? El Joan València ens va parlar del concepte, de l'organització de l'espai, per afavorir l'ambientació, obert, amb un sostre baix, i amb un terra de pedres, que transmetia als que el trepitjaven la sensació d'ésser en un lloc diferent, lluny de l'homogeneitat de les catifes de la fira. Però l'ambient de l'espai de Cuvée, a més de la decoració i el mobiliari (pedra, fusta, ferro i imatges en blanc i negre), el donaven aquella gentada que hi havia en tot moment: com en una festa, l'equip de Cuvée es barrejava amb els clients i amb els viticultors representats a l'espai. Una felicitació.

diari de la fira ALIMENTARIA'08 (dimecres)

Ja hem passat l'equador de la fira.
Ens ha vingut a veure el comerciant de vins de Montréal interessat en els productes del Josep Maria Anguera. S'han endut també una ampolla del nostre vi del Montsant.
També ha vingut el nostre dissenyador, el Pierre Valmont.
El degoteig de distribuïdors i importadors ha estat continu. Avui hem vist gent de Manresa i de Girona, i de Dinamarca i Bèlgica.
Pel passadís m'he trobat amb el Miquel bofill i el David, el seu fill.
Ens ha trucat el Rafael Villa, del Diari de Tarragona, per demananr-nos informació, ja que està fent un reportatge de les empreses de la demarcació que exposen a la fira.
I amb el Josep Maria Anguera ens n'hem anat a berenar al pabelló 3, on els estands són més luxosos i ofereixen embotits per acompanyar el tast. Ha estat un esbarjo profitós. Hem anat a Can Bonastre per saludar el César Torrijos, però havia sortit. Després ens hem trobat amb el David Ribé a l'estand d'Aresan, una bodega de La Mancha que coneixíem perquè la distribuïa AVICSA, de Lleida. Després ens hem aturat a Laus, perquè el Dani Navarro, que el coneixíem de Falset, n'és el comercial. I després ens hem aturat a la zona de Galicia i hem fet un descobriment enològic i personal interessantíssim, que ens ha engolit: el celler Benito Santos. Ens l'ha presentat el Todd Blomberg, un americà que fa set anys se'n va anar a les Rias Baixas per fer vins nobles. I el cert és que vam tastar uns albariños interessants, complexes i llargs, fins però persisitents. El Todd va fer-nos reflexions enològiques interessantíssimes que uns minuts després vàrem poder compartir amb el Jordi, perquè després de tastar els seus vins va voler venir al nostre lloc, per tastar els nostres. Els comentaris sobre la Garnatxa Blanca varen interessar-nos molt, perquè l'aplicació de vinificacions adequades podria donar-nos resultats sorprenents. Ja hem comentat moltes vegades que creiem en el valor de la nostra varietat blanca.
En definitiva, que vàrem començar a plantejar-nos la possibilitat d'organitzar un viatge a Vilanova de Arousa.

Presentació a espai bici

Avui al vespre serem a espai bici, a la botiga de bicicletes del número 63 del carrer Bruc de Barcelona, en la festa del cinquè aniversari de l'establiment. Aprofiten l'avinentesa per presentar una bicicleta de factoria local (mora bike). I nosaltres hi col·laborem amb l'oferiment del vi A Punt. I aprofitem per convidar a tothom.

diari de la fira ALIMENTARIA'08 (dimarts)

El segon dia de la fira ens ha permès confirmar que som en un indret adequat a nosaltres. Al matí, hem arribat aviat i hem pogut fer un tomet pel pabelló 3 i hem constatat que els estands que hi ha allí, en general, són d'un tamany superior al nostre i, provablement, el visitant hi acudeix amb un esperit menys curiós.
Al matí hem rebut la visita d'uns amics, el Carles Figueres i el Joan Grimau, i casualment hem coincidit amb l'Ignacio de Miguel, que era a l'estand d'una bodega de Castilla la Mancha, veïna nostra al pabelló 2. Hem aprofitat l'avinentesa per anara fer un recorregut de tast (jo m'he apuntat a aquest esbarjo). Anàvem 7, tombant per la fira, i hem pogut conèixer vins i cellers interessants. Jo els he dut a l'espai de Cuvée 3000 i hem tastat els vins de Joan d'Anguera (m'ha agradat molt La Planella), i allí, L'Ignacio ha xerrat amb els de Martue, amb qui col·labora, i després ens ha fet conèixer un albariño curiós de cepas viejas d'onze mesos de lies amb un postgust làctic de cuallada recremada. De bracet amb l'Ignacio de Miguel hem anat a conèixer un altre celler gallec, especialista en l'elaboració d'albariños, que ens ha servit per contrastar i per fer una aproximació tècnica, ràpida, a aquesta varietat tant singular. Hem tastat 4 variants, amb vinificacions diferents, totes marcades per la complexitat, la subtilesa, l'amabilitat i la finesa. Hi hem vist la història d'un vi ben fet, poc àcid però resistent, tanmateix (me'n recordo ara de les reflexions del Josep Trallero). Després, la comitiva encara se n'ha anat fins a l'estand de Martin Códax, on l'Ignacio de Miguel tenia compromisos, crec. Jo he engolit 5 ostres i m'he despenjat del grup perquè entre trucades telefòniques i la responsabilitat a l'estand d'Alterovinum m'he vist obligat a abandonar. Pel camí de retorn m'he trobat amb el Ramon, del Vi i Cava de Reus, un bon client del vi A Punt; i el Manuel Enríquez, d'Enríquez & Gil, un distribuïdor de Sevilla, simpàtic i entusiasta del món del vi i la sumilleria, molt apreciat a la seva ciutat.
Per l'estand han passat persones de prop i de lluny: els de Distribucions Iglesias, de Blancafort a la Conca de Barberà, els del Vi i Cava de Reus... i els de Rocha & Rocha, de Montréal, que vaig conèixer en el meu viatge del setembre al Canadà i que han vingut interessats pels vins del Josep Maria Anguera. Ens han visitat importadors suecs i danesos (els Laudrup), i un agent català que fa operacions a Finlàndia, el Carlos Blanco, amic del Pablo, de Verema i Collita. Ens ha tornat a venir a veure Chuck Kanski, de Solo Vino de Minesota, als EEUU, que ja havia vingut dilluns a interessar-se pel vi A Punt i el B&B. També ens han mostrat el seu interès uns distribuïdors asturians i un bodeguer gallec (sense prejudicis contra els productes catalans).
Al vespre, amb el Carles Figueras, abans de plegar, encara hem tastat el vi d'uns veïns de Castilla la Mancha, un cabernet ben fet.