Parlant de taps

Diumenge, al suplement d'economia del Diari de Tarragona aparegué un reportage sobre les novetats del món del vi de les nostres comarques en l'apartat de taps.

Hi apareixem citats, perquè el Rafael Villa, el periodista que s'ha especialitzat en el nostre sector, ens va telefonar per demanar-nos opinió davant de la irrupció de productes tapats amb rosca.

Nosaltres estem oberts al desenvolupment del sector i a la seva adaptació. El vi A Punt és una proposta d'adaptació, en Bag in Box, del vi a les noves formes de consum. I la rosca pot ser-ho, també.

Agregador de blocs de vins del Camp

Des d'ahir, i a petició del Jordi Castells, que té una animada secció de vins al seu espai, la gent de Gent del Camp han obert La Verema, que agrega els diversos blocs de la gent del Camp de Tarragona que parlen de vins. És una eina que consta d'un motor d'absorció de les noves entrades dels blocs inscrits, i permet concentrar la producció d'entrades que des del Camp de Tarragona es fan a la xarxa en relació al món del vi.
És una iniciativa interessant, perquè el territori del Camp de Tarragona inclou un volum de població important (prop de 300.000 persones) en contacte amb el sector del vi per raons òbvies de tradició sòcio-econòmica i l'agregació d'opinions pot ajudar a vertebrar un espai cibernètic amb personalitat pròpia.
La gran àrea de Tarragona (ho dic així perquè jo hi incloc la Terra Alta, que des del punt de vista vitivinícloa hi té vincles evidents, tot i formar part d'un territori més lligat a les Terres de l'Ebre) és origen d'una història vitivinícola potent i té sentit que en visualitzem una certa unitat.
Dins d'aquesta gran àrea territorial, on avui destaca una icona mundial com el Priorat, hi ha un munt de petites històries que mereixen ser reivindicades.
Celebrem doncs aquesta agregació d'anotacions blocaires de la Gent del Camp que s'ocupa del vi.

Programa de la FIRA DE FALSET

Com que la FIRA DE FALSET ja ha començat però tindrà el seu epicentre aquest llarg cap de setmana de l'1 de maig, n'incloc el programa. És una festa gran del vi. Tant per als professionals com per al públic en general, el certàmen té molt interès. Falset, i la comarca del Priorat, que acull les D.O.s Priorat i Montsant, és el centre del sector per uns dies.
Ja en comentarem l'experiència

+ del Passeig, a Sant Andreu

Aprofitaré que dissabte vaig fer una degustació a Sant Andreu, a la xarcuteria + del Passeig, per relatar alguns detalls que parlen de la idiosincràcia d'aquest establiment i del barri en general.
Sant Andreu és un antic poble de Barcelona que manté una vitalitat independent, amb els seus centres de referència. Els carrers i les places, i els edificis emblemàtics, així com els establiments comercials, estructuren un conglomerat urbà. Els comerços, concretament, tenen el seu lloc establert i els canvis d'hàbits de la població són complicats.
El Xavier i la seva companya s'esforcen molt. Primer de tot amb l'oferta: en tots els articles hi ha exclusivitat, una acuradíssima selecció, i un coneixement exhaustiu. Hi hi ha frescor perquè sempre hi ha novetats. Estan molt al dia. Ara mateix tenen un catàleg de cerveses autòctones (l'artesana GLOPS, per exemple) i d'importació que fa badar la concurrència. Ofereixen cursos d'iniciació al tast de vins en col·laboració amb sommeliers qualificats. De degustacions, com la que vàrem fer nosaltres, en fan habitualment. I si els demanen una safata de formatges per emportar, a més de la qualitat del producte, hi ha gust per la presentació. Juguen a primera divisió en tots els àmbits. Jo m'hi vaig quedar a dinar (hi ha un espai de degustació) i si bé la cuina és simple, la preparació final dels plats és un toc de gràcia que posa de manifest el gust pels detalls: vaig menjar una cuixa de confit d'ànec que em va sorprendre. La causa? Just abans de posar al forn m'hi van posar sucre, perquè la pell de l'ànec esdevingúes una làmina cruixent confitada, amb un raig de Porto.
Dissabte, entre el matí i la tarda vàrem donar a tastar el vi A Punt a 120 persones i vàrem poder constatar que un establiment com la xarcuteria + del passeig, amb ja quasi dos anys d'història, té una clientela fidel, que ha beneït la seva arribada, i un munt de gent que passa per davant sense saber ben bé què hi venen.
La feina d'arrelament és lenta i, a més, el barri té un sostre. Però el Xavier és un professional amb una vocació per la xarcuteria de gamma alta i la seva actitud, de recerca constant, atent a les ofertes del mercat i a la dimensió virtual que li ofereix la blogosfera (coneix el dinamisme dels blocs de cuina i alimentació, i en segueix un bon grapat) li donen caràcter i crec que sap el que vol: des de Sant Andreu, però obert al món; perquè el seu és un establiment on trobar productes i ingredients rars, i ell està obert a les noves formes de treball. Estic segur que si algú (cada vegada hi ha més aficionats a la cuina que comparteixen experiències a internet) establís una relació virtual amb la xarcuteria + del passeig, si hi contactés telemàticament, a través del correu electrònic o del propi bloc de l'establiment, trobaria un aliat professional sorprenentment bo.

