A partir d'aquest moment, l'activitat blocaire que anava desenvolupant en aquest lloc la reprenc al web de EL VI A PUNT. Després de més de 4 mesos d'absència, he aconseguit acotar un catàleg d'interessos que crec que expressen correctament el propi missatge de la marca i les inquietuds que m'animen a dinamitzar-la.
M'he passat dues o tres setmanes assajant amb la nova proposta i espero que a poc a poc anirà agafant cos. EL VI A PUNT és una proposta vínica per la quotidianitat, i espero que seré capaç d'anar-ho expressant amb les anotacions que hi aniré traslladant.
Pel que fa a aquest bloc que ara acomiado, l'he viscut com una primera experiència 2.0 que m'ha estat molt útil per anar reescrivint el meu propi fil argumental i, de passada, per anar fent aquesta tria d'interessos que ara veig més definida.
dijous, 20 de maig del 2010
dilluns, 11 de gener del 2010
la tertúlia en moviment
Podeu veure les tetúlies per un forat. El Pierre Valmont va enregistrar-ne alguns fragments i me'ls ha enviat editats. Aquí tenim la imatge, l'ambient creat, que és un dels fruits que n'hem obtingut. L'altre, i així aprofito per deixar-ne escrita una conclusió que m'ha anat assaltant a mesura que hem anat aproximant-nos al final d'aquest cicle que hem fet sobre les denominacions d'origen catalanes, és l'expressió del territori: a través de les persones que han anat passant per Les Presències del Vi que hem organitzat des de EL VI A PUNT, hem sentit la veu dels protagonistes del vi, i el conglomerat humà resultant ens ha premès fer-nos una idea lliure i heterogènia, però sòlida i autèntica, del panorama vitivinícola català en el que predomina una emoció cap al territori, amb tots els seus accents. Gràcies a tots els que hi heu participat.
dijous, 24 de desembre del 2009
Efervescent com la bombolla
"el vi escumós amb caràcter mediterrani més important del món és el CAVA". Com aquesta, ahir, a la darrera tertúlia del cicle que hem fet sobre vins catalans a l'Ateneu, l'Agustí Torelló en va deixar anar unes quantes. Quan va caldre es va posar la gorra del Consell Regulador (n'és un vocal), però també agafà la del cavista tradicional de Sant Sadurní, i vam aprendre coses de la història sociològica del CAVA; agafà la de professor i acabàrem entrant a la física; prengué la veu més ideològica, i ens animà a creure en el país, en les virtuts del territori, dels productes i de les persones, i ens parlà de la necessitat d'establir complicitats (ell ho fa amb els cuiners, els que un dia sí i un altre també, recullen els reconeixements internacionals). Perquè tot just fa quatre dies que ens hem desempallegat dels complexes gastronòmics que ens obligaven a mirar al nord amb un respectge excessiu, que ens allunyaven de les virtuts de la cuina autòctona i del producte. L'Agustí ens va tornar a recordar que el vi surt de la vinya, i que els enòlegs, com els cuiners, només han d'interpretar-la, conèixer-la, per aconseguir que el raïm i la planta s'expressin a través del vi.
Vam parlar de copes, de suro, de la història del producte, de les varietats autòctones (i va endinsar-se en el discurs de la identitat`fonamentada, justificant la utilització de la floralitat del Macabeu, l'estructura del Xarel·lo i l'acidesa de la Parellada en aquest entorn mediterrani nostre, càlid i òptim per la mduració del raïm). Però vam haver d'entrar en el terreny més pedagògic, perquè una de les mancances del CAVA, a part de la seva estacionalitat, és el desconeixement general que se'n té. Amb el catàleg d'Agusti Torelló Mata (va dur-nos ampolles del Brut Reserva, del Gran Reserva, del Barrica de Macabeu, i del Rosat de Trepat), amb el de Can Suriol (vam poder tastar un Barrica del 2006 i un Gran Reserva del 2000), i amb els de Cava Berdié (el Robert i el Sergi ens van dur el Brut Rupestre, el Reserva i el Rosat de Monastrell i Garnatxa) vam assaborir la varietat dels paladars del nostre escumós. Perquè vam parlar de maridatge. Aquí hem de reconèixer l'habilitat comercial dels nostres protagonistes: la discussió va anar tant lluny en els detalls i en els exemples, que varem anar-nos-en convençuts de la virtualitat del CAVA per acompanyar tota mena d'àpats.
En general hem de parlar d'apassionament. Els cavistes que ens van acompanyar ahir, un 23 de desembre, una data difícil d'encaixar als calendaris professionals i particulars, van venir a Barcelona a ensenyar-nos el que fan, a transmetre'ns el seu vigor, així com el rigor i l'actualització tècnica i comercial del sector, però també els seus vincles amb la història i amb la tradició, perquè això també es terrer: les persones, el coneixement i la seva transmissió, la cultura en definitiva. La família Suriol representa el Penedès més antic, el de la primera Edat Mitjana. Són al mateix lloc de sempre, envoltats de vinya i el seu compromís ecològic és una una manera d'expressar el respecte per la terra que han heretat i que volen deixar als fills (diumenge passat vaig conèixer l'Assis a Vilafranca i li vaig demanar que vinguéssin a l'Ateneu a compartir-ho a la tertúlia). Els seus caves, d'una subtilitat que en altres latituds s'acostuma a valorar molt, amb notes d'evolució noble i amb una frescor mantinguda després de 9 anys de criança, són l'expressió d'un Xarel·lo vell i de la convicció. La química univesitària i l'enologia donaren una aval científic al Francesc Suriol, que ofereix el seu treball i el seu coneixement amb un fons de generositat perfectament identificable. Parla amb emoció de la cultura del vi, i expressa un compromís per ajudar a transmetre-la adequadament.
Els germans Jovani són un exemple de la vitalitat del sector, que incorpora joves. Tal com ho varen explicar semblava quasibé un homenatge al seu pare, un emprenedor que fa una colla d'anys, a primers dels vuitanta caigué al Penedès per fer gestió en un dels cellers de l'època. I la passió l'atrapà, fins al punt que paral·lelament als seus compromisos professionals anà embolicant-se en els seus propis projectes. El 2001 comprà un antic celler, Berdié Romagosa, i els seus tres fills, procedents d'altres sectors, el 2006 s'hi volgueren afegir. Ara ja són dalt, i el "mal cap" de joventut els obligarà a lluitar per fer conèixer la marca. D'entusiasme els en sobra, veuen el món amb ulls d'avui i faran el que calgui per anar recollint el reconeixement necessari: saben que els joves reclamen un gust refrescant i procuren oferir-lo. El seu Brut Rupestre és una proposta jove i fresca que deixa a la boca un post-gust llaminer molt atractiu.
A la una de la matinada ho aixecàrem. L'Agustí, el Francesc Suriol i els germans Jovani van fer la seva contribució amb una tertúlia que va gaudir del CAVA en tots els sentits i per tots els sentits. I encara que sigui reiteratiu, vull assenyalar la generositat d'aquests homes que van venir a agradar, i que ho van aconseguir!
Vam parlar de copes, de suro, de la història del producte, de les varietats autòctones (i va endinsar-se en el discurs de la identitat`fonamentada, justificant la utilització de la floralitat del Macabeu, l'estructura del Xarel·lo i l'acidesa de la Parellada en aquest entorn mediterrani nostre, càlid i òptim per la mduració del raïm). Però vam haver d'entrar en el terreny més pedagògic, perquè una de les mancances del CAVA, a part de la seva estacionalitat, és el desconeixement general que se'n té. Amb el catàleg d'Agusti Torelló Mata (va dur-nos ampolles del Brut Reserva, del Gran Reserva, del Barrica de Macabeu, i del Rosat de Trepat), amb el de Can Suriol (vam poder tastar un Barrica del 2006 i un Gran Reserva del 2000), i amb els de Cava Berdié (el Robert i el Sergi ens van dur el Brut Rupestre, el Reserva i el Rosat de Monastrell i Garnatxa) vam assaborir la varietat dels paladars del nostre escumós. Perquè vam parlar de maridatge. Aquí hem de reconèixer l'habilitat comercial dels nostres protagonistes: la discussió va anar tant lluny en els detalls i en els exemples, que varem anar-nos-en convençuts de la virtualitat del CAVA per acompanyar tota mena d'àpats.
En general hem de parlar d'apassionament. Els cavistes que ens van acompanyar ahir, un 23 de desembre, una data difícil d'encaixar als calendaris professionals i particulars, van venir a Barcelona a ensenyar-nos el que fan, a transmetre'ns el seu vigor, així com el rigor i l'actualització tècnica i comercial del sector, però també els seus vincles amb la història i amb la tradició, perquè això també es terrer: les persones, el coneixement i la seva transmissió, la cultura en definitiva. La família Suriol representa el Penedès més antic, el de la primera Edat Mitjana. Són al mateix lloc de sempre, envoltats de vinya i el seu compromís ecològic és una una manera d'expressar el respecte per la terra que han heretat i que volen deixar als fills (diumenge passat vaig conèixer l'Assis a Vilafranca i li vaig demanar que vinguéssin a l'Ateneu a compartir-ho a la tertúlia). Els seus caves, d'una subtilitat que en altres latituds s'acostuma a valorar molt, amb notes d'evolució noble i amb una frescor mantinguda després de 9 anys de criança, són l'expressió d'un Xarel·lo vell i de la convicció. La química univesitària i l'enologia donaren una aval científic al Francesc Suriol, que ofereix el seu treball i el seu coneixement amb un fons de generositat perfectament identificable. Parla amb emoció de la cultura del vi, i expressa un compromís per ajudar a transmetre-la adequadament.
Els germans Jovani són un exemple de la vitalitat del sector, que incorpora joves. Tal com ho varen explicar semblava quasibé un homenatge al seu pare, un emprenedor que fa una colla d'anys, a primers dels vuitanta caigué al Penedès per fer gestió en un dels cellers de l'època. I la passió l'atrapà, fins al punt que paral·lelament als seus compromisos professionals anà embolicant-se en els seus propis projectes. El 2001 comprà un antic celler, Berdié Romagosa, i els seus tres fills, procedents d'altres sectors, el 2006 s'hi volgueren afegir. Ara ja són dalt, i el "mal cap" de joventut els obligarà a lluitar per fer conèixer la marca. D'entusiasme els en sobra, veuen el món amb ulls d'avui i faran el que calgui per anar recollint el reconeixement necessari: saben que els joves reclamen un gust refrescant i procuren oferir-lo. El seu Brut Rupestre és una proposta jove i fresca que deixa a la boca un post-gust llaminer molt atractiu.
A la una de la matinada ho aixecàrem. L'Agustí, el Francesc Suriol i els germans Jovani van fer la seva contribució amb una tertúlia que va gaudir del CAVA en tots els sentits i per tots els sentits. I encara que sigui reiteratiu, vull assenyalar la generositat d'aquests homes que van venir a agradar, i que ho van aconseguir!
divendres, 18 de desembre del 2009
12ena Tertúlia: CAVA
Amb el CAVA tancaem un any de tertúlies a l'Ateneu Barcelonès. A Catalunya tenim 11 denominacions d'origen de vi tranquil, i el CAVA que, tot i transcendir les fronteres del Principat, hom identifica com un producte autòcton. La història i el pes específic de la indústria i les seves repercussions socio-econòmiques en el territori són innegables.En aquest context, i per arrodonir el cicle, que ha anat presentant les diverses zones vinícoles per ordre alfabètic, el CAVA apareix com un element estrany i dissonant, fora de sèrie; per la seva definició d'escumós, que ha arrelat a la taula catalana, encara que habitualment s'ha vinculat a la festa.
On és el CAVA en l'actualitat? És una indústria que depèn fonamentalment de l'exportació, i més encara, de la comparació amb el seu referent del nord? El coneixem bé? Quines oportunitats ha de buscar en els mercats del futur? Robert Parker deia ara fa unes setmanes que li augurava un molt bon esdevenidor.
