Escudella i Carn d'Olla a Can Ravell

Sempre, quan faig referència a Can Ravell em trobo amb una gran dificultat per expressar adequadament i de manera sintètica el que em transmet. A més, corro el risc de caure en un to afalagador que pot semblar carrincló. En tot cas amb en Josep arribem a una a una conclusió recurrent sobre la importància del temps que ens donem a nosaltres mateixos. Per ell hi ha una màxima: a casa seva hi ha d'haver l'espai, físic però sobretot emocional, per a cultivar un estil de relació autèntic i lliure, sense regles prestablertes. El servei està concebut per donar cabuda a qualsevol tipus de reunió que requereixi un habituallament de qualitat (la cuina és oberta des del matí fins al vespre, per menjar a qualsevol hora).

Ahir vaig anar-hi a dinar amb en Jordi Castells, perquè fa poc que han introduït a la carta del restaurant i a la botiga el Pedralets, aquest Priorat del que el Jordi m'ha parlat darrerament i que dissabte passat em va fer conèixer sobre el terreny, precisament.

El que ens van oferir ja ens va anar bé. Escudella i carn d'olla. Un plat tradicional que surt d'una cuina detallista i que gràcies a un òptim punt de cocció s'acaba convertint en una oportunitat per fruir. De fet, acabo per creure que en Josep em coneix, perquè a la seva carta hi ha la selecció més suculent del mercat, tant pel que fa a la matèria primera com en allò que resulta d'una elaboració de gamma alta, però a mi, sense desmerèixer les floritures, assaborir l'essència em provoca una certa emoció. I més al carrer Aragó de Barcelona, on les presses acostumen a conduir-nos al Fast Food. Un plat de la cuina catalana més arrelada, senzill, d'una economia miseriosa, fins i tot, però d'elaboració lenta, que apela a un espai comú quasi ancestral. Els matisos, la dimensió gastronòmica, són l'efecte de la cultura passada per una cuina curosa i afectuosa.

Intentant recuperar el to puc assegurar que a la rebotiga de Can Ravell i davant de l'escudella i la carn d'olla que ens van servir per separat, construint un àpat de dos plats, el temps es va aturar i, gràcies a un César Martinell [el Josep el té a la vitrina de dins, ocupant suposo que provisionalment el lloc del Pur Sang d'en Dagueneau], per mi un dels grans vins blancs de Catalunya en aquest moment, una garnatxa blanca criada en bota que manté una acidesa excepcional i que els anissats que deixa en el post-gust podrien confondre-la (a cegues) enmig d'un tast de negres de l'àrea tarragonina d'interior, crec que varem improvisar un maridatge molt reeixit. Aquesta garnatxa que exalto ens va donar confiança per convidar un veí de taula, un habitual d'aquest lloc que va entrar en la conversa. Perquè això acostuma a passar: a Can Ravell hi ha un aire que afavoreix el fluxe relacional. Es nota en el caràcter que, des de fa molts anys està impregnat en cada racó d'un establiment "sense pretensions" que acaba cridant l'atenció dels líders d'opinió internacionals.

Degustació a la Xarcuteria Redón

En aquesta llista d'anuncis de les properes degustacions del vi A PUNT que ara, amb el bon temps, sovintegen, demà serem a la xarcuteria Redón, de la cruïlla de Balmes amb Rosselló, de la ciutat de Barcelona. De tant en tant ho fem, i sempre hi som molt ben rebuts, tant per la família Redón com per la seva clientela. És una botiga molt concorreguda: el caràcter de l'establiment ha permès els ha permès agunatar més de tres anys d'obres de l'intercanviador del metro de Provença.

Celler de la Boqueria

Ahir em vaig reunir amb la Chelo i el Xavi, del portal del Celler de la Boqueria.Volen aportar el coneixement acumulat a l'establiment que la seva família té obert al costat del carismàtic mercat de Barcelona en la seva botiga on-line. Treballaran per consolidar-se com un punt de referència a la xarxa. Com ho faran? D'això parlàrem, tot dinant (per dir-ho d'alguna manera) a la Rambla del Poble Nou.
D'entrada, i coneixedors com són del món d'internet, volen aportar valor a un sistema de venda extremadament canviant i que es troba en fase de creixement. La seva pàgina és nova i en aquest moment està acabant de consolidar els continguts.
Crec que un dels elements a destacar-ne és la proposta de "maridatge" per als vins que s'hi poden comprar. És una informació que facilita la decisió d'un hipotètic usuari (lliure-navegant), que hauria ensopegat amb l'oferta de la botiga. És una manera d'aproximar el vi al públic profà, que necessita elements de suport per prendre una decisió de compra a distància. Felicito aquesta iniciativa que indica una visió desacomplexada i pràctica del vi, sense que això hagi d'implicar una minusvaloració del producte. Crec que la informació de maridatge pot anar acompanyada d'un catàleg de descripció de les característiques del vi, tant les tècniques com les organolèptiques, així com la informació cultural d'acompanyament: la informació sobre l'origen i la zona de producció, i fins i tot el relat més emolcional, vinculat a les persones. Tot plegat forma un catàleg de dades que poden ajudar a un client, des de casa seva, sigui on sigui, a conèixer un producte i decidir-se a comprar-lo.
I ens acabarem sorprenent de l'amplitud del mapa dels nostres clients.
Espero que els vagi molt bé. Jo els he ofert el vi A PUNT i espero que aviat estarà disponible per als seus usuaris.

