Porrera és una festa oberta

El Tasta Porrera de dissabte se'm va confirmar com una festa (a salvaguardar). És la impressió que me'n vaig endur i és el que explico a tothom. Amparats per aquesta nova idea de la DOQ Priorat que pretén potenciar el "vi de vila" els 18 cellers de Porrera s'han posat d'acord per organitzar una jornada de tast oberta i popular. I el caire que està agafant és immillorable: la plaça de Catalunya plena de gent (la derivada comercial són els restaurants plens, és clar), com un eixam d'abelles a la mel, al voltant d'aquest vi potent i llaminer, i durant quasi quatre hores, tot i la pluja, tot i el vent, que accentuava la sensació d'un fred nou, sobrevingut, que inaugurava la cara hivernal de la tardor...
Sense els encotillaments que sovint acompanyen el vi, amb una gesticulació lliure i poc ordenada, hi vaig veure un públic heterogeni, divers, al qual algú havia advertit que això de Porrera promet. Havia corregut la veu; només arribar per la carretera de Torroja ja vàrem veure que hi havia molts més cotxes que l'any passat. Hi havia experts? i afeccionats? Sí. En vaig reconèixer força, dels uns i dels altres; però sobretot hi vaig veure gent que, vinguda de prop i de lluny (de Catalunya majoritàriament) havien vingut a passar-se-la bé!
Perquè, tal com pretenen des de l'associació de cellers, és una ocasió immillorable per aproximar-se a un segment del catàleg del Priorat, amb les seves particularitats (la Carinyena de coster és dominant en els cupatges d'aquest poble amagat i de forta pluviometria, relativament). Però hi vull insistir: l'estil de la cita, que algun especialista ens hauria d'il·lustrar sobre els mecanismes de psicologia social que hi influeixen, ho converteix tot plegat en un pol d'atracció; i la intel·lectualització del vi queda en un segon pla, sense renunciar-hi, però sense que impedeixi gaudir-ne.
El desordre és absolut, la llibertat és total. L'únic element de cohesió és una taula llarga, gran, darrere de la qual els elaboradors s'afanyen a servir un raig de vi a les copes d'un públic interessat que, a poc a poc anirà entrant en un estat de simpatia general remarcable. Les converses a part, les reunions improvisades, l'intercanvi de números de teléfon i d'adreces, professionals i privades... l'espai social obert és ric i atractiu: els vins de Porrera en són el nexe (alcohòlic).

El pes de la tradició ha influït en el manteniment d'un calendari festiu que abans es justificava per la finalització de la verema i l'arribada del vi novell. Ara tastem anyades anteriors i, però, sobretot, tenim ganes d'anar a Porrera.

Pedralets

foto Jordi Castells

Dissabte vaig anar a conèixer el David Masdeu de Pedralets. Feia temps que el Jordi Castells me n'havia parlat. De fet, a primers d'agost ens vàrem veure al Firagost i me'n va regalar una ampolla. Ens la vam beure un vespre d'estiu a Vilabella. Aquella primera ampolla em va semblar correcta, un vi afinat i d'una tanicitat dolça. El Jordi m'és un entusiasta i darrerament m'hi ha insistit. Vaig resoldre que el millor seria que me'n presentés el responsable. Crec que darrere dels vins hi ha persones, que tenen coses a dir, que el producte és una expressió del terreny i de la seva gent, i que moltes vegades el context ens ajuda a entendre'l.
Dissabte teníem previst anar al Tast de Porrera, i vam aprofitar el viatge. A primera hora vam quedar a Gratallops, al carrer del Piró. Només aparcar el cotxe vaig preguntar a un xicot que s'estava al carrer, més o menys al punt que el Jordi m'havia indicat. Era en Francesc, el soci del David, que va baixar les escales amb una garrafa a la mà, i sense deixar-la en cap moment em va ensenyar el celler. De seguida va estar vist: hi ha pocs metres quadrats i en David i en Francesc s'hi esplaien poc perquè la vinificació la lidera la Roser, l'enòloga, que era fora. Em van explicar el seu plantejament, que és molt clar: fa 10 anys que van decidir vinificar, molt il·lusionats però sense massa intencions comercials, els seus millors raïms, els de les vinyes velles que havien plantat els seus pares (s'enorgulleixen d'haver fet les primeres proves amb la Cabernet).
I els vaig demanar que m'ensenyessin la finca. Pedralets surt d'un amfiteatre de la muntanya, a tocar del poble, que mira a l'Oest. És una finca assequible, comprensible; des d'un extrem que forma un balcó natural vàrem observar-ne els límits. Des d'allí vam entrar en detall. La tardor ajuda a diferenciar les varietats: a l'obaga, mirant al Nord hi ha aquests cabernets vells i la Garnatxa. Al sol, encarada a Sud hi ha la Carinyena (Samsó), amb les fulles envermellides: és una varietat interessantíssima, sobretot si s'estressa. En tenen una parada de vella que els proporciona subtilitat. Ho saben perquè tenen la regla de vinificar per separat i després fan el cupatge, al final del procés. Amb la Roser tastarem les botes i confirmarem aquestes sensacions que al David i al Francesc els agrada identificar amb cada parcel·la.
Parlant-ne, a la vinya, s'entreveu l'emoció d'un viticultor que coneix cadascun dels seus ceps (el Priorat és així, dur, sec, aspre, sinuós,... i petit) i que espera redescobrir cada racó de la finca dins l'ampolla.
Sense obrir cap ampolla ens en vam anar cap a Porrera. Ahir, a casa, en família, vaig tornar a tastar el Pedralets, a consciència, posant-hi imatges recents i persones; i després d'una entrada suau i dolça, com la que recordava d'aquella ampolla de l'agost, atent a l'evolució que el vi havia de fer a la copa, a poc a poc vaig anar descobrint unes notes fines d'anissats (ginebró?). Crec que darrere del Pedralets hi ha una base de fruita honesta que s'expressa amb una fina subtilitat. Al davant hi ha un vi agradabilíssim de qualitat indiscutible.
En David me'n va donar un parell d'ampolles que he repartit a Barcelona, per donar-lo a conèixer.

i al Montsant..., arriva La Trinca!

