dijous, 29 octubre de 2009

Tarragona supera l'expectativa



Dimecres passat, al vespre, a l'Ateneu, atapeïts, vam experimentar una sorpresa. La Denominació d'Origen Tarragona, una de les més antigues (el primer reglament és de 1945), va ensenyar-nos una cara poc coneguda, amb uns vins moderns i connectats amb els mercats actuals.

Sentir parlar els seus protagonistes ens permeté comprovar un cert canvi de rumb. L'estigmatització històrica d'una denominació d'origen vinculada al volum i a una tradició que a Catalunya va lligada a la venda de vins a doll, ens feia difícil sortir del tòpic dels vins dolços tradicionals (de fet, ens hauria agradat poder comptar amb la presència del celler De Muller, iconogràfic en aquest sentit, però els seus responsables estaven de viatge i els sigué impossible d'acompanyar-nos).

Tarragona, tal com ens explicava l'Àngels Collado (secretària del Consell Regulador), és volum, és un territori ampli, és una vinya que majoritàriament pensa en el Cava (el 70 % del raïm se'n va a la confecció de vins base Cava), però és una enorme tradició rural que a poc a poc s'està reinventant. El pes de la indústria del vi havia anat deixant per a la marca Tarragona una posició poc rellevant, però de cada dia hi ha més iniciatives que aposten per la definició d'una identitat singular.

Darrere les ampolles del Nus del Terrer, Mas Vicens i Adernats Seducció varem veure-hi una aposta clara per l'excelència, que es manifesta a la copa, que comença a gaudir del reconeixement internacional i que parla d'una visió del vi lligat a la viticultura, lligat a la vinya, lligat al territori i a la voluntat d'interpretar-lo i d'extrreure'n la seva màxima expressió. Òbviament és així en els casos de l'Eduard Morell o del Vicens Ferré, però també en el cas de la Vinícola de Nulles, una cooperativa clàssica des del punt de vista organitzatiu, que entra més de 2 milions de quilos de raïm i que d'uns anys ençà s'ha proposat ocupar un espai entre els embotellats de consum de qualitat. Segurament era el que pretenien els seus primers socis, que encarregaren a César Martinell un edifici modern i funcional (de les anomenades "catedrals del vi", segons què ens digué en Carles Negrillo, gerent de la Cooperativa, és un dels pocs cellers que sempre han estat actius en la seva funció original); i avui és útil per un projecte potent que, des de Tarragona, s'obre al mercat.

Una de les impressions que ens enduguérem, i en part, potser, com a conseqüència del contrast dels projectes que s'han anat veient al llarg de l'any a la tertúlia de Les presències del vi a l'Ateneu, és que Tarragona és una zona àmplia i, per tant, diversa. Vinyes del Terrer és un celler relativament petit (fa 22.000 ampolles de les quals n'exporta una gran part), una aposta per la qualitat extrema, lligat a una finca arran de mar, a 40 metres d'altitud,al terme de Vilaseca. El Nus del Terrer que vam tastar és un cupatge de Cabernet Sauvignon (el vigor d'aquesta vinífera els obliga a un treball de contenció i d'estrés de la planta per assolir uns rendiments mitjos de 2 Kgs. per cep) i Garnatxa negra (està molt més integrada al territori i resulta molt més fàcil de treballar) i la seva complexitat el fa suggerent, interessant, enigmàtic. De Mas Vicens vàrem tastar el negre de criança. També hi ha molt de Cabernet, i en el aquest cas, el cupatge es completa amb Ull de Llebre. Però la característica que el defineix és una estructura potent. Si el vi de l'Eduard Morell surt d'una finca d'arran de mar, pràcticament, el del Vicens és a la muntanya, a Cabra del Camp, a l'extrem de la Denominació d'origen, pel Nord-Oest, on fa frontera amb la Conca de Barberà. Érem a darrers d'octubre i encara havien d'acabar de collir: les maduracions són més lentes i pròpies d'uns clima i d'uns sòls molt diferents. I els Adernats de Nulles, moderns i competitius però més previsibles, sobretot per la base varietal (macabeu, xarel·lo i parellada), són una expressió dels vins amables que Tarragona ha produït tradicionalment.