PINTA a Horta de Sant Joan

Ens fa una il·lusió especial parlar-vos d'un local d'Horta on us donaran el vi A Punt a copes.

Perquè representa l'èxit del profeta en casa pròpia. Evidentment, aixo s'hauria de matizar: ni som exactament de la Terra Alta, sinó que hi hem anat a produir vi perquè, això sí, creiem en les viruts de la Garnatxa Blanca; ni és un èxit complet, puix l'establiment del qual us parlaré és una proposta lúdico-cultural de gent que, com nosaltres, sense ser-ne, s'ha enamorat d'aquesta terra i ofereix un producte turístic de cap de setmana. La PINTA és una taverna - galeria d'art que obre aquest pròxim 1 de maig i que enfortirà l'oferta d'un país cada vegada més valorat.

El viatge a Horta de Sant Joan és sempre interessant. El paisatge i la proximitat amb els Ports de Besseit és un atractiu en sí; l'etnografia, comú amb la resta de poblacions de la comarca i la regió, és interessantíssima; hi ha una gastronomia autòctona i una oferta d'hostaleria seriosa.

I Picasso. En un moment de la joventut més incipient, Pablo Ruiz Picasso passà uns mesos a Horta de Sant Joan, a casa del seu amic Pallarès, per guarir-se de dolències de l'època. Es diu (Palau i Fabre) que hi ha trets del caràcter de l'artista que poden identificar-se amb aquest període i el propi Picasso sentencià que "tot el que sé ho he après a Horta". En tot cas, la contundència és iconogràficament evocadora. I l'exposició, a base de reproduccions, fonamentalment, és un punt de connecció entre la globalitat que representa l'artista universal i les arrels locals, amb un paisatge i un teló de fons commovedors.

Una paradeta al Padró Esteve

Si algú va fer cas de la meva recomanació ja m'ho dirà. Jo, ahir, diada de Sant Jordi, vaig aprofitar l'ineludible passeig lúdico-festiu per deixar-me convidar a la vinacoteca Padró Esteve de Pau Claris - Provença. Aprofitant la coincidència de l'onomàstica, el Jordi Padró oferia una rosa als clients en forma de cava rosat (l'associació PIMECAVA feu una promoció de caves rosats al mercat de Santa Caterina). Vaig tastar el trepat de l'Emendis i el Castell Roig. Més sec el primer, més aromàtic i afruitat el segon. Vaig asseure'm a una de les tauletes que tenen a l'altell de la botiga, on des de fa uns mesos ofereixen el servei de WINEBAR: tapes de perfil alt per acompanyar els vins que, evidentment, són els protagonistes. Amb tot això, com que el Jordi, la Sílvia i el Guillermo han escollit el vi A Punt per oferir-lo com a recurs bàsic de qualitat, em sento ben acollit; i entre el cava, l'ambient acollidor, i l'encant d'un petit espai de degustació selecta i confortable al mig d'un Eixample sorollós i atrafegat, la conversa s'anà allargant, sobre l'experiència mútua, sobre el valor de la selecció de productes, també per als serveis bàsics, i sobre l'encant i la personalitat d'un establiment, d'un producte o d'una oferta comercial. La vinacoteca Padró Esteve és a 100 metres escassos de La Pedrera i això li confereix un caràcter d'interès per a un turisme cultural pel que cal estar ben preparat, perquè la ciutat se li farà atractiva en la mesura que, al costat dels monuments d'interès artístic ensopegui amb propostes d'acollida simpàtiques i amables, però sobretot intel·ligents, modernes i arrelades. El visitant, que vé a conèixer un monument arquitectònic i una exposició vol conèixer també la ciutat que ho ha produït, amb la seva gent i el seu caràcter, però si a més, quan entra a un establiment es troba amb una oferta eno-gastronòmica de nivell alt, on descobrir un catàleg de vins catalans i espanyols ben seleccionat, ampli i ben explicat, sortirà de casa nostra amb una imatge actualitzada de la nostra riquesa cultural. La vinacoteca Padró Esteve (l'espai i l'equip) està preparada per produir aquest efecte. I a la vegada però, els turistes gaudeixen de l'arrelament de l'establiment al barri, a una clientela de perfil professional en una zona d'oficines en la qual és el celler de referència.

al punt, restaurant

És una coincidència. Aquest restaurant del que vull parlar, que s'anomena al punt i que es troba al barceloní barri de Gràcia, concretament al número 59 del carrer Encarnació, és una proposta gastronòmica de molt bon nivell que he descobert per casualitat, perquè un amic em va proposar d'anar-hi expressament. La similitud amb el nom dels nostres vins és fruit de l'atzar. Ara, el vi A Punt és el vi del restaurant al punt, però els motius d'aquesta elecció són independents del joc de paraules que en resulta.