agraïment al Toni Falgueras

Dissabte passat vàrem ser a la festa de comerç al carrer del barri de Sants de Barcelona, convidats pel Celler de Gelida. Com ara fa un any, en ocasió d'aquesta jornada comercial, vàrem oferir el vi A PUNT als ciutadans que varen acostar-se a la parada. El Toni Falgueras em va trucar per preguntar-me si hi volia participar. Per nosaltres és un honor. Cada dia sortim a explicar la nostra proposta de recuperació de l'ús del vi en els àpats quotidians a través d'una fórmula que uneix tipicitat (origen) i usabilitat (envàs). Però l'oportunitat de fer-ho des del Celler de Gelida, un establiment obert des de 1895, amb cinc generacions al darrere, que ha viscut l'evolució del vi al nostre país, és un regal que vull agrair des d'aquí.
Fa un parell d'anys, el Toni Falgueras fou entrevistat pel Ramon Vendrell a El Periódico de Catalunya (en motiu de la Medalla del Mèrit Agrícola de l'Estat Francès) i explicava, entre altres coses, que "el vi a doll que servien antigament era el fruit d'una selecció exigent; es dedicaven a recórrer a el Priorat i la Terra Alta de cap a peus. Al barri hi havia molta competència, i el que tenia el millor vi, al millor preu, era el que tenia més clients". Potser per això, el Toni Falgueras, que té integrada aquesta història, i que de la mateixa manera que afina els millors vins del món per a servir-los als clients d'aquí i d'arreu, manté els peus a terra i continua considerant un espai per als vins econòmics de qualitat, per al consum quotidià del que és hereu. Quan vaig arribar al carrer Vallespir, dissabte al matí, em vaig trobar amb el Toni, L'Esther, el Matias, el Pere, El Ferran i la Maria, tots enfeinats, muntant la paradeta del carrer. El Toni guardava els cartells de l'any passat que feien al·lusió al vi A PUNT com "el vi a doll del segle XXI". L'eslògan feu acostar molta gent, que encuriosida preguntava i tastava uns vins joves, autèntics... i de pas descobrien un envàs (el bag in box) encara molt desconegut. Una tasca divulgativa imprescindible, en una parada en la que el carro d'un bocoi que els avis i els besavis del Toni fein servir per baixar vi del Penedès completava la decoració.
Vaig passar una jornada molt agradable! En família!

Vins i Platillos

Em permeto la llicència de recomanar un nou establiment. Vins i Platillos és un espai gastronòmic popular ubicat al cor de Barcelona.
Té producte, de primera classe i ben tractat (en pernil té Joselito, per exemple); té ubicació (cantonada de Gran Via - Bruc); i té tracte. Jo vaig passar-hi divendres al vespre, perquè m'havien advertit que ha escollit el QUA per a servir a copes. Volia presentar-me i agrair-li-ho. Em vaig trobar amb una persona que va venir a rebre'm amb entusiasme. El Toni, un xicot que encomana el seu compromís de servei, es convertirà, es nota, en un nou fanal al mapa de les recomanacions. Ja tindrem ocasió de confirmar-ho.

La vocació del vi A PUNT

El suplement dels vins de Tarragona de La Vanguardia del passat 3 d'abril es fa ressò de la proposta del vi A PUNT, una aposta pel bag in box per a envasar vi de de qualitat pel consum quotidià.
La Sara Sans, que signa l'article, segons què m'explicà, anà a prendre el pols del sector i ensopegà amb el Xavier Fortuny, del Clap de Ceps del carrer Merceria de Tarragona i entre altres pistes li assenyalà aquest bloc. Després de fer-hi una visita es posà en contacte amb mi i em demanà algunes dades sobre el producte. Ho vaig aprofitar per transmetre-li que el nostre és un territori de gran interès pel que fa a la producció de vi i que cal insistir en la necessitat de fer-lo conèixer a tots nivells, tant en els mercats internacionals com aquí a la vora, on encara hi ha una enorme gamma per descobrir.

l'amfitrió

Sovint ens preguntem quin és el motiu pel qual escollim un restaurant.