Perquè aquests dies, després de la verema, i abans del Nadal (comercial), l'agenda dels cellers s'atapeeix. Tothom té compromisos. Acabo de parlar amb amb el Marc, de La Garriga, que estava convidat al 20è aniversari del Sant Pol, de la Carme Ruscalleda i va haver de sacrificar l'excursió al Priorat (ja vindrà a Porrera si tot va bé). L'Anna dels 5 Titius d'Olot també s'havia compromès amb una demostració de productes a Girona. El Miquel Bofill xerrava a una sessió sobre el comerç del vi que havia organitzat la revista Cupatges... I tot i així, a Torroja érem una pila. Però al costat mateix, a Falset, es presentà el nou accionariat de Laurona. Des del pati de Cal Compte vegérem passar tres helicòpters. Coses que passen avui al Priorat. Ves per on! Els del Diari del Priorat, que a la tarda vingueren a conèixer els productors estrangers de Torroja, m'explicaren que havien fet un tomb pel cel de la comarca, des de Falset a La Figuera, per anar a veure la vinya de L'Espectacle, amb els nois de Canet.

El celler Laurona, que ha encapçalat enològicament en René Barbier i el Fernando Zamora (i seguiran ocupant-se'n) passa a mans del Josep Maria Mainat i del Toni Cruz com a accionistes principals.

El seu desembarcament al Priorat administratiu (Denominació d'Origen Montsant en aquest cas) és, en tot cas, una dada que confirma l'interès per aquest territori. I una promesa per als nostres vins? Qui ho sap? Arriva la Trinca, Au vinga, vinga, vinga!

Tast de Vins a Torroja

Dilluns vaig ser a Torroja (del Priorat). El Dominik Hubert de Terroir al Límit ens hi havia convidat, fa tres setmanes, llavors de la tertúlia de l'Ateneu. És evident que aquest xicot, amb la seva flema, el seu apassionament i la fermesa amb la que expressa la seva implicació al Priorat, ell que és d'origen alemany i que creu que és allí on podrà acostar-se millor a l'excelència, ens va provocar un interès especial. Perquè tot i ser dilluns, 8 dels habituals de la tertúlia ens agafàrem el dia per poder assistir a la seva festa de la verema.

En aquestes dates les cites vitivinícoles sovintegen (ja he rebut la invitació per assisitr a la festa de Porrera de la que l'any passat vaig tornar molt convençut). I encara que en aquests tastos d'avui el que se serveix és el vi d'anyades comercials (anteriors), la justificació de la collita és una excusa per convocar els amics i els coneguts al celler.

Els de Terroir al Límit i el Trio Infernal, en Fischer, en Gerin i en Combier, aquests altres estranys actors del Priorat ens oferiren un tast a Cal Compte. Des del pati d'aquest allotjament rural d'un encant difícilment igualable es veu la cinglera del Montsant i els turons de L'Arbossar, els Dits del Terra, Les Manyes (fou el vi que em captivà, per sobre de tots), o Les Tosses.

Prop de 100 persones (hi vaig poder veure el Quim del Mut, el Chef dels Dos Palillos, el Jordi de La Cullera de Boix...) s'hi arrauliren i xerraren unes hores amb una copa a la mà i el Priorat al fons (és l'efecte de Cuvée 3000, que distribueix aquests vins i que té la capacitat de transmetre'n la seva imprtància). Hi hagué temps per discutir i per comparar, per entendre en definitiva la tipicitat prioratina i el treball que un celler i l'altre ens ofereixen. "Uns vins fins i subtils, de forta originalitat", em deia el Carles, una estona que tastàrem juns el catàleg de Terroir al Límit, "i potser, per això, són massa difícils de classificar en el mercat del vi globalitzat" (és un avantatge o un problema?). El senyor Manuel Duran, defensor aferrissat de la varietat com a signe d'identitat d'un territori, volgué conèixer de prop aquest projecte pel que ja expressà el seu entusiasme a la sessió que férem sobre el Priorat.

Els vins del Trio, en general agradaren, especialment les carinyenes del 2/3; però també el Trio del 2004, i el del 2003, més confitat i lleument oxidat però d'una fragilitat que captiva. El taní de tots els vins del seu catàleg és dolç i llaminer i el RIU, aquest vi més jove, fresc i apte per a tots els paladars s'endugué més d'un elogi: és important que al Priorat hi hagi vins assequibles i que al seu torn conservin la marca de la zona i del celler, i en aquest cas es confirma.

Tot d'un plegat la festa prengué un altre caire, més lúdic de fet, més popular, menys professional (sé que a la Cesca li hauria agradat que l'ambient del matí es mantingués a la tarda, perquè és enòloga i el tast l'apassiona), i ens n'anàrem al jardí del poble, a una plaça oberta a l'aire lliure on se serviren costelles i llonganissa, pa (boníssim) oli i vi a dojo. Per allí corregueren ampolles de terroir al Límit (del Torroja, sobretot), les del Trio del Priorat, i les del Trio de Côte Rotie; i també en tastàrem d'altres: l'alcalde de Torroja ens n'oferí de les seves, hi hagué un Mas Saura i d'altres que degueren passar-me desapercebuts; i fins saltàrem a la Conca de Barberà amb les vins del Joan Ramon Escoda, que hi era i els deixà per tastar.

La música, eclèctica i internacional com els mateixos protagonistes de la festa convertí aquesta albareda de Torroja en un espai de llibertat colonitzat per uns urbanites engrescats.

Jo, cansat d'una jornada llarga i alcohòlica, em vaig endur "la colla" a trepitjar una vinya costeruda, camí de Miserere, que em té robat el cor. Un gest de darrera hora per acomiadar-nos abans de tornar cap a Barcleona.

Concert entre tines i mànegues

Pels que sigueu per allà baix, avui al vespre hi ha un concert experimental al Celler del Masroig.