Aquestes qüestions ens les demanarem en el marc de Les Presències del Vi a l'Ateneu, la darrera sessió que hem organitzat d'aquest cicle des de EL VI A PUNT, conjuntament amb el restaurant de l'Ateneu Barcelonès i amb la col·laboració de l'INCAVI i que es durà a terme el pròxim dimecres dia 23 als baixos de l'edifici noble de l'entitat, al número 6 del carrer Canuda de Barcelona.
Ens acompanyaran, com sempre, alguns cellers representatius: Agusti Torelló Mata, una de les marques que s'ha consolidat com a referència de qualitat entre els cavistes de tamany mitjà; i Cava Berdié, una marca jove que aporta noves veus al mercat.
L'estructura serà la següent:
20:00hs: presentació de la Denominació d'Origen i dels dos cellers que la representen + tast d'armonització (5 €)
21:30hs: sopar - tertúlia
El preu de la sessió completa és de 27 €
Les persones interessades poden adreçar-se a:
O als telèfons 933185238 o 625408974
O al mateix restaurant de l'Ateneu
L'aforament és limitat i s'ocuparà per ordre d'inscripció
dijous, 26 de novembre del 2009
Terra Alta: Terrer
Més versions de TERRER. La tertúlia sobre la Terra Alta ens va conduir a un territori sovint massa allunyat, un territori viu, estructurat al voltant d'una tradició rica i ininterrompuda que, havent modernitzat els processos i després d'una actualització de la funció que juga en els mercats, se'ns presenta com una joia per descobrir.
Sentir parlar els viticultors, els pagesos i els enòlegs ens aporta moltes coses [de fet, aquesta expressió és un dels llegats d'aquest cicle de Les Presències del Vi a l'Ateneu que tancarem el desembre amb el CAVA] Hem respirat un aire comú: a la Terra Alta hi ha projectes autòctons, la majoria d'una dimensió reduïda, familiar, força joves com a tals; les explotacions més importants e volum són les de les cooperatives, que es van organitzar llavors de la Mancomunitat de Catalunya, la d'en Prat, per fer front a la necessitat de reestructuració i reconversió del sector, després de la fil·loxera, i són aquestes iniciatives les que van deixar obra arquitectònica de relleu (els cellers de César Martinell de Gandesa i el Pinell).
La Garnatxa, la blanca i la negra, però sobretot la blanca és un dels seus signes d'identitat. La representació de la Cooperativa de Gandesa ens en va fer tastar una de jove (Gandesa 2008) i una de criada (César Martinell de 2005). el celler Bàrbara Forès també ens en dugué una de criada en bota, el Quintà de 2007. L'altre vi d'ells que vam tastar és el seu negre de criança llarga, el Coma d'en Pou de 2003. I el tercer celler que vam tenir a la taula, Ecovitres, compensà el ventall amb un parell de negres de Garnatxa, un de jove, l'Aspirall 2008, i un de criat, el Gran Gotanya 2004.
Aquests vins, d'una qualitat indiscutible, amb una fortalesa excepcional i amb un caràcter marcat per les varietats i per un terreny aspre, sec, dur, que estressa les plantes i que històricament els ha valgut el reconeixement dels enòlegs (anhelen que el raïm que els arriba al celler tingui grans propietats) estan esperant el reconeixement del mercat.
Amb aquest català occidental tan marcat, tan poc contaminat, vam sentir les dades que ens traslladava el president del Consell Regulador, en Jaume Descarrega: més de 6.000 Ha. de vinya (quant a la Garnatxa Blanca, el 34 % de la del món és allí), més de 1.000 viticultors (un 10 % de la població i un pes social importantíssim). Amb aquesta mateixa llengua autòctona vam conèixer l'empresa de la Ma. Carmen Ferrer i el Manolo Sanmartín, els amos del Celler Bàrbara Forès, que pren el nom de l'àvia d'aquesta casa de Gandesa que el 1.898 emprengué l'aventura de vinificar el raïm de les seves finques. El 1.994, els actuals propietaris feren el salt i posaren al mercat un segell de gamma alta procedent de la Terra Alta. El mèrit és gran perquè realment obrien un camí que després han seguit altres viticultors. La Ma. Carmen, una veu activa en defensa del territori, parla del sòl, del clima i dels elements que en condicionen la viticultura. El seu discurs adquireix un caire pedagògic i posa les bases objectives per identificar el terreny. Parla del Panal i de la composició geològica, així com de l'efecte sanitari dels vents (el Cerç i el Garbí, un de mar i un d'interior, que lluiten i contribueixen a la sequedat general). El Mesies Esteruelas, amb una marca jove (Ecovitres començà a vinificar el 2002) és un pagès que fa 15 anys va apostar per l'agricultura ecològica, per convicció. Una postura de confiança en el terreny que l'ha dut a un coneixement de la planta excepcional. Escoltar el Mesies és la millor manera de portar la veu del camp més a prop: la viticultura que evita els tractaments amb sistèmics requereix una actitud preventiva i, sobretot, un alt nivell d'observació, per actuar segons els senyals de l'entorn. Les mateixes herbes que creixen al mig dels bancals í que segades acaben actuant d'adob, formant una cobertura vegetal autòctona, són indicadors del vigor de la finca, i de les diferències de cada parcel·la. El detall és molt important i va més enllà del valor que el mercat li reconeix; només se sosté per una convicció ferma en el territori. L'aportació del Mesies a la marca dela Terra Alta també és important, perquè la seva fe (segurament´més en els astres que en una altra instància) és una fortalesa constatable, i els seus vins s'aniran fent un lloc, esperem.
Hi ha una veu externa, incorporada, que vé de fora, que també és important. Tant el Josep Valiente, l'enòleg que s'ha adaptat a les pràctiques del Mesies per ajudar-lo a fer els seus vins, com el Joan Maria Riera, la cara actual de la Cooperativa de Gandesa, són professionals del sector que han anat a la Terra Alta a aportar-hi modernitat. En Riera és un enòleg jove, format en altres terres, de prop i de lluny. Ha passat pel Penedès, per Amèrica i pel Priorat. Ha treballat en alguns cellers emblemàtics, i de totes les mides. La Cooperativa de Gandesa, que actua fonamentalment amb la marca Gandesa, de la que és propietària, lògicament, i amb la qual capitalitza tota una tradició comercial (encara avui, a Barcelona, moltes bodegues de barriada ofereixen vins a doll "tipus Gandesa"), ha fet un salt qualitatiu a tots nivells (500.000 ampolles anuals i creixent) i alguna cosa hi ha en la frescor del seu discurs que ens obliga a pensar en la seva contribució, en una visió moderna i cosmopolita capacitada per interpretar el potencial de la Terra Alta i catapultar-la més enllà. En correspondència, òbviament, els socis del celler, les prop de 400 famílies que hi ha al darrere han sabut fer-li confiança.
La Terra Alta és un TERRER, amb valors propis, geològics i climàtics, amb una varietat per bandera, la Garnatxa Blanca, perquè a més de ser autòctona i d'una representativitat inequívoca, té un enorme potencial; i també és TERRER perquè hi ha una tradició viva que s'expressa. Felicitats i gràcies a tots.
Sentir parlar els viticultors, els pagesos i els enòlegs ens aporta moltes coses [de fet, aquesta expressió és un dels llegats d'aquest cicle de Les Presències del Vi a l'Ateneu que tancarem el desembre amb el CAVA] Hem respirat un aire comú: a la Terra Alta hi ha projectes autòctons, la majoria d'una dimensió reduïda, familiar, força joves com a tals; les explotacions més importants e volum són les de les cooperatives, que es van organitzar llavors de la Mancomunitat de Catalunya, la d'en Prat, per fer front a la necessitat de reestructuració i reconversió del sector, després de la fil·loxera, i són aquestes iniciatives les que van deixar obra arquitectònica de relleu (els cellers de César Martinell de Gandesa i el Pinell).
La Garnatxa, la blanca i la negra, però sobretot la blanca és un dels seus signes d'identitat. La representació de la Cooperativa de Gandesa ens en va fer tastar una de jove (Gandesa 2008) i una de criada (César Martinell de 2005). el celler Bàrbara Forès també ens en dugué una de criada en bota, el Quintà de 2007. L'altre vi d'ells que vam tastar és el seu negre de criança llarga, el Coma d'en Pou de 2003. I el tercer celler que vam tenir a la taula, Ecovitres, compensà el ventall amb un parell de negres de Garnatxa, un de jove, l'Aspirall 2008, i un de criat, el Gran Gotanya 2004.
Aquests vins, d'una qualitat indiscutible, amb una fortalesa excepcional i amb un caràcter marcat per les varietats i per un terreny aspre, sec, dur, que estressa les plantes i que històricament els ha valgut el reconeixement dels enòlegs (anhelen que el raïm que els arriba al celler tingui grans propietats) estan esperant el reconeixement del mercat.
Amb aquest català occidental tan marcat, tan poc contaminat, vam sentir les dades que ens traslladava el president del Consell Regulador, en Jaume Descarrega: més de 6.000 Ha. de vinya (quant a la Garnatxa Blanca, el 34 % de la del món és allí), més de 1.000 viticultors (un 10 % de la població i un pes social importantíssim). Amb aquesta mateixa llengua autòctona vam conèixer l'empresa de la Ma. Carmen Ferrer i el Manolo Sanmartín, els amos del Celler Bàrbara Forès, que pren el nom de l'àvia d'aquesta casa de Gandesa que el 1.898 emprengué l'aventura de vinificar el raïm de les seves finques. El 1.994, els actuals propietaris feren el salt i posaren al mercat un segell de gamma alta procedent de la Terra Alta. El mèrit és gran perquè realment obrien un camí que després han seguit altres viticultors. La Ma. Carmen, una veu activa en defensa del territori, parla del sòl, del clima i dels elements que en condicionen la viticultura. El seu discurs adquireix un caire pedagògic i posa les bases objectives per identificar el terreny. Parla del Panal i de la composició geològica, així com de l'efecte sanitari dels vents (el Cerç i el Garbí, un de mar i un d'interior, que lluiten i contribueixen a la sequedat general). El Mesies Esteruelas, amb una marca jove (Ecovitres començà a vinificar el 2002) és un pagès que fa 15 anys va apostar per l'agricultura ecològica, per convicció. Una postura de confiança en el terreny que l'ha dut a un coneixement de la planta excepcional. Escoltar el Mesies és la millor manera de portar la veu del camp més a prop: la viticultura que evita els tractaments amb sistèmics requereix una actitud preventiva i, sobretot, un alt nivell d'observació, per actuar segons els senyals de l'entorn. Les mateixes herbes que creixen al mig dels bancals í que segades acaben actuant d'adob, formant una cobertura vegetal autòctona, són indicadors del vigor de la finca, i de les diferències de cada parcel·la. El detall és molt important i va més enllà del valor que el mercat li reconeix; només se sosté per una convicció ferma en el territori. L'aportació del Mesies a la marca dela Terra Alta també és important, perquè la seva fe (segurament´més en els astres que en una altra instància) és una fortalesa constatable, i els seus vins s'aniran fent un lloc, esperem.
Hi ha una veu externa, incorporada, que vé de fora, que també és important. Tant el Josep Valiente, l'enòleg que s'ha adaptat a les pràctiques del Mesies per ajudar-lo a fer els seus vins, com el Joan Maria Riera, la cara actual de la Cooperativa de Gandesa, són professionals del sector que han anat a la Terra Alta a aportar-hi modernitat. En Riera és un enòleg jove, format en altres terres, de prop i de lluny. Ha passat pel Penedès, per Amèrica i pel Priorat. Ha treballat en alguns cellers emblemàtics, i de totes les mides. La Cooperativa de Gandesa, que actua fonamentalment amb la marca Gandesa, de la que és propietària, lògicament, i amb la qual capitalitza tota una tradició comercial (encara avui, a Barcelona, moltes bodegues de barriada ofereixen vins a doll "tipus Gandesa"), ha fet un salt qualitatiu a tots nivells (500.000 ampolles anuals i creixent) i alguna cosa hi ha en la frescor del seu discurs que ens obliga a pensar en la seva contribució, en una visió moderna i cosmopolita capacitada per interpretar el potencial de la Terra Alta i catapultar-la més enllà. En correspondència, òbviament, els socis del celler, les prop de 400 famílies que hi ha al darrere han sabut fer-li confiança.