Així com en alguns casos hem parlat dels "vins de vila", a Tarragona, la diversitat i l'amplitud geogràfica (de fet ens quedà despenjada la part del sud, la de la Ribera d'Ebre, molt més semblant a la caracterització varietal de la Terra Alta) ens duria a una distinció entre diverses sub-zones. El temps ho dirà.
De moment, el que vegérem és un panorama de creixent interès: uns cellers moderns, que s'obren pas en el panorama global, i un Consell Regulador que està apostant clarament per la tipificació. Com a mostra ens parlaren de la tasca que d'un temps ençà estan duent a terme conjuntament amb l'INCAVI i amb la Cooperativa de Rodonyà per la carcterització del Sumoll, una varietat associada a la zona nord de la Denominació d'Origen, que criteris de mercat massa simples havien arraconat i que qui sap si podrà ser un dels trets identitaris de la regió.

dijous, 22 octubre de 2009

Tarragona, 10ena tertúlia



A Catalunya tenim 11 denominacions d'Origen; i una (Cava) que tot i ultrapassar les nostres fronteres per determinades circumstàncies històriques la podem veure com a catalana, substancialment. I a l'Ateneu n'hem vist 9, dins el cicle Les presències del vi que hem organitzat des del vi A PUNT, amb el restaurant ATN, i amb la col·laboració de l'INCAVI.

Per ordre alfabètic han anat passant els diversos territoris vinícoles. I aquest octubre toca Tarragona. Veurem, acompanyats pel Consell Regulador d'una Denominació d'Origen lligada a la història vitivinícola i comercial més rellevant, com s'estructura un territori difús i ampli en l'actual món del vi.

El Port, un dels més importants del Mediterrani, ha estat un testimoni del comerç de les comarques vitivinícoles dels voltants. L'atepeïment de botes als molls són un testimoni que evoquen la història d'una activitat de la que Tarragona és un protagonista indiscutible.

Avui, amb la modernització del sector, els cellers cooperatius, gestors de grans volums de vi, estan reenfocant la seva estratègia, i al seu torn, cada vegada hi ha més iniciatives privades que disperses pel territori (el mapa de la Denominació d'Origen és ampli, des del Gaià fins a l'Ebre), s'esforcen per revindicar-se.

El pròxim dimecres, 28 d'octubre, farem la 10ena tertúlia del cicle. Comptarem amb la participació del celler Mas Vicens; la Cooperativa de Nulles, i el celler del Terrer. Com sempre, s'estructurarà de la següent manera:

20:00 hs: Presentació de la Denominació d'Origen i de tresd dels cellers que la representen + tast d'armonització del territori (5€)
21:30 hs: sopar - tertúlia
El preu de la sessió completa és de 27€
Les persones interessades poden adreçar-se a:
O als teléfons 933185238 o 625408974
O al mateix restaurant de l'Ateneu
L'aforament és limitat i s'ocuparà per rigurós ordre d'inscripció

en quin sentit el vi és cultura?

Sovint repetim aquesta sentència i m'agradaria compartir-ne el dubte, per eixamplar-ne l'escala de grisos, més que per discutir-la. En quin sentit el vi és cultura, què ens ho fa afirmar, i què ens diu la seva adjectivació cultural?

i al Montsant..., arriva La Trinca!


Perquè aquests dies, després de la verema, i abans del Nadal (comercial), l'agenda dels cellers s'atapeeix. Tothom té compromisos. Acabo de parlar amb amb el Marc, de La Garriga, que estava convidat al 20è aniversari del Sant Pol, de la Carme Ruscalleda i va haver de sacrificar l'excursió al Priorat (ja vindrà a Porrera si tot va bé). L'Anna dels 5 Titius d'Olot també s'havia compromès amb una demostració de productes a Girona. El Miquel Bofill xerrava a una sessió sobre el comerç del vi que havia organitzat la revista Cupatges... I tot i així, a Torroja érem una pila. Però al costat mateix, a Falset, es presentà el nou accionariat de Laurona. Des del pati de Cal Compte vegérem passar tres helicòpters. Coses que passen avui al Priorat. Ves per on! Els del Diari del Priorat, que a la tarda vingueren a conèixer els productors estrangers de Torroja, m'explicaren que havien fet un tomb pel cel de la comarca, des de Falset a La Figuera, per anar a veure la vinya de L'Espectacle, amb els nois de Canet.

