dimarts, 16 de setembre de 2008

Tornem. Diuen que hi ha crisi!

Després de dos mesos de vacances del bloc ja em pensava que hauria oblidat la contrasenya, o que els de google haurien fet alguna modificació transcendental, de les que t'obliguen a replantejar-te l'interès de l'aventura cibernètica.
Aquesta reentrée agafa tonalitat de declaració d'intencions perquè, malgrat totes les dificultats, l'experiència de l'escriptura d'anotacions és un exercici satisfactori: en primer lloc perquè obliga a un treball de síntesi de l'activitat quotidiana d'una manera crítica, és com una parada i fonda diària per anar repassant el camí transcorregut; en segon lloc perquè ens obliguem a mirar el nostre entorn, el mercat, els clients, els competidors... amb un ull intens, procurant entendre'ls, per anar trobant millor el nostre lloc; en tercer lloc perquè considerem que aquesta fórmula senzilla i assequible d'anar explicant les coses que fem ens permet expressar el nostre missatge contínuament i a través de l'activitat, que sempre és més atractiva que la teoria.
Per tot això, i tot i que la parada estival ens ha fet perdre el ritme, reprenem també l'activitat a internet.
I la novetat que ens hem trobat és que tothom fa comentaris sobre la CRISI. Uns i altres, proveïdors i clients, i consumidors en general, que tots en som, ens hem retrobat, després de les vacances, parlant dels efectes directes o indirectes de la crisi (els experts diuen que ha començat siguent financera i que acabarà siguent econòmica). Hi ha exemples a tocar, tothom en té alguna experiència, com si d'una plaga es tractés, i sempre amb una visió compartida: diuen que la gent "no té un duro"!
A mitjans d'agost, per Sant Magí (festa major petita de Tarragona) vaig anar a portar vi al Clap de Ceps, una botiga de vins i productes selectes d'alimentació del número 16 del carrer Merceria, a Tarragona. El Xavier, el seu propietari (normalment l'hi trobareu), sommelier i bon coneixedor del món del vi (amb una clara vocació de suport als productes de la zona) amb una aposta per la qualitat, tant en la selecció de productes com en el servei, em donà la seva visió de la situació. L'emplaçament de l'establiment li confereix un caràcter especial i tanmateix paradoxal. Tarragona és una ciutat important amb un cens de més de 120.000 habitants però extremadament difuminat en grans barriades allunyades del nucli urbà. Això li dóna, a la ciutat antiga, atractiva pels vestigis arqueològics de la Roma Imperial i per la importància històrica de l'Església Catòlica, un caràcter cultural interessant, que es barreja amb els autòctons molt adequadament. Els turistes de la Costa Daurada queden lluny i els mesos de juliol i agost són, comercialment, potser fins i tot més fluixos que els de la resta de l'any, en els quals una clientela fixa fa ús dels comerços del barri.
Descartada doncs la solució turística per una crisi que toca tothom, el Xavier em va explicar la seva proposta: "si esdevenim més pobres [sembla que és la veritat compartida] hem d'aprimar la despesa sense baixar el nivell qualitatiu". La fórmula és la francesa del plat du jour. El Xavier m'explicava que havia anat uns dies al sud de França i que havia pogut menjar bé (o molt bé) per pocs diners. Això sí, es tracta de cenyir-se a la fórmula del plat del dia (un plat), una copa de bon vi, i una fruita.
Pel que sembla, a casa nostra, aquesta proposta s'estila poc. Continuen oferint-nos un menú, tancat, de dos plats, postres, pa i beguda (cafè generalment a banda) quan provablement és innecessari, perquè el cert és que hi ha molta gent que per iniciativa pròpia, quan acudeix a establiments de menjar cuinat (per endur-se'l, a casa o a la feina), s'autoconstrueixen un menú d'un sol plat.
La tesi d'en Xavier és que si ens hem d'estrènyer el cinturó que sigui perquè ens aprimem, més que en la qualitat del que ingerim.
I deixeu.me fer la broma: nosaltres tenim la fórmula per continuar prenent un got de bon vi.

Ara ja he trencat el gel i en breu traslladaré aquí les anotacions que he anat prenent aquest estiu.