El restaurant del Teatre Lliure és un indret molt recomanable. Feia dies que en volia parlar, perquè els vàrem oferir el vi A PUNT i els va semblar una bona opció.

L'espai és ampli, modern i càlid a la vegada, amb una sala interior, d'hivern i una terrassa d'una enorme perspectiva sobre el pati del Mercat de les Flors; i ple de vida, perquè el teatre, amb els seus visitants i els inquilins habituals (entre actors i operaris) formen una família molt ambientada.

Tot i així, i per aquesta mateixa circumstància, pel fet de tractar-se d'una concessió en un equipament públic, que n'encotilla els marges, sovint ens trobem amb un servei fred i distant, poc compromès, que acaba provocant la nostra desafecció. El cas del Teatre Lliure és la refutació d'aquesta teoria.

Un restaurant és un servei que necessita un amfitrió.

L'Ane i la Judit, que regenten el negoci, em varen convidar a dinar per tancar el tracte i després d'un parell d'hores de ser allí vaig poder fer-me una idea de l'estil que hi estaven donant. Les vaig felicitar, perquè si el marc convida a tornar-hi, la seva actitud amb els clients és la d'un amfitrió, la d'algú que et rep, tal com ho faria a casa seva, i que es preocupa perquè estiguis bé.

I tot això per un servei de menú! Òbviament, els vespres que hi ha funció serveixen refrescos, vins i cafès, habituallament per als entre-actes, i sopar per aquells que vulguin gaudir-ne.

QUIMET & QUIMET

Segons què diuen alguns dels entusiastes clients d'aquesta taverna del Poble Sec, "el mejor local de tapas de autor de todo Barcelona".

Ara fa una estona m'han trucat per avisar-me que els seus amos, que són coneguts per la qualitat de la seva oferta gastronòmica i sobretot per l'autenticitat que transmeten, reconeguda internacionalment, han decidit fer un lloc per al vi A PUNT a casa seva.

Maràngels: valor afegit a l'hostaleria

Ahir vaig ser a Girona, en la meva tasca d'anar introduïnt el vi A PUNT entre els establiments d'aquelles terres. Vàrem anar al Maràngels, un restaurant de referència de les afores de Sant gregori, un poble dels voltants de la capital.
A la zona és conegut: és un establiment on és possible fer un menú assequible mentre a la taula del costat se serveix una ampolla de Cristal Roederer.
L'Eva, que era sota la volta d'escala fent inventari de celler, rebé, d'entrada, la nostra proposta amb una certa perplexitat: "un Bag in Box em portes?"... però va acabar bé, van tastar ella i en Xesco, i en van fer un judici positiu, per al servei base del migdia. Els ho agraeixo. Els n'agraeixo l'obertura i la capacitat crítica, per valorar el producte, més enllà de l'envàs, pel contingut.
Són emprenedors i cuidadosos amb els detalls, i tornant, fent l'anàlisi de la visita, el Xavier Batlle, que és qui m'hi havia portat, me'n va acabar de fer la fotografia: fa uns mesos que, per promoure l'afluència de públic al restaurant ofereixen un servei de taxi: et vénen a buscar i et tornen a casa, perquè la bona experiència a casa seva sigui plena, sense haver de patir -pels mossos.

els llocs del vi a l'hostaleria (1. Menú)

[Preveig que hi haurà noves versions; per això n'enumeraré els títols]
Ahir vaig tenir ocasió d'intercanviar unes opinions sobre el valor del vi amb un client potencial, propietari d'un restaurant que està a punt d'obrir i que està prenent decisions sobre la llista de proveïdors.
El vi ha de costar menys de 30 cèntims per persona. Sentenciava un home jove amb una experiència contrastada a la cuina i amb l'aval de l'èxit empresarial. L'aigua em costa 14 cèntims, la Coca-Cola poc més de 30... i afegia que abans de seure a la taula, entre el pa, la beguda, la vaixella i les estovalles ja descomptem 1 Euro i mig. Vaig interpretar que amb això de les estovalles feia referència al cost de la bugaderia.
Vaig entendre el meu interlocutor, perquè el seu discurs era net: el vi (en el menú) és un bé bàsic de consum sense valor afegit, equiparable (se n'analitzen els costos de la mateixa manera) a les altres begudes amb menys valor organolèptic i cultural, i a les estovalles.
Una determinada sociologia ens podria explicar l'origen d'aquesta infravaloració del vi. Jo crec que, com en el vestit, els complements són tant o més importants que la peça principal, i en el cas del vi, que és cultura, perquè és la feina d'uns homes en una terra determinada, podem fer una altra elecció, otorgant-li un valor que ens traslladarà a un altre nivell, més enllà del de la nutrició.
De fet, en la meva tasca d'anar ensenyant el vi A PUNT pel món vaig trobant uns quants entusiastes d'aquest enfoc renovat del vi quotidià de qualitat, ric en matisos organolèptics i culturals. La setmana passada, dimecres, cap al tard, me'n vaig anar a Manresa amb el cotxe carregat de vi per a l'Anna i el Quim del Mos i Most, un restaurant amb una decoració moderna i acollidora entaforat en una antiga farmàcia de la plaça de l'Ajuntament. Fa mesos que ens el tenen al sevei i n'estan contents. Són uns entusiastes de la seva feina i en el seu menú ordinari hi ha gastronomia, una estimació pel menjar i per la cuina insòlita en aquest nivell. M'hi vaig quedar a sopar i vaig tastar el cava cremós de Valldolina i un vi de la Tierra de Castilla molt ben fet. Del farcit de peu de porc vaig repetir i tot.