El celler Laurona, que ha encapçalat enològicament en René Barbier i el Fernando Zamora (i seguiran ocupant-se'n) passa a mans del Josep Maria Mainat i del Toni Cruz com a accionistes principals.

El seu desembarcament al Priorat administratiu (Denominació d'Origen Montsant en aquest cas) és, en tot cas, una dada que confirma l'interès per aquest territori. I una promesa per als nostres vins? Qui ho sap? Arriva la Trinca, Au vinga, vinga, vinga!

Tast de Vins a Torroja




Dilluns vaig ser a Torroja (del Priorat). El Dominik Hubert de Terroir al Límit ens hi havia convidat, fa tres setmanes, llavors de la tertúlia de l'Ateneu. És evident que aquest xicot, amb la seva flema, el seu apassionament i la fermesa amb la que expressa la seva implicació al Priorat, ell que és d'origen alemany i que creu que és allí on podrà acostar-se millor a l'excelència, ens va provocar un interès especial. Perquè tot i ser dilluns, 8 dels habituals de la tertúlia ens agafàrem el dia per poder assistir a la seva festa de la verema.

En aquestes dates les cites vitivinícoles sovintegen (ja he rebut la invitació per assisitr a la festa de Porrera de la que l'any passat vaig tornar molt convençut). I encara que en aquests tastos d'avui el que se serveix és el vi d'anyades comercials (anteriors), la justificació de la collita és una excusa per convocar els amics i els coneguts al celler.

Els de Terroir al Límit i el Trio Infernal, en Fischer, en Gerin i en Combier, aquests altres estranys actors del Priorat ens oferiren un tast a Cal Compte. Des del pati d'aquest allotjament rural d'un encant difícilment igualable es veu la cinglera del Montsant i els turons de L'Arbossar, els Dits del Terra, Les Manyes (fou el vi que em captivà, per sobre de tots), o Les Tosses.

Prop de 100 persones (hi vaig poder veure el Quim del Mut, el Chef dels Dos Palillos, el Jordi de La Cullera de Boix...) s'hi arrauliren i xerraren unes hores amb una copa a la mà i el Priorat al fons (és l'efecte de Cuvée 3000, que distribueix aquests vins i que té la capacitat de transmetre'n la seva imprtància). Hi hagué temps per discutir i per comparar, per entendre en definitiva la tipicitat prioratina i el treball que un celler i l'altre ens ofereixen. "Uns vins fins i subtils, de forta originalitat", em deia el Carles, una estona que tastàrem juns el catàleg de Terroir al Límit, "i potser, per això, són massa difícils de classificar en el mercat del vi globalitzat" (és un avantatge o un problema?). El senyor Manuel Duran, defensor aferrissat de la varietat com a signe d'identitat d'un territori, volgué conèixer de prop aquest projecte pel que ja expressà el seu entusiasme a la sessió que férem sobre el Priorat.

Els vins del Trio, en general agradaren, especialment les carinyenes del 2/3; però també el Trio del 2004, i el del 2003, més confitat i lleument oxidat però d'una fragilitat que captiva. El taní de tots els vins del seu catàleg és dolç i llaminer i el RIU, aquest vi més jove, fresc i apte per a tots els paladars s'endugué més d'un elogi: és important que al Priorat hi hagi vins assequibles i que al seu torn conservin la marca de la zona i del celler, i en aquest cas es confirma.