La Terra Alta és un TERRER, amb valors propis, geològics i climàtics, amb una varietat per bandera, la Garnatxa Blanca, perquè a més de ser autòctona i d'una representativitat inequívoca, té un enorme potencial; i també és TERRER perquè hi ha una tradició viva que s'expressa. Felicitats i gràcies a tots.
Vinos con banda sonora
M'acaben de passar un enllaç a una notícia interessant del món del vi. Hi ha una bodega que ha llençat una aplicació gratuïta per iPhone que ofereix una selecció musical per acompanyar la degustació dels seus vins.
Ho dic així per disminuir l'expectativa, per evitar el compromís que representa parlar de "maridatge". El Miquel Bofill del Celler d'Osona, de Vic, m'ha convidat alguna vegada a les seves sessions de música i vi, lliures i subjectives, tal com ell mateix adverteix; amb l'únic ànim de suggerir el diàleg entre expressions culturals diverses que, tanmateix, conviuen en un sistema de vasos comunicants. Perquè hi ha en el vi una dimensió cultural, capaç de parlar-nos de conjectures i circumstàncies que associem a altres imatges també culturals.
Dimarts al vespre vaig (quasi) ensopegar, a Torroja, amb en Dominik Hubert. Era tard, i em consta que la seva jornada havia estat llarga, però m'obrí el celler per xerrar, per discutir de vi, del Priorat, de la visió que en té, de l'estètica que l'anima en la seva empresa, de cultura en definitiva. El primer que va fer va ser engegar el seu equip de música. I m'hi vaig trobar bé. De fet me'n vaig anar preguntant-me què era allò que sonava que ens va acompanyar en el tast de l'Arbossar 2009 que va treure de les grans tines de fusta de 18 H. on està fent el seu procés de vinificació. I potser sí: la conversa va recórrer un camí teòric ric en el que el vi, musicat, va lluir.
El "maridatge perfecte" seria una presumpció que tancaria portes enlloc d'obrir-ne, i l'hauríem de defugir. Però vist com una proposta em sembla interessant.
I em pregunto quina música m'agradaria associar a la garnatxa blanca, pensant en el SINE de EL VI A PUNT; o al cupatge del Montsant, pensant en el QUA; o a la lleugeresa del NON.
Ho dic així per disminuir l'expectativa, per evitar el compromís que representa parlar de "maridatge". El Miquel Bofill del Celler d'Osona, de Vic, m'ha convidat alguna vegada a les seves sessions de música i vi, lliures i subjectives, tal com ell mateix adverteix; amb l'únic ànim de suggerir el diàleg entre expressions culturals diverses que, tanmateix, conviuen en un sistema de vasos comunicants. Perquè hi ha en el vi una dimensió cultural, capaç de parlar-nos de conjectures i circumstàncies que associem a altres imatges també culturals.
Dimarts al vespre vaig (quasi) ensopegar, a Torroja, amb en Dominik Hubert. Era tard, i em consta que la seva jornada havia estat llarga, però m'obrí el celler per xerrar, per discutir de vi, del Priorat, de la visió que en té, de l'estètica que l'anima en la seva empresa, de cultura en definitiva. El primer que va fer va ser engegar el seu equip de música. I m'hi vaig trobar bé. De fet me'n vaig anar preguntant-me què era allò que sonava que ens va acompanyar en el tast de l'Arbossar 2009 que va treure de les grans tines de fusta de 18 H. on està fent el seu procés de vinificació. I potser sí: la conversa va recórrer un camí teòric ric en el que el vi, musicat, va lluir.
El "maridatge perfecte" seria una presumpció que tancaria portes enlloc d'obrir-ne, i l'hauríem de defugir. Però vist com una proposta em sembla interessant.
I em pregunto quina música m'agradaria associar a la garnatxa blanca, pensant en el SINE de EL VI A PUNT; o al cupatge del Montsant, pensant en el QUA; o a la lleugeresa del NON.
dilluns, 23 de novembre del 2009
referència al blog de EL VI A PUNT
El blog de EL VI A PUNT va a parèixer referenciat, la setmana passsada, al programa "Terra de Vins" que presenta el Santi Amigó, de Cal Xim, per la Xarxa de Televisions Locals. Es tracta d'un espai divulgatiu que conté, en la seva estructura, un catàleg de les 11 denominacions d'origen de Catlaunya. En el tram final es parla de la dimensió del vi a la xarxa, i allí (minut 18 del vídeo) apareixem com un punt de referència entre els blogs que parlen de vins "perquè intenta promocionar el consum del vi a nivell particular a partir de la seva experiència".
El Blog, en general, és una eina que ens permet la divulgació de les notes que anem prenent; i per tant, el seu contrast. El lector hi endevina una trajectòria relativament erràtica però que, a mig termini acaba dibuixant la panoràmica d'una experiència particular. I per al mateix blocaire també és un exercici, que ens ajuda a anar identificant els interessos i el discurs.
Aprofito doncs aquest punt, després de dos anys d'activitat al blog, per confirmar-ne la validesa, i agrair als responsables de Terra de Vins i a la comunitat Sommelier Alumni la seva menció.
El Blog, en general, és una eina que ens permet la divulgació de les notes que anem prenent; i per tant, el seu contrast. El lector hi endevina una trajectòria relativament erràtica però que, a mig termini acaba dibuixant la panoràmica d'una experiència particular. I per al mateix blocaire també és un exercici, que ens ajuda a anar identificant els interessos i el discurs.
Aprofito doncs aquest punt, després de dos anys d'activitat al blog, per confirmar-ne la validesa, i agrair als responsables de Terra de Vins i a la comunitat Sommelier Alumni la seva menció.
dissabte, 21 de novembre del 2009
TERRA ALTA. 11ena Tertúlia
Hi ha, al sud de Tarragona, una denominació d'origen de gran rellevància. Per la seva dimensió geogràfica i pel nombre d'hectàrees de vinya, per la seva transcendència històrica, que ha donat peu a l'establiment de marques "naturals" (a Barcelona es continua consumint Gandesa per algun motiu), però també per un caràcter, el de la seva gent que, molt allunyada dels centres de poder, ha mantingut un estil propi, autòcton.La vinya és el cultiu més important de la Terra Alta i en els moments daurats de la indústria del vi, quan el sector tenia un pes estructural evident, algunes societats cooperatives (destaquen els casos de Pinell de Brai i de Gandesa) construiran edificis moderns, emblemes de l'arquitectura civil del nostre país.
Des d'aquest racó septentrional ens arriben uns vins estructurats i potents, amb Cos & Ànima, segons el lema del Consell Regulador, i en aquesta sessió de Les presències del vi a l'Ateneu (que hem organitzat des de EL VI A PUNT i el Restaurant de l'Ateneu amb la col·laboració de l'INCAVI) de dimecres que vé, dia 25 de novembre, intentarem entendre'n alguna cosa més.
Ens acompanyarà, com sempre, una representació dels òrgans de govern de la Denominació d'Origen i tres cellers: Bàrbara Forès, Ecovitres i Gandesa de Vins. L'estrucctura serà, com sempre:
20:00 hs: Presentació de la Denominació d'Origen i dels 3 cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5 €)
21:30 hs: sopar-tertúlia
El preu de la sessió completa és de 27 €
Les persones interessades poden adreçar-se a:
comercial@elviapunt.com
restaurantateneu@restaurantateneu.com
O als telèfons 933185238 o 625408974
O al mateix restaurant de l'Ateneu
L'aforament és limitat i s'ocuparà per ordre d'inscripció
dijous, 19 de novembre del 2009
Reconeixement per EL VI A PUNT i Valmont Comunicación
L'editorial Monsa ha escollit el treball de Valmont Comunicación per a EL VI A PUNT per al llibre Brand&Branding, un recull de projectes de packaging i imatge corporativa dignes de ser destacats.
dimecres, 11 de novembre del 2009
Escudella i Carn d'Olla a Can Ravell
Sempre, quan faig referència a Can Ravell em trobo amb una gran dificultat per expressar adequadament i de manera sintètica el que em transmet. A més, corro el risc de caure en un to afalagador que pot semblar carrincló. En tot cas amb en Josep arribem a una a una conclusió recurrent sobre la importància del temps que ens donem a nosaltres mateixos. Per ell hi ha una màxima: a casa seva hi ha d'haver l'espai, físic però sobretot emocional, per a cultivar un estil de relació autèntic i lliure, sense regles prestablertes. El servei està concebut per donar cabuda a qualsevol tipus de reunió que requereixi un habituallament de qualitat (la cuina és oberta des del matí fins al vespre, per menjar a qualsevol hora).Ahir vaig anar-hi a dinar amb en Jordi Castells, perquè fa poc que han introduït a la carta del restaurant i a la botiga el Pedralets, aquest Priorat del que el Jordi m'ha parlat darrerament i que dissabte passat em va fer conèixer sobre el terreny, precisament.
El que ens van oferir ja ens va anar bé. Escudella i carn d'olla. Un plat tradicional que surt d'una cuina detallista i que gràcies a un òptim punt de cocció s'acaba convertint en una oportunitat per fruir. De fet, acabo per creure que en Josep em coneix, perquè a la seva carta hi ha la selecció més suculent del mercat, tant pel que fa a la matèria primera com en allò que resulta d'una elaboració de gamma alta, però a mi, sense desmerèixer les floritures, assaborir l'essència em provoca una certa emoció. I més al carrer Aragó de Barcelona, on les presses acostumen a conduir-nos al Fast Food. Un plat de la cuina catalana més arrelada, senzill, d'una economia miseriosa, fins i tot, però d'elaboració lenta, que apela a un espai comú quasi ancestral. Els matisos, la dimensió gastronòmica, són l'efecte de la cultura passada per una cuina curosa i afectuosa.
Intentant recuperar el to puc assegurar que a la rebotiga de Can Ravell i davant de l'escudella i la carn d'olla que ens van servir per separat, construint un àpat de dos plats, el temps es va aturar i, gràcies a un César Martinell [el Josep el té a la vitrina de dins, ocupant suposo que provisionalment el lloc del Pur Sang d'en Dagueneau], per mi un dels grans vin
s blancs de Catalunya en aquest moment, una garnatxa blanca criada en bota que manté una acidesa excepcional i que els anissats que deixa en el post-gust podrien confondre-la (a cegues) enmig d'un tast de negres de l'àrea tarragonina d'interior, crec que varem improvisar un maridatge molt reeixit. Aquesta garnatxa que exalto ens va donar confiança per convidar un veí de taula, un habitual d'aquest lloc que va entrar en la conversa. Perquè això acostuma a passar: a Can Ravell hi ha un aire que afavoreix el fluxe relacional. Es nota en el caràcter que, des de fa molts anys està impregnat en cada racó d'un establiment "sense pretensions" que acaba cridant l'atenció dels líders d'opinió internacionals.
s blancs de Catalunya en aquest moment, una garnatxa blanca criada en bota que manté una acidesa excepcional i que els anissats que deixa en el post-gust podrien confondre-la (a cegues) enmig d'un tast de negres de l'àrea tarragonina d'interior, crec que varem improvisar un maridatge molt reeixit. Aquesta garnatxa que exalto ens va donar confiança per convidar un veí de taula, un habitual d'aquest lloc que va entrar en la conversa. Perquè això acostuma a passar: a Can Ravell hi ha un aire que afavoreix el fluxe relacional. Es nota en el caràcter que, des de fa molts anys està impregnat en cada racó d'un establiment "sense pretensions" que acaba cridant l'atenció dels líders d'opinió internacionals.dilluns, 9 de novembre del 2009
Porrera és una festa oberta
El Tasta Porrera de dissabte se'm va confirmar com una festa (a salvaguardar). És la impressió que me'n vaig endur i és el que explico a tothom. Amparats per aquesta nova idea de la DOQ Priorat que pretén potenciar el "vi de vila" els 18 cellers de Porrera s'han posat d'acord per organitzar una jornada de tast oberta i popular. I el caire que està agafant és immillorable: la plaça de Catalunya plena de gent (la derivada comercial són els restaurants plens, és clar), com un eixam d'abelles a la mel, al voltant d'aquest vi potent i llaminer, i durant quasi quatre hores, tot i la pluja, tot i el vent, que accentuava la sensació d'un fred nou, sobrevingut, que inaugurava la cara hivernal de la tardor...