Si hi aneu a parar en sortireu molt sorpresos. Es tracta d'un projecte personal de l'Albert, el cuiner, que amb una trajectòria professional i una vocació clara, que s'expressa en els plats, ha emprès l'aventura d'oferir un servei en el que el protagonisme és per als processos. La ubicació, ja ho hem dit, als baixos d'una casa de barri del 59 d'Encarnació, atraurà pocs despistats. Això vol dir que els clients seran, els professionals que freqüenten aquesta part perifèrica de Gràcia, i els aficionats a les sortides, que cerquen propostes atractives, modernes però carregades de personalitat i, si pot ser, a pun preu raonable. I per tant, si ni el luxe ni la ubicació fan del restaurant al punt un centre d'interès especial, quin és el motiu pel qual la dotzena de taules del mejador són sempre plenes? Jo hi he estat tres vegades i me n'he fet una idea clara:

El local, arregladet i simpàtic, és net i agradable, informal però acollidor, de tracte jove i fresc. El preu és sorprenentment ajustat. Tant en el menú del migdia, que surt per 10,70 € com en un sopar de carta complet per menys de 30 €, el continugut, la matèria primera, però sobretot la cuina, el procés, l'elaboració, són propis d'una escala de preus molt superior. I el menjar ja ho hem anticipat: sorprenent. La clau, vaig estirar-li dimarts a l'Albert quan ens acomiadàvem, és "passar el matí a la cuina i donar als ingredients un tractament just", que deu voler dir al punt. I, de fet, el que acabes apreciant de la cuina que practica l'Albert al seu restaurant, és un conjunt de bones pràctiques molt pròpies de la cuina casolana, quan és rica. Jo hi he assaborit un puré de llenties, per exemple. Això era una delícia de la meva infància. La meva àvia el feia molt bo, com el del restaurant al punt, perquè el feia molt fi, elegant i fàcil per a un paladar infantil fins i tot, però autèntic, de llenties, sense arranjaments ni dissimulacions.¨És el que hi trobareu: menjar bo, que us agradarà, autèntic, d'arrel casolana, i amb el toc de professionalitat que eleva la cuina tradicional i les matèries primeres a un estadi superior.

Pel que fa al vi, evidentment, la carta de vespre permet l'elecció de vins específics, però els menús tancats, que inclouen la beguda, ofereixen un vi que és servit en gerres. D'uns mesos ençà és el vi A Punt, el blanc de garnatxa de la Terra Alta, i el negre, de garnatxa i samsó del Montsant. La família de l'Albert té una procedència lligada a la Ribera d'Ebre, pel que vaig poder saber, al costat de la Terra Alta, una comarca meridional d'estretíssims vincles amb el món del vi. L'elecció del vi de consum, doncs, és per a ells una pràctica de valor; com en la resta de la proposta gastronòmica, el vi ha de ser bo, elegant i autèntic, i ens complau que ens hagin escollit els vins per acompanyar els seus menús.

Felicitats Albert!!

BON Restaurant

Avui he fet un nou client. Ahir, de passeig pel centre de Barcelona, en el camí de la Rosa, vaig ensopegar amb una oferta gastronòmica singular i moderna però, sobretot, autèntica. Al capdamunt d'Enric Granados, a mà esquerra, quasi tocant a Diagonal, entre París i Còrsega, en aquella zona que quasi és peatonal, perquè entre París i Diagonal els automòbils tenen el pas barrat, hi ha un xicot d'origen francès, el David, que ha obert un petit restaurant a base d'autoservei.

L'oferta consisteix en una prestatgeria d'amanides atractives, presentades en carmanyoles de plàstic; un taulell de Quiche Lorraines que fan allí mateix; un assortiment de plats de pasta i un parell d'olles amb sopes. Tots els plats contenen elements d'un cert exotisme, d'una cuina moderna de fusió d'estils que convida al tast. Als ulls és atractiva com el local que, petit (un caixó de menys de 4 metres d'amplada i prop de 10 metres de profunditat) acull una prestageria a l'entrada,a l'esquerra, un taulell a la dreta, per cobrar la safata que els clients es proveeixen, tres taules llargues, de fusta, on hom s'asseu lliurament en els bancs disponibles, un taulell per menjar a peu dret i, al final, una cuina separada per una gran vidriera, on es preparen les viandes del servei.

És la unió de la cuina moderna de substitució de l'àpat casolà, però alhora respectant una familiaritat en el tracte: un estil d'un cert encant; perquè soluciona la necessitat d'alimentació del migdia en una zona d'oficines de la ciutat en la que hi ha un públic que cerca una fórmula ràpida, però perquè el menjar és suggerent i exòtic, poc freqüent a l'oferta de l'hostaleria tradicional, i perquè la manca de protocol i formulismes aporta un aire de lleugeresa que s'ajusta bé en aquesta societat nostra que per al consum quotidià busca fórmules transparents, netes, flexibles i senzilles, fàcils, que peremtin consumir sense esforç.

