dimarts, 1 de juliol de 2008

Música i vi; una reivindicació del paisatge

Fa uns dies vàrem publicar una reflexió sobre l'oportunitat d'armonitzar música i vi. És un experiment que jo vaig conèixer de la mà del Miquel Bofill. L'any passat em va convidar a un acte que organitzaren a Arbúcies i del qual ell n'esdevingué el conductor. Després, un dia en vaig parlar a una amiga, la Roser Olivé, que fa música a Tarragona, enfocant-la als instruments tradicionals i en especial a la gralla (n'enllaço una entrevista que li feren fa poques setmanes a Catalunya Ràdio en motiu de la presentació del seu darrer disc). I em vaig comprometre a organitzar un maridatge entre una sèrie de vins de Tarragona i la seva música.

L'escenari fou la Casa Canals de Tarragona, en ocasió del dia internacional de la música, el passat 21 de juny, en el marc del qual l'Aula d'instruments Tradicionals de l'Escola de Música de Tarragona celebrà un acte de final de curs. Ens tocà doncs contribuir-hi. Com que el maridatge és difícil i sovint una expressió de la subjectivitat, vaig optar per escriure una presentació a mode de justificació. És a dir, per quin motiu havíem pensat en aquesta proposta. Reescriuré aquí el text que vaig llegir el passat 21 de juny al jardí de la Casa Canals, davant un públic amable i curiós, que entomà l'experiment amb interès:

Què anem a fer? Un atreviment. Una proposta d'armonització entre música i vi. Hi ha Motius per intentar-ho i el marc hi convida, però si l'intent resulta excessivament dificultós, esperarem que els déus de Tarraco ens ajudin a sortir-ne.

Justificacions. Sóc amic de la Roser. Quan érem jovenets ens vàrem conèixer aprenent a tocar la gralla en el marc de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Érem la primera "esperança" de recuperació generacional de l'instrument, perquè fins a aquell moment els castells anaven amb grallers antics i vells (físicament), que amenaçaven amb l'extinció. Faig referència a aquesta circumstància perquè és el que explica l'emoció que avui em provoca la Roser: nosaltres érem uns nens, però 25 anys després, 25 anys de feina i vocació, especialment en el seu cas, han dut a una dignificació de l'instrument. El treball de la Roser ha convertit la gralla en un instrument seriós. Conservant la personalitat que va saber captar d'aquells vells que va conèixer, que treien una sonoritat autèntica i particular, ha elevat l'instrument a un nivell superior.

(segona justificació) Fa dos anus que em dedico a fer vi. Perdoneu la propaganda,... Faig uns vins en Bag in Box que volen facilitar l'accés al consum de vi de qualitat, i de Tarragona. Ens vàrem engrescar, amb un company, perquè crèiem que es parlava molt de vi però se'n consumia poc, i menys de Tarragona. Som de Valls. Els nostres vincles amb el sector i un patriotisme territorial ens van e`mpènyer a l'aventura de la confecció i comercialització de vi d'aquí.

I bé sabreu que en aquest sector, el del vi i, si voleu, el de la gastronomia en general, d'uns anys ençà, se'n parla. Aneu a saber si en excés. El cas és que, amb una clara voluntat d'elevació poètica del producte (abans era vi i ara és una muntanya d'adjectius) els maridatges, que habitualment són de vi i menjar, ara ens atrevim a fer-los, també, de vi i música. Sota quin pretext? La música ens entra per l'orella i el vi per la boca, el nas i la vista. Tots dos poden emocionar-nos, o si més no, parlar-nos, cridar l'atenció dels nostres sentits.

Els francesos diuen que el vi damunt la llengua canta. Què vol dir l'afirmació? El vi, que és un organisme viu, es manifesta i en parla de frescor, d'intensitat, de lleugeresa o de mineralitat. A través del vi, si el moment és indicat i el producte és honest, podem veure un paisatge. I això és el que us volia explicar: una teoria sobre el paisatge que he descobert fa poc i que m'ha interessat.