Sense els encotillaments que sovint acompanyen el vi, amb una gesticulació lliure i poc ordenada, hi vaig veure un públic heterogeni, divers, al qual algú havia advertit que això de Porrera promet. Havia corregut la veu; només arribar per la carretera de Torroja ja vàrem veure que hi havia molts més cotxes que l'any passat. Hi havia experts? i afeccionats? Sí. En vaig reconèixer força, dels uns i dels altres; però sobretot hi vaig veure gent que, vinguda de prop i de lluny (de Catalunya majoritàriament) havien vingut a passar-se-la bé!
Perquè, tal com pretenen des de l'associació de cellers, és una ocasió immillorable per aproximar-se a un segment del catàleg del Priorat, amb les seves particularitats (la Carinyena de coster és dominant en els cupatges d'aquest poble amagat i de forta pluviometria, relativament). Però hi vull insistir: l'estil de la cita, que algun especialista ens hauria d'il·lustrar sobre els mecanismes de psicologia social que hi influeixen, ho converteix tot plegat en un pol d'atracció; i la intel·lectualització del vi queda en un segon pla, sense renunciar-hi, però sense que impedeixi gaudir-ne.
El desordre és absolut, la llibertat és total. L'únic element de cohesió és una taula llarga, gran, darrere de la qual els elaboradors s'afanyen a servir un raig de vi a les copes d'un públic interessat que, a poc a poc anirà entrant en un estat de simpatia general remarcable. Les converses a part, les reunions improvisades, l'intercanvi de números de teléfon i d'adreces, professionals i privades... l'espai social obert és ric i atractiu: els vins de Porrera en són el nexe (alcohòlic).
El pes de la tradició ha influït en el manteniment d'un calendari festiu que abans es justificava per la finalització de la verema i l'arribada del vi novell. Ara tastem anyades anteriors i, però, sobretot, tenim ganes d'anar a Porrera.
Sense els encotillaments que sovint acompanyen el vi, amb una gesticulació lliure i poc ordenada, hi vaig veure un públic heterogeni, divers, al qual algú havia advertit que això de Porrera promet. Havia corregut la veu; només arribar per la carretera de Torroja ja vàrem veure que hi havia molts més cotxes que l'any passat. Hi havia experts? i afeccionats? Sí. En vaig reconèixer força, dels uns i dels altres; però sobretot hi vaig veure gent que, vinguda de prop i de lluny (de Catalunya majoritàriament) havien vingut a passar-se-la bé!
Perquè, tal com pretenen des de l'associació de cellers, és una ocasió immillorable per aproximar-se a un segment del catàleg del Priorat, amb les seves particularitats (la Carinyena de coster és dominant en els cupatges d'aquest poble amagat i de forta pluviometria, relativament). Però hi vull insistir: l'estil de la cita, que algun especialista ens hauria d'il·lustrar sobre els mecanismes de psicologia social que hi influeixen, ho converteix tot plegat en un pol d'atracció; i la intel·lectualització del vi queda en un segon pla, sense renunciar-hi, però sense que impedeixi gaudir-ne.
El desordre és absolut, la llibertat és total. L'únic element de cohesió és una taula llarga, gran, darrere de la qual els elaboradors s'afanyen a servir un raig de vi a les copes d'un públic interessat que, a poc a poc anirà entrant en un estat de simpatia general remarcable. Les converses a part, les reunions improvisades, l'intercanvi de números de teléfon i d'adreces, professionals i privades... l'espai social obert és ric i atractiu: els vins de Porrera en són el nexe (alcohòlic).
El pes de la tradició ha influït en el manteniment d'un calendari festiu que abans es justificava per la finalització de la verema i l'arribada del vi novell. Ara tastem anyades anteriors i, però, sobretot, tenim ganes d'anar a Porrera.
Pedralets
foto Jordi Castells
Dissabte vaig anar a conèixer el David Masdeu de Pedralets. Feia temps que el Jordi Castells me n'havia parlat. De fet, a primers d'agost ens vàrem veure al Firagost i me'n va regalar una ampolla. Ens la vam beure un vespre d'estiu a Vilabella. Aquella primera ampolla em va semblar correcta, un vi afinat i d'una tanicitat dolça. El Jordi m'és un entusiasta i darrerament m'hi ha insistit. Vaig resoldre que el millor seria que me'n presentés el responsable. Crec que darrere dels vins hi ha persones, que tenen coses a dir, que el producte és una expressió del terreny i de la seva gent, i que moltes vegades el context ens ajuda a entendre'l.
Dissabte teníem previst anar al Tast de Porrera, i vam aprofitar el viatge. A primera hora vam quedar a Gratallops, al carrer del Piró. Només aparcar el cotxe vaig preguntar a un xicot que s'estava al carrer, més o menys al punt que el Jordi m'havia indicat. Era en Francesc, el soci del David, que va baixar les escales amb una garrafa a la mà, i sense deixar-la en cap moment em va ensenyar el celler. De seguida va estar vist: hi ha pocs metres quadrats i en David i en Francesc s'hi esplaien poc perquè la vinificació la lidera la Roser, l'enòloga, que era fora. Em van explicar el seu plantejament, que és molt clar: fa 10 anys que van decidir vinificar, molt il·lusionats però sense massa intencions comercials, els seus millors raïms, els de les vinyes velles que havien plantat els seus pares (s'enorgulleixen d'haver fet les primeres proves amb la Cabernet).
I els vaig demanar que m'ensenyessin la finca. Pedralets surt d'un amfiteatre de la muntanya, a tocar del poble, que mira a l'Oest. És una finca assequible, comprensible; des d'un extrem que forma un balcó natural vàrem observar-ne els límits. Des d'allí vam entrar en detall. La tardor ajuda a diferenciar les varietats: a l'obaga, mirant al Nord hi ha aquests cabernets vells i la Garnatxa. Al sol, encarada a Sud hi ha la Carinyena (Samsó), amb les fulles envermellides: és una varietat interessantíssima, sobretot si s'estressa. En tenen una parada de vella que els proporciona subtilitat. Ho saben perquè tenen la regla de vinificar per separat i després fan el cupatge, al final del procés. Amb la Roser tastarem les botes i confirmarem aquestes sensacions que al David i al Francesc els agrada identificar amb cada parcel·la.
Parlant-ne, a la vinya, s'entreveu l'emoció d'un viticultor que coneix cadascun dels seus ceps (el Priorat és així, dur, sec, aspre, sinuós,... i petit) i que espera redescobrir cada racó de la finca dins l'ampolla.
Sense obrir cap ampolla ens en vam anar cap a Porrera. Ahir, a casa, en família, vaig tornar a tastar el Pedralets, a consciència, posant-hi imatges recents i persones; i després d'una entrada suau i dolça, com la que recordava d'aquella ampolla de l'agost, atent a l'evolució que el vi havia de fer a la copa, a poc a poc vaig anar descobrint unes notes fines d'anissats (ginebró?). Crec que darrere del Pedralets hi ha una base de fruita honesta que s'expressa amb una fina subtilitat. Al davant hi ha un vi agradabilíssim de qualitat indiscutible.
En David me'n va donar un parell d'ampolles que he repartit a Barcelona, per donar-lo a conèixer.
el vi A PUNT al Diari de Tarragona
L'ombra de la Guia de vins del Seijas és llarga. Avui m'ha trucat un amic per advertir-me que al Diari de Tarragona hi havia una notícia sobre el QUA del vi A PUNT. Concretament, és a la pàgina 7 del suplement d'economia. El periodista es fa ressò de l'aparició del vi (d'una empresa tarragonina) en una selecció del sumiller de El Bulli, 110 vins per al 2010.
diumenge, 8 de novembre del 2009
article pel Va de Vi
Des de divendres hi ha un article penjat al Va de Vi que signo jo. Parlo de la traçabilitat comercial de la Coca-Cola i del pes de la marca. És per contrastar-ho amb el món del vi, on l'atomització de les empreses fa que les denominacions d'origen agafin relleu, sobretot pel que fa a la garantia del procés de producció. Però el cas del refresc més conegut ens ilumina sobre la importància del paper de la distribució, que en el vi és tan important!
dijous, 5 de novembre del 2009
Respostes a la dimensió cultural del vi
¿A quien sirve mi dinero? és el títol del llibre de Joan Antoni Malé que ahir va ser entrevistat per Joan Barril al Cafè de la República de Catalunya Ràdio. Al punt del minut 19 d'aquest audio el senyor Malé es mostra convençut de la necessitat d'un canvi de valors que ens hauria de dur a incrementar el consum de productes culturals, contraposant-los a la despesa en (alta) gastronomia i en vins. Aquesta afirmació va produir-se en el marc d'una discussió sobre l'estructura social i els valors que ens han dut a la crisi econòmica i la banca ètica.
Més que discutir frontalment aquesta catalogació, per reivindicar el caràcter cultural del vi (potser, aneu a saber, el senyor Malé seria capaç de matisar les seves paraules), m'interessa que un itel·lectual d'indiscutible reputació pugui fer una associació entre el vi (i la gastronomia) i una certa lleurgeresa moral, d'una frivolitat delegitimadora.
Ah! per cert, encara queda mantega trufada.
Més que discutir frontalment aquesta catalogació, per reivindicar el caràcter cultural del vi (potser, aneu a saber, el senyor Malé seria capaç de matisar les seves paraules), m'interessa que un itel·lectual d'indiscutible reputació pugui fer una associació entre el vi (i la gastronomia) i una certa lleurgeresa moral, d'una frivolitat delegitimadora.
Ah! per cert, encara queda mantega trufada.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Porrera, Gandesa, Montblanc...
Aquest cap de setmana serem al Tasta Porrera, una oportunitat única per conèixer els vins d'aquest poble del Priorat. L'Associació de Cellers de Porrera (18) promou aquesta festa popular que vol posar a l'abast dels aficionats i experts la descoberta de les característiques dels vins de la vila. L'any passat ja hi vam ser i a més d'endur-nos una panoràmica de tipicitat difícilment exportable, varem gaudir d'una experiència lúdica que ens marcà i el cert és que ja fa dies que n'esperava la convocatòria i ho he recomanat a molta gent. Espero que hi cabrem. Hi ha tota una colla formada al voltant de la tertúlia de l'Ateneu que volen venir a conèixer una mica més la Carinyena.Durant el cap de setmana hi ha, també, la Festa del Vi de Gandesa. Jo m'hi deixaré caure el dissabte a la tarda: hi ha un tast de garnatxes blanques que dirigirà el Jaume Martí. I l'aprofitarem.
A Montblanc també hi ha fira. A la darrera tertúlia de l'Ateneu se'n feu difusíó, perquè hi ha programades unes jornades amb la participació del Joan Gómez Pallarès.
el rastre de la Tòfona
Avui he esmorzat pa amb mantega trufada. El Pierre Valmont, responsable de la imatge gràfica del vi A PUNT acaba d'arribar de la Borgonya, de ca sons pares, i m'ha portat un parell de tòfones. El detall mereix un agraïment.