Ensenyances de la Botiga d'en Tonet

Avui he passat a saludar l'Antonio, de la Botiga d'en Tonet, a la cantonada de Calàbria amb Provença, a Barcelona. Com quasi tothom, tenia exposat el Beaujolais Nouveau, en el seu cas importat per Lorenzo Lafuente. I n'hem comentat la importància. Diu que "això ha anat de baixa", perquè ara "la gent ja sap alguna cosa".
L'Antonio és originari de Sant joan de Mediona. Va créixer a la vinya, en una família tradicional de pagesos, vinculats a la terra d'una manera que sona molt antiga, mirant al cel, lligats al temps. "A l'any vell hi ha most" li deia el seu avi, " i a l'any nou serà vi", i la saviesa acumulada el tranquil·litzava. Ara, em deia avui, "els enòlegs i els que en saben, agafen el raïm, verd, abans de que maduri, i ja l'acompanyen fins al final, provocant-li la fermentació, accelerant-lo, per assegurar-ne el resultat". Hi ha, en aquesta descripció de l'evolució de l'enologia un dolor contingut, l'expressió d'una pèrdua, perquè els tècnics s'han apoderat d'un espai que ocupava el coneixement ancestral, una manera d'entendre i de viure al camp. L'eficiència de la tècnica interromp aquest vincle, aquesta connexió dels individus amb el medi, perquè l'important és un producte i la seva comunicació mercantil.
Escoltant les lliçons de l'Antonio m'he adonat, avui, que el vi té diversos discursos, uns més reeixits que d'altres, uns més actualitzats i moderns, i d'altres que ja caduquen; però que fa només algunes dècades, el vi era un element qua acompanyava els homes d'una manera molt íntima, menys refinada i absolutament popular, però estructural: la seva vivència formava caràcter. Els vincles amb el món rural, cada vegada més llunyà, són encara perceptibles.
L'Antonio va venir a Barcelona a fer de comerciant de vi, una derivada natural, donat el seu origen. La seva és una botiga extremadament ben assortida. I malgrat el llarg camí recorregut és obert encara a les noves propostes. El vi A PUNT hi conviu bé i lentament va obrint-se pas entre una part de la seva clientela que es deixa aconsellar. Però el món d'aquest pagès que un dia aterrà a la ciutat és aquell de la muntanya penedesenca, ple d'una saviesa honesta que li costa acceptar que el mercat es mou per impusos comercials més que pel coneixement autèntic.

s'olivera de Manlleu

Hi ha una arrel mallorquina que es manifesta en el nom d'aquest restaurant.

Dimarts passat vaig anar a Vic a fer feina amb l'equip del Celler d'Osona. Vaig sortir a fer conèixer la "bona nova" del vi A PUNT entre els clients d'aquest establiment de referència. El David m'esperava per anar a fer un tomb, i el dia se'ns va fer curt. Som una mica xerraires i en el meu cas en excés, potser. I quan em trobo amb un client interessant, que té ganes d'explicar coses, el rellotge se m'atura.

Després d'una primera visita, anàrem a s'olivera, un establiment modern i d'una certa perifèria, a la vora de l'albareda del riu, al Passeig del Ter. La perifèria la dóna la ubicació, però també les circumstàncies: en Biel, el responsable de la cuina, és mallorquí i sovint li surt una morriña [tal com ell mateix expressa] que li fa veure's a sí amteix una mica d'extramurs. Li agradaria oferir el seu bagatge als fogons però "aquí la gent són una mica d'interior"; i s'ha acabat trobant amb els arrossos, perquè els domina molt i a la comarca ha corregut la veu. Hi té la mà trencada i algun secret manllevat del seu peregrinatge per les cuines del país (d'Alacant, fa ja alguns anys, s'endugué la fórmula d'un caldo d'altíssima concentració, natural, de peix de roca, i sense sal, perquè hi ha una explicació química per a la cuina popular de qualitat). Però "l'arròs és pura técnica", per a en Biel és una proposta menor, que li permet sobreviure, perquè "la cuina és molt maca, però no dóna doblers" em deia a la vora del foc, mentre acabava de preparar un magret d'ànec a la castanya que esperava un client a la sala.

