dimarts, 13 maig de 2008

Armonitzar música i vi

Avui he anat a Vic amb una amiga, la Roser Olivé. Hem anat a dinar amb el Miquel Bofill perquè teníem pendent una conversa sobre maridatges, o armonitzacions, entre música i vi. Una dèria com una altra, la de trobar vasos comunicants entre les diverses disciplines dels sentits. Partíem de la base que una peça musical té la capacitat de dir-nos coses, d'expressar-nos sentiments, i de commoure'ns, fins i tot. I en el vi, que els cultes dels francesos ja n'han dit que sobre la llengua hauria de tenir la capacitat de parlar i fins de cantar, ens entestem a trobar-hi també adjectius que ens ajudin a descriure'l i a qualificar-lo, perquè si és honest i franc, noble en definitiva, serà capaç d'expressar-nos el seu origen i, amb el seu caràcter, ens parlarà de vigor o de lleugeresa, de força primitiva o de subtilitat i elegància, de simplicitat honesta o de complexitat, de frescor o de calidesa i arrodoniment. I tots aquests adjectius qualificatius els associarem a un paisatge, al seu origen físic i humà.
Tal com li agrada recalcar a en Miquel, això és una empanada mental! Efectivament. A mi m'agrada pensar que en definitiva es tracta d'una llicència poètica. La música és una expressió cultural lliure de dogmes, perquè cadascú en fa un ús particular. Pot esdevenir el nexe d'una comunitat (avui, dinant, la Roser i en Miquel convenien que el timbre de la orquestracíó de la cobla, amb el Tiple i la Tenora, és una expressió sosnora unívoca del principat de Catalunya), fins al punt d'esdevenir senyal d'identitat. Però pot ésser també, tanmateix un producte de consum de masses. I aquesta llibertat dels usos de consum de la música la fa inclassificable. Difícilment podrem afirmar que una música va associada a un paisatge, a una circumstància, i encara menys a un vi, sense abans advertir que es tracta, només, d'una llicència poètica, és a dir, una proposta d'associació d'idees a tall de suggeriment.
El vi, com a senyal d'identitat d'un territori, ens impulsa a la recerca dels adjectius més adients per a descriure el seu origen. La cuina, tal com deia Josep Pla, és un acompanyant evident d'aquest exercici, perquè si és honesta ha de ser el paisatge posat a la cassola. Així mateix, la literatura i la pintura en són exemples evidents. I la música, que potser ho és menys, perquè té una dimensió clarament universal, provablement també pot complir amb la funció d'evocació del paisatge, perquè tant els compositors com els intèrprets són fills d'un territori que s'expressa a través d'ells.
Amb aquesta idea de fons ens hem embolicat, des de fa temps, a discutir sobre la possibilitat de casar la instrumentació de la gralla que ha fet la Roser, amb el seu treball de dignificació i actualització de l'instrument, i els vins de les comarques de Tarragona.
I estem embolicats.

2 comentaris:

Jordi Castells ha dit...

Trobo molt interessant el debat que s’ha encetat dels vins joves i els vins de la casa, crec que quant parlem de vins no sempre, es pot parlar només si un vi és bo o no, sinó que tots els vins s’han de posar en el seu context i un vi negre jove pot ser molt agradable per segons que, així com els blanc lleugers també tenen la seva funció que és diferent dels blanc criats a la bota. També estic completament d’acord, el vi de la casa ha de ser un vi honest i tenir la condició, en les zones vinícoles de ser de la D.O. propera, en seguirem parlant.

Oriol Pérez de Tudela ha dit...

Vam dinar a una masia de la muntanya, a les Guilleries, on l'oferta de vi de la casa és un porró omplert directament d'una bota de 500 litres que un proveïdor de vi a doll de la zona els proveeix regularment. El vi era de baix perfil però s'ha de reconèixer que la imatge de la bota és escaient. En aquest indret de la muntanya, que per arribar-hi cal fer una excursió, hom hi busca, provablement, un contacte amb la puresa, i elpassat, que la bota i el porró expressen millor que qualsevol envàs modern, malgrat que el vi sigui inferior, perquè el vi importa poc, el que importa és la mis en scène.