re-enamorar-se del vi

Ahir, tal com anunciava, vaig ser a la Terra Alta amb un amic i amb una gent de fora. I vaig tornar a convèncer-me, si calia, de què el vi ha de ser a la nostra taula de cada dia.
Una hora amb el Joaquín, el bodeguer de la Cooperativa de Gandesa (el Joan Maria, l'enòleg, s'havia agafat vacances per anar a Roma), tres hores amb el Mesies d'ecovitres, el celler ecològic de Villalba dels Arcs, i una estoneta amb el Josep Maria Anguera de l'Heravi de Vinyes d'en Gabriel de Darmós, al Montsant, me'n van donar els motius.
El Joaquín, que estava envasant, va deixar els companys i ens va fer un tomb pel celler. Se l'estima. Se n'estima les innovacions, la nova embotelladora, la darrera inversió que han fet, o el nou equip d'estabilització. Però també explica amb molt de detall el procés de selecció de verema, la clau del bon nivell que assoleixen els vins del celler de Gandesa. I així mateix, amb el mateix orgull, ensenya l'antic edifici, de César Martinell, aquesta "Catedral del Vi" considerada una de les meravelles de Catalunya i que, a més de constituir un monument arquitectònic sorprenent, és una mostra de la innovació tècnica aplicada a la vinificació de primers del segle XX. I allí, en un racó, té un dipòsit de 25.000 litres d'una mistela que causa molt bona impressió a tothom. Ell n'és l'encarregat i també n'està orgullós. Però el millor és que pot estar-ne!
Havent quedat amb el Mesies, haguérem de despedir-nos del Joaquín més d'hora del que tots hauríem volgut. A Villalba, ens esperaven a les dotze, amb una caixa de cireres (ecològiques, com tot el que fan, sense caire "calibre", però molt bones). I ens n'anàrem a veure les vinyes, les de la vall, els primers cabernets de la zona, els cabernets emparrats, i les garnatxes i el morienillo de la Magdalena. Pel Mesies la vinya i la feina d'interpretació de la planta i de la seva adaptació és el més important. A primers dels noranta s'imbuí de la ideologia ecològica i ara ja n'és un representant important. Ell i les seves vinyes són una demostració d'èxit d'un model de viticultura que en el fons reivindica una manera de fer antiga i lenta de contacte amb les plantes, per conèixer-les i adaptar-s'hi segons les necessitats que van manifestant. Dues hores a la vinya i una estona de tast al petit celler que tenen sota casa seva, amb el Josep Valiente, l'enòleg que l'ajuda i que sempre que pot s'afegeix a les tasques de promoció dels vins: l'Aspirall (un jove de garnatxes de vint anys), el Catxap, un vi que passa entre 4 i 8 mesos a les botes i que incorpora les garnatxes, les carinyenes, el sirah i el cabernet, expressa maduresa de fruita i és llaminer; i el Gran Gotanya, on predomina una garnatxa vella de forta concentració i d'una finura i una acidesa rellevants. Vam xerrar, vam tastar de les tines, vam tastar les ampolles de l'anyada 2006, i vam baixar al soterrani a tastar les botes que guarden els vins del 2007 i del 2008 en fase monovarietal. Tampoc hauríem marxat, però eren les tres de la tarda i patíem per trobar algun lloc obert per anar a dinar. L'expectativa era baixa. Ens recomanaren que anéssim al "moderno" (l'únic del poble?) i férem un descobriment. Resultà ser el restaurant guardonat amb el tercer premi del Carta Vi d'enguany (les millors cartes de vins de Catalunya) i, però, sobretot, m'impressionà la bona disposició i encara més la cuina que ens oferiren (a les quatre de la tarda vam repetir de conill!!).
De tornada, i havent-se fet tard, varem haver de renunciar a la visita al Viver d'empreses vitivinícoles de Barberà de la Conca (ho farem un altre dia), però passàrem a saludar el Josep Maria Anguera a Darmós. El vam trobar lligant ceps de sirah, a una vinya jove que ha plantat al costat del celler. Una vegada més, vam tastar l'Heravi i la seva carinyena concentrada. Impressionant.
El viatge de tornada tranquil: les carreteres eren buides. El personal estava preparant-se per veure un apassionant partit de futbol que va acabar bé.
El resum del dia va ser la passió que ens van transmetre tots els nostres amfitrions. Sense grans reconeixements (algun dia els haurien d'acabar tenint) fan allò que els agrada: treballar pel vi, uns al celler i els altres a la vinya, o al celler i a la vinya; i al cap d'unes hores se t'encomana i entens el vi com un element que ens és propi i pròxim.