Ens havíem entaulat a quarts de dotze amb ell i la seva companya, l'Àfrica, que tot i amb un origen osonenc, de la companyia d'en Biel se li ha enganxat una mica el deix de les illes. En David em va presentar i entre tots dos els explicàrem l'enfoc comercial del vi A PUNT que, per a l'hostaleria s'ofereix com una elecció del restaurant com a vi de la casa, una proposta que amb un preu ajustat permet oferir una solució de qualitat per incloure en el servei. I entràrem en una conversa que s'allargà infinitament. Recordo que els ulls d'en Biel s'iluminaren quan ens parlà de Mallorca. És d'Inca i jo hi tinc un company que ara viu a Barcelona però que me n'ha parlat molt. Vàreig parlar-li de Can Amer, un restaurant de referència del seu poble on vaig dinar una vegada i resultà que ell hi havia fet el primer aprenentatge. L'emoció anà creixent quan parlàrem de la cuina antiga que es conserva a Mallorca, de la des temps des moros, amb una extensa llista de plats de "mar i terra" de cocció lenta i de sofisticada convinació. Un d'aquests plats antics va premetre-li, durant una bona temporada, anar a fer "bolos", i li pagaven prou bé: n'havia esdevingut l'especialista. I aquí, a Manlleu, ara que s'havia decidit a posar el seu establiment, li hauria agradat explotar aquesta extensa experiència i oferir una cuina rica de matisos i d'història... Fa el que el deixen (els clients), però sobretot és un arrosser.

Vàrem xerrar estona, del vi, del mercat, de cuina molt! Del vi, a propòsit de les preferències dels clients, tot analitzant la carta del restaurant, en Biel va expressar un coneixement explícit i clar, popular en la forma però d'un alt contingut gastronòmic i cultural: "hi ha vins que xerren i n'hi ha d'altres que has d'anar a cercar-los". Després hi ha la qüestió comercial, el prestigi, la moda... L'exemple que ell utilitzà fou el del Remelluri, que és seriós i popular a la vegada, contraposat al Pago de los Capellanes, "que necessites a en David al costat perquè te'n xerri".

I després de tot vàrem fer un arròs caldós indiscutible. A proposta d'en David vàrem beure'ns una ampolla de Vinya Ilària, del Serrat de Montsoriu.

Degustació a la Cuina Miracle

A Sant Just Desvern la Milagros és molt coneguda. Fa molts anys que regenta la botiga de menjar dels diumenges. S'hi formen cues. Nosaltres hi farem una degustació diumenge que vé. Ja fa uns mesos que ens ha agafat el vi A PUNT pel restaurant que té obert amb el Joan, el seu fill, al número 1 de l'Avinguda de la Indústria de Sant Just mateix, al costat del Walden: la Cuina Miracle. Dijous, que hi vaig anar a donar-nos a conèixer entre els seus clients, em vaig trobar amb algunes adhesions incondicionals, com un realitzador de TV3 que hi dina cada dia i que ho fa sempre amb el QUA. Va provar el SINE i va endur-se'n un cap a casa, perquè a la seva dona li agraden els blancs.
La Cuina Miracle és això, una cuina. Està a la vista i els cuiners van i vénen, dels fogons cap al taulell, portant safates de menjar. Un dia en parlàvem per referir.nos a l'autenticitat. Avui s'estila. Es tracta d'eliminar barreres visuals, d'ensenyar l'obrador, de transmetre transparència i proximitat. Es tracta que vegem allò que es cou. I en el cas de la Cuina Miracle, a més, es tracta de veure la Milagros, un tràfec de dona, patint tot el dia perquè el restaurant estigui al màxim. I hi ha cua, per menjar, per seure, per fer comanda...
Jo hi he menjat sempre que hi he anat. El que ofereixen és un menú a base d'ingredients clàssics de mercat cuinats al moment i a la vista de tothom, però, això sí, amb la gràcia d'aquells que tenen ofici i viuen la cuina com una font de plaer, encara que sigui per cada dia.
Tot això, aquesta imatge, que podria semblar tradicional, és la d'un establiment perfectament modern, ubicat en una cantonada àmplia, als baixos d'un edifici nou i lluminós, i amb una decoració actual, la que s'adapta als clients, un públic jove, que treballa a les empreses tecnològiques de la zona i que està obert a propostes fresques i modernes de qualitat. L'oferta: plats tradicionals redefinits, modernitzats i alleugerits, l'oportunitat d'endur-se el menú a casa o a l'oficina, cursos de cuina (ara és obert la inscripció per al curs de cuina de Nadal)... i entre els vins, l'elecció de la caa, per acompanyar el menjar, el vi A PUNT.

