Ahir em vaig assabentar de la mort d'en Didier Dagueneau. L'ultralleuger en el que volava es va estabellar, per les seves terres franceses del Loira.
Jo vaig conèixer els seus vins, famosíssims a nivell mundial, de l'apel·lació Poully Fumé, del Loira, a través del Miquel Bofill, del Celler d'Osona, que n'és l'importador.
Aquest era un cas excepcional: a part de la mítica que l'envoltava, pel seu caràcter independent i difícil de caçar, segons els que l'havien tractat, havia generat una atracció enorme, i era difícil de destriar l'entusiasme que provocaven els seus vins, de la fascinació per la persona. Per això, per altra part, serà difícil que les successives collites del Pur Sang, del Silex i dels altres vins de la família mantinguin el nivell de reconeixement actual.
En tot cas, valgui aquesta referència a un cas excepcional com aquest, per entendre més aquest món tan especial, en el que una beguda, d'ús social generalitzat i de fortes arrels culturals, acaba, en alguns casos, generant icones glamouroses que, per la seva mística, justifiquen l'elevació del producte a un altre nivell: el luxe? l'exclusivitat?... i el vi acaba tenint un preu excepcional.
Jo, que desconeixia en Dagueneau, el prendré sempre com un obsequi que un dia em va fer en Miquel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada