divendres, 27 febrer de 2009

el centre MERCAT










Ahir a l'Ateneu Barcelonès algú va preguntar al Miguel de Clos d'Agon per què havien decidit posar aquests vins tan importants a la Denominació d'Origen Catalunya. La resposta fou eloqüent: el mercat (en el seu cas internacional) valora millor la marca Catalunya que qualsevol altra de les que hauríem pogut adoptar. En el seu cas, amb un PVP d'entre 30 i 40 €, fins que el 1999 es constituí la D. O. Catalunya van ser Vi de Taula.
Aquesta idea, la de la importància del mercat va marcar una sessió en la que l'Eva Sancho, enòloga del departament de comunicació de Torres, que ens va presentar el Nerola negre 2005, va explicar la vocació de l'empresa que representa per adaptar-se a les peticions dels consumidors i això ens va dur a discutir, fins i tot, de la conveniència del vi sense alcohol que acaben de treure al mercat. La controvèrsia en aquest punt fou tal que fins i tot el Jordi Alcover, de la Guia de Vins de Catalunya, conegut per la seva crítica al vi esnob, hagué de constatar una incomoditat que des de fora podria atribuir-se a una mena de resistència al canvi. És el mateix que li passava al Josep Maria Espelta del Xampany, de la botiga del número 200 del carrer València de Barcelona, que tot i mostrar un enorme interès per les qüestions de màrketing, es manifestà una i altra vegada reticent a acceptar els taps de rosca, una derivació més de l'enfoc al mercat al que ens havia dut aquesta segona tertúlia en la que la denominació convidada, per ordre alfabètic, era la Catalunya. El Ramon Balada, de Vilaviniteca, representant a Ca n'Estruc, celler d'Esparreguera del que vàrem tastar el blanc jove i un Idoia de Xarel·lo, Garnatxa i Chardonnay fermentat en bota que segons ens va dir té molt èxit als mercats internacionals, va defensar també el desacomplexament dels formats, dels taps i de tot allò que ens pugui ajudar a aproximar el vi als consumidors, així com el preu, un element cabdal per accedir-hi.


El Xavier Pié, president de la Denominació d'Origen Catalunya, i l'Anton Castellà, secretari, que venien amb respostes preparades per als prejudicis que planen sobre el consell Regulador que representen, ens traslladaren una visió fonamentada en el dret, que permet amparar una gran quantitat de vi (el 2007 es comercialitzaren 55 milions d'ampolles amb el segell de la Denominació d'Origen Catalunya), beneficiari d'una oportunitat que hem de relacionar amb la marca Catalunya.

dijous, 26 febrer de 2009

vadevi.cat

Ahir al vespre, a Vilafranca del Penedès, en el marc de la sessió de conclusions del debat de vi que ha organitzat l'INCAVI, es va presentar el diari vadevi.cat, una iniciativa de l'AVUI per informar de l'actualitat del món del vi a Catalunya. El director és el Joan Nebot, conegut per les seves crítiques de vins a la revista El Temps, al mateix diari AVUI, i a COM Ràdio.
És una iniciativa que contribuirà a divulgar entre el gran públic la vivacitat del sector a Catalunya, una realitat sovint desconeguda.

dimarts, 17 febrer de 2009

tertúlies a l'Ateneu (2)

La D. O. Catalunya és una oportunitat? El president del Consell Regulador, el Xavier Pié, ho afirmava al Ramon Francàs de La Vanguardia en el reportatge que els en feu a la seva secció de Vinacoteca Catalana del passat 29 de gener: “nació no para solucionar un problema sino para aprovechar una oportunidad”.
Quina és aquesta oportunitat que hem d’aprofitar?

En parlarem a la propera tertúlia de vi de l’Ateneu Barcelonès Les presències del vi que organitza el vi A PUNT i el restaurant ATN amb la col·laboració de l’INCAVI, el pròxim dijous 26 de febrer a partir de les 8 del vespre a la sala del restaurant dels baixos de l’edifici d’aquesta entitat que té la seu al número 6 del carrer Canuda de Barcelona.