Ahir a la tarda vam quedar per xerrar dels conceptes de la marca, per comartir la visió i aquestes coses que semblen tècniques però que entre nosaltres esdevenen una tertúlia filosòfica (la sessió ens portar a discutir sobre l'Hedonisme i la diferència amb l'Epicureisme, perquè necessitàvem aclarir el significat de plaer). I després, cap a quarts de nou, ens n'anàrem cap a casa (meva), ell també, per tastar la tòfona plegats. Entre uns i altres, a casa, preparàrem uns ous ferrats sobre una base de patata i ceba cuita amb formatge. La Tòfona l'escampàrem pel damunt a tallets. La garnatxa del SINE que ens serví d'aperitiu hi anava bé, amb el seu confitament i amb els anissats de fons, però el Petit Grealó que obrírem després també s'hi esqueia, rustic i llaminer... Tot plegat prou especial, dins d'una tesitura quotidiana, tanmateix.
I aquest matí, el pot que havia servit al Pierre per portar les tòfones des de França contenia encara una bona dosi de mantega on hom diria que el tubèrcul havia mutat. Era el gust de la tòfona, concentradíssim, sense la tòfona.
Per inèrcia m'he rentat les dents, i quan ho feia me n'hauria volgut desdir, per endur-me aquest regust a passeig. el dentrífic ha fet neteja i n'he perdut una mica, però encara me'n queda. És la dimensió del gust que es fa record arxivat!
Ahir a la tarda vam quedar per xerrar dels conceptes de la marca, per comartir la visió i aquestes coses que semblen tècniques però que entre nosaltres esdevenen una tertúlia filosòfica (la sessió ens portar a discutir sobre l'Hedonisme i la diferència amb l'Epicureisme, perquè necessitàvem aclarir el significat de plaer). I després, cap a quarts de nou, ens n'anàrem cap a casa (meva), ell també, per tastar la tòfona plegats. Entre uns i altres, a casa, preparàrem uns ous ferrats sobre una base de patata i ceba cuita amb formatge. La Tòfona l'escampàrem pel damunt a tallets. La garnatxa del SINE que ens serví d'aperitiu hi anava bé, amb el seu confitament i amb els anissats de fons, però el Petit Grealó que obrírem després també s'hi esqueia, rustic i llaminer... Tot plegat prou especial, dins d'una tesitura quotidiana, tanmateix.
I aquest matí, el pot que havia servit al Pierre per portar les tòfones des de França contenia encara una bona dosi de mantega on hom diria que el tubèrcul havia mutat. Era el gust de la tòfona, concentradíssim, sense la tòfona.
Per inèrcia m'he rentat les dents, i quan ho feia me n'hauria volgut desdir, per endur-me aquest regust a passeig. el dentrífic ha fet neteja i n'he perdut una mica, però encara me'n queda. És la dimensió del gust que es fa record arxivat!
dimarts, 3 de novembre del 2009
PARA TODOS LOS DÍAS / SEIJAS
Aquest és el títol del capítol que el David Seijas, el Nariz de Oro del 2006 i sumiller, juntament amb el Ferran Centelles, del millor restaurant del món, ha dedicat al QUA del vi A PUNT en la guia que acaba de sortir al mercat amb el títol de 110 vinos para el 2010, de l'editorial Grijalbo. Gràcies David!"Lejos de los que piensan que un vino barato es un vino malo, hay gente que dignifica este estilo de vinos". Es difícil d'expressar millor la vocació del vi A PUNT perquè, tal com explica el David Seijas a la introducció d'aquest llibre de butxaca il·lustrat, "Desgraciadamente el consumo de vino en España va bajando año tras año. Por esto hago una propuesta económica y divertida, para aquellos que siempre quieren una copa de vino en casa,... y disfrutar del vino como compañero".
Quan algú tan autoritzat com en David Seijas parla 
de la necessitat de dignificar el vi quotidià, de treballar contra la tendència del descens del consum, la proposta del vi A PUNT agafa més relleu, i per això l'agraïment, que faig des d'aquí i que sempre serà insuficient.
I provablement el que més m'ha agradat és l'enfoc: perquè la proposta del vi A PUNT és econòmica, sí. Però per damunt de tot és per fer possible el consum quotidià, i recuperar part del terreny. El Bag in Box, del que a la guia se'n fa una descripció oportuna (és aquí un gran desconegut i pot generar una certa desconfiança), és el continent d'un "vino vivaz y fresco, sin maquillaje [m'interessa aquesta referència a l'autenticitat perquè crec que és un dels elements que podem exigir en la quotidianitat], placentero y divertido,... elaborado a partir de las uvas de sirah, garnacha y samsó de las tierras de Montsant".
I és clar, immediatament, l'endemà de l'aparició del llibre vaig rebre un correu electrònic d'un senyor de Madrid mostrant el seu interès "en adquirir el Bag in Box de vino tinto QUA porque he visto su producto recomendado en una guía del restaurante El Bulli".
Insisteixo: Gràcies per haver apreciat la feina del vi A PUNT i per haver-ne parlat!
el vi és suggerent
El títol és un eufemisme. N'hi ha d'altres: el vi és interessant... Vull dir que la conversa sobre el vi és més atractiva, en general, que una discussió sobre mobiliari, per exemple.
Ahir al matí vaig aturar-me a una terrassa a fer un cafè amb uns saludats que conec relativament poc, com ells a mi, si fa o no fa.
Per cert, què feia jo prenent un cafè? Òbviament un acte social!
Quan el vi entrà a la conversa ja la va monopolitzar fins al final. Tothom hi va posar cullerada, per fer referència a alguna varietat o per preguntar. Fins al punt que, al cap de molt poca estona em demanaren que els en donés unes nocions formals, i quasi vam organitzar un calendari de reunions per xerrar de vins.
El vi té molt a dir i l'home està ple de preguntes. La dona també!
Ahir al matí vaig aturar-me a una terrassa a fer un cafè amb uns saludats que conec relativament poc, com ells a mi, si fa o no fa.
Per cert, què feia jo prenent un cafè? Òbviament un acte social!
Quan el vi entrà a la conversa ja la va monopolitzar fins al final. Tothom hi va posar cullerada, per fer referència a alguna varietat o per preguntar. Fins al punt que, al cap de molt poca estona em demanaren que els en donés unes nocions formals, i quasi vam organitzar un calendari de reunions per xerrar de vins.
El vi té molt a dir i l'home està ple de preguntes. La dona també!
dijous, 29 d’octubre del 2009
Tarragona supera l'expectativa
Dimecres passat, al vespre, a l'Ateneu, atapeïts, vam experimentar una sorpresa. La Denominació d'Origen Tarragona, una de les més antigues (el primer reglament és de 1945), va ensenyar-nos una cara poc coneguda, amb uns vins moderns i connectats amb els mercats actuals.
Sentir parlar els seus protagonistes ens permeté comprovar un cert canvi de rumb. L'estigmatització històrica d'una denominació d'origen vinculada al volum i a una tradició que a Catalunya va lligada a la venda de vins a doll, ens feia difícil sortir del tòpic dels vins dolços tradicionals (de fet, ens hauria agradat poder comptar amb la presència del celler De Muller, iconogràfic en aquest sentit, però els seus responsables estaven de viatge i els sigué impossible d'acompanyar-nos).
Tarragona, tal com ens explicava l'Àngels Collado (secretària del Consell Regulador), és volum, és un territori ampli, és una vinya que majoritàriament pensa en el Cava (el 70 % del raïm se'n va a la confecció de vins base Cava), però és una enorme tradició rural que a poc a poc s'està reinventant. El pes de la indústria del vi havia anat deixant per a la marca Tarragona una posició poc rellevant, però de cada dia hi ha més iniciatives que aposten per la definició d'una identitat singular.
Darrere les ampolles del Nus del Terrer, Mas Vicens i Adernats Seducció varem veure-hi una aposta clara per l'excelència, que es manifesta a la copa, que comença a gaudir del reconeixement internacional i que parla d'una visió del vi lligat a la viticultura, lligat a la vinya, lligat al territori i a la voluntat d'interpretar-lo i d'extrreure'n la seva màxima expressió. Òbviament és així en els casos de l'Eduard Morell o del Vicens Ferré, però també en el cas de la Vinícola de Nulles, una cooperativa clàssica des del punt de vista organitzatiu, que entra més de 2 milions de quilos de raïm i que d'uns anys ençà s'ha proposat ocupar un espai entre els embotellats de consum de qualitat. Segurament era el que pretenien els seus primers socis, que encarregaren a César Martinell un edifici modern i funcional (de les anomenades "catedrals del vi", segons què ens digué en Carles Negrillo, gerent de la Cooperativa, és un dels pocs cellers que sempre han estat actius en la seva funció original); i avui és útil per un projecte potent que, des de Tarragona, s'obre al mercat.
Una de les impressions que ens enduguérem, i en part, potser, com a conseqüència del contrast dels projectes que s'han anat veient al llarg de l'any a la tertúlia de Les presències del vi a l'Ateneu, és que Tarragona és una zona àmplia i, per tant, diversa. Vinyes del Terrer és un celler relativament petit (fa 22.000 ampolles de les quals n'exporta una gran part), una aposta per la qualitat extrema, lligat a una finca arran de mar, a 40 metres d'altitud,al terme de
Vilaseca. El Nus del Terrer que vam tastar és un cupatge de Cabernet Sauvignon (el vigor d'aquesta vinífera els obliga a un treball de contenció i d'estrés de la planta per assolir uns rendiments mitjos de 2 Kgs. per cep) i Garnatxa negra (està molt més integrada al territori i resulta molt més fàcil de treballar) i la seva complexitat el fa suggerent, interessant, enigmàtic. De Mas Vicens vàrem tastar el negre de criança. També hi ha molt de Cabernet, i en el aquest cas, el cupatge es completa amb Ull de Llebre. Però la característica que el defineix és una estructura potent. Si el vi de l'Eduard Morell surt d'una finca d'arran de mar, pràcticament, el del Vicens és a la muntanya, a Cabra del Camp, a l'extrem de la Denominació d'origen, pel Nord-Oest, on fa frontera amb la Conca de Barberà. Érem a darrers d'octubre i encara havien d'acabar de collir: les maduracions són més lentes i pròpies d'uns clima i d'uns sòls molt diferents. I els Adernats de Nulles, moderns i competitius però més previsibles, sobretot per la base varietal (macabeu, xarel·lo i parellada), són una expressió dels vins amables que Tarragona ha produït tradicionalment.
Vilaseca. El Nus del Terrer que vam tastar és un cupatge de Cabernet Sauvignon (el vigor d'aquesta vinífera els obliga a un treball de contenció i d'estrés de la planta per assolir uns rendiments mitjos de 2 Kgs. per cep) i Garnatxa negra (està molt més integrada al territori i resulta molt més fàcil de treballar) i la seva complexitat el fa suggerent, interessant, enigmàtic. De Mas Vicens vàrem tastar el negre de criança. També hi ha molt de Cabernet, i en el aquest cas, el cupatge es completa amb Ull de Llebre. Però la característica que el defineix és una estructura potent. Si el vi de l'Eduard Morell surt d'una finca d'arran de mar, pràcticament, el del Vicens és a la muntanya, a Cabra del Camp, a l'extrem de la Denominació d'origen, pel Nord-Oest, on fa frontera amb la Conca de Barberà. Érem a darrers d'octubre i encara havien d'acabar de collir: les maduracions són més lentes i pròpies d'uns clima i d'uns sòls molt diferents. I els Adernats de Nulles, moderns i competitius però més previsibles, sobretot per la base varietal (macabeu, xarel·lo i parellada), són una expressió dels vins amables que Tarragona ha produït tradicionalment.Així com en alguns casos hem parlat dels "vins de vila", a Tarragona, la diversitat i l'amplitud geogràfica (de fet ens quedà despenjada la part del sud, la de la Ribera d'Ebre, molt més semblant a la caracterització varietal de la Terra Alta) ens duria a una distinció entre diverses sub-zones. El temps ho dirà.