Al BON Restaurant, entres, t'ho agafes, pagues, busques un lloc, t'asseus, t'ho menges, reculls la safata (et conviden a fer-ho amb algun cartell que indica on cal desar les deixalles) i te'n vas; segurament sense gaire conversa. Potser trobes un veí de taula connectat a internet, amb el seu propi ordinador i una tarja inalàmbrica, però difícilment s'hi farà fressa, perquè els grups que volen fer de l'àpat una reunió social aniran a un altre indret. Aquesta fórmula cobreix, podríem dir-ne, necessitats bàsiques però, això sí, per a un públic que també en aquestes circumstàncies és exigent, amb el menjar, amb la presentació, amb la higiene... en definitiva, amb l'estil.

I tal com us deia, des d'avui, hi podreu trobar el vi A Punt per consumir a copes.

El vi A Punt com a font de comunicació

La tertúlia d'ahir de Catalunya Radió; Andreu Claret, un periodista reconegut per la seva llarga trajectòria internacional, que acaba de publicar el secret del brigadista, una novel·la situada a La Fatarella, a l'Ebre, a la Terra Alta... Tot plegat, un munt de circumstàncies que afinaren el meu interès.
En aquesta conversa de ràdio matinal varen parlar d'una notícia d'actualitat que amb l'ajuda del Salvador Cardús, l'Antoni Bassas va elevar una mica més enllà; una noia havia estat atropellada per un tren a Sant Feliu de Llobregat. Anava amb els auriculars a l'orella. Els tertulians varen reflexionar sobre la individualització de la quotidianitat que, malauradament, havia condúït aquesta jove fins a la mort: el tancament en sí mateixa, afavorida pels artilugis de les noves tecnologies, li havien impedit adonar-se que venia un tren exactament mortífer. Es revolcaren en el fang dels temps passats, que foren millors (per ells, que passen de la cinquantena, evidentment) i es lamentaren de la manca de comunicació interpersonal en la que pressumptament viuen les noves generacions.
Jo, que l'Andreu Claret, de qui llegiré el llibre (em motiva per moltes bandes), em provoca sensacions agradables, he de dir que cada dia repeteixo al meu fill de 3 anys que posi les mans damunt de la taula (és l'exemple gràfic que ell donava d'un passat perdut d'aprenentatge i adquisició d'hàbits de convivència i educació). De fet, sovint em pregunto si em passo! Vull dir amb aquesta referència a la meva pròpia quotidianitat, que pot ser que la comunicació familiar i interpersonal tingui lloc encara entre nosaltres, i que el catastrofisme que expressaven els tertulians ahir sigui un miratge.
La proposta del vi A Punt compta amb la taula quotidiana com a marc de relació. La novetat és l'envàs, un dipòsit sense aire que permet tenir a casa una quantitat raonable de vi sense que es piqui, i consumir-ne segons les necessitats.
Volia deixar-ne constància perquè la visió de la pèrdua de la comunicació familiar em preocupà.

Padró Esteve

El dia de Sant Jordi, molt a prop del Passeig de Gràcia, a la cantonada de Pau Claris amb provença, just al costat de la Pedrera, a la vinacoteca Padró Esteve, us oferiran una copa de cava (rosat). És una bona ocasió per descobrir un espai de vi a l'Eixample, un petit racó ben assortit.

I d'un temps ençà, en un intent de donar forma a una demanda creixent, el Jordi i la Sílvia han obert el servei de WINEBAR, unes taules on poder degustar els vins de la botiga i acompanyar-los de tapes de productes selectes de xarcuteria. És una fórmula de restauració en la que el protagonista és el vi, perquè el catàleg és amplíssim, i la capacitació per oferir-nos consell converteixen el servei en una descoberta vitícola acompanyada de viandes agradables. En definitiva, un pica-pica fi per acompanyar el vi que, si en teniu ganes i ho sol·liciteu, pot acabar convertint-se en un tast informal. Hi trobareu el vi A Punt.

Per poder ser el "vi de la casa"

