BON Restaurant

Avui he fet un nou client. Ahir, de passeig pel centre de Barcelona, en el camí de la Rosa, vaig ensopegar amb una oferta gastronòmica singular i moderna però, sobretot, autèntica. Al capdamunt d'Enric Granados, a mà esquerra, quasi tocant a Diagonal, entre París i Còrsega, en aquella zona que quasi és peatonal, perquè entre París i Diagonal els automòbils tenen el pas barrat, hi ha un xicot d'origen francès, el David, que ha obert un petit restaurant a base d'autoservei.

L'oferta consisteix en una prestatgeria d'amanides atractives, presentades en carmanyoles de plàstic; un taulell de Quiche Lorraines que fan allí mateix; un assortiment de plats de pasta i un parell d'olles amb sopes. Tots els plats contenen elements d'un cert exotisme, d'una cuina moderna de fusió d'estils que convida al tast. Als ulls és atractiva com el local que, petit (un caixó de menys de 4 metres d'amplada i prop de 10 metres de profunditat) acull una prestageria a l'entrada,a l'esquerra, un taulell a la dreta, per cobrar la safata que els clients es proveeixen, tres taules llargues, de fusta, on hom s'asseu lliurament en els bancs disponibles, un taulell per menjar a peu dret i, al final, una cuina separada per una gran vidriera, on es preparen les viandes del servei.

És la unió de la cuina moderna de substitució de l'àpat casolà, però alhora respectant una familiaritat en el tracte: un estil d'un cert encant; perquè soluciona la necessitat d'alimentació del migdia en una zona d'oficines de la ciutat en la que hi ha un públic que cerca una fórmula ràpida, però perquè el menjar és suggerent i exòtic, poc freqüent a l'oferta de l'hostaleria tradicional, i perquè la manca de protocol i formulismes aporta un aire de lleugeresa que s'ajusta bé en aquesta societat nostra que per al consum quotidià busca fórmules transparents, netes, flexibles i senzilles, fàcils, que peremtin consumir sense esforç.

Al BON Restaurant, entres, t'ho agafes, pagues, busques un lloc, t'asseus, t'ho menges, reculls la safata (et conviden a fer-ho amb algun cartell que indica on cal desar les deixalles) i te'n vas; segurament sense gaire conversa. Potser trobes un veí de taula connectat a internet, amb el seu propi ordinador i una tarja inalàmbrica, però difícilment s'hi farà fressa, perquè els grups que volen fer de l'àpat una reunió social aniran a un altre indret. Aquesta fórmula cobreix, podríem dir-ne, necessitats bàsiques però, això sí, per a un públic que també en aquestes circumstàncies és exigent, amb el menjar, amb la presentació, amb la higiene... en definitiva, amb l'estil.

I tal com us deia, des d'avui, hi podreu trobar el vi A Punt per consumir a copes.