La setmana passada, mentre envasàvem, el bodeguer em va comentar que el divendres haúrien de dedicar-se a endreçar, perquè dissabte hi ha concert. En motiu de la Fira del Vi de Falset, al soterrani del celler s'hi oferí una exposició d'art contemporani, i els organitzadors, mentre feien els preparatius ensopegaren amb una jornada d'embotellat. Sembla que el soroll de la màquina i el dringar de les ampolles els suggerí alguna cosa i ho enrregistraren. Ara, avui, en el mateix marc, oferiran música en directe. Un experiment dels que acostumen a generar perplexitat als autóctons però que projecta el celler i el món del vi cap a segments socials que sovint en són molt lluny.

re-enamorar-se del vi

Ahir, tal com anunciava, vaig ser a la Terra Alta amb un amic i amb una gent de fora. I vaig tornar a convèncer-me, si calia, de què el vi ha de ser a la nostra taula de cada dia.
Una hora amb el Joaquín, el bodeguer de la Cooperativa de Gandesa (el Joan Maria, l'enòleg, s'havia agafat vacances per anar a Roma), tres hores amb el Mesies d'ecovitres, el celler ecològic de Villalba dels Arcs, i una estoneta amb el Josep Maria Anguera de l'Heravi de Vinyes d'en Gabriel de Darmós, al Montsant, me'n van donar els motius.
El Joaquín, que estava envasant, va deixar els companys i ens va fer un tomb pel celler. Se l'estima. Se n'estima les innovacions, la nova embotelladora, la darrera inversió que han fet, o el nou equip d'estabilització. Però també explica amb molt de detall el procés de selecció de verema, la clau del bon nivell que assoleixen els vins del celler de Gandesa. I així mateix, amb el mateix orgull, ensenya l'antic edifici, de César Martinell, aquesta "Catedral del Vi" considerada una de les meravelles de Catalunya i que, a més de constituir un monument arquitectònic sorprenent, és una mostra de la innovació tècnica aplicada a la vinificació de primers del segle XX. I allí, en un racó, té un dipòsit de 25.000 litres d'una mistela que causa molt bona impressió a tothom. Ell n'és l'encarregat i també n'està orgullós. Però el millor és que pot estar-ne!
Havent quedat amb el Mesies, haguérem de despedir-nos del Joaquín més d'hora del que tots hauríem volgut. A Villalba, ens esperaven a les dotze, amb una caixa de cireres (ecològiques, com tot el que fan, sense caire "calibre", però molt bones). I ens n'anàrem a veure les vinyes, les de la vall, els primers cabernets de la zona, els cabernets emparrats, i les garnatxes i el morienillo de la Magdalena. Pel Mesies la vinya i la feina d'interpretació de la planta i de la seva adaptació és el més important. A primers dels noranta s'imbuí de la ideologia ecològica i ara ja n'és un representant important. Ell i les seves vinyes són una demostració d'èxit d'un model de viticultura que en el fons reivindica una manera de fer antiga i lenta de contacte amb les plantes, per conèixer-les i adaptar-s'hi segons les necessitats que van manifestant. Dues hores a la vinya i una estona de tast al petit celler que tenen sota casa seva, amb el Josep Valiente, l'enòleg que l'ajuda i que sempre que pot s'afegeix a les tasques de promoció dels vins: l'Aspirall (un jove de garnatxes de vint anys), el Catxap, un vi que passa entre 4 i 8 mesos a les botes i que incorpora les garnatxes, les carinyenes, el sirah i el cabernet, expressa maduresa de fruita i és llaminer; i el Gran Gotanya, on predomina una garnatxa vella de forta concentració i d'una finura i una acidesa rellevants. Vam xerrar, vam tastar de les tines, vam tastar les ampolles de l'anyada 2006, i vam baixar al soterrani a tastar les botes que guarden els vins del 2007 i del 2008 en fase monovarietal. Tampoc hauríem marxat, però eren les tres de la tarda i patíem per trobar algun lloc obert per anar a dinar. L'expectativa era baixa. Ens recomanaren que anéssim al "moderno" (l'únic del poble?) i férem un descobriment. Resultà ser el restaurant guardonat amb el tercer premi del Carta Vi d'enguany (les millors cartes de vins de Catalunya) i, però, sobretot, m'impressionà la bona disposició i encara més la cuina que ens oferiren (a les quatre de la tarda vam repetir de conill!!).
De tornada, i havent-se fet tard, varem haver de renunciar a la visita al Viver d'empreses vitivinícoles de Barberà de la Conca (ho farem un altre dia), però passàrem a saludar el Josep Maria Anguera a Darmós. El vam trobar lligant ceps de sirah, a una vinya jove que ha plantat al costat del celler. Una vegada més, vam tastar l'Heravi i la seva carinyena concentrada. Impressionant.
El viatge de tornada tranquil: les carreteres eren buides. El personal estava preparant-se per veure un apassionant partit de futbol que va acabar bé.
El resum del dia va ser la passió que ens van transmetre tots els nostres amfitrions. Sense grans reconeixements (algun dia els haurien d'acabar tenint) fan allò que els agrada: treballar pel vi, uns al celler i els altres a la vinya, o al celler i a la vinya; i al cap d'unes hores se t'encomana i entens el vi com un element que ens és propi i pròxim.

Clot de les Eres

Clot de les Eres és el primer vi d'un amic, i estava esperant a tenir-ne unes fotografies per presentar-lo però aquest matí m'he vist impulsat a parlar-ne a resultes d'una pregunta de l'Àlex Duran a la xarxa de Somni sobre la sempre polèmica discussió sobre les varietats autòctones. Ho reprodueixo (i quan tingui les fotos ja en faré una altra entrada i una nota de tast):
Jo, tal com diu l'Àlex, sóc dels que massa vegades m'he apuntat a la defensa de les varietats autòctones amb els exessos que això comporta. Dissabte passat, per exemple, va venir a veure'm un amic per tastar el seu vi. És un enòleg amb una trajectòria interessant però sempre ha treballat a altres cellers i feia dies que m'anava al darrera per tastar el seu Merlot del Clot de les Eres. He de reconèixer que l'apreci que ens tenim em va predisposar positivament. Altrament, si n'hagués desconegut el productor, provablement hauria menystingut un vi de la Conca de Barberà fet de Merlot. És un prejudici que tinc incorporat. El resultat fou la descoberta d'un vi molt ben fet, molt equilibrat i amb molta personalitat. Seguiré de prop l'aventura del Carles Figueras per adhesió personal però també perquè el seu primer vi ja m'ha convençut molt. I és un Merlot de la Conca de Barberà.

el Trepat com a identitat

La setmana passada, dimecres, a quarts de dotze de la nit, quan tancàvem la tertúlia sobre el futur de la Denominació d'Origen Conca de Barberà, el senyor Manuel Durán i Samaranch, assessor comercial d'empreses vitivinícoles i conegut per les seves opinions sobre la importància de les varietats autóctones, es despedí afectuosament del Carles Andreu, president del Consell Regulador, tot animant-lo a continuar amb la seva tasca en el desenvolupamentent del Trepat. Perquè en aquesta sessió, des del punt de vista dels vins, el Trepat fou un protagonista exclusiu.