Fa uns dies vaig assistir a una conferència, al museu de Vilabella, del Jordi París sobre Jaume Mercadé (famós pintor i orfebre vallenc). En sí mateix és interessantíssim i recomano una visita al museu de Valls per conèixer-lo. És, però, el paisatgista del Camp de Tarragona, i de l'anomenat "bosc de Valls" en particular. Retrata la sinuositat del Camp i els seus detalls vegetals i arquitectònics més comuns i característics: les casetes de pagès al mig de l'ametller, el garrofer o la vinya. La tesi del Jordi París era que a primers del segle XX, a Catalunya, el paisatge era el que havia construït l'escola d'Olot dels Vayreda i companyia (idílic i verd). Picasso, que fou a Horta de Sant Joan; Miró, que fou a Montroig del Camp amb una garrofa (la dugué sempre a la butxaca per sentir el vincle amb el camp - inspirador): i molts altres, com Mercadé, començaren a construir el paisatge de Tarragona. Una mirada nova, d'un país diferent, més sec, més aspre potser, més lluminós però... En tot cas, i per tornar a la tesi, foren l'embrió d'una feina que crec inacabada i que avui reivindicaré, és a dir, la construcció del paisatge de Tarragona.

Òscar Wilde llençà una frase provocadora: "la natura imita l'art més que l'art a la natura". Vol dir que l'art i la cultura en general ens condicionen la percepció fins al punt de fer-nos una foto de la realitat que ens sembla real, quan en definitiva és la visió del poeta o de l'artista, que ho han vist per a nosaltres, perquè nosaltres poguem veure-ho com ells, i emocionar-nos. Crec que a Tarragona encara ens falten poetes i artistes, més que els que hi ha i que els que hi ha hagut, que sàpiguen interpretar la natura i ens la converteixin en un PAISATGE, amb una imatge i uns adjectius que la identifiquin, que la dignifiquin i que ens ajudin a estimar-la més i a defensar-la dels que la menystinguin.

I en això, els vins de les nostres terres han de jugar-hi un paper, com a identificadors d'un paisatge, tal com el material sonor.

Penso que la gralla, ara dignificada, és un excelent representant d'aquesta identitat musical.

I tot plegat m'ha ajudat a embolicar-me en aquest atreviment de casar vins i música del territori.

Han vingut uns amics nostres de la D. O. Terra Alta, del Celler de Gandesa; del Celler del Masroig (D. O. Montsant). Uns altres amics que els ha estat impossible acompanyar-nos avui ens han ofert un vi que fan al Priorat... i nosaltres ho hem volgut tancar amb un vi dolç clàssic de Tarragona; perquè se n'està reivindicant el lloc, dels dolços, i aquí n'hi ha una llarga tradició.


La música, que el Conrad Setó va composar i arranjar per a gralla i per a la Roser i els seus companys, és especial, i a voltes a mi m'han semblat exercicis de coneixement i descoberta de l'instrument. Ens va molt bé, perquè sorprèn, per la seva força expressiva, però per la seva complexitat.


Felicitats Roser per aquest treball, i gràcies per al contribució que has fet.

Tal com hem anotat en aquest text que vàrem llegir en aquest acte de la música i el vi, vàrem comptar amb la col·laboració el Celler de Gandesa, de la D. O. Terra Alta, que va oferir-nos el César Martinell, una Garnatxa Blanca envellida en Bota, presentat per l'enòleg del Celler, el Joan Maria Riera; el Celler del Masroig, de la D. O. Montsant, que va oferir-nos Les Sorts - Vinyes Velles, un negre de criança que va presentar el Rafael Pinto; el Celler Lipscomb & Tobella de la D. O. Q. Priorat, que va oferir-nos el seu Mosaic. També vàrem comptar amb la col·laboració del Celler del Port de Tarragona, que va deixar-nos les prop de 200 copes que vàrem fer servir per tastar els vins.





La nostra proposta de maridatge consistí en l'oferiment d'un adjectiu que identifiqués les músiques escollides del disc de la Roser Olivé interpretant Conrad Setó i els vins que vàrem presentar. Vàrem lligar la Garnatxa Blanca amb una peça titualda "Imitant i aprenent"; el negre del Montsant amb "Records"; el Priorat el vàrem proposar juntament amb "Aula 10 anys"; i el dolç amb "Toccatta impromptu".