Aixafar, el Most,... Desenfangar

Fa dies que vaig deixar constància de l'entrada del raïm de casa. I certament, ho vam deixar una mica penjat, com si allò s'hagués perdut, potser!
Al cap de 48 hores vam desenfangar, i ens van quedar 600 litres de most net que vam trasbalsar al dipòsit d'acer que hem adquirit per fer-hi la fermentació. Vam quedar una mica curts de líquid però què hi farem. Ja en farem més un altre any! I allí s'està, amb una placa de fred que el manté a 15 - 16 graus, fermentant, des del 10 de setembre. Dissabte ja estava a 1000 de densitat. Està quasi llest i haurem de començar a prendre decisions de l'acabat.
Ahir vaig ajudar al meu cosí a aixafar els raïms que fan les parres de la seva masia. L'any passat en va fer 20 ampolles de vi i ara ho vol tornar a fer. I he recordat el procés de Cal Mañé, del que volia deixar constància. El vi que s'està fent a Vilabella és cosa seria, controlada. Ahir vam fer pesar la balança del costat de l'experiència familiar, amb els nens, participant activament, aixafant el raïm amb els peus i convertint aquest procés en un acte senzill i casolà, aparentment apte per a qualsevol persona. Vam usar el peu d'una antiga premsa de ferro colat que el pare del Lluís havia col·locat a la masia amb una motivació decorativa. Restituir-ne el seu valor funcional va traslladar-nos a èpoques pretèrites, de les que jo només he sentit a parlar i que ell havia viscut, de petit, a Vilabella precisament. Segur que va causar una forta impressió a la canalla!
Sortíren 40 litres de most que vàrem posar a decantar en uns quants dipòsits. Aquesta setmana els arreglarem i els posarem a fermentar. Si ens en sortim ho celebrarem, perquè la naturalitat amb la que ens hi hem enfrontat ens proporcionarà un fort plaer.

primeres vinificacions

Avui (ahir segons el rellotge de l'ordinador) hem entrat 1200 Kgs. de verema (d'aquests macabeus vells de què ens hem anat cuidant) a Cal Manyé. Els hem premsat, n'hem tastat el primer most (l'hereu de casa ha dit que era suc de poma), n'hem obtingut prop de 1000 litres que hem passat per l'intercanviador de fred per baixar-los fins a 10 graus i els hem deixat reposar amb enzims per poder-los desfangar demà passat.
És una experiència de la que n'anirem parlant. Perquè ho viurem amb una gran intensitat. Tenim un dipòsit per posar-ho a fermentar i també una bota de 300 litres.
L'Àlex, que dissabte va venir a veremar, quan m'ha trucat i li he dit què estava fent ha agafat el cotxe i ha vingut, des de Barcelona, per ser-hi. La seva ajuda era innecessària, però la companyia, inquantificable, ha estat important, perquè el moment era únic.
El Carles ho ha portat tot amb el seu aire tranquil, que encomana.
I el Manyé, amb el seu equip a punt, ens ha obert la porta de casa seva com si res.
Tot ha estat senzill, normal... però emocionant.

un dia entranyable

Em consta que per alguns dels amics que van venir a ajudar-nos a veremar dissabte el dia fou memorable. Per mi, com a mínim, entranyable. Els records de les jornades de camp amb el meu cosí d'Aiguamúrcia, de jovenet; o les campanyes a Moja, a ca l'Arturo, amb tota la seva família...

Tot d'una, i com per art de màgia, per la força del temps, que ho va destilant tot a poc a poc, aquelles imatges provablement mitificades se m'aparegueren dissabte quan a la vinya del camí de la font hi concentràrem un grup heterogeni però de gran magnetisme.