Tot d'un plegat la festa prengué un altre caire, més lúdic de fet, més popular, menys professional (sé que a la Cesca li hauria agradat que l'ambient del matí es mantingués a la tarda, perquè és enòloga i el tast l'apassiona), i ens n'anàrem al jardí del poble, a una plaça oberta a l'aire lliure on se serviren costelles i llonganissa, pa (boníssim) oli i vi a dojo. Per allí corregueren ampolles de terroir al Límit (del Torroja, sobretot), les del Trio del Priorat, i les del Trio de Côte Rotie; i també en tastàrem d'altres: l'alcalde de Torroja ens n'oferí de les seves, hi hagué un Mas Saura i d'altres que degueren passar-me desapercebuts; i fins saltàrem a la Conca de Barberà amb les vins del Joan Ramon Escoda, que hi era i els deixà per tastar.

La música, eclèctica i internacional com els mateixos protagonistes de la festa convertí aquesta albareda de Torroja en un espai de llibertat colonitzat per uns urbanites engrescats.

Jo, cansat d'una jornada llarga i alcohòlica, em vaig endur "la colla" a trepitjar una vinya costeruda, camí de Miserere, que em té robat el cor. Un gest de darrera hora per acomiadar-nos abans de tornar cap a Barcleona.

divendres, 16 octubre de 2009

el vi A PUNT "es lo último"

A la Ronda Univesitat de Barcelona acaba d'obrir la primera botiga gratuïta d'Europa. L'eslògan és extremadament provocador; tant que ahir, durant la innauguració, la Montse Castellana, responsable de Tinkle, una agència de comunicació rconeguda, em va comentar que havia vingut perquè volia entendre la proposta. esloultimo es un centre de promoció de productes de tendència, les novetats que apareixen al mercat i que sovint es queden lluny dels consumidors. Per una quota simbòlica de 5 € els consumidors que vulguin interactuar amb aquesta fórmula tindran dret a endur-se de les prestatgeries de la botiga 5 productes diferents cada 15 dies. esloultimo analitzarà les conductes de consum i les oferirà als productors que hi colaborin.
Es tracta d'una iniciativa per acostar les novetats al consumidor, un actor que, segons Cristina Mínguez, la directora de Marketing i Comunicació de esloultimo, és lliure, intel·ligent i individual, sobretot des de l'aparició de les plataformes de comunicació 2.0, i aquesta circumstància obliga a inventar noves formes de relació.
El vi A PUNT ha participat d'aquesta experiència innovadora i ahir, tant en la presentació de la botiga de Barcelona (l'empresa preveu obrir noves seus a Europa i a Amèrica) a la premsa com a les agències de comunicació hi hagué envasos de SINE, de QUA i de NON per prendre gratuïtament. Els 40 envasos que posàrem a disposició del públic desapareixeren en pocs minuts. Dels comentaris que vàrem poder recollir, vaig interpretar que l'envàs era vist (encara) com una innovació (malgrat l'enorme difusió que se n'ha fet a altres països europeus) i que la seva usabilitat era extraordinàriament ben rebuda. L'èxit del producte, però, a primer cop d'ull, a la prestatgeria de la botiga, on la majoria de productes compten amb un esforç remarcable en el disseny, cal atribuir-lo a la imatge exterior. Els que provaren el vi (era un objectiu secundari en aquest entorn) s'afanyaren a comentar que era sorprenentment bo (la sorpresa venia, precisament, de l'expectativa negativa derivada d'un envàs de cartó).
Anirem veient de quina manera podem col·laborar amb aquesta iniciativa que avui ocupa la pàgina de societat de la majoria de mitjans de comunicació.

dijous, 8 octubre de 2009

tranquil·lament al celler

Me'n vaig a tastar el rosat. S'ha acabat l'A.NON del 2008 (que havíem concebut com un vi d'estiu) i ja tenim a punt el d'enguany, pràcticament. Ara l'acabarem de definir i abans d'acabar l'any ja en tindrem.
En paral·lel, després d'haver collit i ja acabada la fermentació alcohòlica, estem remenant les lies del macabeu de casa. Un vi que em fa una il·lusió especial!
I la resta va fent. A la Terra Alta ja s'ha acabat de collir, però al Montsant encara entren les Carinyenes. N'hi ha per dies. La verema arriba sana però la maduració ha estat complicada, i la secada de l'estiu a pansit més d'un raïm.
Aniré subministrant informació dels vins del 2009 així que vagin arribant.

