Apunts per una teoria del gust (1)

Dimarts i dimecres vaig envasar el 5è lot de QUA de l'anyada 2008 (L9153). Per allà al Baix Priorat hi ha molt de raïm de gran qualitat, i des de fa molt de temps. El vi ha estat sempre un ingredient de la dieta i de la cultura, i d'un temps ençà se'n fa de molt reconegut. És sabut. I en aquest marc, doncs, sovint, la gent del territori s'excusen de "saber-ne poc, de vi"; perquè darrerament s'han adonat que el llenguatge que s'usa als cellers ha evolucionat.
En un moment donat, dimecres, una noia que rondava per allà, la Neus, va apropar-se al dipòsit més pròxim a la màquina d'envasar, per veure el vi (devia tenir curiositat per conèixer l'aspecte del líquid que passava dels dipòsits a les bosses) i ens sorprengué amb to exclamatiu: "és bo aquest vi: fa olor de pega dolça".
Més enllà de l'encert de la descripció, que crec força reeixit (jo li trobo també molts tons de regalèsia), me n'interessà la frescor del comentari. El vi ha de ser bo, això ho hauríem d'exigir. Després els gustos s'eduquen, es formen, com el caràcter, i cadascú s'inclina per un estil; que pot variar en funció de les circumstàncies... Però la memòria aromàtica* i la del gust són inexcrutables i molt interessants quan ens assalten, quan ens sorprenen (a nosaltres mateixos), i ens condueixen cap a paisatges pròxims o llunyans, en el temps o en l'espai.
El vi és un d'aquests elements que ens transporta; i en el cas dels vins joves, sense envelliment, en els que necessàriament predominen els aromes primaris, de la fruita i la fermentació, el paisatge que se'ns apareix és extremadament directe (pueril?). M'agraden aquests assalts de la memòria honesta, poc intel·lectualitzada, i sense pretensions, sense ànim de pedanteria (de fatus i pedants n'hi ha casos com a cabassos!)

*sobre la teoria dels aromes recordo una conversa amb el Carles Pastrana, tot sopant al Vitis Vinífera 2009, en la que ens comentava les darreres investigacions que s'estan duent a terme en aquesta direcció, per estabir un codi aromàtic objectivable. Seria una restricció a la llicència poètica, a voltes excessiva.