A tres quarts de vuit, davant de casa es presentà el Manuel Rivera, amb la seva dona i el seu fill. El Manolo és un company amb qui vaig coincidir en una feina al Nou Diari de Tarragona el 1996 (ell n'era el director). Ara, casualment, estiueja a Vilabella, en una caseta típica del nucli del poble, i un dia que vam sopar plegats em va expressar el desig d'afegir-se a la brigada de collidors que estàvem organitzant. També aparegueren un parell de bolivians amb qui tenim relació d'un temps ençà. Amb aquesta colleta ens n'anàrem cap a la vinya. Allí ja hi havia el Pep, el cosí de la Mercè i mig amo de la finca. El seu caràcter i la seva experiència era important, però encara ho era més el seu tractor. Logísticament era imprescindible. Al cap de pocs minuts es presentà l'Arnau, mon germà, que sempre procura estar a prop. Ja érem 9 comptant el fill de l'Anna i el Manolo, el Mario, que durant una bona estona feu anar les estisores dignament. I jo anava alliberant els nervis: podríem agafar 4 fileres i avançar significativament.

Estàvem en família, pràcticament, però a les 10, just després d'esmorzar, aparegueren l'Àlex i l'Anna (venien de Sabadell). Em provocà una il·lusió remarcable, perquè a més de la feina que desenvoluparien, ens farien una companyia molt agradable: venien a compartir amb nosaltres aquesta tasca alegre i pesada a la vegada que ho fou poc perquè el sol restà amagat tot el dia. I a les 12 una altra incorporació que recordaré bé: L'Albert i la Marga. Sovint ens veiem aquí, a l'Alt Camp, però també a Barcelona, a les tertúlies de l'Ateneu, que per la seva influència acaben sempre al Boadas, o a Can Ravell esmorzant, per exemple. I volgueren venir a tallar els raïms que enguany han vist créixer, perquè alguns dissabtes i diumenges venien a passeig fins a la vinya, a saludar mentre podava.

Quan el tractor va arribar al capdamunt va girar i varem emprendre 6 files. Si al començament estava content de l'eficàcia de la colla, al migdia ja era eufòria. A la 1 menys 10 enviàrem el Pep a abocar a Vila-Rodona (3620 Kgs. / 12,5 %) i ens n'anàrem a dinar. Els avis ens havien entretingut la canalla i estaven preparant un arròs. La imatge d'una taula de 16 persones a l'aire lliure era festiva. Jo vaig estar molt content. Arròs, boníssim i senzill, amanida, pa, vi, meló i coca. Cafè; i cap a la vinya. A la tarda vam enllestir, pràcticament, i a les 6 ja plegàvem.

L'Anna i el Manolo ens havien convidat a sopar a la Mercè i a mi i van eixamplar la taula per afegir-hi l'Àlex i l'Anna i l'Albert i la Marga.

Això mereixeria un altre capítol, perquè hi hagué una conversa rica i heterogènia, i per l'aspecte casual de la trobada, semblà, segurament, memorable. Ja hi entrarem alguna altra vegada: el Manolo és literatura pura, tot en ell són cites, però gracioses, simpàtiques i a més d'absolutament pertinents, allunyades al màxim de la pedanteria. Pica l'ullet amb els llibres. L'Albert, polifacètic i fresc, és un home de tendència, és a prop de les avantguardes culturals, i crec que li agradà conèixer el Manolo i a l'Anna. A ells també, perquè el brindis de l'Anna fou "per la collita i per les noves conixences". I l'Àlex i l'Anna són extremadament curiosos i oberts, i sobretot, disposats fer kilòmetres, un requisit per conèixer.

L'Anna ens va fer LLobarro, i després, quan ja havíem pres els postres, em sortí aquella vena animal del que sempre té gana, i la vaig obligar a coure uns filets i unes gambes de Tarragona que vaig compartir amb la concurrència. Per beure, a part de l'Adernats, el cava de Nulles que va portar l'Albert, vàrem obrir una ampolla de l'Ull de Llebre criat en bota que em va donar el Xavier Pié per la Festa Major de Vilabella i un 2004 de Les Sorts Vinyes Velles del Masroig (magnums).