Bouquet d'Aromes

Fa uns quants dies que tenim el vi A PUNT al Bouquet d'Aromes del carrer Loreto de Barcelona. Ahir, cap al migdia em va trucar un amic i em proposà d'anar a dinar plegats. Ho fem sovint i sóc jo el que busca el lloc, perquè "tinc interessos en el sector". Érem a prop, a Les Corts i vaig aprofitar per anar-ho a descobrir (sempre hi havia anat per xerrar amb el Toni però mai hi havia menjat).


El Bouquet d'Aromes és, inicialment, una botiga de vins amb un catàleg extremadament extens, sense que això signifiqui, en cap cas, un allunyament del sentit comercial. A les prestatgeries hi ha de tot i, sobretot, una selecció de vins catalans actualitzadíssima i plural que permet resseguir el nostre mapa vitivinícola a través de les propostes més autèntiques i serioses. Encara amb una curta esperiència, el Toni em va parlar, ahir, de la bona acceptació que està tenint el vi A PUNT, i especialment el blanc, el SINE, la nostra Garnatxa Blanca que, com hem dit altres vegades, pateix, com a varietat, d'un enorme desconeixement entre el gran públic (efectes de la comunicació, de la història i de la distància). És un vi que genera passions entre els habituats, per la complexitat i la personalitat que ens expressa, però s'ha de conèixer. Al Bouquet d'Aromes n'hi ha, de senzilles i d'importants, de joves i de criades, la nostra i el Quintà de la Bàrbara Forès, un dels cellers més fins de la Terra Alta.


Però en aquest bouquet hi ha pòsit: és fruit dens i poc filtrat. En els cursos de tast el Toni trasllada als clients els coneixements de sumilleria que porta més enllà de l'habitual tècnica descriptiva per aproximar el vi al menjar. Els vincles familiars amb la cultura francesa l'han dut, provablement, a entendre el vi i el menjar com un tot indissociable. El treball de maridatges que ens ofereixen, que eleva el vi a la categoria de cultura i el deslliura d'un estigma alcohòlic massa extès, és un plantejament que ens el fa gaudir.


I és el que ens ofereixen diàriament: hi ha un menú - maridatge, en el que cada plat va acompanyat d'un vi que hi armonitza adequadament. És una proposta que sorprèn per la seva qualitat i que, per menys de 15 € ens permet dinar immillorablement bé i conèixer un catàleg de vins que altrament ens serien estranys. Així, escrit, sembla normal, però és extraordinari, perquè el preu i la circumstància està adaptada a la quotidianitat urbana. Ahir hi vaig descobrir un Blanc de Pacs, de Parés Baltà que té una imatge molt moderna i extremada, atractiva, però que per mi sempre havia sigut això, una imatge. La floralitat d'aquest vi la base del qual és la típica penedesenca de Xarel·lo, Macabeu i Parellada em sorprengué. Fins al punt que n'indagaré les opinions enològiques.


Quan passeu a prop del Bouquet d'Aromes fareu bé de deixar-vos-hi endur!

Necessiteu una nevera pel vi?

Els de (+) més del Passeig sortegen una nevera per vins. Hi trobareu el vi A PUNT, també.

Una estona al "Maestrazgo"