La Vilella: la singularitat d'una finca

Sovint em pregunto si moltes de les paraules que usem estan, per nosaltres, prou ben enteses. El llenguatge és ampli i a vegades és un lloc comú, que ens és útil per anar tirant però, de sobte hi ha manifestacions de la realitat que s'imposen i se'ns apareixen com l'autèntica correspondència del mot que les defineix.
Diumenge vaig anar a esmorzar a la finca La Vilella, amb el Carles, un amic, i la seva família. Els quedaven uns quants raïms per collir i ho aprofitàrem per fregir unes arengades a l'era d'un mas enrrunat del segle XVI. La impressió que em causà fou important. Des del mateix moment vaig començar a pensar en la "necessitat" de rehabilitar aqauell espai singular. El mas, aquesta peça arquitectònica central, amb una estructura noble i absolutament ben organitzada, és el que permet visualitzar el conjunt ordenat. Algú, fa més de 400 anys estructurà la vall que l'envolta, farcida de boscos a les parts altes, i apte per al cultiu a les terrasses interiors. L'edifici presideix l'escenari i permet (permeté) als seus inquilins assumir la responsabiñitat dels voltants.
Imbuït com estava jo del llenguatge dels prioratins que vingueren a fer tertúlia a l'Ateneu la setmana passada, segurament, em feu veure ràpidament aquest ordre de la finca. Vaig pensar en la intel·ligència dels seus primers administradors, que convertiren un espai natural en una finca, en una forma ordenada i estetitzada; un paisatge, gairebé (perquè la natura imita l'art, més que l'art a la natura, deia Òscar Wilde).
Em vaig imaginar un vi de finca, sense saber encara què dóna aquest terreny en particular en qüestió de vins, però havent-hi hagut sempre vinya, en aquest espai alt i muntanyós, calorós a l'estiu i fred (que glaça) a l'hivern, amb el mar i la plana a l'horitzó, que reforcen la sensació distant de l'autonomia de la finca, el vi hauria de ser el resultat d'un treball ordenat i transcendent.
Diumenge vaig experimentar un acte emocionat d'adhesió al territori, i de passada vaig entendre encara més aquesta dimensió humana del terrer, d'aquest espai conegut i estimat, en el que les persones s'impliquen per interpretar la terra i extreure'n la millor expressió.

dimecres, 7 octubre de 2009

A Cal Pep, el vi A PUNT, amb Clos Martinet


imatge extreta del bloc de KAP

Ahir el Pierre Valmont em va convidar a dinar a Cal Pep. És un restaurant de culte, ple de turistes, que fan cua, especialment per seure a la barra i menjar a base de tapes.


A part de la qualitat dels plats (especialment suculenta la truita de patates i xoriç), senzills però excelents, a part de l'encant de la fórmula, simpàtica, fresca, nerviosa i atrafegada però amable i acollidora, a part de la professionalitat del servei, amb el Paco i el Pep com a directors; hi ha un estil escrupulós, és la finura informal i quotidiana. El preu, en aquests casos, lògicament, acostuma a anar en consonància, però jo anava convidat i el desconec.


Anàvem a xerrar del vi A PUNT i de les coses que hem de fer a partir d'ara. Des de fa tres anys hem delegat força la direcció de la imatge de la marca en aquest professional de la comunicació que en el seu moment va entendre bé el nostre missatge, un intent de recuperar un espai per al vi quotidià sense perdre l'autenticitat.


Feia temps que teníem una reunió pendent i com que, a més, teníem algues coses per comaprtir, el Pierre va voler portar-me a aquest local de la plaça de les Olles que li agrada tant.