Jo a les dotze em vaig endur la canalla a dormir i em vaig quedar al llit. M'havia compromès a anar a veremar a Cal Manyé i volia estar en condicions. La Mercè em va dir que s'havien aixecat de taula a les 3. Com que jo era fora parlaren de cinema. Mentre hi vaig ser, a part d'estripar alguna cançò de taverna, varem parlar de Pla.

Recordaré aquesta jornada.

demà tornem a veremar

La manca d'eines del camp (llegeixi's tractors en aquest cas) ens obliga a veremar els dissabtes. Els diumenges tampoc podem, perquè els cellers estan tancats i la verema ha d'entrar de seguida que s'ha collit.

Demà tenim el tractor dels cosins a la nostra disposició i serem una colla, per mirar d'anar enllestint; encara que aquests macabeus ufanosos de més de seixanta anys estan carregats de raïm i ja veurem què podrem fer.

Amb tot, encara deixarem 1.500 kgs per la setmana vinent. Els hem d'entrar a un celler particular de Vilabella per vinificar a part, amb un dipòsit i una bota que hem encarregat!

Estem enfeinats. El Joan Ramon NEBOT, de Terres de Vidalba, de Poboleda, em va convidar a la festa de la verema (en fan l'11ena edició) i m'hauria agradat anar a veure l'ambient al Priorat, al poble on anava de petit a fer una visita ritual per anar a buscar vi i poniol (a les vores de la carretera se'n feia molt i a casa tenien afició per les plantes medicinals i el P. Font i Quer). Però ho haurem de deixar per un altre moment (potser dissabte que vé si hem acabat). Demà collim!

Fan una jornada de portes obertes dels cellers del poble, que estaran a punt d'entrar raïm, perquè si bé les perspectives econòmiques del sector són difícils, les plantes segueixen el seu curs. De festes per rebre el raïm n'hi haurà pertot i els que se sentin encuriosits per aquest enrrenou rural poden acostar-s'hi.

comencem a VEREMAR

Aquesta tarda hem anat a Moja. L'Arturo m'ha deixat les "llaunes" de collir. El padrí de la canalla, l'altre dia a Gandesa, va comprar tres tisores més. Jo, ara, quan hem arribat, he repassat les que teníem velles. Els he posat erugues noves i les he untat amb oli del setrill. Demà al matí hem quedat amb el Josep Maria, un cosí, a les vuit al Pedrós per començar a collir.

Diuen que hi ha poca collita. Acabo de parlar amb mon cosí Joan, que cull a màquina per altres, i diu que la gent passa molta via. Ja ho veurem. Nosaltres serem 4 o 5 i la canalla que jugaran pel mig de les tires!

Els macabeus que entraven aquesta tarda a Moja feien 11 graus. Massa per al cava, però ja m'està bé si conserven acidesa. Pel que jo els vull...

Veremar és una feina atrafegada i alegre. La vinya i el camp, els cellers i l'entorn s'omple de gent. Fins i tot de policia (l'any passat van espantar tothom amb una vigilància de la collita que em va semblar excessiva). Som en una terra de vinya, de raïm i de vi i hi estem avessats. De jovenets havíem anat sempre a veremar a casa dels cosins, però ara, enguany, collirem els nostres raïms i, és clar, si tot va bé, en farem una primera vinificació; però per això encara falten dies. Ara el neguit de la feina ens domina. Ja ho tenim tot a punt: collirem uns ceps vells i de sorprenent exhuberància vegetal que hem anat portant tot l'any.


La collita és, doncs, per nosaltres, una festa. Estem nerviosos i contents. Però els nostres veïns, autòctons i responsables del nostre llegat rural, estan perdent la fe en aquesta feina. Econòmicament, el model de producció està en crisi (la situació econòmica actual és només una conjuntura) i el preu de mercat del raïm és tan baix que la successió generacional és inviable. Aquesta il·lusió que nosaltres estem projectant en poc més de 3 hectàrees de macabeus és un miratge al mig d'un desert estrany: els pagesos abandonen el camp i desconfien del vi, que en els ambients mediàtics adquireix un valor social remarcable.


Bé. Demà comencem a veremar!