El Trepat és una varietat local que quasi només es troba a la Conca de Barberà, de la qual n'hi ha 1.000 Has. plantades i que degut a la seva acceptació en el Consell del Cava per a produir espumosos rosats se n'ha assegurat la seva continuïtat. De fet, a vegades, hi ha varietats mig perdudes a les quals es recorre per marcar identitat que compten amb molta menys producció de la que hi ha de Trepat.

Habitualment s'ha usat per a fer vins rosats, com en el cas de la Cooperativa de Sarral, de la qual el Miquel Cantó, l'enòleg del celler, ens en presentà el Portell 2008, un vi fresc, amb unes primeres notes olfactives de fruita vermella i un final cítric en boca, lleuger i fàcil de beure que plagué a tothom. El carbònic dissolt que acumula, accentuador de la frescor i marcant la seva joventut va ser objecte d'algunes preguntes interessants, perquè varen posar de manifest l'heterogenïtat del públic assistent a aquesta sessió de les Presències del vi a l'Ateneu.

El segon vi que vàrem tastar fou el blanc del celler Carlania Viticultors. Els seus responsables són el jordi Miró i la Sònia Gomà-Camps, i són a Barberà de la Conca, un poble amb molta història (dóna nom a la comarca) que acull un projecte innovador, un viver d'empreses vitivinícoles: l'Ajuntament de Barberà va impulsar fa tres anys aquesta iniciativa que consisteix en una plataforma de llançament de petits cellers que individualment ho haurien tingut massa difícil per assumir les inversions necessàries. El viver està allotjat a l'antic celler de la cooperativa i acull cinc joves elaboradors que estan començant a presentar els seus vins al mercat. El Trepat, en aquest cas, està vinificat com a vi blanc i contribueix en el cupatge amb un 30 %. La resta és de Macabeu, una de les varietats blanques més implantades a la Conca on, com a les comarques veïnes de Tarragona i el Penedès, tal com poguérem concloure de les xifres que ens aportà el Consell Regulador, predominen les varietats destinades al Cava. El Carlania, en referència a la zona del Carlà, que era una figura medieval que s'encarregava de les terres del senyor en la seva absència, és un vi blanc de Macabeu i Trepat fermentat en bota i, per tant, en sí mateix una curiositat interessant. És llarg i amarg, amb un post-gust lleugerament licorós que mereix una atenció especial.

I de també de Trepat vàrem tastar el vi negre del Carles Andreu, una altra curiositat que parla del treball de recerca de la varietat que identifica la comarca i la Denominació d'Origen, perquè el que habitualment se n'espera són els rosats. La feina d'aquest celler, buscant el punt òptim de maduració del raïm, ha permès obtenir la suficient matèria colorant per oferir-nos un vi negre que que ens resulta molt sorprenent. És un vi fi, perfumat i subtil que ens trasllada a uns paisatges diferents, perquè la tipicitat pot sorprendre'ns amb un munt registres encara desconeguts.

La Conca, una regió vitivinícola important en la que Torres cull els raïms dels seus vins més cars (Grans Muralles i Milmanda) és un paratge natural inigualable i amb un enorme potencial enoturístic. En vàrem parlar, perquè Montblanc, el Monestir de Poblet amb més de 180.000 visites anuals, i els propis cellers, entre els que hi ha una sèrie de joies del modernisme, són un reclam que ja s'usen però que s'haurien d'acabar d'integrar en una oferta cada vegada més sol·licitada: el públic interior i també l'internacional, que arriba a un territori amb l'ànim de conèixer-lo des del seu vessant més autèntic, vol veure'n els monuments però també la seva gent, i sobretot quan se li pot oferir un producte autòcton i amb identitat.

sobre el NOU de +500

El Joan Nebot ha fet un article al diari de vi de l'AVUI sobre l'aparició d'un vi de Parellada /Montònega de la zona del Pla de Manlleu, Querol i La Joncosa de Montmell. És el NOU de +500. M'ha semblat interessant, pel projecte que ens presenta, i per la reflexió que aprofita per fer-nos. A aquesta reflexió voldria fer-hi un comentari que per la seva longitud m'ha estat impossible introduir a la mateixa web del VADEVI.CAT

El meu comentari és per la teva introducció del Joan Nebot, més que pels responsables de la iniciativa, que valoro positivament i que m'interessa, pels meus vincles amb aquesta terra. Crec que el debat sobre l'oportunitat de les Denominacions d'Origen està motivat, com ell mateix apunta, per la discussió de la competitivitat, mentre que la distància d'aquest projecte respecte de les Denominacions d'Origen a les que podrien emparar-se es deu a altres factors: finques repartides entre territoris adscrits a dues o més denominacions d'origen (la Penedès i la Tarragona fan frontera allí), la graduació alcohòlica de les parellades de la zona, inferior a la generalment admesa per als blancs tranquils; i un projecte específic, més específic que el de les pròpies denominacions d'origen, precisament. Res a dir, sobretot perquè del que diuen els seus estatuts el que es desprèn és respeccte i passió pel seu territori, que tot i ser un valor creixent, necessita moltes adhesions.