De moment, el que vegérem és un panorama de creixent interès: uns cellers moderns, que s'obren pas en el panorama global, i un Consell Regulador que està apostant clarament per la tipificació. Com a mostra ens parlaren de la tasca que d'un temps ençà estan duent a terme conjuntament amb l'INCAVI i amb la Cooperativa de Rodonyà per la carcterització del Sumoll, una varietat associada a la zona nord de la Denominació d'Origen, que criteris de mercat massa simples havien arraconat i que qui sap si podrà ser un dels trets identitaris de la regió.dijous, 22 d’octubre del 2009
Tarragona, 10ena tertúlia
A Catalunya tenim 11 denominacions d'Origen; i una (Cava) que tot i ultrapassar les nostres fronteres per determinades circumstàncies històriques la podem veure com a catalana, substancialment. I a l'Ateneu n'hem vist 9, dins el cicle Les presències del vi que hem organitzat des del vi A PUNT, amb el restaurant ATN, i amb la col·laboració de l'INCAVI.
Per ordre alfabètic han anat passant els diversos territoris vinícoles. I aquest octubre toca Tarragona. Veurem, acompanyats pel Consell Regulador d'una Denominació d'Origen lligada a la història vitivinícola i comercial més rellevant, com s'estructura un territori difús i ampli en l'actual món del vi.
El Port, un dels més importants del Mediterrani, ha estat un testimoni del comerç de les comarques vitivinícoles dels voltants. L'atepeïment de botes als molls són un testimoni que evoquen la història d'una activitat de la que Tarragona és un protagonista indiscutible.
Avui, amb la modernització del sector, els cellers cooperatius, gestors de grans volums de vi, estan reenfocant la seva estratègia, i al seu torn, cada vegada hi ha més iniciatives privades que disperses pel territori (el mapa de la Denominació d'Origen és ampli, des del Gaià fins a l'Ebre), s'esforcen per revindicar-se.
El pròxim dimecres, 28 d'octubre, farem la 10ena tertúlia del cicle. Comptarem amb la participació del celler Mas Vicens; la Cooperativa de Nulles, i el celler del Terrer. Com sempre, s'estructurarà de la següent manera:
20:00 hs: Presentació de la Denominació d'Origen i de tresd dels cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5€)
21:30 hs: sopar - tertúlia
El preu de la sessió completa és de 27€
Les persones interessades poden adreçar-se a:
O als teléfons 933185238 o 625408974
O al mateix restaurant de l'Ateneu
L'aforament és limitat i s'ocuparà per rigurós ordre d'inscripció
en quin sentit el vi és cultura?
Sovint repetim aquesta sentència i m'agradaria compartir-ne el dubte, per eixamplar-ne l'escala de grisos, més que per discutir-la. En quin sentit el vi és cultura, què ens ho fa afirmar, i què ens diu la seva adjectivació cultural?
i al Montsant..., arriva La Trinca!
Perquè aquests dies, després de la verema, i abans del Nadal (comercial), l'agenda dels cellers s'atapeeix. Tothom té compromisos. Acabo de parlar amb amb el Marc, de La Garriga, que estava convidat al 20è aniversari del Sant Pol, de la Carme Ruscalleda i va haver de sacrificar l'excursió al Priorat (ja vindrà a Porrera si tot va bé). L'Anna dels 5 Titius d'Olot també s'havia compromès amb una demostració de productes a Girona. El Miquel Bofill xerrava a una sessió sobre el comerç del vi que havia organitzat la revista Cupatges... I tot i així, a Torroja érem una pila. Però al costat mateix, a Falset, es presentà el nou accionariat de Laurona. Des del pati de Cal Compte vegérem passar tres helicòpters. Coses que passen avui al Priorat. Ves per on! Els del Diari del Priorat, que a la tarda vingueren a conèixer els productors estrangers de Torroja, m'explicaren que havien fet un tomb pel cel de la comarca, des de Falset a La Figuera, per anar a veure la vinya de L'Espectacle, amb els nois de Canet.
El celler Laurona, que ha encapçalat enològicament en René Barbier i el Fernando Zamora (i seguiran ocupant-se'n) passa a mans del Josep Maria Mainat i del Toni Cruz com a accionistes principals.
El seu desembarcament al Priorat administratiu (Denominació d'Origen Montsant en aquest cas) és, en tot cas, una dada que confirma l'interès per aquest territori. I una promesa per als nostres vins? Qui ho sap? Arriva la Trinca, Au vinga, vinga, vinga!
Tast de Vins a Torroja
Dilluns vaig ser a Torroja (del Priorat). El Dominik Hubert de Terroir al Límit ens hi havia convidat, fa tres setmanes, llavors de la tertúlia de l'Ateneu. És evident que aquest xicot, amb la seva flema, el seu apassionament i la fermesa amb la que expressa la seva implicació al Priorat, ell que és d'origen alemany i que creu que és allí on podrà acostar-se millor a l'excelència, ens va provocar un interès especial. Perquè tot i ser dilluns, 8 dels habituals de la tertúlia ens agafàrem el dia per poder assistir a la seva festa de la verema.
En aquestes dates les cites vitivinícoles sovintegen (ja he rebut la invitació per assisitr a la festa de Porrera de la que l'any passat vaig tornar molt convençut). I encara que en aquests tastos d'avui el que se serveix és el vi d'anyades comercials (anteriors), la justificació de la collita és una excusa per convocar els amics i els coneguts al celler.
Els de Terroir al Límit i el Trio Infernal, en Fischer, en Gerin i en Combier, aquests altres estranys actors del Priorat ens oferiren un tast a Cal Compte. Des del pati d'aquest allotjament rural d'un encant difícilment igualable es veu la cinglera del Montsant i els turons de L'Arbossar, els Dits del Terra, Les Manyes (fou el vi que em captivà, per sobre de tots), o Les Tosses.
Prop de 100 persones (hi vaig poder veure el Quim del Mut, el Chef dels Dos Palillos, el Jordi de La Cullera de Boix...) s'hi arrauliren i xerraren unes hores amb una copa a la mà i el Priorat al fons (és l'efecte de Cuvée 3000, que distribueix aquests vins i que té la capacitat de transmetre'n la seva imprtància). Hi hagué temps per discutir i per comparar, per entendre en definitiva la tipicitat prioratina i el treball que un celler i l'altre ens ofereixen. "Uns vins fins i subtils, de forta originalitat", em deia el Carles, una estona que tastàrem juns el catàleg de Terroir al Límit, "i potser, per això, són massa difícils de classificar en el mercat del vi globalitzat" (és un avantatge o un problema?). El senyor Manuel Duran, defensor aferrissat de la varietat com a signe d'identitat d'un territori, volgué conèixer de prop aquest projecte pel que ja expressà el seu entusiasme a la sessió que férem sobre el Priorat.
Els vins del Trio, en general agradaren, especialment les carinyenes del 2/3; però també el Trio del 2004, i el del 2003, més confitat i lleument oxidat però d'una fragilitat que captiva. El taní de tots els vins del seu catàleg és dolç i llaminer i el RIU, aquest vi més jove, fresc i apte per a tots els paladars s'endugué més d'un elogi: és important que al Priorat hi hagi vins assequibles i que al seu torn conservin la marca de la zona i del celler, i en aquest cas es confirma.
Tot d'un plegat la festa prengué un altre caire, més lúdic de fet, més popular, menys professional (sé que a la Cesca li hauria agradat que l'ambient del matí es mantingués a la tarda, perquè és enòloga i el tast l'apassiona), i ens n'anàrem al jardí del poble, a una plaça oberta a l'aire lliure on se serviren costelles i llonganissa, pa (boníssim) oli i vi a dojo. Per allí corregueren ampolles de terroir al Límit (del Torroja, sobretot), les del Trio del Priorat, i les del Trio de Côte Rotie; i també en tastàrem d'altres: l'alcalde de Torroja ens n'oferí de les seves, hi hagué un Mas Saura i d'altres que degueren passar-me desapercebuts; i fins saltàrem a la Conca de Barberà amb les vins del Joan Ramon Escoda, que hi era i els deixà per tastar.
La música, eclèctica i internacional com els mateixos protagonistes de la festa convertí aquesta albareda de Torroja en un espai de llibertat colonitzat per uns urbanites engrescats.
Jo, cansat d'una jornada llarga i alcohòlica, em vaig endur "la colla" a trepitjar una vinya costeruda, camí de Miserere, que em té robat el cor. Un gest de darrera hora per acomiadar-nos abans de tornar cap a Barcleona.
divendres, 16 d’octubre del 2009
el vi A PUNT "es lo último"
A la Ronda Univesitat de Barcelona acaba d'obrir la primera botiga gratuïta d'Europa. L'eslògan és extremadament provocador; tant que ahir, durant la innauguració, la Montse Castellana, responsable de Tinkle, una agència de comunicació rconeguda, em va comentar que havia vingut perquè volia entendre la proposta. esloultimo es un centre de
promoció de productes de tendència, les novetats que apareixen al mercat i que sovint es queden lluny dels consumidors. Per una quota simbòlica de 5 € els consumidors que vulguin interactuar amb aquesta fórmula tindran dret a endur-se de les prestatgeries de la botiga 5 productes diferents cada 15 dies. esloultimo analitzarà les conductes de consum i les oferirà als productors que hi colaborin.
Es tracta d'una iniciativa per acostar les novetats al consumidor, un actor que, segons Cristina Mínguez, la directora de Marketing i Comunicació de esloultimo, és lliure, intel·ligent i individual, sobretot des de l'aparició de les plataformes de comunicació 2.0, i aquesta circumstància obliga a inventar noves formes de relació.
El vi A PUNT ha participat d'aquesta experiència innovadora i ahir, tant en la presentació de la botiga de Barcelona (l'empresa preveu obrir noves seus a Europa i a Amèrica) a la premsa com a les agències de comunicació hi hagué envasos de SINE, de QUA i de NON per prendre gratuïtament. Els 40 envasos que posàrem a disposició del públic desapareixeren en pocs minuts. Dels comentaris que vàrem poder recollir, vaig interpretar que l'envàs era vist (encara) com una innovació (malgrat l'enorme difusió que se n'ha fet a altres països europeus) i que la seva usabilitat era extraordinàriament ben rebuda. L'èxit del producte, però, a primer cop d'ull, a la prestatgeria de la botiga, on la majoria de productes compten amb un esforç remarcable en el disseny, cal atribuir-lo a la imatge exterior. Els que provaren el vi (era un objectiu secundari en aquest entorn) s'afanyaren a comentar que era sorprenentment bo (la sorpresa venia, precisament, de l'expectativa negativa derivada d'un envàs de cartó).
Anirem veient de quina manera podem col·laborar amb aquesta iniciativa que avui ocupa la pàgina de societat de la majoria de mitjans de comunicació.
promoció de productes de tendència, les novetats que apareixen al mercat i que sovint es queden lluny dels consumidors. Per una quota simbòlica de 5 € els consumidors que vulguin interactuar amb aquesta fórmula tindran dret a endur-se de les prestatgeries de la botiga 5 productes diferents cada 15 dies. esloultimo analitzarà les conductes de consum i les oferirà als productors que hi colaborin.Es tracta d'una iniciativa per acostar les novetats al consumidor, un actor que, segons Cristina Mínguez, la directora de Marketing i Comunicació de esloultimo, és lliure, intel·ligent i individual, sobretot des de l'aparició de les plataformes de comunicació 2.0, i aquesta circumstància obliga a inventar noves formes de relació.
