Escudella i Carn d'Olla a Can Ravell

Sempre, quan faig referència a Can Ravell em trobo amb una gran dificultat per expressar adequadament i de manera sintètica el que em transmet. A més, corro el risc de caure en un to afalagador que pot semblar carrincló. En tot cas amb en Josep arribem a una a una conclusió recurrent sobre la importància del temps que ens donem a nosaltres mateixos. Per ell hi ha una màxima: a casa seva hi ha d'haver l'espai, físic però sobretot emocional, per a cultivar un estil de relació autèntic i lliure, sense regles prestablertes. El servei està concebut per donar cabuda a qualsevol tipus de reunió que requereixi un habituallament de qualitat (la cuina és oberta des del matí fins al vespre, per menjar a qualsevol hora).

Ahir vaig anar-hi a dinar amb en Jordi Castells, perquè fa poc que han introduït a la carta del restaurant i a la botiga el Pedralets, aquest Priorat del que el Jordi m'ha parlat darrerament i que dissabte passat em va fer conèixer sobre el terreny, precisament.

El que ens van oferir ja ens va anar bé. Escudella i carn d'olla. Un plat tradicional que surt d'una cuina detallista i que gràcies a un òptim punt de cocció s'acaba convertint en una oportunitat per fruir. De fet, acabo per creure que en Josep em coneix, perquè a la seva carta hi ha la selecció més suculent del mercat, tant pel que fa a la matèria primera com en allò que resulta d'una elaboració de gamma alta, però a mi, sense desmerèixer les floritures, assaborir l'essència em provoca una certa emoció. I més al carrer Aragó de Barcelona, on les presses acostumen a conduir-nos al Fast Food. Un plat de la cuina catalana més arrelada, senzill, d'una economia miseriosa, fins i tot, però d'elaboració lenta, que apela a un espai comú quasi ancestral. Els matisos, la dimensió gastronòmica, són l'efecte de la cultura passada per una cuina curosa i afectuosa.

Intentant recuperar el to puc assegurar que a la rebotiga de Can Ravell i davant de l'escudella i la carn d'olla que ens van servir per separat, construint un àpat de dos plats, el temps es va aturar i, gràcies a un César Martinell [el Josep el té a la vitrina de dins, ocupant suposo que provisionalment el lloc del Pur Sang d'en Dagueneau], per mi un dels grans vins blancs de Catalunya en aquest moment, una garnatxa blanca criada en bota que manté una acidesa excepcional i que els anissats que deixa en el post-gust podrien confondre-la (a cegues) enmig d'un tast de negres de l'àrea tarragonina d'interior, crec que varem improvisar un maridatge molt reeixit. Aquesta garnatxa que exalto ens va donar confiança per convidar un veí de taula, un habitual d'aquest lloc que va entrar en la conversa. Perquè això acostuma a passar: a Can Ravell hi ha un aire que afavoreix el fluxe relacional. Es nota en el caràcter que, des de fa molts anys està impregnat en cada racó d'un establiment "sense pretensions" que acaba cridant l'atenció dels líders d'opinió internacionals.