I em va tocar escollir el vi. El motiu d'aquesta nota, de fet, i ara que vinc de l'emoció de la tertúlia del Priorat, és per deixar constància d'un fet que crec ímportant. A Cal Pep, aquest establiment de referència de la ciutat hi ha una àmplia i important carta de vins, i la primera pàgina és tota de Priorats. Després n'hi ha una de Riberas iuna altra de Riojas. És un establiment internacional. Però la primera pàgina és tota plena de vins del Priorat: l'Akiles de Viñedos de Ítaca; els Camins del Priorat i Les Terrasses de l'Álvaro Palacios, el Dofí i l'Ermita (dues o tres anyades), el Clos Mogador, el Martinet Bru que ens vam beure a copes mentre ens esperàvem, i els Clos Martinet que ens vam polir dinant. I uns quants més.


Aquesta circumstància és poc habitual. és una aposta del Pep i una demostració de la importància del Priorat, que mereix un lloc preeminent a la carta dels restaurants més populars de la ciutat.

divendres, 2 octubre de 2009

el Priorat intensament

Si això fos una crònica periodística, la tertúlia de dimecres a l'Ateneu ens hauria proporcionat molts titulars. Van ser 4 hores de convivència amb el Priorat, massa curtes per la quantitat d'informació que vam engollir, massa denses per digerir-les ràpidament. Ens vam endur feina a casa; i, però, vam aclarir alguns conceptes importants.

Aquest grup heterogeni que s'ha consolidat al voltant de la taula de Les preséncies del vi va assistir a una exposició del model prioratí, un punt de referència en el panorama vitivinícola per la repercussió que ha generat i per la seva originalitat que, en definitiva, es deu a un principi bàsic: la valoració del territori.

Una vegada i una altra, a través de la seva pròpia trajectòria personal, el René Barbier ens va traslladar a aquesta visió del Priorat com un territori excepcional per a la producció de raïm i per a l'elaboració de grans vins. És el terrer, el terruño (castellà) o el terroir (francès). "Una tomaca del Priorat és excepcianolment millor que qualsevol de les que se'ns ofereixen als mercats convencionals" ens deia enèrgicament i responent a la referència recurrent que el senyor Duran feu del mal ús que al seu entendre s'ha fet de les varietats dites franceses. Perquè "al Priorat, les varietats queden enrrere". Això, que és polèmic, perquè sovint identifiquem aquesta terra amb la Garnatxa i la Carinyena, és un missatge contundent: significa que la personalitat prioratina està indefectiblement lligada al territori, més que a les varietats. De fet, es parla de més de 20 varietats negres i d'una quinzena de blanques, que es cultivaven al Priorat fins a la Fil·loxera. La Garnatxa i la Carinyena es quedaren per circumstàncies de crisi més que per decisions vitivinícoles. Les Carinyenes i les Garnatxes que ens agraden, que ens emocionen i que impressionen els consumidors d'arreu són les d'aquelles vinyes velles de coster que es van abandonar per poc rendibles i que ara, havent restituït el valor del raïm del Priorat, han esdevingut excepcionals. Estan adaptades, sí, òbviament. Altrament haurien mort; han estat allí, dalt de les muntanyes, soles, abandonades a la seva sort durant dècades. Són unes vinyes que van deixar de tenir valor econòmic, en un moment en el que el vi del Priorat era "massa potent, massa singular" i que s'usava per enfortir altres vins.

