dimecres, 9 d’abril del 2008

L'Ermita i el vi A Punt

(fotos Jordi Calveres)
Dijous passat vaig ser a Vic. El Miquel Bofill em va convidar a un tast especial del club del Celler d'Osona. Érem 16 persones (el Miquel, la Lurdes i el David com a amfitrions, 8 socis habituals del club, dos estrangers que s'hi afegiren amb un dels socis, i jo, que vaig fer el viatge expressament des de Barcelona: l'ocasió s'ho valia, i la invitació en sí mateixa, també). El tast era una proposta horitzontal de Priorat(s) del 2000. Tapadetes, puix ens hi enfrontàrem a cegues, hi havia dues ampolles de Mas Igneus, dues de Clos de l'Obac, dues Ermites, i dues de Mas de Masos.
Ens hi allargàrem des de les 10 de la nit i fins a les 12. Amb un parell d'hores vàrem tenir temps de tot. Vàrem servir-nos els quatre vins i a poc a poc ens hi anàrem aproximant. Jo vaig passar-me ben bé una hora olorant-los. El tast de boca va ocupar-nos la segona hora de la sessió, que ens permeté confirmar les impressions de nas. I finalment en férem un judici públic, puntuant-los. La pissarra reflectí les preferències dels participants, coincidents en línies generals.
L'estructura del tast, a cegues, havia generat des de bon començament una tensió inquietant entre els assistents; en certa manera, tots ens sentíem com en un examen, perquè el reconeixement d'aquests vins en el mercat és divers, i el nostre judici cec parlaria dels vins però també, en certa mesura, de la nostra capacitat d'anàlisi. És el que té aquest tipus d'exercici.
I vingué l'hora de la veritat; s'aixecaren els embolcalls i contrastàrem la nostra valoració amb les etiquetes i, curiosament, el número 3, el que tenia una valoració inequívocament superior, resultà ésser l'Ermita.
A partir d'aquí, dues reaccions: primer, relaxament general, perquè l'havíem encertat. Però després, el debat recurrent sobre la repercussió de la diferència qualitativa en el preu. Aquesta Ermita del 2000 estava marcada a 517 €, mentre que els seus companys de tast oscilaven entre els 36 € i els 56 €. En general, aquesta diferència era poc acceptada per la concurrència i, per sorpresa meva, em vaig trobar defensant l'argument de la diferència estadística, segons la qual, l'acord al qual havíem arribat, quasi per unanimitat, sobre la superioritat de l'ampolla número 3, aconsellava reconèixer-li un valor molt superior; (bromejant) 16 vegades superior?
Aquest, l'estadístic, fou el meu argument, de defensa d'un producte que m'havia motivat a fer un viatge des de Barcelona, a la nit, que vaig tenir ocasió de provar per primera vegada, i davant del qual vaig sentir alguna emoció (em vaig endur una ampolla de record). Els meus adversaris en el debat acceptaren l'embestida de l'estadística, però insatisfets (tots som una mica iconoclastes), passaren al clàssic de la relació qualitat-preu, i començaren a comparar amb altres productes, d'altres regions.
I vaig aprofitar l'ocasió per presentar-los la nostra proposta, d'immillorable relació qualitat-preu. Dieu-me oportunista, si voleu, però a aquelles hores, i després de fer poesia abastament sobre el terroir del Priorat, vaig sentir la necessitat de presentar / vendre el vi A Punt.
Gràcies Miquel Bofill