El vi A PUNT ha participat d'aquesta experiència innovadora i ahir, tant en la presentació de la botiga de Barcelona (l'empresa preveu obrir noves seus a Europa i a Amèrica) a la premsa com a les agències de comunicació hi hagué envasos de SINE, de QUA i de NON per prendre gratuïtament. Els 40 envasos que posàrem a disposició del públic desapareixeren en pocs minuts. Dels comentaris que vàrem poder recollir, vaig interpretar que l'envàs era vist (encara) com una innovació (malgrat l'enorme difusió que se n'ha fet a altres països europeus) i que la seva usabilitat era extraordinàriament ben rebuda. L'èxit del producte, però, a primer cop d'ull, a la prestatgeria de la botiga, on la majoria de productes compten amb un esforç remarcable en el disseny, cal atribuir-lo a la imatge exterior. Els que provaren el vi (era un objectiu secundari en aquest entorn) s'afanyaren a comentar que era sorprenentment bo (la sorpresa venia, precisament, de l'expectativa negativa derivada d'un envàs de cartó).
Anirem veient de quina manera podem col·laborar amb aquesta iniciativa que avui ocupa la pàgina de societat de la majoria de mitjans de comunicació.
dijous, 8 d’octubre del 2009
tranquil·lament al celler
Me'n vaig a tastar el rosat. S'ha acabat l'A.NON del 2008 (que havíem concebut com un vi d'estiu) i ja tenim a punt el d'enguany, pràcticament. Ara l'acabarem de definir i abans d'acabar l'any ja en tindrem.
En paral·lel, després d'haver collit i ja acabada la fermentació alcohòlica, estem remenant les lies del macabeu de casa. Un vi que em fa una il·lusió especial!
I la resta va fent. A la Terra Alta ja s'ha acabat de collir, però al Montsant encara entren les Carinyenes. N'hi ha per dies. La verema arriba sana però la maduració ha estat complicada, i la secada de l'estiu a pansit més d'un raïm.
Aniré subministrant informació dels vins del 2009 així que vagin arribant.
En paral·lel, després d'haver collit i ja acabada la fermentació alcohòlica, estem remenant les lies del macabeu de casa. Un vi que em fa una il·lusió especial!
I la resta va fent. A la Terra Alta ja s'ha acabat de collir, però al Montsant encara entren les Carinyenes. N'hi ha per dies. La verema arriba sana però la maduració ha estat complicada, i la secada de l'estiu a pansit més d'un raïm.
Aniré subministrant informació dels vins del 2009 així que vagin arribant.
La Vilella: la singularitat d'una finca
Sovint em pregunto si moltes de les paraules que usem estan, per nosaltres, prou ben enteses. El llenguatge és ampli i a vegades és un lloc comú, que ens és útil per anar tirant però, de sobte hi ha manifestacions de la realitat que s'imposen i se'ns apareixen com l'autèntica correspondència del mot que les defineix.
Diumenge vaig anar a esmorzar a la finca La Vilella, amb el Carles, un amic, i la seva família. Els quedaven uns quants raïms per collir i ho aprofitàrem per fregir unes arengades a l'era d'un mas enrrunat del segle XVI. La impressió que em causà fou important. Des del mateix moment vaig començar a pensar en la "necessitat" de rehabilitar aqauell espai singular. El mas, aquesta peça arquitectònica central, amb una estructura noble i absolutament ben organitzada, és el que permet visualitzar el conjunt ordenat. Algú, fa més de 400 anys estructurà la vall que l'envolta, farcida de boscos a les parts altes, i apte per al cultiu a les terrasses interiors. L'edifici presideix l'escenari i permet (permeté) als seus inquilins assumir la responsabiñitat dels voltants.
Imbuït com estava jo del llenguatge dels prioratins que vingueren a fer tertúlia a l'Ateneu la setmana passada, segurament, em feu veure ràpidament aquest ordre de la finca. Vaig pensar en la intel·ligència dels seus primers administradors, que convertiren un espai natural en una finca, en una forma ordenada i estetitzada; un paisatge, gairebé (perquè la natura imita l'art, més que l'art a la natura, deia Òscar Wilde).
Em vaig imaginar un vi de finca, sense saber encara què dóna aquest terreny en particular en qüestió de vins, però havent-hi hagut sempre vinya, en aquest espai alt i muntanyós, calorós a l'estiu i fred (que glaça) a l'hivern, amb el mar i la plana a l'horitzó, que reforcen la sensació distant de l'autonomia de la finca, el vi hauria de ser el resultat d'un treball ordenat i transcendent.
Diumenge vaig experimentar un acte emocionat d'adhesió al territori, i de passada vaig entendre encara més aquesta dimensió humana del terrer, d'aquest espai conegut i estimat, en el que les persones s'impliquen per interpretar la terra i extreure'n la millor expressió.
Diumenge vaig anar a esmorzar a la finca La Vilella, amb el Carles, un amic, i la seva família. Els quedaven uns quants raïms per collir i ho aprofitàrem per fregir unes arengades a l'era d'un mas enrrunat del segle XVI. La impressió que em causà fou important. Des del mateix moment vaig començar a pensar en la "necessitat" de rehabilitar aqauell espai singular. El mas, aquesta peça arquitectònica central, amb una estructura noble i absolutament ben organitzada, és el que permet visualitzar el conjunt ordenat. Algú, fa més de 400 anys estructurà la vall que l'envolta, farcida de boscos a les parts altes, i apte per al cultiu a les terrasses interiors. L'edifici presideix l'escenari i permet (permeté) als seus inquilins assumir la responsabiñitat dels voltants.
Imbuït com estava jo del llenguatge dels prioratins que vingueren a fer tertúlia a l'Ateneu la setmana passada, segurament, em feu veure ràpidament aquest ordre de la finca. Vaig pensar en la intel·ligència dels seus primers administradors, que convertiren un espai natural en una finca, en una forma ordenada i estetitzada; un paisatge, gairebé (perquè la natura imita l'art, més que l'art a la natura, deia Òscar Wilde).
Em vaig imaginar un vi de finca, sense saber encara què dóna aquest terreny en particular en qüestió de vins, però havent-hi hagut sempre vinya, en aquest espai alt i muntanyós, calorós a l'estiu i fred (que glaça) a l'hivern, amb el mar i la plana a l'horitzó, que reforcen la sensació distant de l'autonomia de la finca, el vi hauria de ser el resultat d'un treball ordenat i transcendent.
Diumenge vaig experimentar un acte emocionat d'adhesió al territori, i de passada vaig entendre encara més aquesta dimensió humana del terrer, d'aquest espai conegut i estimat, en el que les persones s'impliquen per interpretar la terra i extreure'n la millor expressió.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
A Cal Pep, el vi A PUNT, amb Clos Martinet
imatge extreta del bloc de KAP
Ahir el Pierre Valmont em va convidar a dinar a Cal Pep. És un restaurant de culte, ple de turistes, que fan cua, especialment per seure a la barra i menjar a base de tapes.
A part de la qualitat dels plats (especialment suculenta la truita de patates i xoriç), senzills però excelents, a part de l'encant de la fórmula, simpàtica, fresca, nerviosa i atrafegada però amable i acollidora, a part de la professionalitat del servei, amb el Paco i el Pep com a directors; hi ha un estil escrupulós, és la finura informal i quotidiana. El preu, en aquests casos, lògicament, acostuma a anar en consonància, però jo anava convidat i el desconec.
Anàvem a xerrar del vi A PUNT i de les coses que hem de fer a partir d'ara. Des de fa tres anys hem delegat força la direcció de la imatge de la marca en aquest professional de la comunicació que en el seu moment va entendre bé el nostre missatge, un intent de recuperar un espai per al vi quotidià sense perdre l'autenticitat.
Feia temps que teníem una reunió pendent i com que, a més, teníem algues coses per comaprtir, el Pierre va voler portar-me a aquest local de la plaça de les Olles que li agrada tant.
I em va tocar escollir el vi. El motiu d'aquesta nota, de fet, i ara que vinc de l'emoció de la tertúlia del Priorat, és per deixar constància d'un fet que crec ímportant. A Cal Pep, aquest establiment de referència de la ciutat hi ha una àmplia i important carta de vins, i la primera pàgina és tota de Priorats. Després n'hi ha una de Riberas iuna altra de Riojas. És un establiment internacional. Però la primera pàgina és tota plena de vins del Priorat: l'Akiles de Viñedos de Ítaca; els Camins del Priorat i Les Terrasses de l'Álvaro Palacios, el Dofí i l'Ermita (dues o tres anyades), el Clos Mogador, el Martinet Bru que ens vam beure a copes mentre ens esperàvem, i els Clos Martinet que ens vam polir dinant. I uns quants més.
Aquesta circumstància és poc habitual. és una aposta del Pep i una demostració de la importància del Priorat, que mereix un lloc preeminent a la carta dels restaurants més populars de la ciutat.
divendres, 2 d’octubre del 2009
el Priorat intensament
Si això fos una crònica periodística, la tertúlia de dimecres a l'Ateneu ens hauria proporcionat molts titulars. Van ser 4 hores de convivència amb el Priorat, massa curtes per la quantitat d'informació que vam engollir, massa denses per digerir-les ràpidament. Ens vam endur feina a casa; i, però, vam aclarir alguns conceptes importants.Aquest grup heterogeni que s'ha consolidat al voltant de la taula de Les preséncies del vi va assistir a una exposició del model prioratí, un punt de referència en el panorama vitivinícola per la repercussió que ha generat i per la seva originalitat que, en definitiva, es deu a un principi bàsic: la valoració del territori.
Una vegada i una altra, a través de la seva pròpia trajectòria personal, el René Barbier ens va traslladar a aquesta visió del Priorat com un territori excepcional per a la producció de raïm i per a l'elaboració de grans vins. És el terrer, el terruño (castellà) o el terroir (francès). "Una tomaca del Priorat és excepcianolment millor que qualsevol de les que se'ns ofereixen als mercats convencionals" ens deia enèrgicament i responent a la referència recurrent que el senyor Duran feu del mal ús que al seu entendre s'ha fet de les varietats dites franceses. Perquè "al Priorat, les varietats queden enrrere". Això, que és polèmic, perquè sovint identifiquem aquesta terra amb la Garnatxa i la Carinyena, és un missatge contundent: significa que la personalitat prioratina està indefectiblement lligada al territori, més que a les varietats. De fet, es parla de més de 20 varietats negres i d'una quinzena de blanques, que es cultivaven al Priorat fins a la Fil·loxera. La Garnatxa i la Carinyena es quedaren per circumstàncies de crisi més que per decisions vitivinícoles. Les Carinyenes i les Garnatxes que ens agraden, que ens emocionen i que impressionen els consumidors d'arreu són les d'aquelles vinyes velles de coster que es van abandonar per poc rendibles i que ara, havent restituït el valor del raïm del Priorat, han esdevingut excepcionals. Estan adaptades, sí, òbviament. Altrament haurien mort; han estat allí, dalt de les muntanyes, soles, abandonades a la seva sort durant dècades. Són unes vinyes que van deixar de tenir valor econòmic, en un moment en el que el vi del Priorat era "massa potent, massa singular" i que s'usava per enfortir altres vins.
En Salustià Álvarez, President del Consell Regulador i responsable del celler Vall Llach, un prioratí de Porrera, ens oferí una panoràmica sociològica del segle XX, i vegérem que aquestes vinyes velles i costorudes, poc amables per al cultiu, eren a les mans de la gent més senzilla. I ens anà passant un àlbum de fotos curiós. El públic assistia sorprès, perplex, a una història insólita. La revalorització del Priorat que representa en René Barbier en primera persona (enguany es compleixen 20 anys de les primeres ampolles de Clos Mogador i 30 de la finca) feu girar l'estructura social de la comarca com un mitjó. Pels anys cinquanta i seixanta, els antics propietaris vegeren com els mossos i jornalers que se n'havien anat a treballar fora de la comarca tornaven amb possibles i la propietat anà perdent, doncs, el valor ancestral que havia tingut. En aquell moment, qualsevol altra ocupació era més rendible que la de la vinya i en conseqüència l'abandonament fou quasi definitiu. En René Barbier es referí al Celler Sacal
a Dei com l'única llumeta que quedava. La colla de joves, sovint tractats de "bojos", que a començaments dels vuitanta s'instal·laren al Priorat per donar valor a la singularitat dels seus vins anaven contra-corrent i hagueren de posar-se a fer els seus experiments al marge. Perquè després d'una cosa en vingué una altra i el preu d'aquest producte que avui és reconegudíssim (sempre discutit) hagué d'augmentar. Quan en René fou capaç de col·locar les seves primeres ampolles en un restaurant de prestigi de París el sumiller (el millor del món en aquell moment) li feu notar que el preu era baix (1.500 pessetes de fa vint anys quan el vi del Priorat es venia a menys de 100). L'arribada del sr. Costa (tal com l'anomenà en Salustià Álvarez) i en Lluís Llach, llavors de les torrentades de 1994, representà la incorporació dels pagesos al nou model. En Salus va explicar els detalls de les negociacions amb els nous propietaris, que els feren passar d'unes liquidacions de raïm a 40 pessetes a les 500 actuals. El pagès, que treballa segons les indicacions del celler a qui ven el raïm, "avui es guanya la vida", i el sector "ha de tenir clar que sense els pagesos és impossible construir una regió vitivinícola" afirmava un Salustià empresari però pagès, de Porrera.