Masia Serra

Fa setanta anys de l'èxode republicà. Milers de catalans, amb poc més del que duien a sobre, fugien del seu país, muntanya enllà, un hivern nevat de 1.939. A peu, travessaren els passos fronterers. S'escapaven d'una tragèdia i anaven cap a una gran incertesa que en molts casos fou cruel.
Això em vingué al cap el dilluns passat quan, convidat pel Carles Portell, el sumiller de Grand Cru de Girona, vaig anar a passar el dia en un d'aquests indrets de frontera. El meu origen tarragoní m'ha allunyat del coneixement de detall del país enllà de Barcelona, i aquesta visita a les Alberes, a l'extrem nord del territori, em feu viatjar mentalment per l'àlbum de fotos de la història. Què hi farem?
Anàrem a Cantallops. El Jaume Serra havia convocat una colla de sumillers i companys del sector per tastar les anyades del Gneis, el seu vi principal. És un vi de guarda, estructurat, del que ara mateix al mercat se'n pot adquirir el 2002. I vam discutir sobre la idoneïtat de recuperar una mica el calendari, perquè si bé els vins tenen el seu curs, és cert que les modes afecten al comerç: el mercat està ple de 2005 i tot l'anterior (amb l'excepció d'una certa estima popular pel 2004) sona a vell. Són afers dels quals val la pena discutir una estona, veure'n l'escala de grisos. I crec que cap a quarts de vuit, quan feia més de vuit hores que érem en aquella cabana de la muntanya, en Jaume s'hagué fet una idea de l'oportunitat de cadascun dels vins que gruarda al celler. En definitiva, aquests diversos Gneis, tots fills d'una finca molt particular, de vinyes que els seus pares van plantar l'any 1.961 i que expressen estructura i subtilitat, són diferents i interessants per sí mateixos, i provablement requereixen que algú els expliqui, però això és propi dels vins dels quals n'hi ha dues, tres o quatre mil ampolles.
Abans d'endinsar-nos en aquesta mena de discussions sobre els matisos i les diferències entre l'atractiva sobremaduració del 2.003 i la subtilesa intel·lectual del 2.004 vàrem anar a conèixer el celler i vàrem tastar totes les tines: la Garnatxa Blanca que forma la base del Ctònia, el Cabernet, el Marselan, el Cabernet Franc, la Garnatxa negra... ah! i una bota del segle XIX que guarda les mares de l'INO, el vi dolç de la família. Aquesta només la vam olorar.
El Jaume, que va estudiar enologia a la Universitat Rovira i Virgili, va iniciar l'activitat al celler el 1.995 i a poc a poc ha anat donant forma a un projecte que contribueix a posicionar l'Empordà com una terra de vins importants.
A la cabana, en un ambient extremadament recollit, vàrem gaudir d'alguns privilegis que es donen només de tant en tant. A més dels vins del Jaume Serra varem tastar unes quantes ampolles que havia portat el Jordi Solé que, a més d'ensenyar-nos un parell de coses del Bierzo, modernes, ens va oferir un Marqués de Murrieta blanc, crec que del 70, i un Extrísimo Bach del 71. El primer interessantíssim, lleument oxidat però viu. El segon, també viu, suau, tal com l'havia descrit el Jordi Pujolràs en la tertúlia de l'ateneu de la setmana anterior ("imitant Alella"). En tot cas, dues curiositats enormes, que ens traslladaren a un altre nivell de conversa. El Jaume obrí també una ampolla de Dom Perignon del 2.000 i el Roger Viusà una altra de Drapier. Jo, modestament els vaig ensenyar el QUA.
Passàrem un munt d'hores allí dins. El vi el vam acompanyar amb formatges i embotits, que els vam usar com a aperitiu. Després, contents, i havent-ho discutit tot, el Jordi Solé serví una calçotada. És de Valls, com jo. És amic de mon germà. Havien jugat junts a futbol, però amb mi, com que és de la Colla Joves, com tota la seva família, s'hi havia relacionat poc, o gens; i ens va sorprendre trobar-nos allà dalt. A ell més que a mi, provablement, perquè jo sabia de la seva relació amb el Jaume, que s'ha passat un any i mig treballant a Valls amb temes de distribució.
D'aquesta reunió a cal Jaume Serra me'n vaig endur una forta impressió, com la d'un viatge, ràpid però intens: la concentració va fer que anéssim molt enllà en la conversa i en les relacions en definitiva.

gràcies per tot

Conèixer la Valée du Rhône

La setmana passada vaig anar a Ampuis, al Marché aux vins que fan en aquest poblet de la vall del Roine, a tocar de Lyon. M'hi van convidar els companys de Grand Cru de Girona. Ells tenen costum d'anar-hi i jo m'hi vaig afegir. Un viatge de dos dies, a 500 kilòmetres de casa, ja ben endins de França, per impregnar-se ràpidament de l'ambient dels veïns del nord.

En un territori petit, a les muntanyes que s'enfilen al costat d'aquest riu tant important, s'hi apilen una col·lecció d'Apellations d'Origine Controlées (les D. O. s d'aquí). Hi ha blancs de Viogner a Condrieu, de Marsanne i Rousanne a Saint Joseph, a l'Hermitage i Saint Peray, i Sirah, com a negre, 100 % a tot arreu. De fet, pel que fa al negre, la immersió en la Sirah va ser contundent. Els blancs em van impressionar més, per la seva frescor i per una expressió marcada, impactant...

De fet, però, el que més m'impressionà d'aquest viatge fou la integració del sector en la societat: aquesta fira, amb prop de 80 anys d'història és un centre de comerç de vi importantíssim. Hi ha una enorme quantitat de públic, amateur i afeccionat, però consumidors en definitiva, que aprofiten la cita per adquirir un paquet important de vi. La imatge habitual és la d'un visitant que abandona el recinte amb un carretó ple, amb 10 o 15 caixes. Per la seixantena de cellers que s'hi acullen és un bon negoci. Recordo, d'entre molts, els d'Yves Cuilleron o el d'en GERIN. Jean Michel Gerin, amb vins a Côte-Rotie, a Saint Joseph i a Condrieu, és un viticultor de la regió que juntament amb en Combier i amb en Fischer varen iniciar el projecte del Trio Infernal al Priorat. El dilluns al matí vàrem anar al seu celler a tastar els vins d'ells tres (els d'en Fischer són provençals, d'Aix-en-Provence, i havien d'exposar-se, en tot cas, fora de la fira, igual que els del Priorat, que també els vam tastar, acompanyats del Pep Aguilar, la seva persona de referència a Torroja). Aquest tast a can Gerin va reunir a molts catalans. Jo vaig fer el tast amb el Carles Portell, el sumiller de Grand Cru, i el Xavi Ayala, recentment guardonat amb el premi Nadal de Gastronomia com a sumiller de l'any (aprofito per esmentar el seu bloc de recull dels articles que publica setmanalment a El Segre de Lleida i en el que acaba de penjar el de la fira d'Ampuis, precisament, i que descriu aquesta zona amb un estil molt amè a l'abast de tothom).