Com en la primera sesssió, la que vàrem dedicar a la Denominació d’Origen Alella, obrirem amb una presentació de la Denominació d’Origen, seguirem amb el tast d’una sèrie de vins representatius (dels cellers Jean Leon, de Ca n’Estruc i de Clos d’Agon), el restaurant ATN ens oferirà un platet per visualitzar el lligam dels vins amb la gastronomia, i tancarem amb un sopar que ens permetrà debatre sobre les idees suggerides. En aquest cas aprofitarem la controvèrsia que ha acompanyat els inicis d’aquesta Denominació d’Origen per analitzar el pes i el paper dels Consells Reguladors, així com el seu origen.

L’estructura dividirà les sessions en dues parts:
20:00 hs. presentació de la denominació d’origen i de tres dels cellers que la representen + tast d’armonització de territori (5 €)
21:30 hs. sopar – tertúlia a l’entorn d’un tema de debat anunciat prèviament
El preu de les sessions completes és de 27 €

Les persones interessades poden adreçar-se a:
comercial@elviapunt.com
restaurantateneu@restaurantateneu.es
Als teléfons 933185238 o 625408974
O al mateix restaurant de l’Ateneu
L’aforament és limitat i s’ocuparà per ordre d’inscripció

els llocs del vi a l'hostaleria (1. Menú)

[Preveig que hi haurà noves versions; per això n'enumeraré els títols]
Ahir vaig tenir ocasió d'intercanviar unes opinions sobre el valor del vi amb un client potencial, propietari d'un restaurant que està a punt d'obrir i que està prenent decisions sobre la llista de proveïdors.
El vi ha de costar menys de 30 cèntims per persona. Sentenciava un home jove amb una experiència contrastada a la cuina i amb l'aval de l'èxit empresarial. L'aigua em costa 14 cèntims, la Coca-Cola poc més de 30... i afegia que abans de seure a la taula, entre el pa, la beguda, la vaixella i les estovalles ja descomptem 1 Euro i mig. Vaig interpretar que amb això de les estovalles feia referència al cost de la bugaderia.
Vaig entendre el meu interlocutor, perquè el seu discurs era net: el vi (en el menú) és un bé bàsic de consum sense valor afegit, equiparable (se n'analitzen els costos de la mateixa manera) a les altres begudes amb menys valor organolèptic i cultural, i a les estovalles.
Una determinada sociologia ens podria explicar l'origen d'aquesta infravaloració del vi. Jo crec que, com en el vestit, els complements són tant o més importants que la peça principal, i en el cas del vi, que és cultura, perquè és la feina d'uns homes en una terra determinada, podem fer una altra elecció, otorgant-li un valor que ens traslladarà a un altre nivell, més enllà del de la nutrició.
De fet, en la meva tasca d'anar ensenyant el vi A PUNT pel món vaig trobant uns quants entusiastes d'aquest enfoc renovat del vi quotidià de qualitat, ric en matisos organolèptics i culturals. La setmana passada, dimecres, cap al tard, me'n vaig anar a Manresa amb el cotxe carregat de vi per a l'Anna i el Quim del Mos i Most, un restaurant amb una decoració moderna i acollidora entaforat en una antiga farmàcia de la plaça de l'Ajuntament. Fa mesos que ens el tenen al sevei i n'estan contents. Són uns entusiastes de la seva feina i en el seu menú ordinari hi ha gastronomia, una estimació pel menjar i per la cuina insòlita en aquest nivell. M'hi vaig quedar a sopar i vaig tastar el cava cremós de Valldolina i un vi de la Tierra de Castilla molt ben fet. Del farcit de peu de porc vaig repetir i tot.

