dimarts, 10 de febrer de 2009

Masia Serra



Fa setanta anys de l'èxode republicà. Milers de catalans, amb poc més del que duien a sobre, fugien del seu país, muntanya enllà, un hivern nevat de 1.939. A peu, travessaren els passos fronterers. S'escapaven d'una tragèdia i anaven cap a una gran incertesa que en molts casos fou cruel.
Això em vingué al cap el dilluns passat quan, convidat pel Carles Portell, el sumiller de Grand Cru de Girona, vaig anar a passar el dia en un d'aquests indrets de frontera. El meu origen tarragoní m'ha allunyat del coneixement de detall del país enllà de Barcelona, i aquesta visita a les Alberes, a l'extrem nord del territori, em feu viatjar mentalment per l'àlbum de fotos de la història. Què hi farem?
Anàrem a Cantallops. El Jaume Serra havia convocat una colla de sumillers i companys del sector per tastar les anyades del Gneis, el seu vi principal. És un vi de guarda, estructurat, del que ara mateix al mercat se'n pot adquirir el 2002. I vam discutir sobre la idoneïtat de recuperar una mica el calendari, perquè si bé els vins tenen el seu curs, és cert que les modes afecten al comerç: el mercat està ple de 2005 i tot l'anterior (amb l'excepció d'una certa estima popular pel 2004) sona a vell. Són afers dels quals val la pena discutir una estona, veure'n l'escala de grisos. I crec que cap a quarts de vuit, quan feia més de vuit hores que érem en aquella cabana de la muntanya, en Jaume s'hagué fet una idea de l'oportunitat de cadascun dels vins que gruarda al celler. En definitiva, aquests diversos Gneis, tots fills d'una finca molt particular, de vinyes que els seus pares van plantar l'any 1.961 i que expressen estructura i subtilitat, són diferents i interessants per sí mateixos, i provablement requereixen que algú els expliqui, però això és propi dels vins dels quals n'hi ha dues, tres o quatre mil ampolles.
Abans d'endinsar-nos en aquesta mena de discussions sobre els matisos i les diferències entre l'atractiva sobremaduració del 2.003 i la subtilesa intel·lectual del 2.004 vàrem anar a conèixer el celler i vàrem tastar totes les tines: la Garnatxa Blanca que forma la base del Ctònia, el Cabernet, el Marselan, el Cabernet Franc, la Garnatxa negra... ah! i una bota del segle XIX que guarda les mares de l'INO, el vi dolç de la família. Aquesta només la vam olorar.
El Jaume, que va estudiar enologia a la Universitat Rovira i Virgili, va iniciar l'activitat al celler el 1.995 i a poc a poc ha anat donant forma a un projecte que contribueix a posicionar l'Empordà com una terra de vins importants.
A la cabana, en un ambient extremadament recollit, vàrem gaudir d'alguns privilegis que es donen només de tant en tant. A més dels vins del Jaume Serra varem tastar unes quantes ampolles que havia portat el Jordi Solé que, a més d'ensenyar-nos un parell de coses del Bierzo, modernes, ens va oferir un Marqués de Murrieta blanc, crec que del 70, i un Extrísimo Bach del 71. El primer interessantíssim, lleument oxidat però viu. El segon, també viu, suau, tal com l'havia descrit el Jordi Pujolràs en la tertúlia de l'ateneu de la setmana anterior ("imitant Alella"). En tot cas, dues curiositats enormes, que ens traslladaren a un altre nivell de conversa. El Jaume obrí també una ampolla de Dom Perignon del 2.000 i el Roger Viusà una altra de Drapier. Jo, modestament els vaig ensenyar el QUA.
Passàrem un munt d'hores allí dins. El vi el vam acompanyar amb formatges i embotits, que els vam usar com a aperitiu. Després, contents, i havent-ho discutit tot, el Jordi Solé serví una calçotada. És de Valls, com jo. És amic de mon germà. Havien jugat junts a futbol, però amb mi, com que és de la Colla Joves, com tota la seva família, s'hi havia relacionat poc, o gens; i ens va sorprendre trobar-nos allà dalt. A ell més que a mi, provablement, perquè jo sabia de la seva relació amb el Jaume, que s'ha passat un any i mig treballant a Valls amb temes de distribució.
D'aquesta reunió a cal Jaume Serra me'n vaig endur una forta impressió, com la d'un viatge, ràpid però intens: la concentració va fer que anéssim molt enllà en la conversa i en les relacions en definitiva.

gràcies per tot