La imatge dels viticultors, joves, sopant junts en un restaurant del poble i obrint ampolles excepcionals, plegats (una bona manera de fer-ho, perquè acostumen a ser cares) és un record enlluernador: la fira és un espai comercial que acaba generant espais de reunió i de festa fecunds.

Mosaic al Robert de Nola

Jo? Sóc un xerraire; i poca cosa més!
M'agrada xerrar, de qualsevol cosa i amb tothom.
D'un temps ençà xerro molt de vi, amb tothom.
Però si l'experiència d'ahir m'ha de servir per enrriquir aquest auto-retrat, he de constatar que encara m'agrada més xerrar (de vi) amb les dones.
Era la segona part del tast de Priorats que ens havia demanat el Pep Riu del restaurant Robert de Nola. Aquest per al grup de dones que regularment s'hi organitza. El dia anterior havíem fet els marits i l'endemà les "noies". I m'ho vaig passar molt millor amb les dones que amb els homes. Suposo que hi ha una part de broma, i potser una miqueta de veritat objectiva. Miraré d'explicar-me.
En aquesta ocasió, per parlar del Priorat vàrem escollir el vi d'uns amics, el celler Lipscomb & Tobella, que treballen a Gratallops. El seu vi, el Mosaic, que el Joan Nebot va descriure immillorablement a la seva pàgina de la revista El Temps com "el Priorat més fi", és un projecte jove, amb només tres anyades. Per aquest motiu, la proposta del celler fou un tast vertical: el 2003, un vi madur, lleugeríssimament envellit, afinat i molt expressiu, subtilment, que sorprèn per la seva fescor, per la seva vivacitat en una anyada que va destacar per una calidesa excessiva; el 2004, llaminer, de fruita del bosc lleugerament confitada; i el 2005, semblant de color i de força, però jove, astringent, una mica raspós a la llengua i menys expressiu encara. De 2003 els en queda molt poc, el 2004 és el que estan comercialitzant, i el 2005 el vam tastar encara sense etiquetar. Perquè la línia del celler és la de presentar-nos els vins "acabats", o a punt de consum.
I va anar bé o molt bé. La introducció general sobre el Priorat va ser ben rebuda. Em va semblar que els ulls de la Núria, per exemple, de la Rosa Maria, de la Cesca, de la Maria, de l'altra Maria, i de totes en general expressaven interès. I això, insisteixo, anima el xerraire (és la part objectiva de la justificació de la preferència del tast femení que, per altra part fou una novetat). Vàrem parlar dels conceptes que defineixen la D. O. Q. Priorat i la seva tipicitat, i els vàrem anar a cercar en aquests tres vins. Potser vàrem trobar més concentració que mineralitat. En general destaca la frescor, la fruita, la vivacitat... i pel que fa al segell del celler, la finura, la qualitat, la subtilesa elegant. Hi va haver preferències per a tots els gustos. El 2003 i el 2004 serviren per identificar un estil de vi diferent, però en general varem gaudir-ne adequadament i reposadament, de les nou fins a quarts d'una de la matinada.
La motivació és l'interès pel vi, la divulgació del producte i de la feina (dels amics en aquest cas). L'alicient és la cuina del Robert de Nola. Els platets d'ahir: sopa de carabassa amb formatge, sopa de bolets (repetia), amanida (va agradar molt a les senyores, i a mi), i peix blau estofadet. Com sempre excelent, tot i que ahir sense caça i estofats d'alta densitat (petició expressa de gènere). Què hi farem?
L'apunt final: tres hores parlant de vins amb DONES donen per molt, sense haver de parlar de preus! i encara ens va quedar pendent aclarir el concepte de la reducció.

Mas Saura i Grand Nasard al Robert de Nola

Fa just sis hores que he arribat de Caldes. Hi vaig anar ahir al vespre a acompanyar el Josep Arnal a presentar els vins del seu celler del Priorat. Licorella Vins és un projecte que s'inicia el 1996 amb l'adquisició d'unes parcel·les de vinya vella al terme municipal de Torroja. Els primers anys són els de la il·lusió dels germans Arnal per la recuperació de les plantes; i inicialment vengueren el raïm als cellers establerts al poble. El 2001 s'embarquen en la confecció del seu primer vi, el Gran Nasard, un producte que busca una finura de boca que el faci agradable a partir d'una extracció de raïms de Garnatxa de forta concentració. Nosaltres vàrem tastar, amb el grup que regularment es reuneix al Robert de Nola, a aquest interessantíssim restaurant del Vallès Oriental, les anyades del 2004 i el 2005 (més expressiu el primer que el segon, més a punt de consum). L'altre vi del celler, del qual vàrem tastar les anyades 2003 i 2004, el Mas Saura, és més complexe, amb un cupatge variat i amb la presència de la Carinyena, va mostrar-nos de manera evident la diferència entre la finor de boca del més vell, òptim per al consum, i un taní molt més dur i astringent en el més jove.
El Pep, encarregat de vetllar pel bon ambient a la sala d'aquest restaurant que fent honor al seu nom ofereix una cuina de suggerents reminiscències antigues, ens va demanar que l'ajudéssim a preparar un tast de Priorats. La nostra proximitat amb la comarca ens fa parlar-ne sovint i acabem compromentent-nos a aquesta mena de "festivals" que s'amparen en el bon propòsit de la divulgació.
El grup de tast del Robert de Nola se segrega entre homes i dones. Ahir vàrem tractar amb els mascles que, assaboriren els vins; un assortit de platets de tardor del restaurant a base d'amanida, sopa de bolets, bacallà amb llanegues i senglar amb castanyes; i una conversa sobre el vi i la seva sociologia. Perquè ja se sap que, davant del Priorat hi ha sempre la pregunta pel preu, pel valor i pel mercat.
Avui toca el grup de fèmines, amb un altre Priorat: farem el Mosaic, del celler Lipscomb & Tobella de Gratallops.