dilluns, 16 febrer de 2009

els llenguatges del vi

En una de les sessions del Debat de Vi que ha promogut l'INCAVI, concretament a la de Vilafranca del Penedès, vaig assistir a una discussió habitual sobre la importància del respecte per les varietats locals que, en el cas del sr. Manuel Duran es convertí en una crítica enèrgica vers les propostes empresarials que opten per les varietats dites "internacionals" o el curiós "millorants". Feia referència als vins que es presenten com un exemple varietal de Chardonnay, de Merlot o de Cabernet Sauvignon.
El senyor Duran, entusiasta defensor d'un discurs que avui compta amb molts adeptes i del que jo, com a mínim em considero simpatitzant, rebé una resposta interessant. El Magí Raventós, interpelat pel Ramon Francàs, que exercia de moderador, explicà una història que feia temps que volia reproduir:
Eus aquí que, a l'hora de jutjar un vi, fins als anys seixanta del segle XX, al món hi havia lloc per a Bordeaux i per a Bourgogne; poc per a Rioja... i quasi res més, pel que fa a marques reconegudes. Era un origen històric, l'època de les AOC. Després vingueren les varietats, perquè els productors del dit "nou món", que volien presentar-se al mercat, sense poder-se amparar sota un origen francès, posaren l'èmfasi en un dels elements habituals de les etiquetes, i les seves, com les dels francesos, eren de Chardonnay, de Cabernet i de Merlot. Tingueren una gran capacitat de comunicació i n'ompliren les prestatgeries dels punts de venda internacionals. Això ha tingut algun efecte que fa uns anys semblà una veritat indiscutible i que ara, tot d'una, d'un temp ençà, ha quedat superada pel terrer (el terroir francès).
El comerç ha incorporat el concepte del terrer i, tal com deia el Magí Raventós, en totes aquestes veritats que es van succeïnt hi ha un element clau: el llenguatge. I l'important és el domini del llenguatge, la capacitat per "inventar" conceptes d'èxit, que permetin explicar millor la nostra diferència, el nostre valor. Els australians, ens deia el Magí Raventós a Vilafranca, han dominat el llenguatge del vi durant molts anys i la nostra discussió sobre la validesa de les varietats internacionals s'ha de relativitzar en un marc global, en el que els llenguatges del vi tenen un curs innegable.

dimarts, 10 febrer de 2009

Masia Serra



Fa setanta anys de l'èxode republicà. Milers de catalans, amb poc més del que duien a sobre, fugien del seu país, muntanya enllà, un hivern nevat de 1.939. A peu, travessaren els passos fronterers. S'escapaven d'una tragèdia i anaven cap a una gran incertesa que en molts casos fou cruel.
Això em vingué al cap el dilluns passat quan, convidat pel Carles Portell, el sumiller de Grand Cru de Girona, vaig anar a passar el dia en un d'aquests indrets de frontera. El meu origen tarragoní m'ha allunyat del coneixement de detall del país enllà de Barcelona, i aquesta visita a les Alberes, a l'extrem nord del territori, em feu viatjar mentalment per l'àlbum de fotos de la història. Què hi farem?
Anàrem a Cantallops. El Jaume Serra havia convocat una colla de sumillers i companys del sector per tastar les anyades del Gneis, el seu vi principal. És un vi de guarda, estructurat, del que ara mateix al mercat se'n pot adquirir el 2002. I vam discutir sobre la idoneïtat de recuperar una mica el calendari, perquè si bé els vins tenen el seu curs, és cert que les modes afecten al comerç: el mercat està ple de 2005 i tot l'anterior (amb l'excepció d'una certa estima popular pel 2004) sona a vell. Són afers dels quals val la pena discutir una estona, veure'n l'escala de grisos. I crec que cap a quarts de vuit, quan feia més de vuit hores que érem en aquella cabana de la muntanya, en Jaume s'hagué fet una idea de l'oportunitat de cadascun dels vins que gruarda al celler. En definitiva, aquests diversos Gneis, tots fills d'una finca molt particular, de vinyes que els seus pares van plantar l'any 1.961 i que expressen estructura i subtilitat, són diferents i interessants per sí mateixos, i provablement requereixen que algú els expliqui, però això és propi dels vins dels quals n'hi ha dues, tres o quatre mil ampolles.
Abans d'endinsar-nos en aquesta mena de discussions sobre els matisos i les diferències entre l'atractiva sobremaduració del 2.003 i la subtilesa intel·lectual del 2.004 vàrem anar a conèixer el celler i vàrem tastar totes les tines: la Garnatxa Blanca que forma la base del Ctònia, el Cabernet, el Marselan, el Cabernet Franc, la Garnatxa negra... ah! i una bota del segle XIX que guarda les mares de l'INO, el vi dolç de la família. Aquesta només la vam olorar.
El Jaume, que va estudiar enologia a la Universitat Rovira i Virgili, va iniciar l'activitat al celler el 1.995 i a poc a poc ha anat donant forma a un projecte que contribueix a posicionar l'Empordà com una terra de vins importants.
A la cabana, en un ambient extremadament recollit, vàrem gaudir d'alguns privilegis que es donen només de tant en tant. A més dels vins del Jaume Serra varem tastar unes quantes ampolles que havia portat el Jordi Solé que, a més d'ensenyar-nos un parell de coses del Bierzo, modernes, ens va oferir un Marqués de Murrieta blanc, crec que del 70, i un Extrísimo Bach del 71. El primer interessantíssim, lleument oxidat però viu. El segon, també viu, suau, tal com l'havia descrit el Jordi Pujolràs en la tertúlia de l'ateneu de la setmana anterior ("imitant Alella"). En tot cas, dues curiositats enormes, que ens traslladaren a un altre nivell de conversa. El Jaume obrí també una ampolla de Dom Perignon del 2.000 i el Roger Viusà una altra de Drapier. Jo, modestament els vaig ensenyar el QUA.
Passàrem un munt d'hores allí dins. El vi el vam acompanyar amb formatges i embotits, que els vam usar com a aperitiu. Després, contents, i havent-ho discutit tot, el Jordi Solé serví una calçotada. És de Valls, com jo. És amic de mon germà. Havien jugat junts a futbol, però amb mi, com que és de la Colla Joves, com tota la seva família, s'hi havia relacionat poc, o gens; i ens va sorprendre trobar-nos allà dalt. A ell més que a mi, provablement, perquè jo sabia de la seva relació amb el Jaume, que s'ha passat un any i mig treballant a Valls amb temes de distribució.
D'aquesta reunió a cal Jaume Serra me'n vaig endur una forta impressió, com la d'un viatge, ràpid però intens: la concentració va fer que anéssim molt enllà en la conversa i en les relacions en definitiva.

