dilluns, 7 de setembre del 2009

un dia entranyable

Em consta que per alguns dels amics que van venir a ajudar-nos a veremar dissabte el dia fou memorable. Per mi, com a mínim, entranyable. Els records de les jornades de camp amb el meu cosí d'Aiguamúrcia, de jovenet; o les campanyes a Moja, a ca l'Arturo, amb tota la seva família...
Tot d'una, i com per art de màgia, per la força del temps, que ho va destilant tot a poc a poc, aquelles imatges provablement mitificades se m'aparegueren dissabte quan a la vinya del camí de la font hi concentràrem un grup heterogeni però de gran magnetisme.

A tres quarts de vuit, davant de casa es presentà el Manuel Rivera, amb la seva dona i el seu fill. El Manolo és un company amb qui vaig coincidir en una feina al Nou Diari de Tarragona el 1996 (ell n'era el director). Ara, casualment, estiueja a Vilabella, en una caseta típica del nucli del poble, i un dia que vam sopar plegats em va expressar el desig d'afegir-se a la brigada de collidors que estàvem organitzant. També aparegueren un parell de bolivians amb qui tenim relació d'un temps ençà. Amb aquesta colleta ens n'anàrem cap a la vinya. Allí ja hi havia el Pep, el cosí de la Mercè i mig amo de la finca. El seu caràcter i la seva experiència era important, però encara ho era més el seu tractor. Logísticament era imprescindible. Al cap de pocs minuts es presentà l'Arnau, mon germà, que sempre procura estar a prop. Ja érem 9 comptant el fill de l'Anna i el Manolo, el Mario, que durant una bona estona feu anar les estisores dignament. I jo anava alliberant els nervis: podríem agafar 4 fileres i avançar significativament.

Estàvem en família, pràcticament, però a les 10, just després d'esmorzar, aparegueren l'Àlex i l'Anna (venien de Sabadell). Em provocà una il·lusió remarcable, perquè a més de la feina que desenvoluparien, ens farien una companyia molt agradable: venien a compartir amb nosaltres aquesta tasca alegre i pesada a la vegada que ho fou poc perquè el sol restà amagat tot el dia. I a les 12 una altra incorporació que recordaré bé: L'Albert i la Marga. Sovint ens veiem aquí, a l'Alt Camp, però també a Barcelona, a les tertúlies de l'Ateneu, que per la seva influència acaben sempre al Boadas, o a Can Ravell esmorzant, per exemple. I volgueren venir a tallar els raïms que enguany han vist créixer, perquè alguns dissabtes i diumenges venien a passeig fins a la vinya, a saludar mentre podava.

Quan el tractor va arribar al capdamunt va girar i varem emprendre 6 files. Si al començament estava content de l'eficàcia de la colla, al migdia ja era eufòria. A la 1 menys 10 enviàrem el Pep a abocar a Vila-Rodona (3620 Kgs. / 12,5 %) i ens n'anàrem a dinar. Els avis ens havien entretingut la canalla i estaven preparant un arròs. La imatge d'una taula de 16 persones a l'aire lliure era festiva. Jo vaig estar molt content. Arròs, boníssim i senzill, amanida, pa, vi, meló i coca. Cafè; i cap a la vinya. A la tarda vam enllestir, pràcticament, i a les 6 ja plegàvem.

L'Anna i el Manolo ens havien convidat a sopar a la Mercè i a mi i van eixamplar la taula per afegir-hi l'Àlex i l'Anna i l'Albert i la Marga.

Això mereixeria un altre capítol, perquè hi hagué una conversa rica i heterogènia, i per l'aspecte casual de la trobada, semblà, segurament, memorable. Ja hi entrarem alguna altra vegada: el Manolo és literatura pura, tot en ell són cites, però gracioses, simpàtiques i a més d'absolutament pertinents, allunyades al màxim de la pedanteria. Pica l'ullet amb els llibres. L'Albert, polifacètic i fresc, és un home de tendència, és a prop de les avantguardes culturals, i crec que li agradà conèixer el Manolo i a l'Anna. A ells també, perquè el brindis de l'Anna fou "per la collita i per les noves conixences". I l'Àlex i l'Anna són extremadament curiosos i oberts, i sobretot, disposats fer kilòmetres, un requisit per conèixer.

L'Anna ens va fer LLobarro, i després, quan ja havíem pres els postres, em sortí aquella vena animal del que sempre té gana, i la vaig obligar a coure uns filets i unes gambes de Tarragona que vaig compartir amb la concurrència. Per beure, a part de l'Adernats, el cava de Nulles que va portar l'Albert, vàrem obrir una ampolla de l'Ull de Llebre criat en bota que em va donar el Xavier Pié per la Festa Major de Vilabella i un 2004 de Les Sorts Vinyes Velles del Masroig (magnums).