En Salustià Álvarez, President del Consell Regulador i responsable del celler Vall Llach, un prioratí de Porrera, ens oferí una panoràmica sociològica del segle XX, i vegérem que aquestes vinyes velles i costorudes, poc amables per al cultiu, eren a les mans de la gent més senzilla. I ens anà passant un àlbum de fotos curiós. El públic assistia sorprès, perplex, a una història insólita. La revalorització del Priorat que representa en René Barbier en primera persona (enguany es compleixen 20 anys de les primeres ampolles de Clos Mogador i 30 de la finca) feu girar l'estructura social de la comarca com un mitjó. Pels anys cinquanta i seixanta, els antics propietaris vegeren com els mossos i jornalers que se n'havien anat a treballar fora de la comarca tornaven amb possibles i la propietat anà perdent, doncs, el valor ancestral que havia tingut. En aquell moment, qualsevol altra ocupació era més rendible que la de la vinya i en conseqüència l'abandonament fou quasi definitiu. En René Barbier es referí al Celler Sacala Dei com l'única llumeta que quedava. La colla de joves, sovint tractats de "bojos", que a començaments dels vuitanta s'instal·laren al Priorat per donar valor a la singularitat dels seus vins anaven contra-corrent i hagueren de posar-se a fer els seus experiments al marge. Perquè després d'una cosa en vingué una altra i el preu d'aquest producte que avui és reconegudíssim (sempre discutit) hagué d'augmentar. Quan en René fou capaç de col·locar les seves primeres ampolles en un restaurant de prestigi de París el sumiller (el millor del món en aquell moment) li feu notar que el preu era baix (1.500 pessetes de fa vint anys quan el vi del Priorat es venia a menys de 100). L'arribada del sr. Costa (tal com l'anomenà en Salustià Álvarez) i en Lluís Llach, llavors de les torrentades de 1994, representà la incorporació dels pagesos al nou model. En Salus va explicar els detalls de les negociacions amb els nous propietaris, que els feren passar d'unes liquidacions de raïm a 40 pessetes a les 500 actuals. El pagès, que treballa segons les indicacions del celler a qui ven el raïm, "avui es guanya la vida", i el sector "ha de tenir clar que sense els pagesos és impossible construir una regió vitivinícola" afirmava un Salustià empresari però pagès, de Porrera.

El Priorat, que tothom havia assenyalat històricament com una zona excepcional per a la producció de grans vins experimentà una transformació econòmica quan uns joves "sonats" que només entenia la poetessa del Priorat vingueren a estimar-se el seu territori i a implicar-s'hi. Una mica, és el que avui representa també el Dominik Hubert, de Terroir al Límit, un celler de Torroja que fa vins d'extrema intensitat. A part dels procediments que utilitzen, que al seu dia causaren impacte a la comarca, hi ha el seu objectiu: fer notar la vinya, les diferències entre les vinyes del seu poble a les ampolles. Un dels vins, Dits del Terra, és d'una vinya de Carinyena vella de Torroja. L'altre, L'Arbossar, és d'una altra vinya de Carinyena vella de Torroja. Estan vinificats de la mateixa manera. Pretenen que experimentem la influència del sol, perquè una vinya és assolellada i l'altra és obaga. Han vingut d'Alemanya i de Sud-Àfrica per assolir l'exelència a Torroja del Priorat. Creuen que aquest és el millor lloc del món per fer vins, que la rusticitat i la mineralitat han de ser compatibles amb la finura del vi, i que per això s'ha d'aprendre a trobar el punt de maduració óptim de cada planta. És una aposta per un territori que va començar a reviscolar amb l'arribada dels "sonats" dels vuitanta, que van aconseguir posar-lo al mapa vitivinícola mundial, i que ara emprèn un nou repte (i és un dels missatges que aquesta representació del Priorat ens deixà més clars a la tertúlia): la zonificació del Priorat per pobles. Els Vins de Poble. Veurem aparèixer a les ampolles el poble de producció. Perquè els vins són diferents. Els de Gratallops, per exemple, cullen el raïm dues o tres setmanes abans que els de Porrera, perquè les maduracions són diferents, i Bellmunt i Torroja són dos món diferents, asseguren... En René creu que aquest és el millor llegat que pot deixar als seus fills que, al part dels que ha dut sempre al darrere, som una mica tots nosaltres, els que vam néixer amb un Priorat depauperat i ens n'hem trobat un altre que ens emociona i que ensenyem a tothom.

Aquesta tertúlia de dimecres passat va servir per entendre un projecte que al seu inici era d'unes persones i que al cap dels anys s'ha aixecat a un graó superior: el Priorat és ara un territori ric!