Clos Penat 2007

Aprofito per aproximar les primeres passes d'un nou Priorat. Clos Penat és una proposta que acaba d'aparèixer. A mi me n'ha donat una ampolla per tastar el Guillermo de la vinoteca Padró Esteve de Barcelona.
Provablement creixerà, i cap a una major mineralitat. De moment se'ns presenta llaminer, amb una fruita marcada i amb un nas d'herbes de vermut (m'han dit a casa que és la centaure).
El vaig provar divendres passat, al costat d'una col·lecció de la Terra Alta, i dissabte, obert 24 hores abans, estava net i exuberant.

Joan Nebot: els vins ecològics

El Joan Nebot ens va presentar (la seva intervenció és a mig programa, cap al minut 14) la setmana passada un celler que fa vins ecològics. Va aprofitar l'enorme reconeixement de la marca Albet i Noia, que opera majoritàriament a la D.O. Penedès, per explicar el valor de l'agricultura ecològica. És un model de viticultura que requereix una cura i una atenció especial, perquè la salut del raïm, imprescindible per arribar a produir un vi interessant, serà el resultat d'un treball molt intens a la vinya: les plagues s'hauran de combatre amb una feina de precisió a la planta.

Aquesta creença en la viticultura l'he vist en el Mesies, el propietari del celler Ecovitres, de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta. Fa més de quinze anys que fa agricultura ecològica, i ara fa quatre anys vinifica els seus propis vins, l'Aspirall, el Catxap, el Gran Gotanya i el Blanc Mesies. Són uns vins càlids i interessants, rics en fruita, fresca en el cas dels joves i molt madura en els criats. La reticència del Mesies a fer tractaments sintètics a la vinya l'ha dut, en alguna ocasió, a perdre la collita d'alguna parcel·la completament, perquè l'aposta pel model ecològic tè alguns riscos. L'esforç addicional d'aquest plantejament és una mostra evident d'implicació a la terra.

La píndola setmanal del Nebot

Acostumo a enllaçar el programa de COM Ràdio en el que el Joan Nebot fa una col·laboració setmanal. Està molt bé. És divulgatiu i pedagògic i planer. Aquesta setmana, ahir, a quarts de dotze de la nit (jo enllaço una hora de ràdio, d'11 a dotze de la nit però el seu espai comença cap a un quart i mig de dotze i cal fer córrer el cursor endavant per enganxar-lo) parlava de vins i de la seva cultura a partir d'un vi negre de criança de la Conca de Barberà, el Josep Foraster Selecció. I com a emprempta del programa, ho aprofità per explicar la modernitat dels vins catalans, incorporats en els darrers vint anys a les noves pràctiques (l'ús de la bota de roure nova n'és un exemple que permet entendre la nova visió enològica de potenciació de la vivacitat del vi, així com els costos de producció). També ens aproxima a un patrimoni cultural i polític importantíssim com el que impulsà la Mancomunitat de Catalunya amb una dosi de recursos per ajudar al camp a sortir de la crisi que representà la fil·loxera, afavorint la modernització de les infraestructures del vi. A la Conca de Barberà hi hagué una proliferació de les anomenades "catedrals del vi" majoritàriament atribuïbles a l'arquitecte César Martinell...

Tast de Mayol Viticultors

(foto Àlex Sánchez)


La setmana passada, un "comitè de tast" del vi A PUNT va respondre al compromís que havíem contret amb la gent de Mayol Viticultors, un celler del Priorat que desconeixíem i que va contactar-nos a través d'aquest bloc d'internet. En Ricard Mayol va enviar-nos un e-mail, fa prop d'un mes, demanant-nos que tastéssim els seus vins; els primers "fills" d'un projecte que, pel que he pogut llegir al seu web, vol recuperar una trajectòria familiar de viticultors a Torroja.



Ens vàrem enfrontar a l'encàrrec respectuosament i, per tant, formalment. Per afició i per necessitat professional, per la comprensió del nostre territori, el tast és un exercici constant, però és cert que poques vegades ho fem amb papers al davant i, a més, acostumem a fer-ho en petit comitè, tot compartint impressions. En aquesta ocasió vàrem ampliar el grup (sempre va bé per augmentar el valor estadístic de les dades) i vàrem asseure'ns a la taula del restaurant Robert de Nola, de Caldes de Montbui. Tenim molt bona relació amb el propietai i ens va oferir l'establiment per a l'ocasió. En algun moment parlarem de la proposta d'aquest restaurant.


(foto Àlex Sánchez)

A quarts de nou i fins a les onze, amb una plantilla de tast pensada específicament per a l'anàlisi de priorats, ens asseguérem davant del/la Roser primer (el blanc del celler Mayol) i després férem el mateix amb el Brogit. La cuina del Robert de Nola és apassionant (insisteixo, ja en parlarem en una altra ocasió) però la feina encomanada exigia un respecte i, fins a quarts de dotze vàrem fer abstinència total dels oferiments del Pep Riu i vàrem concentrar-nos, només en l'anàlisi dels vins. Tant el Roser com el Brogit són un bon producte, seriós i enològicament ben fet. A més de la passió que es desprèn dels missatges del celler; i el respecte amb què sembla que afrontin l'empresa vitivinícola, amb una producció petita, que els permetrà assegurar-ne la qualitat desitjada, s'hi entreveu un fort potencial a desenvolupar. En aquest sentit, crec que serà una referència a seguir. En general, i provablement degut a la base varietal, tant en el cas del blanc com en el negre, la primera sensació és poc prioratina: un és a base de Macabeu, enlloc de la típica Garnatxa, i en l'altre, hi ha Garnatxa negra, i Carinyena, però hi ha un pes important de les varietats internacionals. És en aquest sentit que el Priorat se'ns feia poc present, però l'extensió de la sessió ens permeté anar explorant una mineralitat que sí que és propia del terreny. I en el cas del blanc, que als primers cops de nas se'ns apareixia massa enfustat, anà demostrant la fortalesa d'un Macabeu de forta personalitat. Potser una oportunitat.