Dissabte passat vaig ser a la Gran Bodega del Maestrazgo fent una degustació del vi A PUNT. Ja ho hem fet altres vegades, però tinc la impressió que aquesta mena d'accions van molt bé: són una manera directa de promoure el producte, i la marca, el missatge -del vi de qualitat per la quotidianitat. Hi ha clients repetits, són habituals; i amb aquests ens retrobem. És bonic. I hi ha clients nous, nous en relació al vi A PUNT, és clar! la Gran Bodega del Maestrazgo, un establiment de barri que ja hem descrit en alguna altra ocasió, és una part de l'ànima del barri de La Ribera de Barcelona. Perquè fa quasi setanta anys que és obert i, doncs, els lligams amb el veïnat són estrets. Les botes de vi a doll (en despatxen entre 3 i 4 mil litres a la setmana...), unes prestatgeries que aguanten ampolles i anys, caixes pertot arreu... A la Sílvia Moliner, que junt amb el seu germà, el Josep, s'ocupen del negoci des de fa dos anys, potser li agradaria modernitzar-ho tot una mica. El Josep deixa dir, perquè sap el que costaria, i però, perquè és conscient, d'alguna manera, del valor estètic d'aquesta antiguetat acumulada. Un dissabte al matí, com la setmana passada, entre el gruix del públic que apareix a la botiga, a més dels consumidors de vi de cada dia, els de l'aigua, els de la cervesa, el sifon i tota mena de consumibles, hi ha un públic tranquil, que es passeja, i que hi vé expressament; precisament per gaudir de l'ambient. S'hi passen una estona. Volen comprar unes ampolles de vi. Busquen consell. Els agrada el tracte que reben i, segurament, els estimula veure la transmissió generacional d'un estil comercial popular, que les circumstàncies i els temps aboquen a la desaparició. Hi ha, crec, un cert romanticisme en aquests clients de dissabte. El que compren ho podrien trobar a altres llocs, però baixen fins al Baix de Sant Pere perquè s'hi troben bé. Recordo que amb un grup de dues o tres parelles vaig estar parlant-hi una estona, especialment amb una noia que era filla de Gandesa i que es va interessar molt pel SINE, la nostra Garnatxa Blanca. Lògic.
A la Gran Bodega del Maestrazgo hi ha tota la història del vi (la del país), i en general hom en surt satisfet, tant si busques una barreja de vi a doll, una ampolla de xampagne (del francès), com si necessites una ampolla de les que ha recomanat el Gorgori a la televisió.

Xarcuteries

A vegades Barcelona es fa petita. Avui a la tarda he anat a veure el Josep i la Rosa del Pa i Trago del carrer Àusias Marc (al costat del Passeig de Sant joan) i la conversa ens ha dut a repassar la llista de clients del vi A PUNT que comparteixen la idiosincràcia d'aquest establiment. Entre ells es coneixen; fa molts anys que atenen una clientela similar i és que, segons què m'explicava la Maria Teresa Hom, de la formatgeria del carrer Aragó, "les xarcuteries feien el menjar" i això va esdevenir una característica del gremi i de la ciutat. La Rosa del Pa i Trago, que va heretar el negoci dels seus pares, ha recordat a la Teresa Hom i a les seves germanes, la Nuri i l'Anna Maria, que regenten l'altra botiga de la família, la Xarcuteria HOM del carrer Provença. Una vegada es van trobar a Noruega, en un viatge d'oci. Jo els he parlat dels pares, perquè fa `pocs dies vaig conèixer el Maties Hom, que acostuma a ser a la botiga i és molt apreciat pels clients. S'inicià en l'ofici com aprenent a Can Ravell, potser la xarcuteria més emblemàtica de Barcelona. Hi ha una generació de xarcuters, que ens hem anat trobant i que ens han acollit molt bé que han fet un camí similar (els Nebot del carrer Còrsega, entre Sardenya i Nàpols, i de Mallorca amb Casanova; o el Manel Saez del Gallfer, de la plaça de la Sagrada Família). Fent memòria, també m'ha parlat del germà Hom, que feia pastissos de formatge (encara els fa, em va dir la Teresa: ella en ven). Ells són Mestres Formatgers i fa uns quants anys, quan tingueren l'energia per impulsar aquest tipus d'associacions professionals, coincidiren amb un grup de col·legues que, units per una tradició professional i pertanyents a una mateixa generació, feren la renovació de les botigues, modernitzant els establiments que havien heretat dels seus pares, en la majoria dels casos. Hem parlat del Carlos Redón, de la cruïlla de Balmes amb Rosselló, a la sortida del ferro-carril, del Ferran, que des de fa deu anys, des que van tancar el mercat de Santa Caterina per fer-hi reformes, són a la cruïlla de Pau Claris amb Diputació... Tots fan menjar per emportar, com ells. M'han preguntat pel Joan Murrià (l'únic de la llista en el que el vi A PUNT ha quedat fora, de moment). Fa temps que li han perdut la pista, però era líder entre els formatgers i els cellerers, juntament amb el Toni Falgueras, del Celler de Gelida (que sí que ens té el vi).
El vi A PUNT ha entrat bé a aquest tipus d'establiments i els clients, que tal com em deia el Josep Ravell "es fien de nosaltres", agraeixen la recomanació que els fan dels productes. Hi ha uns altres establiments, més moderns, apareguts en els darrers anys, més vinculats a la nova generació de productes, els internacionals, els elaborats, els delicatessen... com la xarcuteria + del Passeig, de Sant Andreu; o La Cava Ibèrica, del número 145 de la Diagonal, al Poblenou; o la botiga restaurant de Cal Lluís de la Barba, al carrer Marià Aguiló, al davant de Can Felipa; o la xarcuteria Can Recasens, del carrer Llull, a tocar de la Rambla del Poblenou. Són botigues d'avui, pensades i regentades per gent jove, on el vi A PUNT hi encaixa per naturalesa, perquè és una adaptació als costums d'avui. És més normal. Però tant a un lloc com a l'altre, tant als establiments moderns com als més consolidats hem tingut una bona acceptació: els clients han rebut molt bé la nostra proposta de portar vi autèntic i agradable en un format pràctic, que permet disposar-ne fàcilment i amb garanties de conservació. El vi del Priorat o el de Gandesa, els vins de Tarragona, en definitiva, sempre havien arribat a Barcelona, hi ha una tradició que ens avala. Nosaltres volem actualitzar-la dignament.