gràcies per tot

dimecres, 4 febrer de 2009

2a. envasada del QUA 2008

La setmana passada vam fer la segona envasada del QUA 2008.
N'anoto la confirmació de la intensitat de la fruita, amb tons de sota-bosc i sobretot de regalècia, llaminera i amable, però molt Montsant.
I tot preparant el procés, tant dijous com divendres, que a primera hora del matí el vi estava a la tina a 8 o 9 graus, vaig pensar que aquesta era una temperatura de servei adequada, perquè la calidesa del vi quedava matisada pel fred de l'atmosfera, sense que s'arribés a perdre'n la força aromàtica.

Conèixer la Valée du Rhône


La setmana passada vaig anar a Ampuis, al Marché aux vins que fan en aquest poblet de la vall del Roine, a tocar de Lyon. M'hi van convidar els companys de Grand Cru de Girona. Ells tenen costum d'anar-hi i jo m'hi vaig afegir. Un viatge de dos dies, a 500 kilòmetres de casa, ja ben endins de França, per impregnar-se ràpidament de l'ambient dels veïns del nord.

En un territori petit, a les muntanyes que s'enfilen al costat d'aquest riu tant important, s'hi apilen una col·lecció d'Apellations d'Origine Controlées (les D. O. s d'aquí). Hi ha blancs de Viogner a Condrieu, de Marsanne i Rousanne a Saint Joseph, a l'Hermitage i Saint Peray, i Sirah, com a negre, 100 % a tot arreu. De fet, pel que fa al negre, la immersió en la Sirah va ser contundent. Els blancs em van impressionar més, per la seva frescor i per una expressió marcada, impactant...