Estem immersos en el debat sobre els motius pels quals l'hostaleria ens hauria de seleccionar com a proposta per al "vi de la casa".
Què és avui, en l'oferta gastronòmica de consum (quotidià) el "vi de la casa"?
En una ocasió recent vaig enumerar alguns dels llocs on podríeu trobar el vi A PUNT inclòs en el menú (l'oferta va creixent: a més del Pa i Trago d'Àusias Marc, d'un parell de restaurants de Vic, el Nabiu i l'Antiga Fonda, de la Bodega Sant Miquel, del número 154 del carrer Rosselló, la Xarcuteria/restaurant +Del Passseig de Sant Andreu o el Cafè del Teatre del carrer Torrijos al barceloní barri de Gràcia; actualment us l'oferiran a la vinacoteca Padró Esteve, del número 169 del carrer Pau Claris, a la cantonada de Provença, al costat de la Pedrera, al restaurant al punt del número 59 del carrer Encarnació, i al restaurant / formatgeria Els Actuals (quatre gats) del número 5 del carrer Montsió). També vaig fer una petita reflexió sobre la tergiversació del sentit de la frase "el vi de la casa".
Ahir al vespre vaig preguntar a uns veïns, a tall de tertúlia de carrer, quina imatge tenien del vi que s'ofereix amb els menús dels restaurants. L'opinió majoritària fou que es tracta d'un vi inferior.
Jo vaig reivindicar-ne el valor; el valor del vi, i el valor de la proposta comecial, perquè segurament hi ha establiments, que seguint el que hauria de ser lògic, ofereixen un vi de qualitat, que ells han seleccionat, perquè els agrada, i creuen que els seus clients el trobaran bo i encertat per acompanyar els plats que els serviran, i perquè volen que se n'enduguin un bon record i que, en definitiva, facin un judici positiu de l'establiment, pel menjar (incloent el pa!), per les instal·lacions, pel sevei, i pel vi.
Però he de reconèixer que els meus veïns tenien raó, que sovint, com a "vi de la casa" ens ofereixen el pitjor que tenen (el més econòmic que troben). Si algú se'n queixa els ofereixen la carta de vins per triar, i així resolen aquesta incomoditat del client que, però, enlloc de ser esporàdica i puntual, és segura; puix en molts d'aquests establiments hi ha dues opcions: o bé demanes un vi de la carta, o bé menges sense vi, perquè el que t'ofereixen, inclòs amb el menú, és absolutament desagradable. Són deixalles arreglades per poder aguantar en condicions químiques mínimes, però absolutament desestructurades i sovint de mal gust. D'exemples n'hi ha tants que allò pertinent seria enumerar els llocs en els quals podem trobar vi bo, agradable i net, digne de qualsevol casa que pretengui oferir un servei públic de qualitat.
Què en penseu? Amb quin missatge (una frase potent) podria convèncer-vos, encara avui, un hostaler que volgués oferir-vos un vi corrent? Perquè convindreu que això del "vi de la casa" és una locució totalment amortitzada.

Ara fa un any

El 14 d'abril (data històrica) de 2.007 vàrem fer la festa de presentació dels vins d'Alterovinum, la nostra primera envasada, de la collita 2.006.

balanç de la fira de Batea

Diumenge i dilluns vàrem ser a la fira de Batea. Era la segona edició d'un certamen de nivell alt, molt ben organitzat, que lluita per donar ressò al catàleg de productes amparats pel Consell Regulador de la Denominació d'Origen Terra Alta.
La primera jornada de la fira, inaugurada pel Conseller de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Nadal, fou oberta al públic i poguérem observar la influència real de la Terra Alta sobre les Terres de l'Ebre, des del punt de vista vinícola. Molts dels visitants procedien de Tortosa i els voltants. També poguérem observar el pes de la joventut en un públic local interessat pels seus vins perquè el jovent de la regió treballa al camp en un percentatge molt significatiu.
El dilluns estava dedicat als professionals del sector vitivinícola i de l'hostaleria. Es tracta, en bona part, que l'hostaleria del nostre país aprengui a conèixer les virtuts dels vins de la zona, encara molt desconeguts. El lema de la fira era Mar, Muntanya, Vinya.
Per això, per aproximar els vins de la Terra Alta al sector de l'hostaleria, la fira anà a cercar la col·laboració dels professionlas més reconeguts, convertint la cita en un fort centre d'interès. El Carles Gaig i el Nandu Jubany feren demostracions de cuina en directe. El caràcter dels plats que presentaren fou una reivindicació de la cuina tradicional, ratificant-ne el seu valor (arrossos, cap i pota...) i, en tot cas, mostrant la tecnificació que ells representen. Encara en la sessió matinal, a duo, el Fredi, renom del Ferran Centelles del Bulli, i el Sergi Montalà, somelier de les caves Agustí Torelló i enòleg de la cervesa Rosita de Tarragona, feren un tast de Terra Altes comentat, amb els plats que un cuiner amic seu del restaurant La Gresca els havia preparat per a l'ocasió. Fou una proposta pedagògica interessant, on aprenguérem a armonitzar les propostes gastronòmiques amb un catàleg variat de vins de la regió, des dels blancs joves i els negres moderns de mitja criança, passant per una garnatxa blanca molt interessant, envellida en bota, el Llàgrimes de Tardor de la Cooperativa de Sant Josep de Bot, un criança negre monovarietal de Samsó, i un dolç d'Edetària, poc dolç, poc pesat, molt ben acollit per una votació popular improvitzada. Després d'aquest recorregut varietal interessant i amè, on es posaren de manifest les habilitats comunicatives del Ferran Centelles i l'ofici pedagògic del Sergi Montalà (mestre a l'escola de someliers), tots els assistents, prop de 300 persones, passàrem a la zona més àmplia del recinte per fer un dinar a peu dret que, tot degustant els plats que havia mostrat el Nandu una estona abans, va permetre'ns intercanviar opinions en un ambient fresc i informal. Recordo una conversa amb el Roger Viusà i el Jaume Martí (alma mater de la fira i secretari del Consell Regulador de la D. O. Terra Alta) en la que aquest darrer expressava la necessitat de fer conèixer al mercat les virtuts de la Garnatxa Blanca, de la que el Roger assegurà que se'n podia albirar un futur pròsper. A la tarda, justament, el tast que presentà el Roger Viusà, aquest jove somelier carregat de guardons que d'aquí a pocs mesos se n'anirà a Roma a lluitar pel campionat del món, estava dedicat a aquesta varietat autòctona. El Roger, del qual poguérem apreciar la seva enorme capacitat de relacionar gustos i conceptes de tast, acompanyà la seva selecció de garnatxes amb una proposta gastronòmica del seu company del MOO (restaurant de l'hotel OMM de Barcelona, assessorat pels germans Roca, del Celler de Can Roca de Girona i guardonat amb una estrella Michelin), el xef Felip Llufriu. De la proposta del Roger, en destaco un parell de garnatxes envellides, el Quintà 2001, ja quasibé exharida (el Roger digué que a ell n'hi queda al restaurant) del celler Bàrbara Forès, i el César Martinell 2005, de la Cooperativa de Gandesa. El primer em sorprengué per la integració fina de la fusta, per la resistència del vi, i per la subtilitat i la complexitat de la varietat. Del segon em sorprengué la claretat i la frescor.
Jo vaig aprofitar el marc de la fira per fer conèixer al Ferran Centelles el nostre blanc del vi A Punt, per aproximar la nostra proposta de vi de qualitat per la quotidianitat als líders del sector. Després vàrem anar a fer un tomb per la fira i tastàrem els ecològics del Mesies, d'Ecovitres, el 2 Finques, el monovarital de Samsó de la Cooperativa de Vilalba, i els blancs de la Cooperativa de la Pobla de Massaluca que em sorprengueren per la seva claretat.
Crec que la Fira de Batea és un esdeveniment de primer ordre, extraordinàriament organitzat que pateix de distància, perquè Batea és en un extrem, encisador, però extrem al capdevall. Costa estirar el públic de Barcelona, i especialment els professionals, que sovint estan massa enfeinats. Això descomptant que en el mateix moment s'estava celebrant la setmana gastronòmica de Girona, amb l'atracció de professionals cap a l'altre pol del país.
La iniciativa és interessantíssima i serà bo que es consolidi: tenim el territori i tenim els productes, d'uns cellers (tant els petits projectes privats com els renovats cellers cooperatius) que amb una llarguíssima tradició, ja fa molt temps que s'han modernitzat, fent honor a la marca que representen: la Terra Alta (sovint centrat en la figura de Gandesa), que és una referència quasi mítica dels vins que tradicionalment s'han servit a Barcelona i arreu del nostre país.