Jo a les dotze em vaig endur la canalla a dormir i em vaig quedar al llit. M'havia compromès a anar a veremar a Cal Manyé i volia estar en condicions. La Mercè em va dir que s'havien aixecat de taula a les 3. Com que jo era fora parlaren de cinema. Mentre hi vaig ser, a part d'estripar alguna cançò de taverna, varem parlar de Pla.

Recordaré aquesta jornada.

4 comentaris:

Àlex Sànchez ha dit...

Oriol, crec que l’has encertat amb el teu resum de la verema de dissabte.
Vull, no obstant, afegir/comentar/matitzar un parell (mallorquí) de temes:

Agrair-te el fantàstic dia que varem passar.
Compartir amb la teva família i amics l’experiència de la verema ha estat un plaer.
Un d’aquests plaers senzills, que apareixen sense adonar-te’n i que és recorden durant molt de temps, si no per sempre.
Vareu aconseguir generar un ambient que va convertir la duríssima feina de collir raïm, en una festa.

Memorable la conversa amb la parella de verema (Fos qui fos, vaig tenir opció de parlar gairebé amb tothom),
amb el que no parlàvem de Hegel (ja saps de que va), parlàvem de teatre, de Bolívia, o de tractors. MEMORABLE!

El peix que tan magníficament va cuinar l’Anna, era Turbó. Quines penques tens de demanar-li un filet (o 2) i les gambes!
Anna, Manolo! Moltíssimes gràcies per acollir-nos a casa vostra i pel fantàstic sopar (tant culinàriament com a nivell de companyia).

Oriol, per altra banda, el fet que marxessis a dormir ens va donar la possibilitat de parlar de tot allò que no son les teves recurrències habituals (Pla, la Trinca i la Filosofia), per tant varem elevar el nivell de conversa :-), i varem parlar del Consell de les Arts, del país, d’ordinadors, de cinema i de moltes coses mes. Tantes com varem poder encabir en tres hores! (que es van fer curtes).
Un grup de gent que, gairebé, ens acabàvem de conèixer, i que si no fos pel seny de la “meva Anna” recordant que portàvem tot el dia veremant, encara hi seriem!

Una abraçada a tota la cuadrilla

Anònim ha dit...

A veure si resumeixo el que vaig escriure ahir i no vaig saber publicar.

No acostumo a escriure als blocs (és la meva segona vegada) però he de deixar constància, per cortesia i per estima sincera.

Oriol, ets “un homenot sentimental” i un monstre dels postres. Quina sort tens (o has buscat) amb aquestes amigues i amics i germans i pares generosos i aquesta família que somriu sempre.

Potser tenia raó Pla, “som allò que hem menjat” i potser “amb qui hem menjat” .

Les coses no s’han de fer per amiguisme, però amb amics es fa millor no?

L’altre dia de verema em vaig reconciliar amb els altres i la natura. La meva fe (en la societat) no sempre és sòlida.

L’altre dia l’atzar va jugar al nostre favor. Però estic convençut que hi jugarà en futures ocasions agrogastronomicpoliticofilosoficfestives. Ens és fàcil perquè “ens enamora el vell i ens exalta el nou”: un binomi perfecte i una garantia d’interès per la vida per a sempre.

Un plaer haver-vos conegut, nous amics. El vi ajuda a lligar la gent (ja no sé si relligar, de coses divines no hi entenc). In vino veritas.

En el nostre cas, la vinya no l’atacarà la fil·loxera sinó la filosofera.

Un urbanita (mig de poble) amb agulletes,

Manolo Rivera

oriol pérez de tudela ha dit...

Manolo,
¿por qué la referencia a Foix?

Anònim ha dit...

Per a mi va ser memorable. De fet, amb la Marga no hem parat de recordar els moments viscuts dissabte.

L'olor enganxosa dels ceps, les vistes del Camp, els vins i els menjar, la gent, la conversa.

Oriol, Manolo, gràcies per l'hospitalitat.

Manolo, deia Ángel Gabilondo que l'hospitalitat és molt rendible socialment. No sé què diu ara que és ministre, però en fi, hi he pensat en llegir això de la teva fe no sempre sòlida en la societat.

Oriol, em sembla que Foix va sortir quan vaig dir "És quan dormo que hi veig Mac", en relació a la clàssoca pugna d'usuaris de hardware. Una mica patètic, però la nit ja era tèrbola.

Àlex, quasi em fas tornar al PC!
Què tal la tornada?

Una abraçada i molts records,


Albert