De fet, però, el que més m'impressionà d'aquest viatge fou la integració del sector en la societat: aquesta fira, amb prop de 80 anys d'història és un centre de comerç de vi importantíssim. Hi ha una enorme quantitat de públic, amateur i afeccionat, però consumidors en definitiva, que aprofiten la cita per adquirir un paquet important de vi. La imatge habitual és la d'un visitant que abandona el recinte amb un carretó ple, amb 10 o 15 caixes. Per la seixantena de cellers que s'hi acullen és un bon negoci. Recordo, d'entre molts, els d'Yves Cuilleron o el d'en GERIN. Jean Michel Gerin, amb vins a Côte-Rotie, a Saint Joseph i a Condrieu, és un viticultor de la regió que juntament amb en Combier i amb en Fischer varen iniciar el projecte del Trio Infernal al Priorat. El dilluns al matí vàrem anar al seu celler a tastar els vins d'ells tres (els d'en Fischer són provençals, d'Aix-en-Provence, i havien d'exposar-se, en tot cas, fora de la fira, igual que els del Priorat, que també els vam tastar, acompanyats del Pep Aguilar, la seva persona de referència a Torroja). Aquest tast a can Gerin va reunir a molts catalans. Jo vaig fer el tast amb el Carles Portell, el sumiller de Grand Cru, i el Xavi Ayala, recentment guardonat amb el premi Nadal de Gastronomia com a sumiller de l'any (aprofito per esmentar el seu bloc de recull dels articles que publica setmanalment a El Segre de Lleida i en el que acaba de penjar el de la fira d'Ampuis, precisament, i que descriu aquesta zona amb un estil molt amè a l'abast de tothom).

La imatge dels viticultors, joves, sopant junts en un restaurant del poble i obrint ampolles excepcionals, plegats (una bona manera de fer-ho, perquè acostumen a ser cares) és un record enlluernador: la fira és un espai comercial que acaba generant espais de reunió i de festa fecunds.

el marge comercial



Ahir vaig anar a oferir el vi A PUNT a un restaurant potencialment interessat. després de presentar-me, d'explicar que la nostra és una proposta de recuperació del vi de qualitat per al consum quotidìà, que en el cas de l'hostaleria encaixa amb el concepte de vi de la casa. Nosaltres creiem en la qualitat i la "gràcia" dels vins de la nostra zona i els oferim en un format que en faciliti el consum, tant per la seva dimensió pràctica com pel preu.

La resposta del responsable de l'establiment fou així de contundent: "jo he de ser pràctic, i mirar pel negoci. Una ampolla de Rioja em costa menys de 2 €uros i en cobro 15. Ningú m'ho discuteix!"

Aquest senyor, que legítimament vetlla pel resultat comercial del seu establiment, sap que hi ha determinades marques a les quals pot afegir un marge molt considerable, molt més que sobre altres, les nostres, que requereixen una justificació i que, en tot cas, mai li permetran aquests excessos comercials.

Tots els debats són interessants, i aquest és un cas entre molts, l'especificitat del qual podria discutir-se, òbviament, però ens equivocaríem si menystinguéssim la forçá de les marques consolidades. Perquè podem discutir sobre la moralitat i fins l'oportunisme comercial d'aquestes pràctiques, però és evident que la situació del mercat és una i modificar-la requereix un gran esforç.

per què tertúlies

A la presentació del cicle ho vàrem explicar:
El vi a Catalunya és molt antic i ja els clàssics s’hi referien. Vull dir que és un element que ens resulta proper, i la seva presència plural ens obliga a parlar-ne sense a-priorismes, lliurement, en un espai de relació obert. Per això el format de tertúlia. L’experiència del vi al nostre país és tan àmplia que l’aprenentatge ens vindrà més de la participació que de l’exposició de dades i coneixements, al voltant de la taula, tots plegats, xerrant de vi.
Els clàssics són els grecs en aquest cas, perquè els Diàlegs de Plató eren una mena de tertúlies on el contrast d'opinions ens ofereix un catàleg de visions indiscutiblement enrriquidor. Aquest espai de llibertat que s'hi respira és suggerent i atractiu en sí mateix.
Després hi ha una tradició, precisament a l'Ateneu. La societat civil catalana, en la seva branca més intel·lectual, va tenir en aquest espai un fòrum per a la tertúlia.
Avui, els tertulians del Món a Rac 1 en reivindicaven l'interès (del gènere) amb una referència a aquestes famoses reunions de les que tothom recorda personatges tan antagònics com Pla o Sagarra.
Crec que a Catalunya hi ha molta gent que pot xerrar de vi i que els matisos que es descobreixen en una tertúlia són difícils d'obtenir amb un altre format.

la vitalitat d'Alella. Primera tertúlia


La setmana passada vàrem iniciar el cicle de tertúlies a l'Ateneu.