Demanda del mercat

Avui ens han fet una petició: un client molt amable i preparat, francès, amo d'una xarcuteria singular del barri de la Bonanova de Barcelona, m'ha fet un comentari sobre el bouquet del nostre vi negre. Havent acceptat que la majoria dels clients l'acullen favorablement, perquè és suau i rodó, sense puntes perceptibles, afruitat i càlid fruit d'una acidesa molt modulada, el François Arroyas m'ha preguntat si havíem pensat en algun vi més fort, més resistent al maridatge de formatges.
Perquè el vi A Punt, davant d'aquests ingredients de gust molt marcat queda en un segon terme, una mica amagat.
Per nosaltres és un debat pertinent. Els nostres primers exercicis de cupatge, ara fa dos anys, s'inclinaren per una boca més fresca i àcida, que ens donava sensació de potència. I en vàrem envasar un vi. Però ens semblà que interpretàvem correctament el mercat amb un vi més rodó i afruitat.
El François ha tornat a reobrir el dilema. Hi haurem de pensar novament.

L'Ermita i el vi A Punt

(fotos Jordi Calveres)

Dijous passat vaig ser a Vic. El Miquel Bofill em va convidar a un tast especial del club del Celler d'Osona. Érem 16 persones (el Miquel, la Lurdes i el David com a amfitrions, 8 socis habituals del club, dos estrangers que s'hi afegiren amb un dels socis, i jo, que vaig fer el viatge expressament des de Barcelona: l'ocasió s'ho valia, i la invitació en sí mateixa, també). El tast era una proposta horitzontal de Priorat(s) del 2000. Tapadetes, puix ens hi enfrontàrem a cegues, hi havia dues ampolles de Mas Igneus, dues de Clos de l'Obac, dues Ermites, i dues de Mas de Masos.
Ens hi allargàrem des de les 10 de la nit i fins a les 12. Amb un parell d'hores vàrem tenir temps de tot. Vàrem servir-nos els quatre vins i a poc a poc ens hi anàrem aproximant. Jo vaig passar-me ben bé una hora olorant-los. El tast de boca va ocupar-nos la segona hora de la sessió, que ens permeté confirmar les impressions de nas. I finalment en férem un judici públic, puntuant-los. La pissarra reflectí les preferències dels participants, coincidents en línies generals.