El Priorat, que tothom havia assenyalat històricament com una zona excepcional per a la producció de grans vins experimentà una transformació econòmica quan uns joves "sonats" que només entenia la poetessa del Priorat vingueren a estimar-se el seu territori i a implicar-s'hi. Una mica, és el que avui representa també el Dominik Hubert, de Terroir al Límit, un celler de Torroja que fa vins d'extrema intensitat. A part dels procediments que utilitzen, que al seu dia causaren impacte a la comarca, hi ha el seu objectiu: fer notar la vinya, les diferències entre les vinyes del seu poble a les ampolles. Un dels vins, Dits del Terra, és d'una vinya de Carinyena vella de Torroja. L'altre, L'Arbossar, és d'una altra vinya de Carinyena vella de Torroja. Estan vinificats de la mateixa manera. Pretenen que experimentem la influència del sol, perquè una vinya és assolellada i l'altra és obaga. Han vingut d'Alemanya i de Sud-Àfrica per assolir l'exelència a Torroja del Priorat. Creuen que aquest és el millor lloc del món per fer vins, que la rusticitat i la mineralitat han de ser compatibles amb la finura del vi, i que per això s'ha d'aprendre a trobar el punt de maduració óptim de cada planta. És una aposta per un territori que va començar a reviscolar amb l'arribada dels "sonats" dels vuitanta, que van aconseguir posar-lo al mapa vitivinícola mundial, i que ara emprèn un nou repte (i és un dels missatges que aquesta representació del Priorat ens deixà més clars a la tertúlia): la zonificació del Priorat per pobles. Els Vins de Poble. Veurem aparèixer a les ampolles el poble de producció. Perquè els vins són diferents. Els de Gratallops, per exemple, cullen el raïm dues o tres setmanes abans que els de Porrera, perquè les maduracions són diferents, i Bellmunt i Torroja són dos món diferents, asseguren... En René creu que aquest és el millor llegat que pot deixar als seus fills que, al part dels que ha dut sempre al darrere, som una mica tots nosaltres, els que vam néixer amb un Priorat depauperat i ens n'hem trobat un altre que ens emociona i que ensenyem a tothom.Aquesta tertúlia de dimecres passat va servir per entendre un projecte que al seu inici era d'unes persones i que al cap dels anys s'ha aixecat a un graó superior: el Priorat és ara un territori ric!
divendres, 25 de setembre del 2009
Priorat: 9ena tertúlia
La setmana que vé (dimecres) farem una tertúlia sobre el Priorat. Serà la 9ena sessió del cicle Les presències del vi a L'Ateneu que, conjuntament amb el restaurant ATN i amb la col·laboració de l'INCAVI, hem anat organitzant des del vi A PUNT.Parlarem de la marca de la Denominació d'Origen Qualificada, que genera interès per la repercussió mediàtica que ha provocat. Des de fa prop de vint anys, i de la mà d'uns estranys i intrèpids "exploradors", aquesta comarca petita, seca i arraconada a l'interior de la demarcació de Tarragona entrà als mapes vitivinícoles. Avui, el Priorat és conegut arreu, i ens agradarà conèixer aquest camí relativament recent que és un referent per a molts territoris.
Un dels vectors que hem associat a l'aparició del Priorat és el concepte de TIPICITAT, aquesta substantivació vitivinícola avui és imprescindible però a casa nostra és recent. Demanarem als que en són els millors representants que ens en parlin,
Com és habitual, per aproximar-nos el treball de la Denominació d'Origen, comptarem amb tres cellers representatius: Vall Llach, Clos Mogador i Terror al Límit.
La sessió es dividirà en dues parts:
20:00 hs: presentació de la Denominació d'Origen i de tres dels cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5€)
21:30 hs: sopar - tertúlia
El preu de la sessió completa és de 27 €
Les persones interessades poden adreçar-se a:
Als teléfons 933185238 o 625408974
O al mateix restaurant de l'Ateneu, a la cantonada del carrer Canuda de Barcelona amb la plaça de la Villa de Madrid. L'aforament és limitat i s'ocuparà per ordre d'inscripció.
dimecres, 23 de setembre del 2009
Concilium Vinorum Tarraconensium
Avui que és Santa Tecla, Festa Major de Tarragona, parlaré del Concilium Vinorum Tarraconensium. La setmana passada m'hi van convidar a presentar-hi el vi A PUNT. El Joan Ramon Martorell, un entusiasta connaisseur del món del vi des de fa molts anys, actua de dinamitzador i es recolza en el Xavier Fortuny, l'amo del Clap de Ceps, una botiga del carrer Merceria que ha aconseguit integrar el vi, amb la seva complexitat, al caràcter viu, ric i històrico-tradicional de la ciutat alta, que és antiga i dinàmica a la vegada.
La reunió m'imposava un cert respecte, sobretot perquè només coneixia al Xavier (amb en Joan Ramon Martorell només havia intercanviat unes paraules fa un parell d'anys al Calp de Ceps. I durant tot el dia em vaig anar preguntant què els diria, com transmetria la proposta del vi A PUNT, i finalment ho vaig concretar amb un missatge: fer possible l'autèntic cada dia.
El Concilium Vinorum Tarraconensis és una entitat seriosa i lúdica a la vegada que integra ciutadans preocupats pel coneixement i la divulgació dels vins locals i globals. Com és habitual en aquest tipus de societats, la tasca divulgativa acostuma a fer-se al voltant d'una taula, sopant, un context idoni per la conversa distesa i lliure. I aixì fou com quedàrem, dijous passat al vespre, a quarts de deu al restaurant Quim i Quima.
La reunió m'imposava un cert respecte, sobretot perquè només coneixia al Xavier (amb en Joan Ramon Martorell només havia intercanviat unes paraules fa un parell d'anys al Calp de Ceps. I durant tot el dia em vaig anar preguntant què els diria, com transmetria la proposta del vi A PUNT, i finalment ho vaig concretar amb un missatge: fer possible l'autèntic cada dia.Però en Martorell ho tenia preparat de la següent manera: volgué amagar els envasos del vi per evitar reticències i prejudicis distorcionadors. Posàrem el vi a les ampolles de servei que oferim a hosteleria (el rosat amb els aperitius de pernil, una amanida de poma i un arrosset boníssim; el negre amb un estofat de peix dens i melós; i el blanc amb els formatges). A mesura que s'anaren servint els vins em demanaren que els expliqués, que en decrivís els cupatges i les notes de vinificació. Vaig aprofitar per aprofundir en el llenguatge de les varietats locals que crec que sempre que poguem hem de reivindicar. Vaig parlar molt de la Garnatxa Blanca coma identitat de la Terra Alta i de Tarragona per extensió, de la seva potència, de la seva longitud, que li dóna una àmplia paleta gustativa i una riquesa enormement subtil. També ho vaig fer de les Carinyenes del Montsant. Vaig parlar de territori perquè el vi n'és un representant i el Concilium entén aquesta semàntica.
I hi hagué una acceptació notable. La joventut dels vins que teníem a la copa, i per tant, la manca d'aromes d'envelliment, que en els vins importants aporten complexitat i subtilesa feu arrufar el nas a algun conciliari, que endevinà la modèstia del producte. El Concilium està acostumat a reunir-se al voltant de vins de culte (fa poques setmanes que organitzaren una excursió al celler Capafonts-Ossó, al Priorat, i em consta que en vingueren entusiasmats) però acull amablement qualsevol proposta que maldi per la dignitat.
Amb el sopar enllestit, pràcticament, i havent tastat els tres vins A.SINE, A.QUA, i A.NON, el Xavier Fortuny i el Joan Ramon Martorell volgueren desvetllar la identitat dels vins que havien presentat als companys conciliaris darrere la màscara de les ampolles de servei i d'alguns decantadors, i feren portar els envasos a la taula. Com és natural, hi hagué un cert xoc que ràpidament vaig aprofitar per refer el missatge: la vocació d'apropar els vins autèntics al consum quotidià. La nostra proximitat tarragonina amb la producció vitivinícola ens empeny a cantar les bondats dels nostres vins als quatre vents, i voldríem que fos possible beure'n cada dia. El Bag in Box és un recipient (que a la taula del Quim i Quima generà tot un seguit de preguntes tècniques habituals entres el públic que el desconeix) que actua com una eina dinamitzadora per al consum quotidià d'avui; és com una bota moderna, un volum respectable de vi que permet un consum discrecional, a copes, evitant que el vi que resta a l'envàs perdi qualitat.
Tot plegat, a quarts de dues anàrem tancant la sessió. En Martorell, com a responsable màxim del Concilium Vinorum Tarraconensium, m'obsequià amb un record, i em demanà que escrivís unes ratlles en el llibre d'honor. Vaig agrahir-los l'amabilitat.
Al Clap de Ceps, l'establiment a partir del qual he conegut el Concilium, hi podeu trobar els productes més elitistes i els més senzills. Aquesta diversitat, imprescindible en un barri cèntric i heterogeni, fins eclèctic a estones, amb el mercat de la plaça del Fòrum i els turistes de banyador integrats en una convivència real, exigeix l'ofici d'un botiguer, que sap entendre el seu públic i que pugui explicar el valor d'una Ermita alhora que despatxa cerveses (sempre que pot es decanta per la Rosita o alguna altra especialitat) o els vins més senzills, de consum. És un sumiller apassionat i gaudeix del tast i l'anàlisi del vi d'una manera desacomplexada, obert a tota la gamma, des dels vins de les cooperatives de la zona, que coneix raonablement bé fins a les referències locals i forànies de gamma alta.
dilluns, 21 de setembre del 2009
vi i perruqueria (2): imatges
La Clàudia és una amiga perruquera amb ofici que la setmana passada va obrir el seu propi establiment (juntament amb un soci, l'Antonio) al número 290 del carrer Provença de Barcelona, a 50 metres del Passeig de Gràcia, just davant de la Pedrera. És LA COIFFURE, un espai blanc, net lluminós, a un metre i mig per sobre le nivell del carrer, dins d'un edifici clàssic de l'Eixample més noble, dels que identifiquen la ciutat.
Dijous van obrir oficialment i tal com vaig anotar, em van demanar que els portés una mica de vi per la festa. Me n'han enviat unes fotos de record. Les agraeixo i em vé de gust de publicar-les, perquè em va agradar ser-hi i posar el vi A PUNT en un marc diferent. LA COIFFURE és un establiment que busca la notorietat des de la discreció. El lloc és indiscutiblement cèntric, elegant, modern i bonic, un entresol que permet als usuaris gaudir de la visió del carrer, a la vegada que mantenir-se'n lleugerament enrretirats. I en aquest espai lleugerament enrretirat però cèntric i central (els que hi entenen de tendències ho diran) hi va haver una festa en la que em va agradar participar.
Ànim amb aquesta aventura que inicieu! I celebro que el vi A PUNT us fes profit i agradés.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