Vam ser 25, que al voltant de la taula del restaurant de la planta baixa (ATN Restaurant), vàrem descobrir les interioritats de la Denominació d'Origen Alella, un territori històric que lluita vigorosament per mantenir l'especificitat dels seus vins, molt a prop de Barcelona, amb la pressió urbanística que això significa.

Un cop presentats, vàrem passar el torn al Jordi Pujolràs, el secretari del Consell Regulador, que se n'ocupa des de 1.967 i que, si bé recorda, explícitament i implicita el seu origen empordanès, està extremadament lligat professionalment i emocionalment a aquest petit territori del Maresme que representa.

Alella s'està reinventant: els antics cellers i les marques de vi, de les més antigues del nostre país, que va generar la burgesia barcelonina, estan recuperant una posició en els mercats. El Xavier Garcia, enòleg i director d'Alella Marfil, és un jove exemple del nou enfoc de la zona: redefinició dels productes clàssics i identificadors de la D. O., amb una actualització tècnica que aporta nous matisos a l'estil dels vins, i que parteix del coneixement i el respecte per la tipicitat pròpia, tant a nivell varietal com a nivell de paladar. Ell fa el Marfil, un clàssic entre les marques catalanes, menys dolç que en èpoques anteriors, en el que predomina la Pansa Blanca, la varietat autòctona, germana de la Xarel·lo penedesenca, que la climatologuia marina fa extremadament suau. És un vi que té tipicitat i, a més de ser molt agradable, és autèntic i interessant; equilibra bé l'acidesa amb el sucre residual i és fi, gens pesat.

Un altre dels cellers que vam poder conèixer és el del Quim Batlle, un projecte recent de recuperació d'una antiga finca familiar, que produeix vins blancs de Pansa, Garnatxa (lligada a la història de la Denominació d'Origen), i Pica-poll. Són els Foranell. Els seus vins, fins, procedents d'un treball d'agicultura ecològica comencen a obtenir reconeixements importants. Varem tastar, també, els vins del celler Roure i els de L'Altrabanda (perquè hi ha cellers d'Alella que són a la part interior, encarats al Vallès, amb una climatologia diferenciada de la dels que són encarats a llevant, airejats pel mar).

L'experiència va ser prou interessant. Vàrem "xerrar" de vi, vàrem conèixer alguns dels cellers més representatius d'una petita i històrica denominació d'origen i vàrem sopar plegats. Abans de servir-nos-el, el cuiner de l'ATN Restaurant va oferir-nos un platet de sardines i carxofes per convinar amb els vins de la zona. És una proposta de liason territorial que repetirem amb cadascuna de les denominacions d'origen. Ho vàrem presentar com un "maridatge", un terme que va generar una certa polèmica i que va servir per animar la tertúlia. En Jordi Pujolràs expressà el seu desacord amb aquesta denominació: "el menjar i el vi lliguen, com els colors, com les peces de vestir" ens deia, "però mai arriben a casar-se". Va ser vehement en Pujolràs, i ens va convèncer, com a mínim de tenir-ho en compte.

Un altre element que aixecà un fort debat fou la tipicitat de la Denominació d'Origen i les estratègies comercials que se'n deriven. En Xavier Garcia, geòleg a més d'enòleg, va ilustrar-nos sobre les especificitats edafològiques de la zona, molt pobra i homogènia des del Besòs fins a Blanes, segons ens deia. Després hi ha la història, i la capacitat de la Pansa i la Garnatxa per adaptar-se a la zona amb una regularitat indiscutible. D'aquí el rebuig de varietats internacionals que, si bé tnen poca justificació tècnica sovint han aparegut per la seva potència comercial.

La història, el coneixement i una visió professionalitzada que vé de lluny, quan el 1953 es va crear el Consell Regulador, han donat també tipicitat a la Denominació d'Origen Alella, perquè les pràctiques enològiques pròpies els han donat, també, una emprempta.

Cap a quarts de dotze vam acomiadar una taula que estava formada per alguns professionals del sector del vi, alguns clients habituals de l'ATN Restaurant, i alguns clients i amics del vi A PUNT. Ens emplaçàrem pel darrer dimecres febrer, per la segona tertúlia del cicle.