L'estructura del tast, a cegues, havia generat des de bon començament una tensió inquietant entre els assistents; en certa manera, tots ens sentíem com en un examen, perquè el reconeixement d'aquests vins en el mercat és divers, i el nostre judici cec parlaria dels vins però també, en certa mesura, de la nostra capacitat d'anàlisi. És el que té aquest tipus d'exercici.
I vingué l'hora de la veritat; s'aixecaren els embolcalls i contrastàrem la nostra valoració amb les etiquetes i, curiosament, el número 3, el que tenia una valoració inequívocament superior, resultà ésser l'Ermita.
A partir d'aquí, dues reaccions: primer, relaxament general, perquè l'havíem encertat. Però després, el debat recurrent sobre la repercussió de la diferència qualitativa en el preu. Aquesta Ermita del 2000 estava marcada a 517 €, mentre que els seus companys de tast oscilaven entre els 36 € i els 56 €. En general, aquesta diferència era poc acceptada per la concurrència i, per sorpresa meva, em vaig trobar defensant l'argument de la diferència estadística, segons la qual, l'acord al qual havíem arribat, quasi per unanimitat, sobre la superioritat de l'ampolla número 3, aconsellava reconèixer-li un valor molt superior; (bromejant) 16 vegades superior?
Aquest, l'estadístic, fou el meu argument, de defensa d'un producte que m'havia motivat a fer un viatge des de Barcelona, a la nit, que vaig tenir ocasió de provar per primera vegada, i davant del qual vaig sentir alguna emoció (em vaig endur una ampolla de record). Els meus adversaris en el debat acceptaren l'embestida de l'estadística, però insatisfets (tots som una mica iconoclastes), passaren al clàssic de la relació qualitat-preu, i començaren a comparar amb altres productes, d'altres regions.

I vaig aprofitar l'ocasió per presentar-los la nostra proposta, d'immillorable relació qualitat-preu. Dieu-me oportunista, si voleu, però a aquelles hores, i després de fer poesia abastament sobre el terroir del Priorat, vaig sentir la necessitat de presentar / vendre el vi A Punt.
Gràcies Miquel Bofill

un diumenge al Pa i Trago

La idiosincràcia del Pa i Trago vaig descriure-la en una anotació anterior. El que vull expressar aquí és la constatació d'aquest caràcter familiar i d'interacció que els diumenges es posa de manifest entre aquest establiment i el barri.
Fa un parell de setmanes hi vaig ser, tot el matí, donant a tastar el vi a la clientela. Molta de la gent ja ens coneixia ja que el vi A Punt va trobar en el Josep i la seva família un aliat comercial des del primer moment.
Vàrem servir prop de 200 gotets de vi, perquè aquesta botiga els diumenges és un espectacle comercial de primer nivell. Jo en coneixia l'activitat setmanal, molt amortiguada, d'anar fent, tranquil·lament. El diumenge és el dia més important (i sacrificat) de la setmana. El sacrifici vé donat, fonamentalment, per l'esclavitud que representa, tots els diumenges de l'any, el lligam amb el taulell. Però forma part del joc. Definitivament, el Pa i Trago és un establiment de referència al seu barri, a Àusias Marc, tocant al Passeig de Sant Joan, sobretot els diumenges. Ja de bon matí, hi ha una clientela fixa d'esmorzars. Però després i fins a l'hora de tancar, a les 3 de la tarda, el seguici és continu. La cua que es forma és important. Per què?
La resposta és a la vista: hi ha molt menjar, i molt bo (l'he tastat). És la cuina tradicional, preparada per emportar. Braons, peus de porc, arròs a la cassola, de dues o tres classes, verdures i pastes, amanides de totes classes, calamars, zepelins... i acompanyaments per al vermut, a més de la rostisseria i la xarcuteria. L'assortiment de vins, caves i formatges és complet, i des de fa mesos nosaltres també hi som, amb el vi A Punt, que vaig poder constatar que és ben acollit per la clientela habitual.

Bacallaneria Ros

(foto històrica)

El dissabte 30 de març vaig fer una degustació a la Bacallaneria Ros de Gràcia. És un establiment singular, obert el 1.929 (l'any passat rebé el reconeixement de l'Ajuntament per l'arrelament a la ciutat) i extremadament integrat al barri. El trobarem a la cantonada de la Travessera, just després del mercat de l'Abeceria; i és això, una cantonada plena d'història i de vida. L'ambient del mercat, en un barri com Gràcia, d'enorme vitalitat, el fa un indret especial, petit però perfecte, i integrat: el taulell, una peça de marbre enorme, de valor quasi museístic i de gran valor decoratiu, autèntic i generós, és un element d'atracció que convida a entrar a l'interior d'un espai obert, el llindar del qual és difús. El Miquel (l'actual responsable) i el seu pare són tant aviat dins com fora, despatxant o xerrant amb la gent, que el pas dels anys ha convertit en membres de la família, perquè la Bacallaneria Ros és, per sobre de tot, un negoci familiar. L'actual és la tercera generació i la multiplicitat de productes d'alimentació que avui s'hi despatxen són únicament un complement, la referència continua sent el bacallà i la pesca salada.

