divendres, 28 agost de 2009

comencem a VEREMAR



Aquesta tarda hem anat a Moja. L'Arturo m'ha deixat les "llaunes" de collir. El padrí de la canalla, l'altre dia a Gandesa, va comprar tres tisores més. Jo, ara, quan hem arribat, he repassat les que teníem velles. Els he posat erugues noves i les he untat amb oli del setrill. Demà al matí hem quedat amb el Josep Maria, un cosí, a les vuit al Pedrós per començar a collir.

Diuen que hi ha poca collita. Acabo de parlar amb mon cosí Joan, que cull a màquina per altres, i diu que la gent passa molta via. Ja ho veurem. Nosaltres serem 4 o 5 i la canalla que jugaran pel mig de les tires!

Els macabeus que entraven aquesta tarda a Moja feien 11 graus. Massa per al cava, però ja m'està bé si conserven acidesa. Pel que jo els vull...

Veremar és una feina atrafegada i alegre. La vinya i el camp, els cellers i l'entorn s'omple de gent. Fins i tot de policia (l'any passat van espantar tothom amb una vigilància de la collita que em va semblar excessiva). Som en una terra de vinya, de raïm i de vi i hi estem avessats. De jovenets havíem anat sempre a veremar a casa dels cosins, però ara, enguany, collirem els nostres raïms i, és clar, si tot va bé, en farem una primera vinificació; però per això encara falten dies. Ara el neguit de la feina ens domina. Ja ho tenim tot a punt: collirem uns ceps vells i de sorprenent exhuberància vegetal que hem anat portant tot l'any.


La collita és, doncs, per nosaltres, una festa. Estem nerviosos i contents. Però els nostres veïns, autòctons i responsables del nostre llegat rural, estan perdent la fe en aquesta feina. Econòmicament, el model de producció està en crisi (la situació econòmica actual és només una conjuntura) i el preu de mercat del raïm és tan baix que la successió generacional és inviable. Aquesta il·lusió que nosaltres estem projectant en poc més de 3 hectàrees de macabeus és un miratge al mig d'un desert estrany: els pagesos abandonen el camp i desconfien del vi, que en els ambients mediàtics adquireix un valor social remarcable.


Bé. Demà comencem a veremar!

3 comentaris:

Àlex Sànchez ha dit...

Oriol, t’agraeixo brutalment que ens convidessis a veremar. Amb l’Anna hem comentat el fantàstic dia que varem passar.
Tot i que la meva esquena encara pateix els efectes de la verema, puc garantir-te que vaig gaudir fins l’últim minut.
Si una cosa vaig aprendre, és que soc un snob en això del vi. Estic analitzant encara la dosi de realitat que vaig rebre.

Passar el dia recollint raïm a ple sol...
intentant no tallar-me amb les tisores velles que vas deixar-me...
la xerrada constant amb els companys de verema...
aixecar cada una de les “llaunes” per sobre el cap per abocar-les al tractor...
acabar brut fins a les celles, i content com poques vegades...

Quina diferència amb la meva quotidianitat amb el mon del vi (obrint ampolles o usant l’aixeta del BiB)

Definitivament l’experiència de la verema no professionalitzada (feta amb amics, en família...), ha de ser considerada part del terrer.

Salut!

oriol pérez de tudela ha dit...

Jo us agraeixo la vostra ajuda. Dissabte vinent us espero, si en teniu ganes. Intentaré que siguem força gent. El raïm és madur i ja convé entrar-lo (vam fer 11,7 graus) i preveig que les acideses seran baixes.
A part de la proximitat que vas experimentar, en la verema hi ha el reusultat d'un any agrícola viscut.
Després vindrà l'enologia, però fins aquí hi ha un camp que hem vist desenvolupar-se i que ens ha donat raïm.
El mercat ens dóna una altra realitat, però al camp n'hi ha d'una autenticitat innegable!

Àlex Sànchez ha dit...

Si la meva esquena comença a funcionar amb normalitat, ja m'hi pots comptar.

Salut!