Felicitats, ànim, i gràcies per tenir en compte aquest equip.

visita al Domaine de la Rectorie, a Banyuls

D'ençà que vaig llegir el post dels Banyuls al bloc que el Jordi Castells ha obert per anar recollint les seves anotacions sobre vins, vaig obrir l'agenda per programar-hi una visita. En vaig parlar amb uns companys de Girona i ahir, amb el Cares Portell, hi vàrem anar, al Domaine de la Rectorie, que ell coneixia de visites anteriors.

En Pierre Parcé, un dels membres de la família que gestiona aquesta marca, i nét de l'antiga propietària del domini, ens va presentar la seva proposta vitivinícola, lligada al terroir i, per tant, també, a la tradició dels vins dolços naturals; però inspirada per una reinterpretació del valor d'aquesta denominació (Apellation d'Origine Controlée), que si bé durant tot el segle XX, "gràcies a l'eficiència dels comerciants" (diu en Pierre Parcé) aconseguí fer-se una marca a través dels dolços (habitualment oxidats), té la capacitat de producció de vins tranquils d'alta expressió.

És a dir, que vaig anar a Banyuls a conèixer els dolços i vaig acabar tastant tota la gamma de vins de la finca, entre ells tres dolços, i només un de l'estil tradicional (oxidat), l'Oublée. Perquè tal com acostuma a passar, els estereotips amaguen una realitat més complexa. I eus aquí, que férem el descobriment d'un món que desconeixia completament (a dues hores de casa).

El missatge dels Parcé és una reivindicació territorial, i fan una oferta que és comercial però que va més enllà: situant-lo al centre, el vi esdevé una manera de viure i entendre el món. En el seu dossier de presentació es demanen Pourquoi continuer à faire du vin en France en 2007, i diuen que Quel émerveillement de voir certains grands danseurs. Ils ont atteint une telle légèreté et liberté de geste, que leur art nous appparaît comme une évidence, à tel point que cela semble facile. On en oublierait l'entrainement quotidien, les longues séances à la barre. On oublierait que ce qui nous touche, c'est la rancontre entre le travail et la grâce. Le vin que nous rêvons est un peu comme cela. [Quina meravella de veure determinats ballarins. Sovint han aconseguit una lleugeresa i una llibertat del gest tal que el seu art ens apareix com una evidència, tant que sembla fàcil. Hom oblida l'entrenament diari, les llargues sessions de barra... Hom oblida que el que ens captiva és la unió del treball i la gràcia. El vi que nosaltres somniem és una mica com això].

Després de tastar, a quarts de dues, vàrem anar a veure les vinyes més properes al poble. Un camí asfaltat ens va permetre aproximar-nos-hi ràpidament, amb el cotxe. El paisatge és sensacional: muntanyes cultivades. La comparació amb el Priorat era imprescindible i en Pierre Parcé afegí, a la similitud més evident, la del sòl, pobre, de licorella; la de les varietats, amb la predominància de les garnatxes i les carinyenes, la de l'estil dels vins, d'alta concentració (conseqüència d'aquest terreny, en gran part); però sobretot, el paral·lelisme en el procés de redescobriment que tant al Priorat com a Banyuls ha necessitat una intel·lectualització, una visió de la capacitat d'un terroir per generar productes especials.

Evidentment, la proposta dels Parcé és un cant a l'excepcionalitat, a la dimensió artística del vi, on un terreny molt determinat, per les seves dimensions i per les seves característiques morfològiques i climàtiques (la diferència amb el Priorat és que aquestes vinyes muntanyoses toquen a mar i estan ventilades per la tramuntana) pot proporcionar-nos uns vins únics. És la dimensió emocional, quan el vi es fa intransferible, quan el vi identifica un indret en el mapa i ens connecta culturalment amb una complexitat difícil de reduir.

Nosaltres, amb una proposta de qualitat per als vins de consum quotidià, davant d'aquestes meravelles, dels projectes que busquen el compromís amb l'emoció, ens traiem el barret i escoltem, respirem... i gaudim de l'elevació de l'esperit que (el vi) ens ha produït.

I, però, tot i haver tastat un blanc sec interessantíssim, tres negres i un rosat, tots molt curiosos i intensos, vaig endur-me una ampolla d'un dolç natural jove (2007), produït mitjançant el mètode de muté sur grains, és a dir, amb una addició d'alcohol per aturar la fermentació amb els grans de raïm. Dijous la portaré al tast dels vins de Mayol Viticultors que farem a Caldes.

Mayol Viticultors

Aquest matí he rebut una sorpresa electrònica: el celler Mayol Viticultors, de la D.O.Q. Priorat, ens ha enviat un correu en el que ens diuen que "ens agradaria que tasteu els nostres vins". Segons què comenta el Ricard Mayol, sota-signant, "hem seguit el vostre bloc i creiem que és força objectiu".
El Priorat és, des de molt joves, un dels punts de referència del nostre mapa vitivinícola, i el coneixement dels seus vins és és una tasca apassionant: acostumen a parlar del territori que els engendra i t'hi traslladen virtualment. Tastar els Priorats, autèntiques joies en molts casos, i la il·lusió dels seus viticultors, és un plaer. Ens agrada i ho fem sempre que podem.
Ens apuntem l'encàrrec de tastar el Brogit i el Roser. Gràcies

el NATUREO de TORRES

El passat mes d'abril es va anunciar l'aparició del NATUREO, una beguda feta a base de vi desalcoholitzat. Conté un 0,5 % d'alcohol. Van presentar-ho com una prova pilot, enfocat a col·lectius especials i per ser distribuït, en principi, a les àrees de servei de les autopsites. Com que a la tornada de l'estiu me l'he trobat als establiments especialitzats he preguntat als seus propietaris: el Josep, de la Gran Bodega del Maestrazgo opina que és un producte difícil, perquè "la gent que vol vi el vol amb tots els seus components, alcohol inclòs, i per als altres, hi ha l'opció del most".

La innovació que aquest producte representa inclou, provablement, l'obertura d'un nou espai de consum, difícil de construir però interessant. Potser algun dia, hi haurà un públic sensible a l'especificitat organolèptica del procés de desalcoholització, que reclamarà el producte.