pròximes degustacions del vi A PUNT

La Cava Ibèrica. Divendres a la tarda serem en aquesta botiga-celler de l'avinguda Diagonal. És al número 145, just al costat de la Rambla del Poblenou.

Gran Bodega del Maestrazgo. Dissabte al matí farem una sessió de degustació per als clients d'aquesta bodega del número 90 del carrer Baix de Sant Pere, a prop de l'Arc de Triomf. El Josep i la Sílvia tenen molta animació a la botiga els dissabtes, especialment a partir de les 12hs., quan la clientela torna del mercat de Santa Caterina.

Xarcuteria HOM. En aquest inici de temporada, després de les vacances d'estiu, hem fet unes quantes degustacions a la Xarcuteria HOM del número 79 del carrer Provença. Diumenge, coincidint amb la festa major del carrer, tornarem a donar a tastar el vi A PUNT a la clientela d'aquest establiment de fort arrelament al barri.

20è aniversari del Celler d'Osona

El Celler d'Osona, del que he fet una sèrie de comentaris, perquè a més de ser un dels primers punts de venda del vi A PUNT ha resultat un espai d'interlocució interessant i enrriquidor, ha celebrat el vintè aniversari.

Els amics varen sorprendre a la Lurdes i en Miquel, l'alma mater de l'establiment, amb una festa a la mateixa botiga.

Felicitats!!!

Per cert; la Revista Gastronòmica de Catalunya reprodueix, justament en el número d'aquest mes d'octubre, una entrevista entre el Josep Trallero i en Miquel Bofill. En reprodueixo l'entrada perquè en Trallero, el viticultor del Serrat de Montsoriu fa un retrat del personatge.

Cal Sardà de Capafonts

Ahir al vespre em vaig recordar d'un establiment atípic que ens té el vi A PUNT. És la carnisseria de Capafonts, un poblet de les muntanyes de Prades, a l'interior de Tarragona, al Baix Camp, entre el Bosc de Poblet i la parc natural del Montsant, en el que vaig créixer als estius de la infància i en el que m'hi perdo de tant en tant, a la casa que hi havia adquirit el meu avi.
Me'n vaig recordar perquè em va telefonar un amic i em va explicar que els mals de panxa que feia temps que l'inquietaven han desembocat en un diagnòstic clar: és salíac, i ha d'evitar tota mena de menjars, "salxitxes" incloses. Es veu que moltes de les que hi ha al mercat porten farines, i els salíacs han d'evitar-la de totes totes.
Em va venir a la memòria l'obrador de l'Albert Sardà. Mata els dimecres, a l'escorxador d'Alcover. Abans, quan jo era petit, ho feia allí mateix, però Sanitat li ho va prohibir fa uns quants anys. Ell i uns quants companys que segueixen el mateix estil de producció d'embotits es troben els dimecres al matí a Alcover i els arriben els porcs que han sol·licitat, sencers. Coneixen la granja, del Pla de Santa Maria i el pinso que els donen (se'l fan ells). D'aquesta manera poden assegurar-se que la sang, per exemple, està en perfectes condicions...
Tot això, l'Albert m'ho explicava mentre desfeia una canal i l'Anna Maria, la seva dona, feia llangonisses a la màquina amb l'ajuda d'un nebot.
Aquest tipus d'establiments són atípics, perquè fan les coses segons un procediments absolutament autèntics i artesanals, sense trampa. Avui és difícil de trobar aquesta mena d'oferta, perquè les exigències comercials i d'abastament dels mercats han obligat a desenvolupar processos industrials en els que aquesta autenticitat es perd necessàriament i, a vegades, el producte esdevé tota una altra cosa.
En tot cas, si us perdeu per la zona (actualment, el seu interès natural ha fet desenvolupar una bona oferta de turisme rural a base de cases, albergs i un hotel), sapigueu que a Cal Sardà hi trobareu el vi A PUNT i llangonisses autèntiques, que faré tastar al meu amic salíac de Biskaia el dia que vingui a veure'm.