Un dissabte al matí (tenen obert fins a les 3) hi ha molt d'ambient. Els clients-amics, aprofiten per fer-hi una paradeta. Hi ha conversa (el futbol i l'Espanyol en particular és un element recurrent), hi ha frescor, perquè hom entra i surt sense gaire protocols, però hi ha la calidesa de la família. El Ros pare té una parròquia fixa a peu de taulell. La mare del Miquel és a la cuina: està fent receptes de bacallà, que despatxen en carmanyoles, per emportar sense treva. I el Miquel, de la generació que feu el servei militar a principis dels vuitanta, i que ja porta molta mili a la botiga, és la goma que ho enganxa tot. Sense descomptar la seva muller, que tot i que durant la setmana treballa en un despatx de l'Eixample, els dissabtes s'afegeix a la botiga per reforçar l'equip.

Vàrem servir prop de 100 gotets de vi i tant el Miquel i la seva família com nosaltres vàrem convenir que l'experiència havia valgut la pena. Els clients de la botiga ens varen rebre molt afectuosament i valoraren el vi A Punt molt positivament. El Miquel m'havia advertit que l'establiment estava poc enfocat a la venda de vi, i que les ampolles que tenia exposades eren més decoratives que comercials, però la nostra proposta fou ben rebuda: ho repetirem!

Tesi

La Botiga de vins i licors del Grup TESI és al final del carrer Princesa de Barcelona, al número 55, a l'últim tram, entre el carrer Comerç i el passeig de Picasso, al lateral del parc de la Ciutadella.´
És un establiment gran, ampli, antic, perquè hi són des de 1.932, però modern, pel que fa a la decoració: un espai obert, amb portes de vidre automàtiques, les parets d'obra vista, una petita oficina interior tancada per una paret de vidre, una caixa registradora a la porta, en format supermercat, prestatgeries de ferro oxidat (amb formes heterògènies i fetes a mida) que recorren tot el perímetre, i al centre de l'establiment les piles de producte a tall d'oferta. Les instal·lacions disposen d'un gran magatzem i d'un soterrani - cava.
La Maria Tesi i la seva germana, la Carme, lideren el joc. Mentre fan feina de despatx, darrere el vidre que les separa del contacte directe amb els clients, el Coque i la Marta s'ocupen de cobrar i aconsellar els productes, tot i que el públic és força habitual i ja té l'hàbit de passejar per les prestatgeries buscant les novetats o les ampolles preferides. Amb el mateix estil de decoració que el que he descrit, d'una modernitat retro, com si haguessin mantingut l'esperit de l'establiment sense renunciar a una renovació del disseny, a l'entrada hi ha uns carretons singulars que els clients agafen per anar carregant el seu lot.
Jo hi vaig ser el passat 29 de març, un divendres a la tarda, fent una degustació. I puc parlar de les impressions que en vaig treure.
És un establiment de barri (un barri antic i singular) que acull, sobretot, el públic que sap valorar l'ampli catàleg de l'establiment i que el pren de referència a l'hora d'adquirir els productes de selecció. Així mateix, i pel seu caràcter obert i ampli, amb una fórmula comercial que permet l'autovenda, és útil per al sector de l'hostaleria de petit format tant abundant al barri (Born): hi ha moltíssims petits restaurants que hi acudeixen a recarregar un celler que proveeix una carta àmplia però petita (dues o tres ampolles de cada referència?).
Vaig poder donar a conèixer el vi A Punt a algun restaurador de la zona i a molts clients individuals entre els quals vaig poder identificar un polític de referència i un conegut originari de Valls, el Manolo Rei.

Tastar una Ermita

(foto Jordi Calveres)

Ja en diré més coses. Ara tinc poc temps però vull deixar-ho anotat. Ahir al vespre vaig arribar a la una de la matinada, de Vic. El Miquel Bofill m'havia convidat a compartir un tast horitzontal de Priorats del 2000 amb els seus companys del club del Celler d'Osona. Entre les ampolles que vàrem buidar hi havia dues Ermites. Insisteixo: n'explicaré els detalls, però l'ocasió val, almenys, una anotació puntual.

Us convidem a la Fira de BATEA

El pròxim 6 i 7 d'abril s'esdevé la Fira del vi de la Terra Alta (diumenge i dilluns vinent). És una bona ocasió per tastar el catàleg de vins emparats pel seu Consell Regulador, cada vegada més reconeguts, i sempre interessants.

La fira és a Batea, un extrem (sud) del país, que, perquè és extrem i perquè està lluny dels principals eixos de comunicació, és força desconegut. És doncs una excusa, de passada, per anar a conèixer un territori amb una forta personalitat i que, havent estat deixat una mica de la mà de Déu, conserva una virginitat captivadora.

Nosaltres hi serem, presentarem el blanc, de Garnatxa Blanca, del vi A Punt, que destaca per la seva frescor. I podrem compartir la nostra experiència diària com a apòstols d'aquesta magnífica varietat autòctona amb els altres productors presents a la fira.

El certàmen lluita per apropar els vins de la D.O. Terra Alta amb una imatge de qualitat i compta amb la participació d'alguns dels astres de la cuina nacional (els cuiners Carles Gaig i Nando Jubany, i els sommeliers Ferran Centelles i Roger Viusà), que oferiran propostes de maridatge entre la cuina tradicional i contemporània i els vins de la regió.

Serà un honor per nosaltres rebe-us a aquesta terra que ens acull com a productors, i que estimem i reivindiquem.